JOAN CARLES GIRBÉS. L'Informatiu, 31 gener 2012
Els nostres omnigovernants, elegits democràticament i en massa, han volgut que l’Educació siga un dels àmbits més castigats per la crisi. Retalls de sou al professorat, reducció de línies, eternització dels barracons, saturació d’aules... L’objectiu és clar: aprofiten la confusió per desmotivar els ensenyants i carregar-se el sistema educatiu actual. Aquesta estratègia suïcida ha mobilitzat la comunitat educativa, que ha protagonitzat manifestacions multitudinàries arreu del país per exigir al govern que ature una política nefasta i de conseqüències imprevisibles.
En paral·lel, els claustres d’escoles i instituts han engegat altres mesures de protesta i rebuig als retalls de la Generalitat, entre les quals hi ha la cancel·lació de les anomenades “activitats extraescolars”. No només s’estan deixant de celebrar el dia de la Pau, el carnestoltes, l’eixida al bioparc o l’excursió de final de curs. També s’han eliminat l’assistència a funcions de teatre infantil, les visites d’escriptors i il·lustradors a les aules, les sessions de foment lector en biblioteques, els espectacles amb pallassos, els contacontes, els concerts de música popular per a infants... L’Associació Valenciana d’Empresaris de Teatre i Circ ha xifrat en 15.612 els alumnes que han cancel·lat de manera sobtada les reserves previstes els últims dies. Si no frenem aquesta espiral autodestructiva, la devastació pot ser el colp de mort del sector cultural valencià.
La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també
Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort.
La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també. Si es vol pressionar o castigar el Consell per les mesures que imposa sense valorar l’abast i les conseqüències, no servirà de res enfonsar el fràgil sistema cultural. És més: aquests maldestres gestors de la cosa pública potser se n’alegraran i tot. Busquem, doncs, conjuntament, fórmules alternatives i més eficaces de reivindicar justícia i pressionar perquè paguen la crisi en primer lloc aquells que l’han provocada. No errem el tret ni peguem mos a la mà que hem tingut sempre estesa, amical, activa i propositiva, disposada a ajudar en la precarietat i a portar amb orgull les mateixes pancartes en les mateixes manifestacions. Perquè el dia que tot aquest desgavell acabe (i, creieu-me, algun dia acabarà) la magnitud de la desfeta pot ser tan profunda que per molt que estirem el braç no trobarem ningú a l’altra banda amb qui compartir projectes per reinventar plegats el demà.
Els nostres omnigovernants, elegits democràticament i en massa, han volgut que l’Educació siga un dels àmbits més castigats per la crisi. Retalls de sou al professorat, reducció de línies, eternització dels barracons, saturació d’aules... L’objectiu és clar: aprofiten la confusió per desmotivar els ensenyants i carregar-se el sistema educatiu actual. Aquesta estratègia suïcida ha mobilitzat la comunitat educativa, que ha protagonitzat manifestacions multitudinàries arreu del país per exigir al govern que ature una política nefasta i de conseqüències imprevisibles.
En paral·lel, els claustres d’escoles i instituts han engegat altres mesures de protesta i rebuig als retalls de la Generalitat, entre les quals hi ha la cancel·lació de les anomenades “activitats extraescolars”. No només s’estan deixant de celebrar el dia de la Pau, el carnestoltes, l’eixida al bioparc o l’excursió de final de curs. També s’han eliminat l’assistència a funcions de teatre infantil, les visites d’escriptors i il·lustradors a les aules, les sessions de foment lector en biblioteques, els espectacles amb pallassos, els contacontes, els concerts de música popular per a infants... L’Associació Valenciana d’Empresaris de Teatre i Circ ha xifrat en 15.612 els alumnes que han cancel·lat de manera sobtada les reserves previstes els últims dies. Si no frenem aquesta espiral autodestructiva, la devastació pot ser el colp de mort del sector cultural valencià.
La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també
Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort.
La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també. Si es vol pressionar o castigar el Consell per les mesures que imposa sense valorar l’abast i les conseqüències, no servirà de res enfonsar el fràgil sistema cultural. És més: aquests maldestres gestors de la cosa pública potser se n’alegraran i tot. Busquem, doncs, conjuntament, fórmules alternatives i més eficaces de reivindicar justícia i pressionar perquè paguen la crisi en primer lloc aquells que l’han provocada. No errem el tret ni peguem mos a la mà que hem tingut sempre estesa, amical, activa i propositiva, disposada a ajudar en la precarietat i a portar amb orgull les mateixes pancartes en les mateixes manifestacions. Perquè el dia que tot aquest desgavell acabe (i, creieu-me, algun dia acabarà) la magnitud de la desfeta pot ser tan profunda que per molt que estirem el braç no trobarem ningú a l’altra banda amb qui compartir projectes per reinventar plegats el demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada