dimecres, 23 de maig del 2012

Valencià en els mitjans, la lluita continua

Alumnes de Grau de Periodisme de la Universitat de València

El Punt, 19/05/2012

La situació del valencià a les nostres terres és digna de la mítica frase de Jaume I “Vergonya, cavallers, vergonya!”, amb la que recriminava als seus cavallers la falta de valentia en l'assalt a Mallorca. El poder dominant que s'ha instal·lat en terres valencianes en les últimes dècades ha seguit una tendència històrica de castellanització i de relegar el valencià en un lloc secundari i marginal. I això és un gran problema perquè la llengua és l'element més significatiu de la identitat valenciana, sense valencià no hi ha cultura valenciana.

La realitat dels mitjans de comunicació en valencià és un reflex de la feble identitat social dels valencians i de les nul·les polítiques lingüístiques de la Generalitat pel que fa al foment de la llengua en la comunicació. Han passat quasi 30 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i la presència de la llengua vernacla en els mitjans és marginal. I la situació actual no presenta indicis de millorar. En un context polític com el present, l'obsessió febril per equilibrar els comptes públics amb retallades constants i pèrdua de drets laborals i socials ens ha privat per complet de la perspectiva i de la raó. Ara els problemes de la comunicació en valencià es multipliquen.

Les dades d'audiències i consums constaten una dura realitat. El País Valencià no té cap diari d'informació general en valencià, sols el 3,5% de l'audiència escolta ràdio en llengua autòctona i la televisió autonòmica que paguem tots els valencians, Canal 9, només emet el 47% de la seua programació en valencià, mentre que les televisions de Catalunya i Galícia emeten al 100% en llengua pròpia. El govern valencià no està defensant el dret de la ciutadania a veure una televisió en la seua llengua. La Generalitat no s'ha preocupat per convertir el valencià en llengua normal de comunicació en Canal 9 ni per la qualitat dels seus continguts, l'ha utilitzat com a mitjà de propaganda i no de vertebració social i cultural. I això l'ha convertit en una televisió poc creïble. De fet, en els últims anys l'audiència de Canal 9 ha caigut en picat, del 22,5% de quota de pantalla que tenia en 1995 ha baixat al 7,9% en 2011.

Tot açò no resulta massa sorprenent. En una comunitat autònoma on ni tan sols el seu president parla valencià, què s'ha d'esperar del respecte a la seua pròpia llengua? El problema té una base innegablement política. S'ha polititzat amb excés l'ús de la llengua, fins al punt que s'ha aparcat la normalització del valencià a nivell social i comunicatiu. Patim una diglòssia comunicativa de la que no trobem un camí clar d'eixida. El desinterés del Consell es plasma en fets com la ridícula assignació destinada a promoure l'ús del valencià en els mitjans. En 2009, quan encara la crisi econòmica no havia mostrat del tot les seues dents, el País Valencià destinà 120.000 euros al foment del valencià en els mitjans, una xifra irrisòria en comparança als set milions d'euros que donà Catalunya al mateix fi, els 5,7 milions del País Basc i els 3,5 de Galícia. Fins i tot, Astúries amb 415.000 euros per a una comunitat de parlants del bable de poc més de 100.000 persones, supera l'ajuda valenciana.

Siga com siga, des del Consell s'imposen estils lingüístics que acaben per contagiar a la societat i configurant el panorama dels mitjans de comunicació que tenim. És ben cert que, ara per ara, hi ha poca audiència de mitjans en valencià. Però no és tant un problema de manca d'oferta ni de qualitat, sinó més bé de demanda conformista i de qüestions socials. Això no obstant, la nostra llengua resisteix en els mitjans de comunicació les galtades de les autoritats. Viu contra les cordes, el combat està en un moment crític però no ha acabat. Pot ser el present és descoratjador, però hi ha un futur possible, no tot és negatiu. Un dels reptes de futur en la comunicació és aprofitar una joventut que demostra cada vegada més el seu interés pel valencià, sobretot en Internet on el 24,7% dels usuaris usen sempre o habitualment el valencià en la pàgina principal del navegador i el 32,3% en les xarxes socials.

Som encara a temps. El futur dependrà dels col·lectius i ciutadans que lluiten pel valencià, de què la Generalitat siga capaç d'actuar veritablement com a motor de normalització lingüística, i sobretot de la consciència cultural de les noves generacions que no volen deixar morir la seua llengua ni perdre la identitat, perquè sense valencià no hi ha cultura valenciana.

dimarts, 22 de maig del 2012

Valencià al bany maria

Jesús Puig
Levante EMV, 22/05/2012

Potser jo no entenga el virtuosisme romàntic de Vivaldi o no sàpia descriure la força expressiva d´un Van Gogh, però sé perfectament que la Conselleria d´Educació ha posat el valencià al bany maria. Política dissenyada per l´inefable Alejandro Font de Mora (i Turón, perquè se´n recorden també de sa mare) i seguida pels seus successors. Bàsicament consisteix en postergar el valencià mitjançant l´estratègia de la gradualitat, és a dir, actuant a poc a poc contra tot allò que el potencia: ara suprimint ajudes, ara llevant assessors didàctics, ara no autoritzant nous programes d´ensenyament en valencià, ara impedint la continuïtat de les línies en valencià de Primària a Secundària... Tot un seguit d´actuacions graduals que s´han aplicat al llarg dels darrers cursos, i que haurien provocat una forta reacció si s´hagueren adoptat d´una sola vegada.

Així, doncs, la salut del valencià és cada curs més problemàtica. Tot i que les Trobades d´Escoles desperten una certa eufòria, l´optimisme resulta un miratge atès el deteriorament gradual a què el valencià és sotmès. Aparentment gaudeix de bona salut; com aquell malalt que té bon aspecte, menja, beu i passeja, però cada dia que passa la malaltia progressa. I així van: desmuntant el sistema educatiu en valencià. Saben perfectament el que fan. Substitució lingüística per la via lenta a fi que resulte imperceptible i que la gent ho accepte amb resignació i fins i tot amb indiferència. Tant és així que hui tenim més de 125.000 xiquets que volen €i no poden€ estudiar en la nostra llengua. Si com diu un proverbi oriental un viatge de mil milles comença amb el primer pas, el PP n´ha donat ja uns quants.

Per tant, el bany maria representa la tècnica culinària que els gourmets de la conselleria apliquen al valencià com a llengua vehicular. Quant al valencià com assignatura, al bany maria també, fins que esdevinga matèria maria en la cassola plurilingüe, on la calor directa la rep només el recipient on bullen el castellà i l´anglès.

dijous, 17 de maig del 2012

L'entrada de moros 2012 en Canal 9

Eugeni S. Reig

El Punt, 6/05/2012

Diumenge 22 d’abril vaig seguir la retransmissió que Canal 9 va fer des d’Alcoi de l’entrada de moros. Els comentaris els van fer el locutor Ferran Cano i dues presentadores.

Cal especificar que el valencià dels locutors, completament betacista i bastant ieista, era una barreja ben curiosa de valencià dialectal de les comarques centrals (ús reiterat de gerundis com ara “tinguent”, “caiguent”, i, sobretot, “vegent” que vàrem tindre ocasió sentir en diverses ocasions, “distragut”, “pos vinga”, etc.), valencià en conserva –d’eixe que ensenyen en els cursets– (“demà passat” en lloc de “despús-demà”, “fem una xicoteta pausa” en lloc de “fem una pausa ben curteta” i, sobretot, l’artificiós “bona vesprada” quan els valencians hem dit sempre “bon dia” mentres hi ha hagut llum del dia, siga l’hora que siga) i pseudovalencià castellanitzant (“que barbaritat” en lloc de “quina barbaritat”, “mare, que por” en lloc de “mare, quina por”, “que cavall més impressionant” en lloc de “quin cavall més impressionant”, “me dóna igual” en lloc de “tinc igual”, “com té que ser” en lloc de “com ha de ser”, “ara ho vaig a dir jo” en lloc de “ara ho diré jo”, “és increïble el calor” en lloc de “és increïble la calor”, “rebent el calor del públic” en lloc de “rebent la calor del públic”, “però dóna igual” en lloc de “però és igual”, etc.).

La reportera Chus Lacort ens va oferir un bon grapat de calcs del castellà i, a més, de tant en tant i sense cap motiu, deia alguna cosa directament en castellà: “mira como bailo”, “no me cambies por ninguna”, etc. Va ser especialment notable l’entrevista que li va fer a un bou. Es va acostar al bou i li fa fer unes quantes preguntes sobre la festa de moros i cristians. I li les va fer ¡en castellà! El bou no va respondre, així que no sabem si l’animal parlava la llengua de Cervantes, com pensava la reportera. Em va recordar una anècdota molt curiosa que vaig viure en certa ocasió a la ciutat de València. Una anciana passejava acompanyada d’un gosset. La dona caminava i parlava amb ella mateixa. Ho feia amb veu prou alta per a poder sentir-la i entendre-la sense cap problema. La dona parlava valencià. De sobte s’adreçà al gosset i ¡li parlà en castellà! Em va deixar bocabadat. Ara, quan he vist que Chus Lacort parlava castellà al bou he comprés que, per a algunes persones, els animals parlen castellà. A mi no se m’hauria acudit mai de la vida pensar que el castellà és llengua d’animals però, evidentment, cadascú te les seues idees. Respecte total.

Una de les locutores, referint-se a una de les peces musicals que sentíem en l’entrada, va dir “està composat pensat en la seua dona, Isabel”. Les peces musicals no es “composen”, es “componen”· No li faria gens de mal consultar el diccionari.

Un dels moments més impactants va ser quan una de les locutores va dir “a veure si tenim sort i vegem l’arc de Llorenç”. Volia dir, evidentment, “l’arc de Sant Martí”, perquè estava plovent. Sublim. Insuperable.

Sobre l’ús desastrós de la partícula pronomino-adverbiel en m’estime més no dir res perquè és perdre el temps miserablement.

El més lamentable de tot va ser la gran quantitat de ee i de oo tòniques que haurien d’haver pronunciat doble obertes, com fem tots els valencians, i varen pronunciar tancades o quasi tancades: “entrada móra”, “canal nóu”, “Alcói”, etc.