CARLA GONZÁLEZ COLLANTES
L'Informatiu, 21/09/2011
Potser és perquè cap procés de normalització lingüística no pot reeixir sense uns mitjans de comunicació que “parlen” la llengua minoritzada que el govern valencià no fa ni el més mínim esforç per potenciar-hi l’ús de la que històricament ha estat la “llengua pròpia” dels valencians (i la que encara ho és per llei). I potser és perquè no volen que el valencià arribe a ser mai una llengua normal que no només neguen les subvencions als mitjans de comunicació que l’empren com a llengua vehicular sinó que també els impedeixen continuar informant (InfoTV i Gandia TV en són dos exemples clars). Així, malgrat el que diuen l’Estatut d’Autonomia, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià o la Llei de Creació de Radiotelevisió valenciana, el valencià continua sent, també en els mitjans de comunicació, una llengua de segona. O de tercera, i en zona de descens.
Els correctors poden corregir-los els textos des d’un punt de vista ortogràfic, morfosintàctic i lèxic, però no poden locutar-los per ells, tot i que ja ho voldríem molts per estalviar-nos així les cada vegada més freqüents pronúncies aviciades
Val a dir, d’altra banda, que els mitjans de comunicació són (o haurien de ser) models de llengua. Aquesta responsabilitat l’haurien d’assumir especialment els públics. Ens trobem, però, que la majoria dels periodistes que treballen en RTVV no tenen els coneixements suficients per poder escriure i parlar en valencià. Els correctors que hi treballen poc o res hi poden fer. En primer lloc, perquè la majoria dels periodistes, com la majoria dels directius, els menyspreen, encara que són imprescindibles. En segon lloc, perquè els correctors poden corregir-los els textos des d’un punt de vista ortogràfic, morfosintàctic i lèxic, però no poden locutar-los per ells, tot i que ja ho voldríem molts per estalviar-nos així les cada vegada més freqüents pronúncies aviciades. Perquè de sobte, gràcies als periodistes de Canal 9 i Ràdio Nou, en valencià ja no tenim set vocals en posició tònica sinó cinc. Perquè de sobte, gràcies als periodistes de Canal 9 i Ràdio Nou, en valencià ja no hi ha esses sonores, sinó tan sols sordes. D’exemples, però, n’hi ha molts més que m’estalviaré de reproduir ací i ara per no empatxar ningú amb una successió de caràcters que podria esdevenir infinita.
Encara recorde el meu pas per Ràdio Nou, ara ja fa uns quants anys, on la llengua que més es parlava fora d’antena era el castellà. I recorde també (crec que no ho oblidaré mai) les paraules amb què un dia ens va voler encoratjar la que era aleshores directora de la ràdio pública valenciana (el nom de la qual he esborrat, com tantes altres coses): “Ràdio Nou es la radio en valenciano de los valencianos”. La o la va fer ben tancada, és clar. A hores d’ara encara ric per no plorar. Què hi farem si “d’on no n’hi ha no se’n pot traure”?
L'Informatiu, 21/09/2011
Potser és perquè cap procés de normalització lingüística no pot reeixir sense uns mitjans de comunicació que “parlen” la llengua minoritzada que el govern valencià no fa ni el més mínim esforç per potenciar-hi l’ús de la que històricament ha estat la “llengua pròpia” dels valencians (i la que encara ho és per llei). I potser és perquè no volen que el valencià arribe a ser mai una llengua normal que no només neguen les subvencions als mitjans de comunicació que l’empren com a llengua vehicular sinó que també els impedeixen continuar informant (InfoTV i Gandia TV en són dos exemples clars). Així, malgrat el que diuen l’Estatut d’Autonomia, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià o la Llei de Creació de Radiotelevisió valenciana, el valencià continua sent, també en els mitjans de comunicació, una llengua de segona. O de tercera, i en zona de descens.
Els correctors poden corregir-los els textos des d’un punt de vista ortogràfic, morfosintàctic i lèxic, però no poden locutar-los per ells, tot i que ja ho voldríem molts per estalviar-nos així les cada vegada més freqüents pronúncies aviciades
Val a dir, d’altra banda, que els mitjans de comunicació són (o haurien de ser) models de llengua. Aquesta responsabilitat l’haurien d’assumir especialment els públics. Ens trobem, però, que la majoria dels periodistes que treballen en RTVV no tenen els coneixements suficients per poder escriure i parlar en valencià. Els correctors que hi treballen poc o res hi poden fer. En primer lloc, perquè la majoria dels periodistes, com la majoria dels directius, els menyspreen, encara que són imprescindibles. En segon lloc, perquè els correctors poden corregir-los els textos des d’un punt de vista ortogràfic, morfosintàctic i lèxic, però no poden locutar-los per ells, tot i que ja ho voldríem molts per estalviar-nos així les cada vegada més freqüents pronúncies aviciades. Perquè de sobte, gràcies als periodistes de Canal 9 i Ràdio Nou, en valencià ja no tenim set vocals en posició tònica sinó cinc. Perquè de sobte, gràcies als periodistes de Canal 9 i Ràdio Nou, en valencià ja no hi ha esses sonores, sinó tan sols sordes. D’exemples, però, n’hi ha molts més que m’estalviaré de reproduir ací i ara per no empatxar ningú amb una successió de caràcters que podria esdevenir infinita.
Encara recorde el meu pas per Ràdio Nou, ara ja fa uns quants anys, on la llengua que més es parlava fora d’antena era el castellà. I recorde també (crec que no ho oblidaré mai) les paraules amb què un dia ens va voler encoratjar la que era aleshores directora de la ràdio pública valenciana (el nom de la qual he esborrat, com tantes altres coses): “Ràdio Nou es la radio en valenciano de los valencianos”. La o la va fer ben tancada, és clar. A hores d’ara encara ric per no plorar. Què hi farem si “d’on no n’hi ha no se’n pot traure”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada