Unes reflexions, sense sospesar les paraules

La solta de coloms és un acte habitual i simbòlic

Tot i que encara ressonen la música de dolçaina i tabal, les rialles enceses d'alegria dels xiquets i xiquetes que participaven en algun dels 114 tallers i els aplaudiments entusiastes dels assistents a l'extraordinària actuació del nostre paisà Dani Miquel, m'agradaria fer unes reflexions en veu alta i sense amidar les paraules, ni el seu calibre, ni la seua transcendència contextual ni la seua interpretació ecumènica.

Primer que res, conveniar amb totes i tots que fou una Trobada magnífica, hi hagué molta festa, la gent s'ho va passar de meravella i va viure un altre any una experiència global d'una infinitat de catadures difícil de catalogar. Vam viure una experiència intel·lectual, en trobar-nos amb gent que coincideix en la interpretació i les estratègies que han d'inspirar la defensa del valencià, dels programes d'ensenyament i el paper que ha de jugar la nostra llengua en l'àmbit social, cultural i polític.

Vam viure una experiència emocional, sentimental, en sentir-nos arrossegats per emocions i sentiments semblants als prop de 25.000 persones que van assistir a la 29 Trobada, des de tots els punts de la Ribera i, fins i tot, d'altres comarques. No es tractava d'emocions i sentiments exaltats, sinó que t'omplien el cos de serenor i de relax. En este sentit, jo, personalment, vaig observar que, en general, la gent estava molt relaxada i espremia cada minut de Trobada com qui trau el suc a una fruita deliciosa i refrescant.

Després del 6 d'abril, del dia de la 29 Trobada de Corbera, cal preguntar-se si esta experiència global i compartida es queda en un no-res o es trasllada a les comunitats educatives de la comarca per seguir impulsant l'escola de volem, la gestió que volem, la cultura participativa que volem, els projectes que s'han de dur endavant com a necessaris, l'educació de qualitat... Des de l'òptica de l'esperit de les Trobades que ha niat en nosaltres, com si carregàrem les piles d'eixe energia sense intoxicar encara que fan funcionar les organitzacions horitzontals, assembleàries i democràtiques.

Les noves tecnologies

Dissabte participàrem en una reunió d'1Entretants, la xarxa cooperativa d'experiències TIC per a l'ensenyament en valencià. Tinguérem ocasió de ser testimonis de l'organització de les pròximes jornades de l'entitat, que celebraran el proper dia 21 i 22 de març. Va quedar demostrat que amb gent escollida i uns quants recursos es poden fer grans coses, com difondre la cultura TIC. "Però si ja estem immersos en les noves tecnologies, direu. Feia falta que una entitat en fera de difusió?". En efecte, estem envoltats per les noves tecnologies, però cal fer-les servir per a coses diferents a l'ús que els dóna el sistema. Cal crear, millorar la comunicació, convertir-les en eines d'aprenentatge, transformar-les en generadores d'idees, en estímuls, en vehicles on viatgen projectes, en motius d'igualtat, en impulsos de progrés, en els fonaments de la globalització positiva...

Després raonàrem de obrir un camí de col·laboració  entre 1Entretants i Escola Valenciana, un projecte convergent que cal treballar més, arredonir i fer-lo viable. La participació directa a les Trobades podria ser una primera meta. Nosaltres suggerírem convertir la Trobada de la Ribera en l'experiència pilot. Una peça clau d'este trajecte són les comunitats educatives i ara que s'està parlant tant de les comunitats d'aprenentatge és el moment més apropiat per debatre quin paper li donem a les noves tecnologies en este nou cicle que s'obri. 

Una polèmica falsa i desgastada

Novament, alguns representants polítics del partit que ens governa des de fa 18 anys es trauen de la mànega la recurrent polèmica, ja antiga i desgastada, de la unitat de la llengua. L'excusa, la publicació del Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I una altra vegada, als bars, tertúlies al voltant d'una picadeta, i altres llocs d'intens trànsit quotidià, les opinions van i vénen -s'entrecreuen, diria jo-; unes de descriptives i d'altres de contingut més verinós, però totes carregades d'un halo de cansament i, fins i tot, de fàstic. La qüestió a què ens referim per milionèsima vegada està passada de rosca.
Hi hagué una època més fresca que ens exaltàvem, que les venes del coll se'ns unflaven, entusiasmats per atrinxerar-nos contra allò o això altre, però al nostre país ja han succeït massa coses i estem farts de cortines de fum i de jugar a intentar mossegar la carlota que penja d'un cordell i que balanceja d'un pal, perquè és una trampa a què ja ens hem acostumat.
A més a més, estes discussions solien acabar en no res, ser una tempesta d'estiu i deixaven una evident amargor de confrontació encesa -com unes brases que cremaven i que tardaven a consumir-se- entre els tertulians.
Els castellanoparlants, però,  no hi tenen este problema. De nord a sud de la península i més enllà de la mar que ens separa d'Amèrica llatina algú posa en dubte la unitat de l'espanyol? Algú es dedica a debatre la seua normativa homogeneïtzadora? Crec que no  ho fa ningú,
El que hem de celebrar, i fer festa grossa, és la riquesa i la diversitat de la nostra llengua, un tresor del qual ens hem sentir orgullosos i del qual hem de tindre cura, perquè és un patrimoni vastíssim i enormement valuós.
Aquells amb més predisposició a desenterrar antics conflictes per revifar  autoodis haurien de pensar que eixa època ja ha passat i que en la societat de la informació i del coneixement -i en este món nostre tan globalitzat, per a bé o per a mal- d'una deformitat d'emocions contradictòries no es poden traure grans idees constructives, i menys a la lona política.

L'educació com més va, pitjor

L'educació com més va, pitjor. El cap de setmana passat El País va publicar un reportatge sobre les possibilitats de negoci de l'educació al món. Ara entenem els esforços dels governs per privatitzar aquells àmbits educatius que fan guanyar diners, milions d'euros.
Representa una manera de reorientar el concepte d'educació, i el concepte de formació. I de passada la definició de ciutadania, de treball, de drets socials, d'oci, etc. Tot es remou dins de la mateixa pastera, es redefineix.
El món és una realitat canviant, però també la seua definició, i algú se'n preocupa per manipular la brúixola de la humanitat en este sentit. No ens n'adonem perquè canvien els mobles de lloc, mil·límetres a mil·límetres, per això el redisseny passa desapercebut. Què s'ha fet dels gran pensadors humanistes? Per què no fem servir la força de les seues conviccions?
Esta setmana, a les televisions digitals més dretanes -d'extrema dreta, diríem millor- s'arriba a la quota més alta de manipulació en afirmar que els centres educatius públics, que desenvolupen projectes d'igualtat de gènere, obliguen els xiquets a pixar assentats a la tassa del vàter, per evitar que pixen drets i així no demostren la superioritat del penis. Quina barbaritat! Els cervell grisos neoliberals cada vegada fan més punta al llapis de l'enginy.

Què en fem, del patrimoni comarcal?

Fa pocs dies la premsa escrita alertava dels despreniments a la torre àrab de Montroi. Es tractava d'una notícia que pot passar desapercebuda per a aquelles persones que busquen informacions de més pes o d'una repercussió de major impacte. Però es tractava d'una notícia periodística d'un succeït que pot representar alguna mena de perill per a les edificacions pròximes a la zona dels despreniments, una amenaça, real o no, a valorar pels tècnics corresponents.
També es tractava d'una notícia referida al patrimoni monumental i paisatgístic del poble de Montroi i, per extensió, de la comarca de la Ribera que ens convida a preguntar-nos per l'estat d'aquest patrimoni, per les mesures de conservació i per altres circumstàncies que tenen relació amb la gestió d'aquest patrimoni.
La veritat és que cada poble i ciutat de la nostra comarca està acostumat a veure el seu patrimoni, tant arquitectònic com paisatgístic, com, potser, ecològic, arqueològic, etc, i a ignorar el dels altres, però una visió de conjunt també ens fa preguntar-nos si es troba ben administrat, si s'ha inventariat com es degut, per quantificar-lo i qualificar-lo.
Qui ha d'assumir la responsabilitat d'aquesta tasca? Qui ha de facilitar els mitjans perquè es faça?
Però un aspecte més important que totes aquestes qüestions és que el nostre patrimoni arquitectònic, paisatgístic, monumental o entològic és un pou de coneixements, de vivències. És un catàleg de coneixements i vivències força útil per als centres educatius, perquè es poden convertir en recursos didàctics a l'abast de la mà, sense produir, per conéixer-los, una gran despesa. És, a més, un reclam turístic de primer ordre, que els ajuntaments podríen aprofitar, en un context d'oferta turística sostenible.

Un ajust escolar imprevisible

Quadern de bitàcola, 4/01/2014
Per a qui desconega el procediment, l'ajust escolar és una iniciativa administrativa realitzada per la Conselleria d'Educació per reestructurar el nombre d'unitats escolars i les plantilles de professorat i de personal no docent dels centres educatius públics. Es fa públic abans del Nadal, en forma d'esborrany, i convoca un termini -enguany, a correcuita fins el 2 de gener- perquè les comunitats educatives presenten les seues al·legacions en contra, a la defensiva, tant si es veuen afectades com ignorades. Com que el pes de la normativa juga a favor de l'administració és realment complicat mantindre la cohesió d'un projecte educatiu de centre en circumstàncies de demanda d'escolarització adversa.
Cal tindre en compte també que aquests darrers ajustos escolars han estat condicionats per la nova ordre de plantilles de 2013 i per l'exigència d'adaptar-se als nous criteris sobre ràtios, dictats pel Ministeri d'Educació de Wert, el juliol del 2012. Tant és així que es suprimiran 256 llocs de treball, el que provocarà inestabilitat al si dels equips professionals i molta precarietat laboral, els quals s'afegiran al 900 llocs de treball anteriors, arran de la publicació de l'Ordre.
L'ajust escolar és, en termes reals, una reestructuració a la baixa - i si és una millora, és de caràcter temporal, revisable-, de la qual s'alimenten les empreses adjudicatàries de concerts econòmics amb l'administració, amb la consegüent pèrdua de recursos de part dels centres públics i una sobrecàrrega per a la gestió dels centres i del propi treball dels professionals i del personal no docent. L'afirmació del propi ministre Wert que arriba a dir que l'augment de les ràtios no significava una minva de la qualitat educativa, és una excusa cínica perquè en realitat és un retall pressupostari a l'ensenyament públic i una devaluació de l'educació pública.
Per al curs que ve, 2014-2015, si es confirmen les expectatives de l'esborrany, el sistema d'educació pública perdrà 128 unitats d'educació infantil a tot el país, una xifra alarmant perquè en molts casos significarà l'extinció d'una línia sencera en molts centres.
És preocupant, sobretot, als centres que apliquen programes d'ensenyament en valencià, ja que extirparia d'arrel la implantació d'aquets programes, fins a una nova revisió originada per canvis al flux d'escolarització, a les zones d'escolarització compartides amb l'oferta concertada.
L'administració educativa, a través de les comissions d'escolarització, hauria d'analitzar aquest efecte dominó a la vista del nou procés d'implantació dels programes plurilingües. Qui garantirà l'estabilitat d'aquests nous programes trilingües i defensarà els drets lingüístics de l'alumnat escolaritzat?
Sembla que les bones paraules de la consellera Català han donat pas a una praxis semblant al sudari de Penèlope. O siga, fer i desfer.

El paper de la cultura i l'educació

Quadern de bitàcola, dia cap d'any de 2013.
En època de crisi és quan més s'hi evidencia el paper que els polítics, i per extensió els governs, atorguen a la cultura i a l'educació. Per als partits de dreta és un luxe que no ens podem permetre, per als partits progressistes és una eina per a construir el futur. La llei Wert aposta per la primera filosofia, una filosofia que impregna bona part de la societat civil, de la ciutadania. Al cap i a la fi, diu que qui tinga diners que es pague una bona educació, que es podrà pagar un consum acceptable de cultura. Al meua parer, res no s'ha fet en quatre dies, per això cal confiar en la cultura i en l'educació perquè es construesca a llarg termini una societat on faça goig viure. La dreta diu que no hi ha temps per a romanços, que no paga la pena, però la vertitat és que patim una societat que començà a construir-se -almenys des de la prespectiva de la història més recent- amb l'economia de l'estraperlo i la cultura política dels colpistes que provocaren una guerra civil. I això col·loca la qüestió a debatre en un blanc sobre negre.