dimarts, 31 de gener del 2012

Amics mestres, no és això

JOAN CARLES GIRBÉS. L'Informatiu, 31 gener 2012

Els nostres omnigovernants, elegits democràticament i en massa, han volgut que l’Educació siga un dels àmbits més castigats per la crisi. Retalls de sou al professorat, reducció de línies, eternització dels barracons, saturació d’aules... L’objectiu és clar: aprofiten la confusió per desmotivar els ensenyants i carregar-se el sistema educatiu actual. Aquesta estratègia suïcida ha mobilitzat la comunitat educativa, que ha protagonitzat manifestacions multitudinàries arreu del país per exigir al govern que ature una política nefasta i de conseqüències imprevisibles.

En paral·lel, els claustres d’escoles i instituts han engegat altres mesures de protesta i rebuig als retalls de la Generalitat, entre les quals hi ha la cancel·lació de les anomenades “activitats extraescolars”. No només s’estan deixant de celebrar el dia de la Pau, el carnestoltes, l’eixida al bioparc o l’excursió de final de curs. També s’han eliminat l’assistència a funcions de teatre infantil, les visites d’escriptors i il·lustradors a les aules, les sessions de foment lector en biblioteques, els espectacles amb pallassos, els contacontes, els concerts de música popular per a infants... L’Associació Valenciana d’Empresaris de Teatre i Circ ha xifrat en 15.612 els alumnes que han cancel·lat de manera sobtada les reserves previstes els últims dies. Si no frenem aquesta espiral autodestructiva, la devastació pot ser el colp de mort del sector cultural valencià.

La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també

Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort.

La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també. Si es vol pressionar o castigar el Consell per les mesures que imposa sense valorar l’abast i les conseqüències, no servirà de res enfonsar el fràgil sistema cultural. És més: aquests maldestres gestors de la cosa pública potser se n’alegraran i tot. Busquem, doncs, conjuntament, fórmules alternatives i més eficaces de reivindicar justícia i pressionar perquè paguen la crisi en primer lloc aquells que l’han provocada. No errem el tret ni peguem mos a la mà que hem tingut sempre estesa, amical, activa i propositiva, disposada a ajudar en la precarietat i a portar amb orgull les mateixes pancartes en les mateixes manifestacions. Perquè el dia que tot aquest desgavell acabe (i, creieu-me, algun dia acabarà) la magnitud de la desfeta pot ser tan profunda que per molt que estirem el braç no trobarem ningú a l’altra banda amb qui compartir projectes per reinventar plegats el demà.

diumenge, 29 de gener del 2012

I això, qui ho paga?

JOSEP FRANCO. L'informatiu, 27 gener 2012

La setmana passada, quan demanava una creueta per a la ciència, un servidor ignorava que, entre nosaltres, els valencians, tenim un científic de primera magnitud que, si la informació que ens dóna en la seua web és certa, és l’autor de la teoria dels camps magnètics de l’àtom, que explica, més clar que l’aigua i de tacada, “los misterios de la estructura de la luz, el calor y el magnetismo”.

El pare d’aquesta teoria global és Juan Vicente Santacreu Ferrer, més conegut per ser, també, el pare de Natalia, una xiqueta valenciana que va patir molt perquè els seus mestres s’entossudiren a fer-la llegir, parlar i escriure en valencià, un idioma “virtual” en la capital valenciana, segons el pare de la teoria i de la criatura.

Indignat contra aquella imposició nacionalista que era una mostra més de la “represión contra el español como lengua nacional”, Juan Vicente Santacreu Ferrer es va querellar contra la Generalitat Valenciana i es va inventar la plataforma Masby. Un nom una miqueta cursi que deriva de mass by i que significaria “més enllà de les masses”, encara que en això de les traduccions no se sap mai.

Jo, que no sóc un científic tan expert com Juan Vicente, no comprenc com un sonat pot enviar les seues defecacions mentals a totes les escoles valencianes, a través de la xarxa pública de la conselleria d’educació

El cas és que, dilluns passat, tots els centres educatius valencians van rebre una carta de la plataforma Masby –un nom una miqueta drag queen, ara que ho pense–, que deixava ben clar que la mani de dissabte passat havia estat manipulada, com sempre, pels rojos i els catalanistes, per dir-ho en poques paraules.

Jo, que no sóc un científic tan expert com Juan Vicente, no comprenc com un sonat pot enviar les seues defecacions mentals a totes les escoles valencianes, a través de la xarxa pública de la conselleria d’educació. Però com ell és el descobridor de la teoria dels camps magnètics de l’àtom, ho deu haver tingut molt fàcil.

Tan fàcil com els ha resultat a Manos Limpias, Libertad e identidad i la Falange Española de las JONS, seure enfront d’un tribunal el senyor Baltasar Garzón, que és del Barça. I jo, a la vista de tantes facilitats judicials i cibernètiques, em pregunte qui paga els advocats, la publicitat, les webs, els viatges i les amenaces d’aquesta gent, que només són quatre gats: la web de Masby s’enllaça amb la de Libertad e identidad; aquesta, amb la de Manos Limpias i, curiosament, totes van a parar a la Universidad Católica CEU San Pablo, de Madrid. Ho podeu comprovar fent uns quants clics al Google. Pura endogàmia nacional-catòlica.

Si només són quatre gats, com poden assegurar-se un ressò mediàtic superior al de moltes organitzacions polítiques? Per què els mitjans de comunicació, i els jutges, els fan tant de cas? Perquè això ho paga algú, és la resposta immediata. Però qui?

Com en tantes altres coses de la vida, l’art s’avança a donar-nos una resposta. Abans d’inventar-se els Veriueu-ho, Xavi Castillo i la gent de Pot de Plom ja sabien qui pagava totes aquestes extravagàncies: campanyes, anuncis, webs, rodes de premsa, conferències, presentacions, pamflets, advocats, viatges... Lector o lectora que tens descomptes en la teua nòmina, posa’t la mà al cor, respira fondo i repeteix, amb mi i amb el capità moro de Xavi Castillo: això ho pague jo!