Publicat a El Punt-Avui, 25/10/2012
Trobe que només hi ha una cosa més estúpida que vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància: pensar que la ignorància és graciosa. Us situe: reunió de pares del primer curs d'ESO del Programa d'Ensenyament en Valencià d'un institut qualsevol d'un poble de les sofertes (des del punt de vista lingüístic) comarques del Sud. La tutora pregunta, temorosa, si hi haurà cap problema si la reunió es fa en valencià. Se m'accelera el pols i note que la sang em puja a les galtes.
Pense que ja estem com sempre, però m'anime mirant la part bona: aquesta almenys ha preguntat... M'afanye a dir que al llarg dels cursos de primària quasi totes les reunions s'han fet en valencià i no ha hagut cap impediment. La tutora sembla que comença a respirar tranquil·la. Una altra mare comenta una cosa així com “yo no hablo valenciano, pero bueno...” La tutora entén que amb el “pero bueno” ens perdona la vida i arranca a parlar. No passen molts minuts abans que un pare (em fa l'efecte que és el marit de qui ens ha donat el permís per parlar la nostra llengua) diu exactament: “Espera, espera, espera. Si vas a hablar en valenciano habla claro o hablas en español perque yo no lo entiendo.” Un grup de pares, no poc nombrós, esclata a riure. El fatxenda que ens ha manifestat el seu desconeixement lingüístic es creix amb les rialles i reitera, tot cofoi, la seua ignorància: “¿Qué pasa? Sí es verdad: no sé valenciano”. La professora vacil·la uns segons... “Bueno, pues no hay problema”. I la gent torna a riure. Se'ns riuen a la cara...
Quan la tutora ens està explicant els criteris d'avaluació de l'assignatura de valencià, l'ignorant graciós torna a interrompre per exposar-nos un supòsit: “¿Qué pasa si mi hija suspende el examen de lectura pero saca un diez en el de gramàtica? Que ya te digo jo que no va a ser el caso porque en valenciano no se entera de nada.” Ho diu entre rialles. Apa! Si s'envaneix també d'haver transferit el graciosíssim valor de la ignorància a la seua filla.
Em pregunte què ha estat fent aquest pare tots aquests anys en què la seua fiilla ha estat matriculada en un PEV. És que no l'ha ajudada a fer els deures? És que no li ha preguntat la lliçó quan tenia un examen? I si ho ha fet, no ha sentit mai la curiositat d'entendre de què parlava la seua filla, què aprenia a l'escola? Voleu dir-me que el nostre sistema no ha funcionat i no solament no ha sigut capaç de crear nous valencianoparlants sinó que no ha pogut crear ni tan sols “valencianoescoltants”? No és cert.
Després de sis cursos, estic segura que l'ignorant graciós ens entén perfectament, però no pot evitar l'excitació de veure com la fanfarroneria ens fa caure en la submissió lingüística. Doblegar voluntats lingüístiques deu provocar-los un plaer quasi orgàsmic. I, dic jo, no penseu que després de quasi trenta anys d'esforços per redreçar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra normalitat cívica ja n'hi ha prou de submissió?
En tot aquest temps el nostre sistema educatiu ha creat valencianoparlants i “valenciano escoltants” (si voleu valencianoparlants passius que ja poden posar en actiu l'oïda...) que han de saber que per a nosaltres parlar valencià no solament és un dret sinó que és un deure i un deute pendent amb la nostra pròpia dignitat. Si volen un orgasme de poder que es busquen una altra meuca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada