dimecres, 28 de novembre del 2012

Aprendre llengües per entendre el món

Josep Maria Terricabras

Publicat al Núvol, 28.11.2012

S’ha intentat definir els humans de mil maneres, com a éssers racionals, treballadors, juganers, riallers… Em sembla millor dir que som éssers que parlem. Això destaca l’extraordinària importància del llenguatge per a nosaltres. Perquè, amb el llenguatge, no solament a) parlem de la realitat, sinó que també b) en creem.

a) Aquí hauríem de recordar l’escrit “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de F. Nietzsche (1844-1900). L’autor ens hi diu que el llenguatge no emergeix de la realitat (si fos així, només hi hauria una única llengua al món, perquè la realitat de què parlem – pedres, arbres, rius– són iguals arreu), ni sabem si s’adapta a la realitat (com ho podem saber si s’adapta o no, si no ho podem comprovar des d’un lloc a part de la realitat i del llenguatge?). El llenguatge és la manera (canviant) que cada poble ha tingut d’aproximar-se a allò que ha considerat la realitat. Per això s’ha de reconèixer que realitat i llenguatge no són intercanviables (això ho mostra bé l’obra de René Magritte, 1898-1967), i que sempre podem anar construint versions lingüístiques de la realitat, perquè en podem anar dient coses i coses sense acabar mai les possibilitats de fer-ho.

b) D’aquí ja en podem treure també que el llenguatge és una creació nostra. Nosaltres som éssers lingüístics. En el llenguatge vivim, ens movem i som. Amb els llenguatges donem diverses interpretacions del món, entenem i creem realitats diverses, perquè el llenguatge no és solament un mitjà de comunicació sinó també el medi en què vivim (la diferència que també els francesos estableixen entre moyen i milieu). Aquí vull fer referència a un document preparat, a Girona, pel Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, i aprovat per l’Assemblea General del PEN a Belgrad, el setembre del 2011. S’anomena el “Manifest de Girona” i consta de deu punts en què es defensa la diversitat lingüística i se subratlla la importància de la llengua per a la construcció personal i col·lectiva (vegeu http://www.pencatala.cat/drets-linguistics/manifest-de-girona).

Ara bé, per què el títol d’aquesta intervenció fa “Aprendre llengües per entendre el món”, si tothom entén el món de manera diferent? Potser hauríem de dir “Aprendre llengües per entendre els móns”? De fet, podem acceptar, à la Nietzsche, que tenim pocs accessos directes al món, a la natura, però també sabem amb ell que nosaltres ja hem creat móns, ja ens hem convertit en món, i sabem que al món l’hem convertit en cultura. (La distinció “natura / cultura” és molt difícil. És “natural” anar vestit pel carrer? És “cultural” fabricar paraigües o matar animals per menjar-se’ls? Els significats de les paraules, ¿són rígids?)

Per totes aquestes dificultats, resulta ben clar que les traduccions no són fàcils, i no només les de poesia, sinó la majoria. Per això mateix s’han de retraduir moltes obres al cap dels anys, perquè el llenguatge d’arribada s’ha anat transformant. Pensem en les implicacions pràctiques que té el fet d’acceptar que les traduccions no són fàcils: per exemple, quan pensem en els riscos (ideològics, voluntaris o involuntaris) a què estan sotmesos molts immigrants –per exemple, amazics– que, davant el jutge, han d’acceptar de ser traduïts, sense que sovint cap dels altres assistents pugui advertir si la traducció és correcta, incorrecta o potser malintencionada.

Umberto Eco va dir que la traducció és la llengua d’Europa. I, de fet, el coneixement d’altres llengües també ens porta a conèixer millor la nostra. L’Escola Oficial d’Idiomes de Girona ho fa bé. Tinc entès que ho fa molt bé. En bona mesura és per això que té tantes i tantes sol·licituds de matrícula. La seva oferta ha anat creixent, en diversitat i nombre, al llarg dels anys. Sabem que un tant per cent molt elevat del cos humà és aigua, però també sabem que un tant per cent encara més elevat de nosaltres mateixos és llengua. La llengua ens fa ser humans. Les llengües ens fan ser dúctils, comprensius, adaptables, ens ajuden a abandonar els dogmatismes i les rigideses.

I la llengua pròpia ens fa ser els humans que som, com som. (La idea que fins i tot l’accent de cada lloc és important i definitori, és una idea boníssima.) Perquè la llengua té vibració, reverberació, música.

Aprenguem, doncs, llengües, però també reflexionem sobre les llengües a partir de les llengües mateixes que aprenem. Amb la llengua ens fem; sense la llengua, literalment, ens desfem.

Conferència inaugural del curs de l’EOI de Girona, 3 d’octubre del 2012

dilluns, 19 de novembre del 2012

Joanet vol ser escriptor

Josep Franco

Riberabaixa.info, 19/11/2012

Amigues i amics, bona nit i moltes gràcies per haver vingut a la presentació d’un llibre per a xiquets, mentre Sueca bull amb ofertes de molta més envergadura intel·lectual, al voltant de la vida i l’obra d’aquell suecanet que volia ser escriptor.

Me’n recorde com si fóra fa mig segle que quan jo anava a l’institut i Josep Lluís Fos ens donava classes clandestines de valencià, la societat coral El Micalet, de València, va convocar un concurs literari per als alumnes d’aquells cursos. Hi havia premis en metàl·lic i, sobretot, en espècie, i el lema era És bonic ser escriptor. No és que els organitzadors es mataren buscant un nom patriòtic o literari per a un concurs de redacció tan peculiar. Perquè, naturalment, era en valencià.

El cas és que jo, que sóc aprenent d’escriptor des d’aquell dia, vaig embrutar un parell de folis, explicant per què era bonic ser escriptor, vaig enviar la redacció al concurs i em donaren un premi que déu sap qui va pagar. Era un premi de consolació, però me’l donaren...

Per aquell temps, jo a penes havia llegit alguna novel·la de Baroja, tres o quatre aventures de Sherlock Holmes, algunes narracions de Poe, supose que Moby Dick i moltes historietes gràfiques que, ací, en déiem porgasitos, una deformació inquietant, però molt alliçonadora, de la paraula Pulgarcito, que era el nom d’una revista infantil... I tot en castellà, per descomptat.

Però fins i tot un ignorant com jo sabia que, a Sueca, hi havia un home que era escriptor i això de poder guanyar-me la vida escrivint, aquell ofici tan estrany, em pareixia molt més que bonic: era enlluernador, màgic, impossible. Per explicar això, poc dalt o baix, en donaren aquell premi de consolació i, des d’aquell moment, per culpa de Fuster, vaig començar a creure que ser escriptor, des de Sueca i en valencià, no era del tot impossible.

Des d’aquells dies en blanc i negre, mentre llegia i escoltava per a aprendre a escriure, com continue fent ara, les revoltes de la vida m’han marejat, m’han ferit o m’han deixat amb l’aigua al coll; però també m’han donat l’oportunitat de viure breus moments de felicitat, com la que em proporciona, ara mateix, la vostra presència i la vostra atenció.

I no ho dic per dir-ho. Ja he comentat, abans, que ara mateix, i al llarg de tot el mes de novembre, a Sueca hi haurà molts actes relacionats amb la vida, l’obra i les influències de Joan Fuster. Moltes persones de casa i de fora, vindran a explicar-nos els seus punts de vista. Per això, un etern aprenent d’escriptor, com jo, ha d’agrair encara més la vostra presència i la vostra atenció en la presentació d’un llibre per a xiquets, encara que, aquesta nit, no sé si parlaré molt de xiquets, perquè el cos em demana parlar d’unes altres coses...

Us comentava que, per a mi, i d’això també té la culpa Fuster, que algú siga capaç d’invertir una part del seu temps, de la seua vida, llegint o escoltant les paraules que jo he escrit, sempre constituirà un misteri i una raó més per a sentir-me agraït a totes les persones que m’heu allargat la vida perquè m’heu regalat uns transfusió de temps.

Per això mateix, sóc molt conscient del valor del temps i no vull robar-vos-en més: ens hem reunit ací per a presentar en societat el segon llibre d’una col·lecció preciosa, gràcies a Pau i a Laura, que tots els implicats voldríem que fóra llarga i profitosa i que Edicions 96 ha batejat amb el nom de La nostra gent.

Començàrem, abans de l’estiu, amb Toni Puchades, un home pla i honrat, suecà cent per cent, i gran esportista: un exemple molt digne d’encetar una aventura que continua amb la vida de Joan Fuster, aquell xiquet que volia ser escriptor i s’ha convertit en un símbol.

Joanet vol ser escriptor és, en efecte, la biografia de Joan Fuster, contada als xiquets i les xiquetes que encara obrin amb il·lusió un llibre il·lustrat, que encara saben què és ser escriptor i que saben, també, què és ser valencià, gràcies als pares, les mares i els mestres que encara creuen que hi ha futur, a pesar dels retalls, les amenaces, les agressions directes i l’avanç imparable de la burrera, que s’escampa pel món com una taca d’oli.

Qualsevol poble del món, de qualsevol cultura, hauria de venerar els dos personatges que he tingut l’honor de glossar, de la manera més plana possible, per als lectors joves, els no tan joves i els que ni tan sols són lectors. Perquè aquest és l’objectiu de la col·lecció La nostra gent: fer que els valencians del futur coneguen els mèrits d’homes i dones que haurien de ser un exemple per a qualsevol valencià de bé però que, per desgràcia, necessitem rescatar de l’oblit. Bé perquè els valencians, com assegura el tòpic, no valorem com cal les nostres coses, la nostra història, les nostres paisatges i les nostres persones; bé perquè som un poble amagat, mig clandestí, que no gosa mostrar-se orgullós dels seus béns, per no ofendre els veïns.

Naturalment, vull recordar-vos que els dibuixos que acostaran als més menuts la figura de Joan Fuster són, també, obra de la nostra paisana Laura Granell, que ja ens va acompanyar en l’aventura de Puchades. Ella ha sabut acostar als xiquets i les xiquetes una imatge molt tendra de Joan Fuster, quan era un xiquet, i molt venerable, quan ja era un escriptor consagrat.

Jo, per la meua part, no sé si he estat capaç d’atraure l’atenció dels xiquets, els pares, les mares i els mestres, amb les paraules que he deixat escrites en els dos llibrets. Però sí que puc assegurar que tant Tonico Puchades com Joan Fuster i totes les altres persones notables que aniran donant sentit a la col·lecció La nostra gent, són molt dignes de ser reconegudes, valorades i estimades pel seu poble i pels veïns.

El primer va ser capaç de sacrificar-se, per no ofendre els seus pares, i de mantindre una disciplina constant, que li permeté convertir-se en un gran futbolista, per a no decebre els aficionats que l’ovacionaven quan jugava a casa. I tot això, sense tanta repercussió mediàtica com els futbolistes professionals dels nostres dies i, sobretot, sense guanyar unes quantitats tan desorbitades de diners.

L’home que ens ocupa ara, l’escriptor Joan Fuster, va ser capaç de sacrificar-se pel seu poble, per a no ofendre els seus orígens. Va mantindre, també, una disciplina costant, per respecte als seus lectors i, fins i tot, als seus detractors, que li ho pagaren amb bombes, insults i desqualificacions. Va ser capaç de convertir-se en escriptor professional en plena dictadura i va injectar vida nova en el cos d’una llengua moribunda, que va reviscolar gràcies a ell.

Si els dos homes que han encetat la nostra col·lecció foren capaços de triomfar contra l’adversitat, sense renunciar als seus principis i a la seua forma de ser, i nosaltres els considerem dos exemples dignes d’imitació, no ens queda un altre remei que ser optimistes, com ho vaig ser jo, fa quasi cinquanta anys, quan volia ser escriptor. Ells, i moltes altres persones, ens han ensenyat que si treballem junts, si persistim en els nostres esforços, serem capaços de deixar als valencians del futur, a qui van dirigits els nostres llibres, un País Valencià respectat i respectuós. Un poble que no vol ser més que els altres pobles del món, però que tampoc no vol renunciar als seus principis, a la seua llengua, ni als homes i les dones dignes d’admiració que, amb les seues obres i la seua perseverança ens han ajudat a mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Una aproximació al Joan Fuster des de la meua amistat

JAUME LLORET i SOLVES, metge de l'escriptor

Riberabaixa.info, 18/11/2012

Per als adolescents i joves suecans: Una aproximació al Joan Fuster des de la meua amistat.

No us preocupeu. Tractaré de no fer-me pesat. Quan jo tenia la vostra edat , ara sóc massa gran però també he sigut com vosaltres, adolescent i jove, quan algú de fora venia a  l'escola a contar-nos alguna cosa, o ens manaven llegir-ho si ho havia escrit en algun paper, sobretot quan no era tema relacionat amb els estudis habituals, ens feia ben poca gràcia perquè pensavem: a voràs este tio pelma quin passó que ens pega, segur que es fa més pessat que el plom.

Procuraré que no, però no passa res si algú no té ganes d'escoltar-me o llegir-me, doncs no m'enfade ni per una cosa ni per l'altra. La llibertat de cadascú s'ha de respectar.

Anem al gra.

Segur que a hores d'ara sereu ben pocs els que no us sona el nom de Joan Fuster. Dóna nom al nostre Institut, per tant es rar no haver-ne sentit parlar.

Alguns es preguntaran, ¿ qui era, doncs, eixe tal Joan Fuster? Si encara viu gent que l´haja conegut ¿quina opinió en té?

Qui tinga interés, sinó ara més endavant, podrá conéixer el personatge,  i jo us aconselle que en tingueu, d´interès, a través dels seus llibres que és la millor manera de conéixer-lo i d´aprendre el que ell pensava, així com fullejant  els  papers, n´hi ha molts,  que altres estudiosos han escrit sobre ell, especialmente pel que respecta a la seua obra. És una obligació com a suecans i valencians que som ens hem d´imposar. Perquè un poble és com una família, encara que més gran i més diversa, però amb el que tenim les mateixes obligacions : saber qui i què som,  perquè será l´única manera de poder estimar-nos i que ens estimen.

Pels llibres el coneixereu: però, jo em pregunte ¿de veritat que amb això en tenim prou? És difícil pels llibres saber com era el Fuster persona, veí nostre, amic, mestre, apassionat dia a dia pensant què podía fer ell per ajudar a resoldre els problemas de la seua – i nostra – gran família: el poble valencià.

Eixe Fuster, el pròxim, el que teniem al nostre costat, el del dia a dia, el d´un veí qualsevol de Sueca – veí molt especial, és cert, però veí al fi i al cap – de carn i ossos, que naix un bon dia, d´ací una setmana compliria 90 anys,  i creix jugant pel carrer i anant a escola – com ho feu vosaltres – i que un bon dia ha d'anar-se´n a València, a estudiar, descubrir uns nous problemas i fer-los front, acabar una  carrera, posar-se a treballar ( aleshores no penseu que la cosa no estava també difícil) i adonar-se´n que la seua vocació era altra que la d´advocat: la de ser escriptor. Inicialment poeta i després assagista. I per guanyar-se el pa de cada dia articulista (escriure als diaris). Eixe Fuster, és difícil de trobar als llibres. Viu només en la memòria dels qui l´hem conegut personalment . I cada vegada en  quedem  menys. I paga la pena que aprofitem  els qui encara estan vius  perquè ens diguen la seua impressió.

Jo en sóc un de tants. N´hauríeu d´escoltar altres. La seua figura és tan gran, tan inmensa i tan complexa  que només amb moltes peces, una d´ací i altra d´allà  i altra de més enllà, podem dibuixar una imatge quasi a la mida, perquè sencera i exacta resulta del tot  impossible.

Fuster va nàixer al carrer La Punta, nº 30, un 23 de Novembre de 1922. Per xamb, a la mateixa casa on vindria al món,16 anys més tarde, el Josep Palacios de qui, si encara no n´heu sentit parlar ja no tardareu massa, perquè és també un gran escriptor, poeta i dissenyador de llibres i cartells d´una elegància extrema. Sí, varen nàixer tots dos al carrer La Punta i a la mateixa casa. Però Fuster passà prompte a viure al número 10 del carrer Sant Josep. I allí va viure i allí va morir, un 21 de Juny de 1992, encara no havia fet els 70 anys, i per tant ara en fa 20 que ens deixà.

Si teniu a mà alguna foto de l'època podeu veure aleshores. No hi havia cotxes, es podia jugar amb tota tranquil·litat pels carrers: quina glòria, veritat?

Va créixer, va anar a escola, primer al parvulari de l´Encarnació, després al Centro Escolar del carrer Cullera, dirigit per D. Ricardo Lapesa que, segons diuen, donava unes bescollades “precioses” , no era com ara que ningú té l'atreviment , a l'escola, de tocar-vos un pèl encara que  armeu sarau, no feu cas del que us diuen els professors  o no feu els deures. Fuster ens conta com era eixa Sueca: “Quan jo era petit…” (ho podeu llegir cercant la pàgina 18 del llibre “Joan Fuster des de Sueca”).

Era jove més entre els joves de la seua quadrilla (també podeu trobar al mateix llibre fotos que ho confirmen) . Li agradava jugar de porter al futbol.


Estudià batxiller al Centro Politécnico (Escoles Jardi) i d´allí l´any 1942, quan tenia 20 anys, se n´anà a  València a estudiar Dret. Coneix els cercles literaris i valencianistes. Naix l´escriptor i l´home preocupat pels problemas dels valencians.

El 1962 (ara fa 50 anys), dedicat des de feia anys de ple a escriure llibres, correspondència, i articles de premsa, publica dos que el consagraran definitivament com a intel.lectual, pensador i polític, i que despertaran l´enveja i l´odi dels cercles feixistes, perquè amb eixos llibres,  “El País valenciano” i “Nosaltres els valencians”,  obri els ulls d'alguns valencians i fa que comencen a descobrir que els han estat enganyant durant anys i anys, segles inclús. Eixes obres que escriu senyalaran cap on ha de caminar el nostre poble si no vol que l'acaben per destrossar. Gràcies a ell comencem a saber d´on venim els valencians, qui som, que ens ha passat per ser com som, on ens trobem i què hem de fer si volem ser  un poble dret i fet, adult: lliure, responsable del seu destí. I ens mostra a més quins són els responsables del nostre retard i per què ens trobem en una situació en què no som carn ni peix i de la que tenim l´obligació d´alliberar-nos.

Jo, encara que n´havia sentit parlar d'ell, fou per aquells anys que el vaig conéixer. Com que s´havia iniciat una campanya de desprestigi contra la seua obra i la seua persona, anava d´ací  cap allà presentant i explicant el contingut i sentit del seu llibre, sobretot del que, en teoria, era el més inofensiu: El País valenciano. Quan li  tocà presentar-lo a l´Aula Magna de la Facultad de Medicina, li organitzàrem l´acte i com que jo era de Sueca quedí d'arreplegar-lo a l´estació del Nord.

Des d´aleshores ja no deixàrem d´estar en contacte. Tant sols un petit periode: de 1969 a 1971, en què jo exercia com a metge de poble, primer a Gavarda i desprès a Bugarra, on va nàixer el meu fill Jaume.

En tornar a Sueca els contactes foren més freqüents. Com amic i com a metge. Em demanà si jo volia ser-hi el seu metge de capçalera. I per suposat vaig acceptar i  ho considerí com un gran honor.

Durant els anys d´estudiant a la Facultad de Medicina, la dècada del 62-69, a Sueca hi havia un moviment estudiantil molt actiu, prou heterogeni en política i en estudis, però ens unia  un front comú: el valencianisme. Era el  Club d´Estudiants de Sueca. Fuster n´era un referent.

A partir dels anys 70, la meua relació amb el Fuster augmentà. Ell era tot un mestre per a tots els que teníem el privilegi d´escoltar-lo en les tertulies que espontàniament s´organitzaven en sa casa. Aquell homenot, Fuster, era com un pou immens de sabiduria. Una enciclopèdia oral. Amb ell, mentre conversavem,  bevíem i fumàvem. Sabia escoltar i li interessava molt la nostra opinió: la dels  joves. Ell parlava i tots, bocabadats, procuràvem que no se´ns escapara res del que comentava.

Xarravem formant un semicercle al seu voltant. Ell seia, el batí damunt del pijama,  al butacó . El racó on tenia lloc la conversa es trobava a un parell de metres de l´entrada de la casa,  una vegada passada la primera habitació que donava finestra al carrer, la de la dreta, entre la paret interior d´aquesta habitació i la cuïna. A un costat i altre el seu piló de llibres, la seua Olivetti (màquina d´escriure), el seus cigarrets rossos, americans, i el wiski ( ell diu que el Nosaltres li´l deu al Soberano i a la Tabacalera).

Xerràvem  fins a les dues o les tres de la matinada. De colp amollava: Bo, ja n´hi ha prou cristo, que jo m´he de guanyar el jornal ¡!. Au, criatures, tots a caseta, a dormir que ja és l´hora. I se n´eixíem uns darrere altres amb silenci. Bona nit, Joan. Apreníem, al seu costat, a estimar-nos, a estimar la nostra gent i la nostra terra, a comprendre el valor de la llibertat, i la necessitat de voler saber més coses cada dia.

Eren anys de “transició”. La Dictadura estava que si queia o no queia. L´oposició es preparava. I Fuster era la llum democràtica, el camí per on passava l´alliberament dels pobles i el rebuig al franquisme. Ens il·lustrava explicant-nos com l´època de la dictadura franquista consistia en un món fosc i tenebrós, d´ordeno i mando, en el qual qui no estava d´acord el fotien a la presó i mut i callosa. Passaven per sa casa molt sovint, més del que ell hagués desitjat, els futurs “mandamassos” a empapussar-se de quina opinió tenia sobre açò o allò, perquè pel seu prestigi era considerat com el Papa o el Patriarca.

Tractava a tot el món amb respecte. I només, amb discreció, amollava, de quan en quan,  alguna codolà dialèctica dirigida a l'hipotètic imbècil o estúpid que tenia al davant. Però sempre amb la màxima correccció. No he conegut una persona més oberta, pacient, amable, discreta,  i atenta a qualsevol opinió per insensata, o discrepant, que fos. Li agradava tenir enfront un interlocutor intel·ligent.

Estimava els xiquets. Un dia, per Nadal, li regalàrem una foto on hi eren agafats a un arbre, el Jaume i el Jordi, cinc i quatre anyets respectivament, i la tingué exposada durant anys damunt la baraneta de la ximeneia de llenya, que per cert mai l´he vista encesa.

Era un bon pacient i molt  considerat. Mai va eixir de la seua boca una paraula de queixa al meu quefer, li hagués o no encertat la medicació per alleugerir les seues molèsties. Sol·licitava els meus serveis professionals només quan considerava que no hi havia més remei i això era sempre que automedicant-se no havia aconseguit  pegar en  terreta al seu problema de salut.  Li renyia, amablement,  per no haver-me avisat més prompte. Però tornava a fer el mateix una i altra vegada. Li molestava molt molestar. Jo li  aconsellava què havia de prendre i què havia de fer per mantenir un millor estat de salut, i ho agraïa, però, per la seua feina i perquè s´apanyava a soles, moltes vegades se n´oblidava.

El 79 fou per a ell un any de gran satisfacció i optimisme. Estava content com a veí de Sueca i amic meu,  celebrades les primeres eleccions municipals en abril, es constituí al mes següent el primer Ajuntament Democràtic desprès de 40 anys de franquisme,  i jo, el seu metge  ( ¿Vosté vota? Li preguntaren. Tot cristo ho sap –contestà –vote al meu metge ) havia estat elegit Alcalde.

Vingué Moret a l´any següent. Es conegueren. L´Ajuntament entrà, aviat encara no havia passat un any de les eleccions) en una crisi política. I més endavant el País, quedant-se una mica decencisat per tantes  renúncies com va veure i que no podia haver-se-les imaginat.  Les esperances a poc a poc anaven perdent-se.

Posteriorment la Universitat el nomenà Professor. Li encarregaren la càtedra de Filologia Catalana.

Per dues vegades li posaren bombes. La més greu la del 1981.

L´abril del 92 es celebraren els 30 anys de la publicació del Nosaltres els valencians. Dinarem a la mar, en Motilla, al reaturant El Catapí. I l´Enric va ser convidat. Papà, recorde que em digué, trobe el Fuster molt desmillorat ¿és que no es troba bé?

Al cap d'un parell de mesos, era  migdia del 21 de Juny, a l'Associació  de Veïns – de la que era membre – es preparava per anar a dinar al Catapí per celebrar la fi d´exercici d´eixe any. Telefonà Palàcios des de ca Fuster. “Jaume, vine, Fuster m´ha dit que t´avise, ha passat la nit molt malament i no està gens bé”. En arribar: només dues paraules, com si estigués esperant-me per acomiadar-se. I morí el suecà més suecà (“…entre residir en Barcelona o en Sueca, prefiero Sueca…Cuando alguien me pregunta por qué vivo en un pueblo a pesar de los pesares, siempre contesto, de entrada: porque es mi pueblo”), el pensador i intel.lectual més gran, més important i més influent que ha donat no sols Sueca, sinó el País Valencià, i potser no exagere massa si dic que també de l´Estat Espanyol, al llarg del segle XX. I quan vos pregunten que és ser fusterià no és mala resposta contestar que “es la nostra manera de ser valencians”.

Gràcies.

dijous, 8 de novembre del 2012

Una petita reflexió

Des del sud valencià 

Tudi Torró

Revista Allioli. Octubre, 2012 

M'agradaria referir-vos dues històries d'alumnes de Secundària. La primera tracta d'un alumne escolaritzat a un IES d’Alacant, ha passat tota la seua escolaritat a un centre de Primària de doble línia (PIL/PIP), ell anava a PIP,  és el fill d’'un amic, té quinze anys. Fa unes setmanes va venir amb son pare a passar el dia a  casa, interactua poc, està tot el dia pendent del seu mòbil i de la televisió i, a l’'hora d’'acomiadar-nos, li parle en valencià i contesta iradament, - A mi, háblame en castellano que no te entiendo- No cal que us diga el que li vaig contestar.

L'’altra història es situa a Elx, alumne de catorze anys, escolaritzat a un IES, prèviament tota l’'escolarització en un centre PIP. Conec bé a la mare, són immigrants però el xiquet ha nascut a Elx, la mare, molt preocupada, em diu que a l’'IES que va el xiquet, encara que assisteix a un PIP (Programa d’Incorporació Progressiva) té moltes assignatures en valencià i li les han suspès quasi totes perquè no l’'entén, vol anar a un altre IES on no impartisquen tantes assignatures en valencià....També li explique alguna cosa que no ve al cas.

Aquests xics, sense por a equivocar-me, jo diria que representen el 90% de l'’alumnat escolaritzat en un Programa d'’Incorporació Progressiva a les grans ciutats del nostre territori (Alacant, Elx, València…)

¿A qui hem de responsabilitzar del seu nivell de llengua?

Podem continuar parlant tot el que vullgam del què diu i mana la normativa, de l'’innecessari nou Decret de Plurilingüisme, però si no ens apliquem a entendre com aprenen els nostres alumnes; per què aprenen; què els mou a aprendre; com els podem interessar per aprendre...donarà igual el que es legisle, siga bo o dolent, perquè allò principal -el principi- està amb nosaltres... Com diu José Luis Sanpedro “L'’educació és fonamental en la vida de tota persona i per a que es produïsca la connexió necessària entre alumne i docent es necessita un 50% d’'amor i un altre 50% de provocació”,  si això ho fem en valencià, tindrem guanyada la batalla contra la desafecció per aprendre i sobretot per aprendre en la nostra llengua.

Ningú qüestiona  l’èxit dels programes d’'Immersió ¿ Per què? La resposta és evident:

No només es tractava de tenir una bona planificació i un bon disseny, tot i ser important, el professorat era conscient que en un Programa d’'Immersió Lingüística havia d'’aplicar necessàriament tècniques pedagògiques i emocionals adients, la llengua era el vehicle i, en els programes d’'immersió, el vehicle era el valencià.

Ho il·lustraré amb  aquesta anècdota: “Alumna de 4 anyets, castellanoparlant, Elx, mai havia escoltat parlar en valencià...i quan ix del primer dia de classe li pregunta sa mare un poc preocupada, - Què tal la maestra, lo has pasado bien. I li contesta la xiqueta entusiasmada – Muy bien, hablaba en inglés pero lo he entendido todo!!! 

D’això era del que es tractava....