Josep Maria Terricabras
Publicat al Núvol, 28.11.2012
S’ha intentat definir els humans de mil maneres, com a éssers racionals, treballadors, juganers, riallers… Em sembla millor dir que som éssers que parlem. Això destaca l’extraordinària importància del llenguatge per a nosaltres. Perquè, amb el llenguatge, no solament a) parlem de la realitat, sinó que també b) en creem.
a) Aquí hauríem de recordar l’escrit “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de F. Nietzsche (1844-1900). L’autor ens hi diu que el llenguatge no emergeix de la realitat (si fos així, només hi hauria una única llengua al món, perquè la realitat de què parlem – pedres, arbres, rius– són iguals arreu), ni sabem si s’adapta a la realitat (com ho podem saber si s’adapta o no, si no ho podem comprovar des d’un lloc a part de la realitat i del llenguatge?). El llenguatge és la manera (canviant) que cada poble ha tingut d’aproximar-se a allò que ha considerat la realitat. Per això s’ha de reconèixer que realitat i llenguatge no són intercanviables (això ho mostra bé l’obra de René Magritte, 1898-1967), i que sempre podem anar construint versions lingüístiques de la realitat, perquè en podem anar dient coses i coses sense acabar mai les possibilitats de fer-ho.
b) D’aquí ja en podem treure també que el llenguatge és una creació nostra. Nosaltres som éssers lingüístics. En el llenguatge vivim, ens movem i som. Amb els llenguatges donem diverses interpretacions del món, entenem i creem realitats diverses, perquè el llenguatge no és solament un mitjà de comunicació sinó també el medi en què vivim (la diferència que també els francesos estableixen entre moyen i milieu). Aquí vull fer referència a un document preparat, a Girona, pel Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, i aprovat per l’Assemblea General del PEN a Belgrad, el setembre del 2011. S’anomena el “Manifest de Girona” i consta de deu punts en què es defensa la diversitat lingüística i se subratlla la importància de la llengua per a la construcció personal i col·lectiva (vegeu http://www.pencatala.cat/drets-linguistics/manifest-de-girona).
Ara bé, per què el títol d’aquesta intervenció fa “Aprendre llengües per entendre el món”, si tothom entén el món de manera diferent? Potser hauríem de dir “Aprendre llengües per entendre els móns”? De fet, podem acceptar, à la Nietzsche, que tenim pocs accessos directes al món, a la natura, però també sabem amb ell que nosaltres ja hem creat móns, ja ens hem convertit en món, i sabem que al món l’hem convertit en cultura. (La distinció “natura / cultura” és molt difícil. És “natural” anar vestit pel carrer? És “cultural” fabricar paraigües o matar animals per menjar-se’ls? Els significats de les paraules, ¿són rígids?)
Per totes aquestes dificultats, resulta ben clar que les traduccions no són fàcils, i no només les de poesia, sinó la majoria. Per això mateix s’han de retraduir moltes obres al cap dels anys, perquè el llenguatge d’arribada s’ha anat transformant. Pensem en les implicacions pràctiques que té el fet d’acceptar que les traduccions no són fàcils: per exemple, quan pensem en els riscos (ideològics, voluntaris o involuntaris) a què estan sotmesos molts immigrants –per exemple, amazics– que, davant el jutge, han d’acceptar de ser traduïts, sense que sovint cap dels altres assistents pugui advertir si la traducció és correcta, incorrecta o potser malintencionada.
Umberto Eco va dir que la traducció és la llengua d’Europa. I, de fet, el coneixement d’altres llengües també ens porta a conèixer millor la nostra. L’Escola Oficial d’Idiomes de Girona ho fa bé. Tinc entès que ho fa molt bé. En bona mesura és per això que té tantes i tantes sol·licituds de matrícula. La seva oferta ha anat creixent, en diversitat i nombre, al llarg dels anys. Sabem que un tant per cent molt elevat del cos humà és aigua, però també sabem que un tant per cent encara més elevat de nosaltres mateixos és llengua. La llengua ens fa ser humans. Les llengües ens fan ser dúctils, comprensius, adaptables, ens ajuden a abandonar els dogmatismes i les rigideses.
I la llengua pròpia ens fa ser els humans que som, com som. (La idea que fins i tot l’accent de cada lloc és important i definitori, és una idea boníssima.) Perquè la llengua té vibració, reverberació, música.
Aprenguem, doncs, llengües, però també reflexionem sobre les llengües a partir de les llengües mateixes que aprenem. Amb la llengua ens fem; sense la llengua, literalment, ens desfem.
Conferència inaugural del curs de l’EOI de Girona, 3 d’octubre del 2012
Publicat al Núvol, 28.11.2012
S’ha intentat definir els humans de mil maneres, com a éssers racionals, treballadors, juganers, riallers… Em sembla millor dir que som éssers que parlem. Això destaca l’extraordinària importància del llenguatge per a nosaltres. Perquè, amb el llenguatge, no solament a) parlem de la realitat, sinó que també b) en creem.
a) Aquí hauríem de recordar l’escrit “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de F. Nietzsche (1844-1900). L’autor ens hi diu que el llenguatge no emergeix de la realitat (si fos així, només hi hauria una única llengua al món, perquè la realitat de què parlem – pedres, arbres, rius– són iguals arreu), ni sabem si s’adapta a la realitat (com ho podem saber si s’adapta o no, si no ho podem comprovar des d’un lloc a part de la realitat i del llenguatge?). El llenguatge és la manera (canviant) que cada poble ha tingut d’aproximar-se a allò que ha considerat la realitat. Per això s’ha de reconèixer que realitat i llenguatge no són intercanviables (això ho mostra bé l’obra de René Magritte, 1898-1967), i que sempre podem anar construint versions lingüístiques de la realitat, perquè en podem anar dient coses i coses sense acabar mai les possibilitats de fer-ho.
b) D’aquí ja en podem treure també que el llenguatge és una creació nostra. Nosaltres som éssers lingüístics. En el llenguatge vivim, ens movem i som. Amb els llenguatges donem diverses interpretacions del món, entenem i creem realitats diverses, perquè el llenguatge no és solament un mitjà de comunicació sinó també el medi en què vivim (la diferència que també els francesos estableixen entre moyen i milieu). Aquí vull fer referència a un document preparat, a Girona, pel Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, i aprovat per l’Assemblea General del PEN a Belgrad, el setembre del 2011. S’anomena el “Manifest de Girona” i consta de deu punts en què es defensa la diversitat lingüística i se subratlla la importància de la llengua per a la construcció personal i col·lectiva (vegeu http://www.pencatala.cat/drets-linguistics/manifest-de-girona).
Ara bé, per què el títol d’aquesta intervenció fa “Aprendre llengües per entendre el món”, si tothom entén el món de manera diferent? Potser hauríem de dir “Aprendre llengües per entendre els móns”? De fet, podem acceptar, à la Nietzsche, que tenim pocs accessos directes al món, a la natura, però també sabem amb ell que nosaltres ja hem creat móns, ja ens hem convertit en món, i sabem que al món l’hem convertit en cultura. (La distinció “natura / cultura” és molt difícil. És “natural” anar vestit pel carrer? És “cultural” fabricar paraigües o matar animals per menjar-se’ls? Els significats de les paraules, ¿són rígids?)
Per totes aquestes dificultats, resulta ben clar que les traduccions no són fàcils, i no només les de poesia, sinó la majoria. Per això mateix s’han de retraduir moltes obres al cap dels anys, perquè el llenguatge d’arribada s’ha anat transformant. Pensem en les implicacions pràctiques que té el fet d’acceptar que les traduccions no són fàcils: per exemple, quan pensem en els riscos (ideològics, voluntaris o involuntaris) a què estan sotmesos molts immigrants –per exemple, amazics– que, davant el jutge, han d’acceptar de ser traduïts, sense que sovint cap dels altres assistents pugui advertir si la traducció és correcta, incorrecta o potser malintencionada.
Umberto Eco va dir que la traducció és la llengua d’Europa. I, de fet, el coneixement d’altres llengües també ens porta a conèixer millor la nostra. L’Escola Oficial d’Idiomes de Girona ho fa bé. Tinc entès que ho fa molt bé. En bona mesura és per això que té tantes i tantes sol·licituds de matrícula. La seva oferta ha anat creixent, en diversitat i nombre, al llarg dels anys. Sabem que un tant per cent molt elevat del cos humà és aigua, però també sabem que un tant per cent encara més elevat de nosaltres mateixos és llengua. La llengua ens fa ser humans. Les llengües ens fan ser dúctils, comprensius, adaptables, ens ajuden a abandonar els dogmatismes i les rigideses.
I la llengua pròpia ens fa ser els humans que som, com som. (La idea que fins i tot l’accent de cada lloc és important i definitori, és una idea boníssima.) Perquè la llengua té vibració, reverberació, música.
Aprenguem, doncs, llengües, però també reflexionem sobre les llengües a partir de les llengües mateixes que aprenem. Amb la llengua ens fem; sense la llengua, literalment, ens desfem.
Conferència inaugural del curs de l’EOI de Girona, 3 d’octubre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada