divendres, 30 de març del 2012

La «broma» del senyor Bertomeu

Josep Lluís Bausset

Levante-EMV. 22/03/2012

Quan algú té més de cent anys, es pensa que ja no el pot sorprendre res! Però s´equivoca. Això m´ha passat a mi amb l´article Apostem pel valencià del senyor Lluís Bertomeu (Levante-EMV, 1 de març). Diu que el PP aposta pel valencià. De veritat s'ho creu això? Diu que el PP va promoure la Declaració d'Ares, però que ha fet el PP d´eixe decàleg? No recorda la notícia de Levante-EMV del 14 de novembre de 2007?: «Las Cortes han rechazado hoy, con los votos del PP, aprobar la "Declaració d´Ares", un decálogo de medidas para consolidar el uso del valenciano en la Administración».

Diu que s'ha de potenciar l'ús del valencià «amb l'exemple diari en l'Administració», i que s'han «de combatre els factors que s'oposen a l'ús públic del valencià». Sap, senyor Bertomeu, en quina llengua estan les webs de la Generalitat, l'Ajuntament de València, la Diputació d'Alacant, la de Castelló...? Totes en castellà. I això que la Declaració d'Ares parla de la preferència del valencià a les webs! No recorda que va ser Aznar, amb la complicitat de Camps i de González Pons, el qui va enterrar la Declaració d'Ares? La premsa deia aquells dies que Aznar recordava a Camps i Pons que «no se habían ganado unas elecciones para que Valencia se convirtiera en una comunidad nacionalista y les exigia que retiraran la "Declaració d'Ares"». Igualet que la carta del governador civil de València, que va rebre el director d'una emissora de Guadassuar, pel programa que feia jo (en valencià, als anys 50): «Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria».

Sap, senyor Bertomeu, quina llengua utilitzen els tertulians de Canal 9? I en quina llengua passen les pel·lícules a Canal 9? No cal que em responga. Li ho diré jo: tot en castellà. És això apostar pel valencià? La defensa de la llengua no es fa només amb articles i paraules buides. La defensa del valencià es fa amb fets. La llengua es defèn utilitzant-la i no arraconant-la com fan els polítics del PP, a excepció de Rus. La defensa del valencià no es fa perseguint ACPV i Eliseu Climent. A vore quin govern d'Espanya s'atreviria a multar i a perseguir l'Instituto Cervantes.

Diu que el PP aposta pel valencià, quan la realitat és que menysprea la nostra llengua. Senyor Bertomeu: fets i no paraules. Webs en valencià, pel·lícules a Canal 9 en valencià, debats i tertulians en valencià, escoles en valencià i no dificultant com fa el PP, el dret dels pares a l'ensenyament en la nostra llengua! Antonio Clemente, Mª José Català, Juan Cotino, Jorge Cabré, Alberto Fabra, Alfonso Rus, Javier Moliner, José Ciscar, Lorenzo Agustí... i no continue que s'acabaria el paper. Senyor Bertomeu, eixos noms, tots en castellà, són una prova que el PP aposta pel valencià? Per a eixe resultat, per a què volíem la Declaració d'Ares de G. Pons que vostès han anul·lat?

dimarts, 27 de març del 2012

Plurilingüisme educatiu i immersió lingüística

Vicent Brotons

Levante-EMV, 14/03/2012

Transformar en un temps prudencial el nostre imperfecte i incomplet sistema educatiu bilingüe en un bon sistema educatiu plurilingüe capaç de promoure competència òptima en les dues llengües oficials i, com a mínim, en una llengua estrangera —l´anglés— és un compromís ineludible per a la Generalitat Valenciana. I per a dur-la a terme exitosament cal valorar el programa d´immersió lingüística (PIL) com l´exemple d´una bona acció de política educativolingüística del passat; un programa exitós que concita un consens positiu en tota la comunitat educativa, en el present; i un model metodològic a seguir de futur per al sistema educatiu plurilingüe valencià.

El PIL no és una creació de les escoles bilingües valencianes. De fet, té molta història. Se sap que en la Roma antiga ja es feià amb el grec. El PIL modern, però, té els seus orígens al Canadà fa 40 anys, quan el professor Lambert dissenyà un programa de canvi de llengua llar/escola per alumnes angloparlants les famílies dels quals volien que aprengueren bé el francés. Els resultats foren contundents: aquests escolars obtingueren un bons resultats de competència en francés, dominaven l´anglés perfectament i obtingueren resultats lleugerament millors en les àrees no lingüístiques. El model d´immersió arribà a l´Estat espanyol als anys vuitanta i s´implementà en totes les comunitat autònomes amb llengua pròpia amb el suport dels experts universitaris i de les administracions.

A les nostres escoles el PIL s´encetà de manera experimental a les escoles infantils públiques d´Elx, tant per la demanda familiar com pel compromís professional dels ensenyants. Ben prompte s´estengué per totes les ciutats, grans i menudes. Els magnífics resultats pel que feia al domini de les dos llengües oficials, i el desenvolupament sensiblement superior de les altres àrees, portaren a la Conselleria d´Educació a aprovar una Orde d´Immersió l´any 1990, encara vigent.

En què es basa l´èxit del programa d´immersió? Fonamentalment en què es tracta d´una escolartizació voluntària en la llengua minoritzada (el valencià) i que des del primer dia l´alumnat construeix i descobreix la nova llengua sense abandonar la seua, sentint-se afectivament acollits per les mestres i percebent un fil comunicatiu i d´aprenentatge que no es trenca mai gràcies a la bona preparació metodològica i tècnica de les i les mestres. Tot açò els permet adquirir de manera natural el valencià.

Si el PIL que s´aplica a les escoles valencianes té algun defecte és que encara no arriba a un llarg 60% d´alumnes que el necessiten perquè no són valencianoparlants de llengua materna, només ho fa a un escàs 17%. Per tant, dissenyar un sistema educatiu plurlingüe passa per planificar en un termini prudencial la generalització d´aquests programes en la major part de les escoles públiques i concertades. A més a més, el PIL, metodològicament parlant és un model a tenir ben en compte a l´hora de dissenyar un ensenyament de l´anglés (i en anglés) eficient des dels primers moments de l´escolarització.

Negligir aquesta experiència d´immersió de vint-i-cinc anys, en què han treballat i treballen centenars de bons professionals, que ha promogut un bilingüisme indiscutible en milers i milers d´escolars —hui dia bons professionals, universitaris, estudiants de Batxillerat o Formació Professional— és prescindir irresponsablement d´un capital de persones, de coneixement i de bones pràctiques educatives absolutament envejable. Hui més que mai hem de creure en la immersió lingüística.

dilluns, 5 de març del 2012

València en flama (i no per les falles)

XAVI BELLOT

L'Informatiu, 5 març 2012

Veig les imatges de la tele i em fan llàstima les falleretes, les seues llàgrimes i la seua incredulitat per uns crits que no entenen. Elles no tenen la culpa de res del que està passant, de que el món on vivim s’estiga posant tan refotudament complicat. Però elles són a qui més afecten els xiulits d’allò que en Twitter s’ha anomenat #intifalla, la conseqüència quasi lògica d’un altre hashtag ben popular, la #primaveravalenciana. Entenc la indignació de les falleres amb la protesta, tot i que la oportunitat de la seua nota pública és qüestionable: elles haurien d’entendre, en primer lloc, el context en el qual estan vivint, i a més assumir que la pròpia festa fallera no s’entén sense la crítica, de vegades terrible i despietada. Haurien d’entendre, a més, que la crítica no està provocada per elles, sinó pels representants polítics que durant tants anys han gaudit del confort i de la impunitat del balcó i de la resta de l’edifici.

Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians

Com és lògic, la premsa més propera al poder (i els qui busquen la supervivència de les miquetes publicitàries) ha desqualificat la protesta, com abans ha fet en cadascuna de les manifestacions i protestes que s’han posat en marxa per protestar per la nefasta gestió que ens ha portat fins on estem. Alguns, fins i tot, tenen la poca vergonya d’impulsar manifestos que exoneren de tota responsabilitat als qui són culpables directes, proposant una mena d’amnèsia selectiva per als excessos, balafiaments i lladrocinis viscuts fins ara apel·lant a l’orgull de ser valencians. Són els mateixos que van donar, fa una setmana, ales a rumors i mentides que implicaven directament una menor tan sols pel fet de ser filla de qui és, ignorant les més elementals normes del periodisme i, encara més, dels drets fonamentals de la persona. Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians. Front a la idea d’un poble narcotitzat, la indignació i la protesta es deixen sentir amb força. I això molesta als qui han fet i desfet al seu aire durant quasi dos dècades, però no hi ha marxa enrere. És probable que els inquilins dels edificis públics tiren de la tropa violenta, a l’estil de la Batalla de València, llançant a l’extrema dreta com a vanguàrdia de la contraprotesta, com de fet ja està passant. Però esta societat no és la de fa 30 anys: vull pensar que és molt més difícil d’enganyar.

La Intifalla resum en la seua pròpia etimologia el que ens està passant: sense deixar de banda l’humor i el cinisme la protesta comença a formar part del paisatge habitual, si més no de la ciutat de València. No arribarem a l’extrem de donar crèdit a un mitjà de comunicació rus, que assegurava fa quinze dies que el País Valencià era la zona més conflictiva d’Europa, ara que ja no es parla d’Euskadi. I com que algú ha d’assumir el rol de regió insurrecta sembla que ens ha tocat a nosaltres: estudiants esvalotats, manifestacions cada dos dies, festes populars aprofitades (com els txupinazos bascos) per a fer crítica política.

Però no ens deixem enganyar: afortunadament açò no és Euskadi, sinó València. Per què desaprofitar l’oportunitat de seguir protestant en la festa més àcida i crítica d’Europa? Amb el somriure, la revolta.

dijous, 1 de març del 2012

La realitat des de les xàrcies socials

MANEL ALONSO I CATALÀ

L'Informatiu, 01 març 2012

Estic convençut que les xàrcies socials creen en l’individu una falsa percepció de la realitat. Un dia entrem en una d’elles i a poc a poc anem conformant un seguit de relacions de suposada amistat amb persones o col·lectius amb els quals compartim alguna mena d’interessos. Quan ensopeguem amb alguna amistat que ens incomoda ens en desfem. D’aquesta manera i amb la mateixa ajuda de la xàrcia, que ens diu qui té coses en comú amb nosaltres, acabem formant part d’un grup de persones que tenen molts punts de vista en comú i que s’autoalimenta ideològicament tot creant una visió de la realitat en singular. Aquells que es passen moltes hores en les xàrcies socials agitant o deixant-se agitar corren el perill d’acabar amb una visió partidista i distorsionada de la vida.

Amics i amigues, en les xàrcies els membres de la tribu també exageren i mentixen d’una manera voluntària o involuntària, augmentant la nostra ràbia i frustració enfront de l’altre, que percebem com un ens abstracte i totpoderós, un cúmul dels pitjors defectes de la societat sobre el qual aboquem la culpabilitat de tots els mals.

Però en les xàrcies socials, com en l’exèrcit, també hi ha exploradors i infiltrats, gent que se n’ix dels dominis protectors de la tribu per a veure i informar-nos sobre el que hi ha més enllà

Però en les xàrcies socials, com en l’exèrcit, també hi ha exploradors i infiltrats, gent que se n’ix dels dominis protectors de la tribu per a veure i informar-nos sobre el que hi ha més enllà. Quan tornen ho fan amb tot un seguit de proves, fotografies, vídeos, declaracions, amenaces..., visions del món que ens pareixen grotesques acostumats com estem a riure i a riure’ns de les gràcies dels amics de la tribu.

Un dels aspectes negatius de les xàrcies socials és el de desdibuixar la percepció que tenim de l’altre, però no és exclusiu d’elles, també ho fan les cadenes de ràdio i televisió, la premsa escrita i digital, i no em referisc només a la política, sovint els majors odis es coven en el camp dels esports de competició. Els humans tenim una certa tendència a associar-nos entre iguals. Però la realitat social no és monolítica, la realitat social és diversa i plural. Les xàrcies socials són com un ganivet de doble tall, poden ser útils i beneficioses o poden ser negatives per la falsa percepció que poden projectar en l’individu sobre els esdeveniments polítics, culturals, econòmics, esportius.

Vivim en una societat lliure on el respecte a l’altre és un dels pilars sobre la qual se sustenta la democràcia i amb certes actituds no aconseguim més que fer-la trontollar.

Les xàrcies socials, al meu entendre, haurien de ser també un lloc d’encontre i de debat entre diferents, i no ho són.