dijous, 21 de febrer del 2013

Bipolaritat, monopolaritat, tripolaritat… multipolaritat

Josep Lluís Doménech i Zornoza

El Punt-L'avui, 11/02/2013

Sembla que el tema del trastorn bipolar està de moda. I, fins i tot, allò que podríem anomenar com a trastorn bipolar social. ¿I per què no lingüístic? Segons sembla ens reafirmem a mostrar que la llengua és encara un tema d'interés, malgrat els greus problemes socials pels quals travessa la societat de la mundialització, Europa, Espanya, el País Valencià, el poble de cadascú, cada casa, i quasi quasi, cada persona. I de no ser així, ¿Per què les estadístiques mostren que temes com la corrupció i l'atur són en realitat els de major preocupació ara per ara?

Doncs bé, per a qui encara l'interesse la qüestió lingüística, paga la pena dedicar una mica d'atenció. Vaja per davant la creença per a molta gent, entre la qual m'identifique, que moltes de les discussions que en matèria lingüística ocupaven pàgines de diari, discursos per la ràdio, debats en televisió i, en definitiva, el carrer de tots, estan en les nostres terres plenament desterrats. Comparem la situació actual amb èpoques no molt llunyanes que, a partir del Decret de Nova Planta del 29 de juny del 1707, fins als nostres dies ens ha ocupat i preocupat a la gent del carrer. La problemàtica lingüística ha anat brollant intermitentment (recordem la recent situació de conflicte social i lingüístic que sorgix durant la Transició democràtica, sí, això és, l'anomenada Batalla de València.

No crec que siga molt difícil de solucionar aquella fictícia bipolaritat que pot ocasionar-se per a alguns usuaris del valencià que, amb molt bona intenció, òbviament, pensen que pot ocórrer una situació de bipolaritat normativitzadora per als valencians i valencianes de hui en dia. També hi ha qui pensa que, en realitat, existix una tripolaritat en considerar que una fundació preocupada per la cultura, tot i ser pràcticament centenària pot obrar com si es tractara d'una acadèmia de la llengua. Però, cal anar amb molta cura, ja que en la nostra història lingüística s'han donat casos d'anarquia, això és, del que podríem anomenar com a multipolaritat, i si no, ¡Què han sigut els passatges de vespres de la Renaixença valenciana, o de vespres de la proclamació i signatura de les Normes o Bases de Castelló el 1932 i, fins i tot, la creació d'un Departament de filologia específica en les diverses universitats públiques de l'antic Regne de València. I algú podria dir, a més a més, que en eixa línia també s'hi troba la creació (any 1998) i posada en funcionament, amb el nomenament dels primers acadèmics i la signatura de l'anomenat “Pacte per la llengua” (any 2001), que en cap moment s'ha de passar per alt. Però, segurament, no paga la pena parlar d'això. És història més o menys contemporània. Són uns fonaments que, de cap de les maneres convé oblidar. Però, hem d'avançar. Les llengües han sorgit per a entendre's, complementar-se, per a unir, per a sumar, no mai per a restar.

La vida que vivim, immersa en la mundialització, no pot bandejar la vertadera realitat psicolingüística i sociolingüística del moment: la convivència en la multiculturalitat i el multilingüisme, això sí amb el recte reconeixement de la base, de la pròpia realitat cultural i lingüística i social, l'amor per la pàtria, la defensa i l'ús predominant de la pròpia llengua.

I això pot fer-nos reflexionar i arribar a pensar que no es pot parlar ja de monolingüisme per damunt de tot. Ni tampoc de bilingüisme individual o grupal que, en realitat, en moltes ocasions el que produïx és una situació de submissió lingüística. Caldrà pensar, ¿Com no?, en l'enfocament que haurem de donar a l'aplicació d'un multilingüisme real, això sí, sempre, com hem dit, a partir del respecte de la pròpia realitat. Però això, molt probablement són figues d'un altre paner. Pas a pas.

dissabte, 16 de febrer del 2013

RTVV: Crònica d’una mort anunciada

Júlia Planelles

El Núvol, 16.02.2013

Ara ho recorde mentre vaig estenent la roba: aquella Unitat Mòbil, un Ford Focus més gran que l’aparell d’enllaç amb el CP-RTVV de Burjassot, que es va estrenar a finals del 80’ a la Delegació d’Alacant,  la mínima expressió electrònica del sud d’un País Valencià encara possible. Habitàvem al sud, érem delegació, les Coses Grans quasi sempre passaven a València i a l’Horta. Vam fer esforços impossibles per  donar a conèixer emprenedories: Carmencita, Joguines, calcer, Valor, Gelats, torrons…

Vam catoditzar des del sud la Cultura de lletra gran: tradicions, rituals i costums patrimonials que abans de l’arribada de RTVV havien estat pràcticament desconegudes pel meliquisme valencià : El Misteri d’Elx,  El Carnestoltes d’Alacant,  Els Bous a la Mar, El Desembarcament dels Moros i Cristians de La Vila Joiosa.

La il·lusió ens feia tirar endavant i fer de tot : Els càmeres de muntadors, els/les perodistes enllaçant senyals amb el control central. Els equips de segona B s’ho valien, nosaltres també érem de segona B.

Ara que les veus dels professionals  de RTVV estan emmudint amb l’excusa de l’estalvi i del forat negre dels qui han malbaratat els recursos de l’ens és hora de fer memòria entre els professionals que iniciarem amb ganes de contar allò que passava, com passava i per què passava en la nostra llengua, la de les nostres iaies.  Ara que l’ens es descompon com un trencadís des de fa unes llargues legislatures  dominat i controlat per màxims experts en Goebbels, ens assabentem que aplicaran les maneres que els caracteritza  i notificaran via email l’acomiadament dels treballadors de la casa. Deixaran al carrer professionals sobradament formats d’un  servei públic ofegat, desaprofitat, malbaratat i del qual han abusat sense escrúpols.

La nostra és una professió que quan no es pot exercir fa patir. Els ho deia als meus alumnes durant la meua curta etapa de Professora Associada a l’Escola Politècnica Superior de Gandia,  mentre impartia clases de Procés Televisiu i Procés Radiofònic. Els que exercim aquesta professió som responsables de contrastar les fonts, d’arribar fins al fons en les nostres informacions. Tenim un codi deontològic i  unes responsabilitats amb les quals no podem frivolitzar.  A les Facultats de Ciències de la Informació ja ens ho deien  : Som una eina  imprescindible per contar allò que passa, també per poder canviar les coses.  Una societat que perd mitjans de comunicació és una societat menys democràtica, una clase política que ha abusat dels mitjans públics és una classe política malaltissa.

El juliol de 2011 va ser el fi del meu darrer contacte amb la professió periodística, quan les majories absolutes van decidir de cop passar el forrellat del mitjà públic i de proximitat de La Safor: Gandia Televisió.

Deixeu-me dir que mentre es resol un judici pendent pels acomiadaments de Gandia Televisió, estem citats de nou per al pròxim 20 de febrer. Ja ha passat 1 any i mig des que ens van acomiadar. Sabem que la justícia és lenta en aquest país.

El tancament de Gandia Televisió es va fer amb molt males maneres. No se’ns va donar opció ni possibilitat d’acomiadar-nos dels companys i companyes que aquella hora d’un dia de juliol van rebre els ambaixadors de les majories absolutistes per passar el forrelllat i deixar al carrer 32 persones, sense feina de hui per ara….ni la possibilitat de dir adéu des de la finestra catòdica de la Safor.

Més tard arribarien dolços reconeixements: la Unió de Periodistes valencians ens va atorgar el Premi Llibertat d’Expressió, i com passa quasi sempre aquest elogi arribava massa tard, ja havíem emmudit, ja no contàvem res de res. Aquell estiu de 2011 vam encetar  les mobilitzacions i l’afany de recuperar la dignitat professional per la via judicial. Aquest va ser el meu darrer contacte professional com a reportera  a Gandia Televisió : Patrimoni Verd, Des del Record, Culturàlia.

Al meu currículum acumule dues etapes intenses com a periodista: redactora en  RTVV,  la primera i més entusiasta i il·lusionant durant els principis dels 90.  Una etapa que va trontollar arran del desembarcament de noves majories i derrotes polítiques. Una de les prioritats dels nous mandataris va ser desmantetllar de cop com un tsunami les delegacions territorials de l’ens.

Periodistes i càmeres de la perifèria enfeblits i desprotegits vam ser acomiadades i acomiadats. Només van quedar els que exercien càrrecs i cobraven sobresous a les Delegacions.  Ara recorde les meues anades i vingudes al cap i casal, la distancia entre València i Alacant era com viatjar a Mart. La llista dels exclosos i excloses de les primeres expulsions professionals es va executar sense tindre en compte cap causa major : ni cap de família, ni nassos, ni canvi de rol, A la calle, un senyor de Jaén amb un castellà brillant em va rebre al despatx i va tindre la barra de dir-me que tenia un bon currículum. Havent passat per Canal 9, la meua resposta va ser:  Vostè em pot dir on puc trobar feina al País Valencià per treballar amb la meua llengua? Silenci.

Ha plogut molt, aquella etapa va obrir ferides. La segona etapa va ser menys entusiasta, però vaig exercir la professió des de la responsabilitat assignada, però ni l’ètica ni la consciència profesional es tenen en compte quan aterren altres, i de nou els canvis d’unes eleccions a Madrid, per on passa tot, va afectar el desembarcament a Burjassot de nous mandataris i càrrecs de confiança. Ens va arribar una nova llista que deixava fora tot un grapat de gent, professionals que no teníem prou mans de protecció. De nou ens deixaren caure a l’abisme….

Els/les periodistes d’aquest país haurem d’aprendre que hem de deixar de ser moneda de canvi, que a la professió  entesa com a servei públic no li calen antigors com la dels blocs electorals, mala peça per al teler democràtic.

Ara mentre espere una sentència als 32 acomiadaments “suposadament” ( ho dic be això?) improcedents dels companys i companyes de Gandia Televisió…

Quan vaig signar aquell contracte, l’any 2005, ja vaig ser conscient que era com una oferta del 2×1: perquè jo era dona, de més de 40 anys, aturada de llarga duració, i per tant l’empresa s’estalviava el 50%  de la seguretat social, un bon benefici que calia aprofitar. Jo contenta, perquè tornava a estar en actiu i podia contar històries de la Safor, des del privilegi de treballar a les contrades de Joanot Martorell, terres  també d’Ausiàs March… Mel de la mel per als temps que corrien. L’únic racó mediàtic del País Valencià  des d’on parlar, escriure i contar les coses en la nostra llengua no era perseguit fins aquell estiu de 2011.

Amb el pas del temps he fet una reflexió profunda  sobre la tasca del periodisme : des de la professió ens haurem d’acostumar no sols a mostrar un domini excel·lent dels eufemismes, sinó a ser conscients que moltes veritats són mentides, com ara haver aprovat unes oposicions per optar a una plaça com a treballador o treballadora de totes les categories de l’ens  RTVV. Aterren una colla de malgestors i envien via mail un acomiadament massiu…vergonya, cavallers vergonya… Sóc del Sud.

Ara que he fet un salt qualitatiu de vida a canvi de deixar la professió, del periodisme actiu i il·lusionant de Canal 9 al periodisme de proximitat i digne de Gandia Televisió, forçada a deixar de banda la part de la professió que més m’agrada, he aterrat des de fa uns mesos a l’Alt Empordà on tinc feina, sóc una persona amb sort, conree un xicotet hort, em faig cura d’un ramat d’ovelles, reflexione sobre la custòdia del territori, em retrobre amb dones pageses…

Ara mentre llegeixo les cartes i les maneres doloroses de deixar una professió malentesa pels governants i gestors. se’m fa inevitable sentir ràbia i coratge alhora. Entenc el forat de l’abisme professional per als qui de cop es troben sense micròfons, sense Time In… Time out… per tantes vegades com he sentit la buidor del silenci….. I ara que?  La professió segueix on som… amb el nostre coratge d’observadres, escoltadores de la realitat que ens envolta…. Ara mentre plante i conree el planter de raves, de pastanagues….amb la suor em dic: Sóc a terres d’en Josep Pla, un paisatge que emociona, i una gent tan lligada al llenç de la terra que conrea i s’estima que de ben segur les coordenades no van errades. De moment  l’atzar i la feina m’han portat fins ací…. Per tant aprenguem a estimar més la terra.

Em solidaritze amb totes i tots els  professionals que han rebut el vergonyos mail…. Endavant!

divendres, 1 de febrer del 2013

La Regeneració Política, una necessitat urgent

Emili Gascó

La veu del País Valencià, 1/02/2013

"La regeneració passa també per fer front a la recuperació nacional del País Valencià amb una cultura pròpia cada vegada més despersonalitzada"

És necessari un canvi generacional, és urgent una regeneració política de persones i idees, és imprescindible un nou model. Fa falta que els joves, malgrat la seua inexperiència, entren al lloc de les decisions polítiques, cal que s’equivoquen, també tenen aqueix dret, però que les equivocacions estiguen en una línea d’actituds honrades i honestes, amb decisions que afecten la societat i adoben els valors que necessita el segle XXI.

Vivim temps que demanen canvis substancials en la manera d’afrontar els problemes d’una societat plena de transformacions accelerades. Ja fa unes dècades que liquidàrem la Societat Industrial com una manera de concebre les solucions que demanava el futur. En l’actualitat vivim en la Societat de la Informació i el Coneixement, això implica una nova manera de veure i viure el dia a dia i el futur més immediat. Qui controla la informació controla el poder.

Els canvis començaren a mitjan dècada dels 70 del segle passat i s’han accelerat de manera desmesurada l’última dècada d’aquest segle. Ja no valen contemplacions, cal afrontar la nova societat amb noves maneres de fer, de pensar, de realitzar, de programar, d’entendre un nou futur, i això només està en mans d’una altra gent, gent més jove, amb un llenguatge diferent i un pensament transformat i canviant adequat als nous temps. La Societat de la Informació i el Coneixement  demana saber administrar eixa informació i el conjunt de coneixements que comporta. Saber-la dirigir pel camí més adequat, saber filtrar el seu excés i saber conduir les fórmules que propicien un poder més just en una societat més igualitària.

Els de sempre, els partits i les persones que sustenten els poders en aquest moment, porten massa temps enquistats en ell, cal desincrustar-los dels llocs on es decideix el futur i fer-los fora. Els polítics que romanen massa temps en el poder estan viciats dels seus propis defectes i els transmeten en les seues tasques diàries. Aquesta societat ha de fer fora els polítics fossilitzats en els seus vicis, sense idees i preocupats només per dur endavant el poder en benefici propi o d’aquells als que beneficien comprant-los amb prebendes i privilegis derivats d’un poder caduc i pervertit, indecent i corrupte.

Cal regenerar, i això no vol dir només canviar les cares, també implica canviar les idees que sustenten el poder. No és possible que una societat mantinga en el poder personatges funestos acusats i implicats en múltiples afers, pendents d’assistir als tribunals, de seure en el banc dels acusats. No podem permetre que personatges sense una moral recta i impecable decidisquen el nostre futur, juguen amb els nostres diners, trafiquen amb el nostre benestar i impulsen projectes faraònics dignes de l’absurd més delirant.

Estem on estem i ací ens ha portat tot aquest seguit de personatges que l’única eixida que tenen és deixar les poltrones i pegar a fugir a les seues cases o presentar-se davant els tribunals a donar compte dels fets immorals que han dut a terme, donar compte de com han balafiat els diners en projectes descaradament ruïnosos i que només beneficiaven el seu entorn, la seua colla de voltors desaprensius preocupats pels diners i les comissions.

És precís un canvi generacional, és urgent una regeneració política de persones i idees, és imprescindible un nou model. Fa falta que els joves, malgrat la seua inexperiència, entren al lloc de les decisions polítiques, cal que s’equivoquen, també tenen aqueix dret, però que les equivocacions estiguen en una línea d’actituds honrades i honestes, amb decisions que afecten la societat i adoben els valors que necessita el segle XXI.

Per últim cal pensar en el nostre País destrossat per les mans especuladores d’infinitat de corruptes que només han sabut unflar el baló per a després deixar-lo tirat al cap de batalla, creant una societat carregada d’aturats i desproveïda dels més mínims recursos per fer front a una vida més digna, més justa i més igualitària. És la joventut regenerada l’única que té cabuda hui en dia, la resta siguen del color polític que siguen ja ens han ensenyat com es pot fer fracassar una societat deixant-la en les runes més absolutes.

La regeneració passa també per fer front a la recuperació nacional del País Valencià amb una cultura pròpia cada vegada més despersonalitzada, una llengua bandejada i unes perspectives educatives que només ens portaran a fer fallida pel camí que han encetat. Regenerar la política i la manera d’afrontar-la, regenerar la societat, regenerar el poder, aqueix és el repte, un repte que afecta plenament el futur del nostre poble.