Eugeni S. Reig
El Punt, 6/05/2012
Diumenge 22 d’abril vaig seguir la retransmissió que Canal 9 va fer des d’Alcoi de l’entrada de moros. Els comentaris els van fer el locutor Ferran Cano i dues presentadores.
Cal especificar que el valencià dels locutors, completament betacista i bastant ieista, era una barreja ben curiosa de valencià dialectal de les comarques centrals (ús reiterat de gerundis com ara “tinguent”, “caiguent”, i, sobretot, “vegent” que vàrem tindre ocasió sentir en diverses ocasions, “distragut”, “pos vinga”, etc.), valencià en conserva –d’eixe que ensenyen en els cursets– (“demà passat” en lloc de “despús-demà”, “fem una xicoteta pausa” en lloc de “fem una pausa ben curteta” i, sobretot, l’artificiós “bona vesprada” quan els valencians hem dit sempre “bon dia” mentres hi ha hagut llum del dia, siga l’hora que siga) i pseudovalencià castellanitzant (“que barbaritat” en lloc de “quina barbaritat”, “mare, que por” en lloc de “mare, quina por”, “que cavall més impressionant” en lloc de “quin cavall més impressionant”, “me dóna igual” en lloc de “tinc igual”, “com té que ser” en lloc de “com ha de ser”, “ara ho vaig a dir jo” en lloc de “ara ho diré jo”, “és increïble el calor” en lloc de “és increïble la calor”, “rebent el calor del públic” en lloc de “rebent la calor del públic”, “però dóna igual” en lloc de “però és igual”, etc.).
La reportera Chus Lacort ens va oferir un bon grapat de calcs del castellà i, a més, de tant en tant i sense cap motiu, deia alguna cosa directament en castellà: “mira como bailo”, “no me cambies por ninguna”, etc. Va ser especialment notable l’entrevista que li va fer a un bou. Es va acostar al bou i li fa fer unes quantes preguntes sobre la festa de moros i cristians. I li les va fer ¡en castellà! El bou no va respondre, així que no sabem si l’animal parlava la llengua de Cervantes, com pensava la reportera. Em va recordar una anècdota molt curiosa que vaig viure en certa ocasió a la ciutat de València. Una anciana passejava acompanyada d’un gosset. La dona caminava i parlava amb ella mateixa. Ho feia amb veu prou alta per a poder sentir-la i entendre-la sense cap problema. La dona parlava valencià. De sobte s’adreçà al gosset i ¡li parlà en castellà! Em va deixar bocabadat. Ara, quan he vist que Chus Lacort parlava castellà al bou he comprés que, per a algunes persones, els animals parlen castellà. A mi no se m’hauria acudit mai de la vida pensar que el castellà és llengua d’animals però, evidentment, cadascú te les seues idees. Respecte total.
Una de les locutores, referint-se a una de les peces musicals que sentíem en l’entrada, va dir “està composat pensat en la seua dona, Isabel”. Les peces musicals no es “composen”, es “componen”· No li faria gens de mal consultar el diccionari.
Un dels moments més impactants va ser quan una de les locutores va dir “a veure si tenim sort i vegem l’arc de Llorenç”. Volia dir, evidentment, “l’arc de Sant Martí”, perquè estava plovent. Sublim. Insuperable.
Sobre l’ús desastrós de la partícula pronomino-adverbiel en m’estime més no dir res perquè és perdre el temps miserablement.
El més lamentable de tot va ser la gran quantitat de ee i de oo tòniques que haurien d’haver pronunciat doble obertes, com fem tots els valencians, i varen pronunciar tancades o quasi tancades: “entrada móra”, “canal nóu”, “Alcói”, etc.
El Punt, 6/05/2012
Diumenge 22 d’abril vaig seguir la retransmissió que Canal 9 va fer des d’Alcoi de l’entrada de moros. Els comentaris els van fer el locutor Ferran Cano i dues presentadores.
Cal especificar que el valencià dels locutors, completament betacista i bastant ieista, era una barreja ben curiosa de valencià dialectal de les comarques centrals (ús reiterat de gerundis com ara “tinguent”, “caiguent”, i, sobretot, “vegent” que vàrem tindre ocasió sentir en diverses ocasions, “distragut”, “pos vinga”, etc.), valencià en conserva –d’eixe que ensenyen en els cursets– (“demà passat” en lloc de “despús-demà”, “fem una xicoteta pausa” en lloc de “fem una pausa ben curteta” i, sobretot, l’artificiós “bona vesprada” quan els valencians hem dit sempre “bon dia” mentres hi ha hagut llum del dia, siga l’hora que siga) i pseudovalencià castellanitzant (“que barbaritat” en lloc de “quina barbaritat”, “mare, que por” en lloc de “mare, quina por”, “que cavall més impressionant” en lloc de “quin cavall més impressionant”, “me dóna igual” en lloc de “tinc igual”, “com té que ser” en lloc de “com ha de ser”, “ara ho vaig a dir jo” en lloc de “ara ho diré jo”, “és increïble el calor” en lloc de “és increïble la calor”, “rebent el calor del públic” en lloc de “rebent la calor del públic”, “però dóna igual” en lloc de “però és igual”, etc.).
La reportera Chus Lacort ens va oferir un bon grapat de calcs del castellà i, a més, de tant en tant i sense cap motiu, deia alguna cosa directament en castellà: “mira como bailo”, “no me cambies por ninguna”, etc. Va ser especialment notable l’entrevista que li va fer a un bou. Es va acostar al bou i li fa fer unes quantes preguntes sobre la festa de moros i cristians. I li les va fer ¡en castellà! El bou no va respondre, així que no sabem si l’animal parlava la llengua de Cervantes, com pensava la reportera. Em va recordar una anècdota molt curiosa que vaig viure en certa ocasió a la ciutat de València. Una anciana passejava acompanyada d’un gosset. La dona caminava i parlava amb ella mateixa. Ho feia amb veu prou alta per a poder sentir-la i entendre-la sense cap problema. La dona parlava valencià. De sobte s’adreçà al gosset i ¡li parlà en castellà! Em va deixar bocabadat. Ara, quan he vist que Chus Lacort parlava castellà al bou he comprés que, per a algunes persones, els animals parlen castellà. A mi no se m’hauria acudit mai de la vida pensar que el castellà és llengua d’animals però, evidentment, cadascú te les seues idees. Respecte total.
Una de les locutores, referint-se a una de les peces musicals que sentíem en l’entrada, va dir “està composat pensat en la seua dona, Isabel”. Les peces musicals no es “composen”, es “componen”· No li faria gens de mal consultar el diccionari.
Un dels moments més impactants va ser quan una de les locutores va dir “a veure si tenim sort i vegem l’arc de Llorenç”. Volia dir, evidentment, “l’arc de Sant Martí”, perquè estava plovent. Sublim. Insuperable.
Sobre l’ús desastrós de la partícula pronomino-adverbiel en m’estime més no dir res perquè és perdre el temps miserablement.
El més lamentable de tot va ser la gran quantitat de ee i de oo tòniques que haurien d’haver pronunciat doble obertes, com fem tots els valencians, i varen pronunciar tancades o quasi tancades: “entrada móra”, “canal nóu”, “Alcói”, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada