Des del sud valencià
Tudi Torró
Revista Allioli. Octubre, 2012
M'agradaria referir-vos dues històries d'alumnes de Secundària. La primera tracta d'un alumne escolaritzat a un IES d’Alacant, ha passat tota la seua escolaritat a un centre de Primària de doble línia (PIL/PIP), ell anava a PIP, és el fill d’'un amic, té quinze anys. Fa unes setmanes va venir amb son pare a passar el dia a casa, interactua poc, està tot el dia pendent del seu mòbil i de la televisió i, a l’'hora d’'acomiadar-nos, li parle en valencià i contesta iradament, - A mi, háblame en castellano que no te entiendo- No cal que us diga el que li vaig contestar.
L'’altra història es situa a Elx, alumne de catorze anys, escolaritzat a un IES, prèviament tota l’'escolarització en un centre PIP. Conec bé a la mare, són immigrants però el xiquet ha nascut a Elx, la mare, molt preocupada, em diu que a l’'IES que va el xiquet, encara que assisteix a un PIP (Programa d’Incorporació Progressiva) té moltes assignatures en valencià i li les han suspès quasi totes perquè no l’'entén, vol anar a un altre IES on no impartisquen tantes assignatures en valencià....També li explique alguna cosa que no ve al cas.
Aquests xics, sense por a equivocar-me, jo diria que representen el 90% de l'’alumnat escolaritzat en un Programa d'’Incorporació Progressiva a les grans ciutats del nostre territori (Alacant, Elx, València…)
¿A qui hem de responsabilitzar del seu nivell de llengua?
Podem continuar parlant tot el que vullgam del què diu i mana la normativa, de l'’innecessari nou Decret de Plurilingüisme, però si no ens apliquem a entendre com aprenen els nostres alumnes; per què aprenen; què els mou a aprendre; com els podem interessar per aprendre...donarà igual el que es legisle, siga bo o dolent, perquè allò principal -el principi- està amb nosaltres... Com diu José Luis Sanpedro “L'’educació és fonamental en la vida de tota persona i per a que es produïsca la connexió necessària entre alumne i docent es necessita un 50% d’'amor i un altre 50% de provocació”, si això ho fem en valencià, tindrem guanyada la batalla contra la desafecció per aprendre i sobretot per aprendre en la nostra llengua.
Ningú qüestiona l’èxit dels programes d’'Immersió ¿ Per què? La resposta és evident:
No només es tractava de tenir una bona planificació i un bon disseny, tot i ser important, el professorat era conscient que en un Programa d’'Immersió Lingüística havia d'’aplicar necessàriament tècniques pedagògiques i emocionals adients, la llengua era el vehicle i, en els programes d’'immersió, el vehicle era el valencià.
Ho il·lustraré amb aquesta anècdota: “Alumna de 4 anyets, castellanoparlant, Elx, mai havia escoltat parlar en valencià...i quan ix del primer dia de classe li pregunta sa mare un poc preocupada, - Què tal la maestra, lo has pasado bien. I li contesta la xiqueta entusiasmada – Muy bien, hablaba en inglés pero lo he entendido todo!!!
D’això era del que es tractava....
Tudi Torró
Revista Allioli. Octubre, 2012
M'agradaria referir-vos dues històries d'alumnes de Secundària. La primera tracta d'un alumne escolaritzat a un IES d’Alacant, ha passat tota la seua escolaritat a un centre de Primària de doble línia (PIL/PIP), ell anava a PIP, és el fill d’'un amic, té quinze anys. Fa unes setmanes va venir amb son pare a passar el dia a casa, interactua poc, està tot el dia pendent del seu mòbil i de la televisió i, a l’'hora d’'acomiadar-nos, li parle en valencià i contesta iradament, - A mi, háblame en castellano que no te entiendo- No cal que us diga el que li vaig contestar.
L'’altra història es situa a Elx, alumne de catorze anys, escolaritzat a un IES, prèviament tota l’'escolarització en un centre PIP. Conec bé a la mare, són immigrants però el xiquet ha nascut a Elx, la mare, molt preocupada, em diu que a l’'IES que va el xiquet, encara que assisteix a un PIP (Programa d’Incorporació Progressiva) té moltes assignatures en valencià i li les han suspès quasi totes perquè no l’'entén, vol anar a un altre IES on no impartisquen tantes assignatures en valencià....També li explique alguna cosa que no ve al cas.
Aquests xics, sense por a equivocar-me, jo diria que representen el 90% de l'’alumnat escolaritzat en un Programa d'’Incorporació Progressiva a les grans ciutats del nostre territori (Alacant, Elx, València…)
¿A qui hem de responsabilitzar del seu nivell de llengua?
Podem continuar parlant tot el que vullgam del què diu i mana la normativa, de l'’innecessari nou Decret de Plurilingüisme, però si no ens apliquem a entendre com aprenen els nostres alumnes; per què aprenen; què els mou a aprendre; com els podem interessar per aprendre...donarà igual el que es legisle, siga bo o dolent, perquè allò principal -el principi- està amb nosaltres... Com diu José Luis Sanpedro “L'’educació és fonamental en la vida de tota persona i per a que es produïsca la connexió necessària entre alumne i docent es necessita un 50% d’'amor i un altre 50% de provocació”, si això ho fem en valencià, tindrem guanyada la batalla contra la desafecció per aprendre i sobretot per aprendre en la nostra llengua.
Ningú qüestiona l’èxit dels programes d’'Immersió ¿ Per què? La resposta és evident:
No només es tractava de tenir una bona planificació i un bon disseny, tot i ser important, el professorat era conscient que en un Programa d’'Immersió Lingüística havia d'’aplicar necessàriament tècniques pedagògiques i emocionals adients, la llengua era el vehicle i, en els programes d’'immersió, el vehicle era el valencià.
Ho il·lustraré amb aquesta anècdota: “Alumna de 4 anyets, castellanoparlant, Elx, mai havia escoltat parlar en valencià...i quan ix del primer dia de classe li pregunta sa mare un poc preocupada, - Què tal la maestra, lo has pasado bien. I li contesta la xiqueta entusiasmada – Muy bien, hablaba en inglés pero lo he entendido todo!!!
D’això era del que es tractava....
Boníssim.
ResponElimina