La llarga Nit d’aquest país

JOAN CARLES GIRBÉS

L'Informatiu, 14 febrer 2012

“No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.

La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.

Amics mestres, no és això

JOAN CARLES GIRBÉS. L'Informatiu, 31 gener 2012

Els nostres omnigovernants, elegits democràticament i en massa, han volgut que l’Educació siga un dels àmbits més castigats per la crisi. Retalls de sou al professorat, reducció de línies, eternització dels barracons, saturació d’aules... L’objectiu és clar: aprofiten la confusió per desmotivar els ensenyants i carregar-se el sistema educatiu actual. Aquesta estratègia suïcida ha mobilitzat la comunitat educativa, que ha protagonitzat manifestacions multitudinàries arreu del país per exigir al govern que ature una política nefasta i de conseqüències imprevisibles.

En paral·lel, els claustres d’escoles i instituts han engegat altres mesures de protesta i rebuig als retalls de la Generalitat, entre les quals hi ha la cancel·lació de les anomenades “activitats extraescolars”. No només s’estan deixant de celebrar el dia de la Pau, el carnestoltes, l’eixida al bioparc o l’excursió de final de curs. També s’han eliminat l’assistència a funcions de teatre infantil, les visites d’escriptors i il·lustradors a les aules, les sessions de foment lector en biblioteques, els espectacles amb pallassos, els contacontes, els concerts de música popular per a infants... L’Associació Valenciana d’Empresaris de Teatre i Circ ha xifrat en 15.612 els alumnes que han cancel·lat de manera sobtada les reserves previstes els últims dies. Si no frenem aquesta espiral autodestructiva, la devastació pot ser el colp de mort del sector cultural valencià.

La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també

Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort.

La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també. Si es vol pressionar o castigar el Consell per les mesures que imposa sense valorar l’abast i les conseqüències, no servirà de res enfonsar el fràgil sistema cultural. És més: aquests maldestres gestors de la cosa pública potser se n’alegraran i tot. Busquem, doncs, conjuntament, fórmules alternatives i més eficaces de reivindicar justícia i pressionar perquè paguen la crisi en primer lloc aquells que l’han provocada. No errem el tret ni peguem mos a la mà que hem tingut sempre estesa, amical, activa i propositiva, disposada a ajudar en la precarietat i a portar amb orgull les mateixes pancartes en les mateixes manifestacions. Perquè el dia que tot aquest desgavell acabe (i, creieu-me, algun dia acabarà) la magnitud de la desfeta pot ser tan profunda que per molt que estirem el braç no trobarem ningú a l’altra banda amb qui compartir projectes per reinventar plegats el demà.