divendres, 10 de febrer del 2012

Camps menysprea la universitat i la societat civil

Manuel Alcaraz. Vilaweb, 10/02/2012

Després de la repulsa moral que ha provocat totes les coses que es van sentir durant el judici a Camps, la lectura de la tesi doctoral és quelcom que no honora la universitat. Crec que, efectivament, el fet que haja triat un moment com l'actual, quan podria haver estat condemnat, diu molt de la seua personalitat. Hem de suposar que ell no sabia, d'entrada, que seria absolt. Camps, doncs, continua pel camí de ser un imprudent i un insolent absolut. Menysprea les institucions de tota mena, en aquest cas la universitat i la societat civil.

Ell té tot el dret de fer-ho, això no es pot discutir. Tampoc no sabem com és la tesi. Si ningú li la publica, ja la llegirem; però si allò que hi defensa és el plantejament que ja va fer essent president, com a professor de dret constitucional que sóc em sembla un disbarat.

Ara, cal demanar-se per què ha decidit de presentar-la a la Universitat Miguel Hernàndez i no a la Universitat de València, que era la seua universitat i la ciutat on ell viu. Per tràmits burocràtics? Per què el director de la tesi havia estat professor d'aquesta universitat? És estrany que haja triat aquesta universitat, com si es volguera allunyar de València i anar a la universitat més petita del País Valencià.

Allò que em sembla una total barbaritat és que anuncien que hi haurà gent que li donarà suport moral aprofitant un acte estrictament acadèmic. Els actes acadèmics no són per a això. Haurien de respectar l'acadèmia i el significat tan important que té, per a la universitat i per a la societat en general, el que és un doctorat. Però ja han anunciat que vindria gent a fer-li un homenatge al voltant d'eixe fet. És com si haver escrit unes quantes pàgines, no sé si moltes o poques, justificara els desastres que ha fet. I es demostra, una altra volta, la imprudència també dels seus partidaris.

És curiós que ell es matriculara fa molts anys i que el trasllat de l'expedient a la Miguel Hernàndez siga del 2001. Ja han passat onze anys. I sorprèn que el tema de la tesi siga el d'una proposta que ell va fer poc abans d'abandonar el càrrec de president. Sembla que haja fet la tesi en aquests sis mesos o set. Perquè suposem que una persona amb la responsabilitat de president de la Generalitat no té tant de temps per a dedicar-ne a aquestes coses. Jo vaig tardar cinc anys a fer la meua tesi doctoral, i sembla que Camps deu ser molt més intel·ligent que la majoria de doctorats en dret, que normalment tarden tres anys, quatre o cinc, a escriure-la. A més, Camps ha prohibit la consulta prèvia de la seua tesi. Ho pot fer i és potestat seua decidir-ho. Però la cosa normal és de permetre'n la consulta, com un gest de transparència i de control de qualitat.

Tot plegat, doncs, és lamentable i forma part d'aquesta imprudència i insolència pròpies de Camps. No hem de confondre els drets que l'assisteixen amb aquesta espècie de camí desbocat per a demostrar que ell està per damunt de tot i de tothom.

dijous, 9 de febrer del 2012

Protestes i propostes

DIEGO GÓMEZ. L'Informatiu, 9/02/2012

En les darreres setmanes i després de l’anunci del govern valencià del seu paquet de retallades als empleats públics, les protestes i les propostes d’accions s’han barrejat insistentment en les xarxes socials. Així hem vist cartells i pintades diversos fets amb sentit crític, amb humor i també amb certa ràbia: "Congrés dels imputats" (a les portes del Congrés), "Vota aquí, dona el mateix" (en un contenidor de fem), "El teu banc i cada dia el de més gent" (banc d’un parc)... I també protestes i propostes d’accions, com la de traure una quantitat de diners el mateix dia dels bancs, tancaments, concentracions, jornades de dol, etc.

Protestes i propostes que han envaït també la tasca diària de les escoles. Escoles i instituts amb carències concretes, amb manca de calefacció, amb infraestructures moltes vegades de l’any de la picor, amb retalls de recursos i de programes específics per atendre la realitat de l’alumnat, amb professorat que veu minvar el seu sou mentre que es descobreix el balafiament i l’estafa de diners de la Generalitat Valenciana. Protestes i propostes que han obert el debat i que plantegen mesures i accions no desitjades com el tema de la possible suspensió d’activitats extraescolars en els centres educatius. Sense dubtes l’educació pública al País Valencià es troba en peu de guerra.

Podem fer protestes, però les nostres propostes alternatives mai es faran visibles, mai ens faran realitat sense una rebel·lió cívica que té com a punt de partida una alliberació ciutadana

Amb tot aquest rebombori al cap, el dissabte passat vaig assistir a la facultat de Filologia de la Universitat de València a la conferència inaugural del 5é congrés d’Escola Valenciana del professor de bioquímica Federico Mayor Zaragoza, que amb un dolç tortosí carregat i farcit de natros, va parlar i recuperar la vertadera significació del concepte educació, en els moments actuals de crisi econòmica, d’atur i de retallades.

A l’amanida frase de l’educació ens fa lliures, Mayor Zaragoza la va completar amb: sempre que les persones actuem d’acord amb les nostres pròpies reflexions i no al dictat de qualsevol. Així doncs l’educació del segle XXI ha de projectar-se en quatre vessants fonamentals: el coneixement de si mateix, aprendre a ser un mateix, aprendre a fer i sobre tot aprendre a viure amb els altres. I en certa forma aquest manaments en resumeixen en dos basaments bàsics: aprendre a fer coses i atrevir-se a saber. Així doncs, i donada la realitat tan dolenta que ens rodeja, cal una gran dosi de creativitat i invenció per anar més enllà i poder vèncer el que sembla inexorable.

Per altra banda el que va ser ministre d’Educació en l'època d’UCD i director general de la UNESCO, també ens va alertar de la uniformització de la societat actual, on els mitjans de comunicació i el discurs d’alguns polítics tenen les propietats dels cants de sirena que ens atordeixen, no ens deixen pensar, ni reflexionar sobre el que ocorre al nostre voltant. Ens tenen entretinguts i distrets. Ens taponen les oïdes amb cera i ens bombardegen amb les mateixes notícies i les mateixes imatges. Podem fer protestes, però les nostres propostes alternatives mai es faran visibles, mai ens faran realitat sense una rebel·lió cívica que té com a punt de partida una alliberació ciutadana. Sols l’educació com a dret universal i l’escola com a institució de lliure pensament ens ajudarà en aquesta alliberació.

Al tornar a casa vaig pensar que cal continuar fent protestes i també sobre tot, cal fer-ne de propostes. El nostre País Valencià, per la mala gestió i corrupció d’uns quants, no pot convertir-se en l’anomenada Grècia estatal. I per això fa falta molta educació, educació pública, valenciana i de qualitat.

Mata més el febrer que el carnisser

Paco Cerdà. Levante-EMV, 29/01/2012

Diu el refrany que febrer és un mes mentider. I no li falta raó. Començant per la seua mateixa existència: febrer no figurava a l'antic calendari romà fins que l'implantà Juli Cèsar i li donà 29 dies. Però ai de la vanitat dels poderosos! Quan el Senat romà consagrà el mes Sextilis a l'emperador August —posant-li per nom agost— i s'adonà que tenia un dia menys que el del seu antecessor assassinat —el juliol de Juli Cèsar—, decidí igualar a 31 dies els dos mesos imperials furtant-li una jornada a febrer i deixant-lo coix per a sempre. «Febreret, el curt, / de dies sols vint-i-huit, / però els anys de traspàs / vint-i-nou en trobaràs».

Això és enguany: un any de traspàs o bixest. I si ja per inèrcia mata més el febrer que el carnisser perquè és traïdor, borrascós i gelador i si ve curt és pitjor que el turc, en anys de traspàs encara arriba més brau i tossut i, tradicionalment, se l'ha considerat de més mal averany. L'any de traspàs, ni vinya, ni hort, ni camp! I qui s'hi jugue el jornal o les garrofes a l'horta i vullga conéixer per on aniran els tirs del que queda d'hivern, que mire al cel aquest dijous, dia de la Purificació (dia 2). «Si la Candelària plora (és a dir, si plou), l'hivern és fora; si riu (si fa sol), el fred és viu. Ara bé: tant si riu com si plora, mig hivern és fora. I tant si plora com si deixa de plorar, la meitat de l'hivern encara ha de passar. I si ni riu ni plora, ni dins ni fora! Un munt de combinacions —el frebrer enganyós…— preparades per a no errar.

Parlàvem de mentides i enganys. Repassem-ne alguns. El més gros és el de sant Valentí (dia 14). Ens el venen com a patró dels enamorats importat per la tradició anglosaxona i ha pogut desplaçar al nostre sant Donís i la seua bonica mocadorà del 9 d'octubre. Però l'engany —desmemòria al marge— va encara més lluny. A la nostra terra, a Sant Valentí l'hem tingut històricament per «patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires» (Joan Amades dixit). Així ha acabat el santet: embolicant i enganyant a una majoria que es veu obligada a gastar-se autèntiques fortunes per a ser enamorats d'un dia i festejadors per mandat social.

Amb tot, encara hi ha més falsetats amb les que combreguem aquesta trentena. Per exemple, les del cicle Carnestoltes-Quaresma que començarà el dia 16 amb el dijous gras o dijous llarder, tradicionalment considerat com l'inici del carnestoltes i un dia en el que el poble es fartava de menjar carn i embotit. Llevat del costumari popular i d'un grapat de nostàlgics, ja s'ha posat fi a la grisor de la Quaresma com a un període encadenat de dejunis, abstinències, rosaris, via crucis, novenes, tridus, quinaris o septenaris que s'inicien amb el dimecres de cendra (dia 22) i les seues paraules místiques: «Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris». Tots som pols, però interessadament subjugada pels qui ens la posen al front.

Ara, com tot això ha passat a la història, el temps de carnestoltes (paraula que ve de l'expressió llatina domenica ante carnes tollendas, "el diumenge abans de llevar les carns") ja ha perdut el seu sentit originari d'excessos i desficacis anteriors a les privacions i els rigors quaresmals. Aleshores, tenen hui sentit eixos set dies de disbarats que inunden Pego o Vinaròs? Potser no massa. Però benvinguts siguen com a incruenta venjança per totes aquelles quaresmes fanàtiques que alguns han sofrit. Així és que fem cas al poble i demanem «Carnestoltes, quinze voltes, i Nadal de mes a mes; Pasqua, de huit en huit dies; Quaresma, no tornes més».

Els afectes de sogra…

Fins que arribe la quarantena quaresmal podem gaudir de la natura, que ja comença tímidament a somoure's. Perquè pel febrer, trau flor l'ametler i els teuladins comencen a emparellar-se. Ara bé: si va i prenim fred de tant d'estar al ras avistant els pardals i de passejar vora els gelats ametlers que resisteixen als bancals oblidats, sempre ens quedarà aclamar-nos el divendres (dia 3) a «sant Blai gloriós, que ens cure la tos». Però això és un engany més, perquè qui tus pel febrer, tossirà pel març i per l'abril també. Aleshores, no hi ha veritats a febrer? Ací en va una verinosa: «Els afectes de sogra són com els dies de febrer: pocs, curts i freds».

dimarts, 31 de gener del 2012

Amics mestres, no és això

JOAN CARLES GIRBÉS. L'Informatiu, 31 gener 2012

Els nostres omnigovernants, elegits democràticament i en massa, han volgut que l’Educació siga un dels àmbits més castigats per la crisi. Retalls de sou al professorat, reducció de línies, eternització dels barracons, saturació d’aules... L’objectiu és clar: aprofiten la confusió per desmotivar els ensenyants i carregar-se el sistema educatiu actual. Aquesta estratègia suïcida ha mobilitzat la comunitat educativa, que ha protagonitzat manifestacions multitudinàries arreu del país per exigir al govern que ature una política nefasta i de conseqüències imprevisibles.

En paral·lel, els claustres d’escoles i instituts han engegat altres mesures de protesta i rebuig als retalls de la Generalitat, entre les quals hi ha la cancel·lació de les anomenades “activitats extraescolars”. No només s’estan deixant de celebrar el dia de la Pau, el carnestoltes, l’eixida al bioparc o l’excursió de final de curs. També s’han eliminat l’assistència a funcions de teatre infantil, les visites d’escriptors i il·lustradors a les aules, les sessions de foment lector en biblioteques, els espectacles amb pallassos, els contacontes, els concerts de música popular per a infants... L’Associació Valenciana d’Empresaris de Teatre i Circ ha xifrat en 15.612 els alumnes que han cancel·lat de manera sobtada les reserves previstes els últims dies. Si no frenem aquesta espiral autodestructiva, la devastació pot ser el colp de mort del sector cultural valencià.

La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també

Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort.

La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també. Si es vol pressionar o castigar el Consell per les mesures que imposa sense valorar l’abast i les conseqüències, no servirà de res enfonsar el fràgil sistema cultural. És més: aquests maldestres gestors de la cosa pública potser se n’alegraran i tot. Busquem, doncs, conjuntament, fórmules alternatives i més eficaces de reivindicar justícia i pressionar perquè paguen la crisi en primer lloc aquells que l’han provocada. No errem el tret ni peguem mos a la mà que hem tingut sempre estesa, amical, activa i propositiva, disposada a ajudar en la precarietat i a portar amb orgull les mateixes pancartes en les mateixes manifestacions. Perquè el dia que tot aquest desgavell acabe (i, creieu-me, algun dia acabarà) la magnitud de la desfeta pot ser tan profunda que per molt que estirem el braç no trobarem ningú a l’altra banda amb qui compartir projectes per reinventar plegats el demà.

diumenge, 29 de gener del 2012

I això, qui ho paga?

JOSEP FRANCO. L'informatiu, 27 gener 2012

La setmana passada, quan demanava una creueta per a la ciència, un servidor ignorava que, entre nosaltres, els valencians, tenim un científic de primera magnitud que, si la informació que ens dóna en la seua web és certa, és l’autor de la teoria dels camps magnètics de l’àtom, que explica, més clar que l’aigua i de tacada, “los misterios de la estructura de la luz, el calor y el magnetismo”.

El pare d’aquesta teoria global és Juan Vicente Santacreu Ferrer, més conegut per ser, també, el pare de Natalia, una xiqueta valenciana que va patir molt perquè els seus mestres s’entossudiren a fer-la llegir, parlar i escriure en valencià, un idioma “virtual” en la capital valenciana, segons el pare de la teoria i de la criatura.

Indignat contra aquella imposició nacionalista que era una mostra més de la “represión contra el español como lengua nacional”, Juan Vicente Santacreu Ferrer es va querellar contra la Generalitat Valenciana i es va inventar la plataforma Masby. Un nom una miqueta cursi que deriva de mass by i que significaria “més enllà de les masses”, encara que en això de les traduccions no se sap mai.

Jo, que no sóc un científic tan expert com Juan Vicente, no comprenc com un sonat pot enviar les seues defecacions mentals a totes les escoles valencianes, a través de la xarxa pública de la conselleria d’educació

El cas és que, dilluns passat, tots els centres educatius valencians van rebre una carta de la plataforma Masby –un nom una miqueta drag queen, ara que ho pense–, que deixava ben clar que la mani de dissabte passat havia estat manipulada, com sempre, pels rojos i els catalanistes, per dir-ho en poques paraules.

Jo, que no sóc un científic tan expert com Juan Vicente, no comprenc com un sonat pot enviar les seues defecacions mentals a totes les escoles valencianes, a través de la xarxa pública de la conselleria d’educació. Però com ell és el descobridor de la teoria dels camps magnètics de l’àtom, ho deu haver tingut molt fàcil.

Tan fàcil com els ha resultat a Manos Limpias, Libertad e identidad i la Falange Española de las JONS, seure enfront d’un tribunal el senyor Baltasar Garzón, que és del Barça. I jo, a la vista de tantes facilitats judicials i cibernètiques, em pregunte qui paga els advocats, la publicitat, les webs, els viatges i les amenaces d’aquesta gent, que només són quatre gats: la web de Masby s’enllaça amb la de Libertad e identidad; aquesta, amb la de Manos Limpias i, curiosament, totes van a parar a la Universidad Católica CEU San Pablo, de Madrid. Ho podeu comprovar fent uns quants clics al Google. Pura endogàmia nacional-catòlica.

Si només són quatre gats, com poden assegurar-se un ressò mediàtic superior al de moltes organitzacions polítiques? Per què els mitjans de comunicació, i els jutges, els fan tant de cas? Perquè això ho paga algú, és la resposta immediata. Però qui?

Com en tantes altres coses de la vida, l’art s’avança a donar-nos una resposta. Abans d’inventar-se els Veriueu-ho, Xavi Castillo i la gent de Pot de Plom ja sabien qui pagava totes aquestes extravagàncies: campanyes, anuncis, webs, rodes de premsa, conferències, presentacions, pamflets, advocats, viatges... Lector o lectora que tens descomptes en la teua nòmina, posa’t la mà al cor, respira fondo i repeteix, amb mi i amb el capità moro de Xavi Castillo: això ho pague jo!

dimarts, 27 de desembre del 2011

Hem canviat d'adreça

Si vols continuar rebent informació de la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera, has de clicar damunt d'este enllaç. El blog que tanta informació ha distribuït, ens ve ara menut i hem canviat a un web administrada amb joomla. Això ens permetrà, ampliar continguts i classificar-los millor, a més de disposar d'un operatiu molt més potent i eficaç d'elaboració i edició de dades. Esperem que este nou web siga tan ben rebut com ho va ser el nostre blog, el qual ha acumulat en tan sols 3 anys prop de 14.000 entrades. Gràcies per la vostra fidelitat i pel vostre compromís amb el valencià.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Xúquer Viu, decidit a defensar el riu que ens fa comarca

Vista parcial de l'Assemblea, amb la mesa de ponents al fons
El passat dissabte va tindre lloc l'Assemblea anual de Xúquer Viu, en què participaren no sols simpatitzants i activistes integrats en esta entitat social, sinó representants d'altres organitzacions socials i ajuntaments de la comarca de la Ribera, amb un total de 60 assistents. La Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera va formar part d'este grup destacat d'entitats presents, perquè comparteix des del seu naixement, amb Xúquer Viu, la preocupació per la situació del nostre riu, un riu que ens dóna nom i que és la nostra columna vertebral com a territori.
En esta Assemblea es feu un repàs a les activitats desenvolupades per Xúquer Viu, es van exposar els nous reptes que ens esperen en un futur immediat i es van fer propostes per reivindicar, tant davant l'administració central com també l'autonòmica, la regeneració ecològica i la funcionalitat social del Xúquer. Així mateix, es va acordar per unanimitat crear un grup de pressió, paral·lel al que s'ha constituït a Alacant que proposa els transvasament d'aigua del nostre riu des d'Antella i l'ús de l'aigua per a destinar-la a projectes especulatius del sud del País.
També es va prendre la decisió de planificar una activitat emblemàtica a la 27 Trobada de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera, que es farà, precisament, a Antella. Amb eixe objectiu, Xúquer Viu, el Col·lecciu d'Ensenyants de la Ribera i la Coordinadora, duran a terme una reunió de coordinació a tres bandes perquè este projecte es faça realitat el 22 d'abril de 2012, dia de la 27 Trobada.