dimecres, 9 de gener del 2013

La societat valenciana no valora Estellés

Any Estellés i Espriu. Entrevista a Marc Granell, poeta

“La societat valenciana no valora Estellés per un problema d'incultura militant”.

El poeta valencià assegura que a la nova poesia valenciana se li nota que està emmarcada dins d'un país sense estat. Malgrat el fort vent de ponent, assistim al sorgir d'una allau de poetes.

El Punt, 04/01/13

Va nàixer a València en la dècada dels cinquanta, temps en què es consolidava el règim franquista. Els poders polítics havien imposat en la llarga nit de la postguerra, un gran silenci sobre la història i la llengua d'ací, sobre les cultures i llengües que no fossen les castellanes.

Com arriba Marc Granell a Estelles?

Jo arribe, com gran part de la meua generació, tard. S'ha de tenir en compte que en aquell temps, vaig començar —con gran part de les persones de la meua generació— a escriure en castellà i no només a escriure en castellà, sinó que també parlava i llegia en castellà i vaig haver d'aprendre a parlar en valencià als 23 anys. Ja veus com, tota la part de l'adolescència i primera joventut, moment en què es forma el poeta, la vaig fer en castellà. Així doncs, arribe a l'Estellés a una edat provecta per a un poeta.

Ha influït el poeta de Burjassot en la seua obra?

Sincerament, pense que sí. De fet, el primer poema que vaig escriure en valencià és el més estellesià. S'ha de pensar que el meu canvi de llengua va ser difícil perquè ho vaig fer tot alhora: parlar, escriure, llegir, pensar i superant la meua vergonya a parlar en valencià. La meua timidesa em posava entrebancs lingüístics, però la vaig superar per militància política i per decisió personal i coherència poètica.

Per què no coneixem els valencians suficientment Estellés?

Doncs jo pense que és per la mateixa raó que la societat valenciana no coneix res que vinga de la seua llengua És una qüestió simplement d'incultura autosatisfeta i militant. El problema de la societat valenciana és aquest, perquè es tracta d'un problema polític. Pensa que la consigna sempre ha estat separar absolutament eixa unitat de la cultura i de la llengua catalana, per evitar que cap ningú tinguera la temptació de pensara amb la unitat política, aquella que alguns defensàvem.

N'és conscient que hi ha molta gent que el té considerat com a l'hereu de l'Estellés?

Comprenc que es diga això en segons quins cercles, però he de dir que Estellés no té hereus. El poeta va ser un cas —com ho va ser Fuster en el seu àmbit— un cas únic. Quan diem que Estellés és el gran poeta des de temps de l'Ausiàs March, no ho diguem debades. Continua sent-ho i no té successors. Segurament es diu això de mi pel meu tipus de poesia, però no puc arribar a la qualitat del mestre. Tot i això, què hem de fer? Els deixe que ho diguen i en pau. Tampoc no em desplau.

Continua la seua obra expressant la realitat de hui?

Això és el que intente, però he de dir que el clima en que vivim, el fort vent deponent que fa i altres circumstàncies de caràcter personal, em tenen un poc aturat, perquè hi ha coses que ja les he dites avançant-me a aquesta època i, segurament per això és, que no trobe la forma de dir-ho sense haver de repetir-me, sense haver d'insistir amb les mateixes estructures poètiques. Sempre he escrit amb l'impuls de canviar el món i ara també.

Es nota a la poesia valenciana que som un país sense estat?

I tant que s'hi nota. Sobre tot en la postura i en la manera de com enfrontar-se a la literatura o en la repercussió que havia de tindre l'obra dels poetes. Però curiosament i malgrat aquest entrebanc, no ha deixat de sorgir darrerament, una autèntica allau de poetes.

Hi ha audiència per a tan bona collita?

No la que hauria d'haver-hi, però n'hi ha, encara que siga mínima. Ara ens trobem també amb la dificultat que suposa la publicació, però han sorgit altres canals gràcies a la societat civil, a les noves tecnologies, als recursos personals i col·lectius...

Ha estat coincidència l'any Estellés i l'any Espriu?

Sí, clar que sí que ho ha estat per qüestió de dates. No obstant això, he de dir que aquestes dates fixes, ho són per raons polítiques i per la necessitat que tenen els polítics, de fer veure que es preocupen per la nostra cultura. De fet, jo vaig fer un poc de burla mitjançant un poema arran de l'any Ausiàs March... però efectivament l'any Estellés i l'any Espriu ha estat coincidència de dates.

Cinc cèntims sobre el personatge

Marc Granell dedica la seua vida a la llengua i a la literatura, no només com a poeta sinó com a corrector, traductor i animador de distints projectes editorials. Ha dirigit algunes de les col·leccions de poesia més ambicioses del país, on, a banda d'editar traduccions i autors ja coneguts, ha dedicat una atenció especial als autors joves, als quals aconsella i corregeix.

No només això: Marc Granell, ha recorregut de nord a sud, d'est a oest la nostra geografia per explicar la nostra literatura i comunicar la seua passió, la poesia, perquè una de les coses que més s'estima és llegir i comentar els seus poemes, per connectar i enraonar amb els virtuals lectors de poesia.

Així doncs, per a Granell, la poesia, la literatura, no és una distracció esporàdica o un simple joc estètic, sinó més aviat un ofici capaç de treballar constantment la sensibilitat.

Túmul de Rosa Lee Parks

Marc Granell

Si qui diu

de res

no serveix res

mira ara

el teu cos

fet pols de llum en la tenebra

i pregunta

quina eixa llum,

sap ja que un gest

pot ser prou per a vèncer,

coltell de foc,

el gel de tots els segles.

dijous, 3 de gener del 2013

El valencià que ensenyem

Blog Eljuliet, 19/12/2012

Fa molt de temps, quan llegia l’excel·lent dietari Mentre parlem, de l’escriptor valencià Enric Sòria, se’m van quedar gravades a foc unes paraules que, més o menys, deien així: «Nosaltres ens ho manegem entre una parla empobrida i poc usada i, això sí, una profusa quantitat de diccionaris.» Sens dubte, podem afirmar sense temor d’equivocar-nos que, a hores d’ara, disposem al nostre abast d’un model de llengua formal acurat i precís, vàlid per a qualsevol àmbit del coneixement, sustentat en bona part per tots els treballs lexicogràfics i gramaticals a què al·ludia l’escriptor d’Oliva. Això és ja tot un èxit per a una llengua minoritària com el valencià, que pateix els sotracs inherents a totes les que tenen un nombre modest de parlants, però també els inherents a governs destructius i malintencionats com els del PP, capaços de perpetrar una llei linguocida amb la fredor cínica i l’entonació assossegada del més inic dels assassins. No obstant això, la presència d’un model formal apte no garanteix que es revertisca la situació de depauperació en què malviu el valencià al carrer. Però, almenys, convindrem que tampoc no hauria d’agreujar-la.

Menys regles i més valencià

Tradicionalment, en el sistema educatiu de l’estat espanyol s’han ensenyat llengües com si no haguérem de baixar mai del registre formal al col·loquial. Tant fa que s’ensenye castellà, valencià o anglés: s’obvia que més del 90% de les nostres produccions comunicatives s’adscriuen a contextos informals i orals, de manera que es relega l’expressió parlada i els deixos típics d’eixe àmbit, a canvi de privilegiar els models privatius dels nivells formals i solemnes, com si passàrem la vida fent conferències o impartint lliçons magistrals.

En el cas del valencià, este desequilibri genera un mal de molt difícil solució. Mentre que en llengües normals l’adquisició del registre col·loquial s’aconsegueix a través sobretot de l’ús habitual, però també del consum de cinema, música o televisió, en qualsevol llengua minoritzada, entre les quals hem de comptar el valencià, l’adquisició d’este model de parla passa necessàriament per incloure’l també en el sistema educatiu. No podem, per tant, desentendre’ns d’eixa part fonamental de l’aprenentatge de la nostra llengua i deixar-la en mans d’una hipotètica immersió, perquè això tal volta és possible en poblacions de l’Alcoià, les Marines, la Plana, la Ribera o la Safor, però no ho és ni al Cap i Casal, ni a l’Alacantí, ni al Vinalopó, ni encara menys al Baix Segura o a Utiel-Requena.

En este sentit, cal que ens conscienciem que ensenyar valencià no és una actuació paral·lela a ensenyar castellà ni anglés. Si en estes últimes l’objectiu principal és polir els vicis dels parlants o fornir els aprenents inicials d’uns rudiments sobre els quals continuar desenvolupant l’aprenentatge, en el cas del valencià cal que assumim que l’objectiu primer que ens hem de plantejar és crear nous parlants. Esta afirmació, mantinguda per mestres com Abelard Saragossà o Brauli Montoya, sovint queda soterrada davall dels mals hàbits docents adquirits, entre els quals les explicacions gramaticals, les successions de regles i excepcions, i les inacabables llistes de paraules formen un maremàgnum que invita l’aprenent, inexorablement, a dedicar-se a altres menesters i deixar de banda el valencià.

Però, ras i clar: com es poden crear nous parlants? D’entrada, cal subratllar que l’aprenentatge de qualsevol llengua hauria de ser una porta oberta a ampliar els horitzons de l’aprenent: relacionar-se amb més persones, conéixer un altre país, endinsar-se en una cultura diferent de la pròpia, viure experiències noves… Tot això s’aconsegueix arran d’un aprenentatge positiu, en què se situen en primer lloc les habilitats orals, la capacitat, en definitiva, d’interactuar des del primer moment i oblidar-se completament de les estretors de les regles gramaticals.

Quin sentit té, per tant, ensenyar a classe exclusivament una paraula com doncs, si no és aplicable en l’àmbit col·loquial, mentre al carrer va desapareixent la forma *pos en benefici del castellà *pues? No propose que s’haja d’acceptar *pos en registres formals, sinó que també s’ensenye i es reivindique per a contextos col·loquials. Igualment, caldria qüestionar algunes altres opcions lingüístiques, de difícil encaix en la parla quotidiana. Per què es prioritza dues si dos és perfecte? Per què es renuncia als tres graus locatius (este-eixe-aquell) per tal d’incorporar un sistema binari (aquest-aquell) que no representa la nostra manera de segmentar el món? Per què ensenyem les formes avui o vuit si ni tan sols sabem pronunciar-les bé? Per què ens entestem a anomenar les lletres com a ela, ema, erra, si eixa –a final en oriental és neutra i ací es diu de natural ele, eme, erre? Per què no ensenyem els xiquets que la tz de utilitzar, realitzar o similars sona com la s de casa? Per què no els ensenyem que metge, gener o platja tenen el mateix so que apareix dos voltes en Magic Johnson i que en anglés sí que saben pronunciar?

De la mateixa manera, cal desmitificar les preteses bondats d’algunes regles gramaticals. Les dicotomies entre a i en davant de lloc o entre per i per a davant d’infinitiu són un clar exemple de norma irrellevant que fa perdre el temps de docents i aprenents. O l’ensenyament de la dièresi, que, com tantes altres qüestions, s’ha orientat sempre a crear nous professors de llengua, i no nous usuaris. Per això, podem trobar fàcilment persones que saben que lluïsme i proïsme duen dièresi perquè són una excepció a l’estalvi que diu que les paraules que adjunten un lexema acabat en vocal als sufixos –isme, –ista no en duen, a pesar que la necessitarien; però serà molt més difícil trobar persones que sàpien què signifiquen eixes dos paraules. O, per acabar amb esta succinta repassada de normes absurdes, l’inefable canvi i caiguda de preposicions, una aberració que parteix d’un plantejament fet per Pompeu Fabra inicialment sobre huit verbs, i que s’ha aplicat amb contundència irreflexiva i miliciana. Com es pot pretendre que el parlant normal d’una llengua qualsevol canvie naturalment de preposició en funció de la categoria morfològica del sintagma subsegüent? És a dir: com es pot pretendre que un parlant, quan s’expressa en un context col·loquial, siga capaç de dir estic d’acord amb això, però no a fer-ho ja, ni tampoc ø que ens supervise ningú?

En definitiva, totes estes normes sovint han sigut explicades de manera restrictiva, com a l’única opció possible. La gramàtica més purista pot ser vàlida (i ho és) per a confegir un model de llengua formal apte per a qualsevol llenguatge d’especialitat o per a produccions solemnes. Però no ho és, no ho pot ser, per a l’àmbit col·loquial. Per a este últim tipus de comunicacions, necessitem una llengua viva, que entronque amb el model de parla existent, que no genere rebuig entre els valencianoparlants i que faça que l’aprenent se senta còmode i acceptat en interactuar, i que no siga vist com un estrany. Eixa sensació, indubtablement, el faria renunciar a tornar a intentar-ho. I, per tant, hauríem fracassat en el nostre objectiu primer i ineludible: crear nous parlants. Per a il·lustrar-ho, em tornen a vindre al cap unes altres paraules d’Enric Sòria, tristament lúcides: «En últim extrem, el grau màxim de purificació és el suïcidi.» Esperem no haver d’arribar a comprovar-ho.

dimecres, 2 de gener del 2013

Degeneració lingüística

Eugeni S. Reig

El Punt-Avui, 31/12/12

¿Degeneren les llengües? Hui en dia sí que degeneren. I molt. I les que, com la nostra, estan en una situació de feblesa manifesta, encara degeneren més i ho fan, per a desgràcia nostra, molt més ràpidament que les que tenen una posició més sòlida, més forta, més segura. Tots hem sentit dir moltes voltes allò de “les llengües no degeneren, les llengües evolucionen”. Això, que ha sigut veritat al llarg de la història de la humanitat fins fa poc més de mig segle, ara ja no és pas veritat. Ara sí que degeneren les llengües. I tant que degeneren.

Evolucionar és canviar gradualment, mudar de manera lenta, continuada. Els canvis que es produïxen en una evolució no són, per regla general, ni bons ni roïns, no tenen connotacions positives ni negatives. Són únicament i exclusivament canvis, només canvis i res més que canvis. A més, com que són molt lents, el canvis evolutius no arriben a notar-se en períodes relativament curts i, per tant, una persona difícilment arribarà a apreciar cap canvi evolutiu —lingüístic o de qualsevol altre tipus— al llarg de la seua vida. Els canvis es noten al cap de molts anys i, en no pocs casos, d'alguns segles. Degenerar, al contrari, implica sempre evolucionar a pitjor, mudar-se en més roín. La degeneració sempre té connotacions negatives, sempre implica empitjorament, degradació, descomposició, desfiguració, deformació, deturpació, corrupció, perversió. Degenerar significa canviar a pitjor, perdre les qualitats que es consideren pròpies d'alguna cosa, que la caracteritzen i la diferencien de la resta. A més, les evolucions sempre són lentes, molt lentes. Les degeneracions, en canvi, solen ser ràpides. En alguns casos, malauradament, són rapidíssimes.

Totes les llengües les han fetes els seus parlants al llarg de segles i segles de parlar-les. Contínuament s'han produït canvis i més canvis i la manera de parlar ha anant mudant, evolucionant. Però això, els parlants, ho han fet sempre de manera inconscient, involuntària. El poble a poc a poc ha anat modelant la llengua i ha creat les lleis que la regixen, lleis que, posteriorment, els gramàtics han estudiat i han codificat. Però els gramàtics no han creat la llengua, no se l'han inventada, només l'han estudiada, l'han analitzada, l'han descrita i l'han exposada. I l'han codificada, és a dir, han elaborat una normativa lingüística. I eixa normativa l'han elaborada, com no podia ser d'altra manera, per deducció, no per inducció.

Però les lleis que fan que parlem la llengua d'una manera determinada han nascut del poble i els que tenien el poder que dóna la intel·ligència, els coneixements, els diners o la força —els intel·lectuals, els savis, els reis, els nobles, els grans propietaris, els banquers, el clero, els militars, etc.— sempre han parlat com parlava el poble. Les lleis lingüístiques internes —digueu-ne regles o normes si us fa més feliços— que contenia implícitament una llengua i que, per tant, emanaven del poble, les acceptaven els poderosos i les feien seues. La llengua sempre ha fluït de baix cap amunt, del poble cap als poderosos, cap als intel·lectuals, cap als estudiosos, cap als il·lustrats, cap als dirigents, d'una manera completament lliure i democràtica. Mai ha sigut al revés. Però eixa democràcia de fluir la llengua de baix cap amunt que ha imperat durant molts segles, actualment s'ha tornat tirania que la fa anar de dalt cap a avall. Ara són els mitjans de comunicació —la televisió, la ràdio, la premsa (escrita o digital), el cinema, internet, etc.— els que potencien —i a voltes fins i tot s'inventen— determinades paraules, expressions, exclamacions, construccions gramaticals, etc. i el poble, per mimetisme, les fa seues. Actualment els mitjans de comunicació tenen una influència sobre la llengua que parla la gent molt superior a la que té el sistema educatiu. I les persones que són responsables d'eixos mitjans de comunicació així com les que compareixen, parlen i escriuen en ells —periodistes, presentadors de televisió, locutors de ràdio, guionistes, actors, esportistes, polítics, cantants, famosos, etc.—, en molts casos, en saben ben poc de llengua i la supèrbia i la ignorància que tenen fa que no es molesten en assessorar-se, en preguntar als que sí que en saben, i així es popularitzen paraules, expressions i construccions que desplacen i arraconen les que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles i segles. D'eixa manera la llengua es desfigura, s'emprobix, es mistifica, s'adultera i es deforma. Es convertix en una llengua degradada, deturpada, falsificada. Això és una degeneració en tota regla, malgrat que sempre hi haurà qui dirà que és una evolució, que les llengües evolucionen i que cal respectar la manera de parlar que s'use en qualsevol moment, encara que tots acabem parlant com si fórem cavernícoles prehistòrics.

Eixe problema el patixen, en major o menor grau, totes les llengües, però la nostra, per la seua situació de llengua minoritzada, el patix amb molta més intensitat. No faré cap relació de la quantitat tan immensa d'incorreccions, deformacions, errors, barbarismes —i, fins i tot, m'atreviria a dir barbaritats— que he observat al llarg dels darrers anys —i que, malauradament, continue observant cada dia— en el valencià parlat i escrit en els mitjans de comunicació i que, per a desgràcia nostra i de la nostra llengua, han estat assumits per una bona part dels valencianoparlants, especialment els més jóvens, i que, en no pocs casos, han penetrat en l'escola i fins i tot en la universitat i en les obres literàries. La llista seria massa llarga i massa depriment.

Observeu una cosa ben curiosa. Si algú es preocupa per la bona qualitat de l'aire que respirem, de l'aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d'art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l'art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, se li burlaran i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Jo considere que lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la meua llengua és tan noble i tan digne com lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la natura, de la salut de les persones, de les obres d'art o de qualsevol altra cosa. I mentres puga, continuaré fent-ho.

Sí al valencià, per guanyar el futur

Sal·lus Herrero

Levante-EMV, 26/12/2012

Una amiga de la ciutat de València -russafina- que fins fa tres anys era castellanoparlant només i que, a pesar, d´haver anat a un col·legi privat de València, -els dominics- no tenia del tot clar que el valencià i el català foren la mateixa llengua. Segurament perquè no li ho havien explicat bé i el seu nòvio de llavors li deia que el valencià havia arribat a València en vaixell des de Sardenya (o des del Marroc!). No ho tenia clar això. El que tenia clar el seu nuvi és que el valencià no era català, perquè així li ho havien dit des de RTVV, tot i que ell només el feia servir, el valencià, per a dir "Sant Vicent Ferrer" i poca cosa més. Perquè havia sigut batejat en la pileta dominicana del carrer del Mar i ja se sap dels dominics, "els gossos de déu", ho solen fer tot el espanyol. Només un poquetet en valencià, però d'habitud parla quasi sempre en espanyol només perquè era la llengua de prestigi a la ciutat del Túria. No obstant, la meua amiga, des que està a la Universitat de València i ha estudiat alguna assignatura de filologia catalana, s´ha posat a parlar i a escriure també en català i, tot i que encara li manca una major fluïdesa. Ja pot, però, conversar en valencià, escriure´l i llegir sense problemes i ha començat a tenir-li una certa estima al valencià perquè el coneixement fa l´estima i el desconeixement genera ignorància, indiferència, odi i burreria.

Com explicava Francesc Burguera el 13 dagost d´enguany al Levante-EMV, a l´article "Sí al valencià", la dreta que ens malgoverna el nostre país està en contra de donar-li suport decidit al valencià i intenta deprestigiar l´ensenyament i l´ús social del valencià, dir que no paga la pena, que no hi ha la demanda que hi ha realment entre l´alumnat i les associacions de mares i pares, que el valencià no és català (que és polonés o xinés!), que no hi ha un clam pels carrers del País Valencià a favor de l´ensenyament del valencià, però sí a favor de l´espanyol, de l´anglés o del xinés. Tots els dies veiem manifestacions molt nombroses demanant més espanyol, més anglés i més xinés, i mai, "jamai dels jamais", veiem pancartes, ni manifests, ni manis ni reivindicacions que demanen més valencià. No hi ha més cec que el que no vol vore. Potser, aquesta ceguesa és perquè als sectors de dretes, potser hi ha qui creu que defensar el valencià és incompatible amb la defensa dels drets humans, socials, laborals, educatius, culturals, l´ecologia, etc, que "ells" defenen tant i amb tantes energies i sinèrgies per a generar la plena ocupació i uns serveis socials complets on la marginació desaparega.

Haurem d´explicar-los, millor, -a aquests provincians sucursalistes- que quan defensem el valencià volem construir un altre País i un altre món menys dolent corrupte i miserable que el que ells contribueixen a fer possible; em sembla que al·lucinen aquesta gent del PP, pervertint del tot les nostres demandes, girant-les del revés i fent mofa i befa des dels diaris del nacionalisme espanyol de Madrid i d´altres diaris "conservadors" de València, fundat per Teodor Llorente, que va defensar, el millor que va saber, la nostra llengua i la seua unitat i germandat de valencians amb baleàrics i catalans, al segle XIX, d´una manera prou presentable i a l´alçada de les seues circumstàncies, com li reconeix i es queixa Joan Fuster, agraïnt-li la seua faena i criticant les insuficiències; Llorente era un home molt ´moderat´ de la burgesia valenciana, amb bones connexions amb Catalunya, però també amb moltes "dependències" amb Madrid, com s´han encarregat de dir-ho, últimament, entre d´altres, l´investigador Rafael Roca, l´escriptor Josep Piera, etc;

Per això aquesta insistència obsessiva, insidiosa, hostilitzant i vergonyosa contra el valencià, sembla que fa algun forat entre els seus addictes, de manera que, segons em contava aquesta amiga, -que ara està d´Erasmus a Paris aprenent francés-, aquest estiu estava parlant amb un grup d´amics seus joves sobre la importància de les llengües per a trobar treball a l´avenir pròxim, a causa de la fotuda crisi, llavors, un dels seus col·legues, castellanoparlant de les comarques del Camp de Morvedre, -segurament influit pel bombardeig mediàtic del "Partido Popular de la Comunidad", contra el valencià-català-, va sentir la necessitat o la urgència de postil·lar que el francés, l´anglés o l´alemany sí que podien ajudar-te a trobar treball , però que el català era poc important per a trobar faena€ perquè, segons ell, era una llengua d´"anar per casa", domèstica, gairebé sense importància... La meua amiga, que ara està a Paris, es va mostrar en desacord i va replicar allò dient que ella pensava que el valencià també era important perquè ella després d´aprendre bé el francés, l´anglés i el xinés, (que també vol aprendre), potser li eixiria treball de traducció d´aquestes llengües al català, per la qual cosa hi havia un mercat laboral en la traducció al català, és a dir, que no era incompatible saber més llengües (en aquest cas,"més és millor" i no menys) i perquè era la nostra llengua i calia fer-la servir per recuperar-la del tot i normalitzar-la després de tants anys d´opressió, repressió i censures; no obstant, un altra xica, que participava a la discusió, nóvia de l´altre, també castellanoparlant de la comarca de Camp de Túria, li va dir que ´no respectava´ l´opinió dels altres i acusava a la meua amiga de voler ´imposar´ la seua "opinió" favorable al valencià-català.

Davant d´aquesta ´insolència´, la meua amica es va quedar "phantydifussa" i atordida. Anem vore, li va dir, si estem parlant de llengües i la seua importància, sembla que hi haja butlla per a defensar totes les altres llengües, menys el valencià, que ha de ser atacat acarnissadament€ i el que s´imposa en realitat, -com a nacionalisme banal-, en la pràctica és menysprear el català-valencià com si no pagara la pena i fora ben prescindible, que és el que busquen els governs de dretes que ens mal governen; si algú defensa el valencià és que vol "imposar" la seua opinió, però si algú altre "opina" en contra del valencià, no vol imposar el seu punt de vista, perquè estar en contra del valencià sembla ser "la veritat científica" revelada i natural del catecisme universal de l´estulticia de la dreta ´valenciana´ (aldeana), millor dit espanyola€ que pensa banalment que no és nacionalista, perquè no es mira davant l´espill ni es veu la seua gepa i perquè creu que només s´ha de defensar l´espanyol i l´anglés (el xinés o l´alemany, ara que Rajoy aprén dos frases per a quedar bé davant d´Angela Merkel que té raó endir que l'estat espanyol s'ha d'obrir a més llengües que al monolingüisme castellà). Per què aquesta dreta (i sovint esquerra) que ens ha tocat en sort ha de perseguir i "menystenir" el valencià? Potser perquè això els dóna un toc de "cosmopolitisme" sensacional?. Probablement creuen que si ataquen amb sanya el català et consideres molt més "llest" i "culte" que els altres, els que el defensen i s'obrin a d'altres llengües. Podriem concloure que, segons ells, totes les llengües són defensables, menys "la nostra" perquè els del PP i d´altres, fan tot el que poden per fer minvar el seu ensenyament, el seu ús i la seua extensió social a tots els àmbits. Perquè, per desgràcia, -una desgràcia terrible i calamitosa, no cal dir-ho-, estan en contra del valencià (i dels valencians que defensen el valencià, als que consideren "fonamentalistes radicals"; en canvi, "ells" s´observen com a si mateix,-genocidiant el valencià-, com a germanetes de la caritat anestesiant els malalt per acurtar l´agonia de la bona mort). I com a estrategia genocidiadora, fan servir la dictadura del dialectisme secessionista i del genuïnisme academicista. Magrat que estiga d'acord en adaptar els primers anys de l'escola al parlar del medi, perquè l'alumnat s'identifique més, cal combinar els parlars locals amb estàrdars solvents per a no caure en cap dictadura dialectalista que limite una llengua a l'àmbit localista, al meu parer.

Nosaltres el valencians, -diguen el que diguen els peperos i els seus acòlits-, des d´Escola Valenciana, des del Sindicat de Treballadors de l´Ensenyament del Pais Valencià i d'altres sindicats, ACPV, des de Compromís, el PSPV, EUPV, Els Verds, el republicans valencians, els sobiranistes, els de la memoria histórica, els Salvem, els ecologistes, els pacifistes, els antiracistes, els poetes, els escriptors en llengua catalana, els estellesians, llorentins, llombartins o fusterians, etc., la millor societat civil valenciana, només podem dir, amb Burguera, sí a les altres llengües del món, però, prioritàriament, també i sobretot "Sí al Valencià". És de llei, és el que la majoria de la societat valenciana vol, en contra dels intents del PP i els seus propòsits perquè desaparega del tot seguint les consignes espanyolitzadores i castellanitzadores del ministre Wert que cerquen exterminar el valencià, ambb el suport de la consellera Mª José Catala i del president Fabra i Bauzà.

Defensar la nostra llengua sencera i completa és el que un País digne del seu nom distintiu (valencià), i d´una democràcia sense crosses, ni coissejos, ni cometes, es mereix perquè ¿qui defensarà el valencià, la nostra llengua, que és una de les nostres senyes d´identitat més importants, si no la defensem nosaltres, els valencians (catalans i balears)? No la podem deixar de banda o llençar l´aigua de la safa com si només hi haguera aigua bruta i no un nadó, hem de maldar per defensar la nostra llengua i cultura, per guanyar el futur, pel pur goig de viure, de persistir i de projectar-se al món actual com a valencianes i valencians del segle XXI, exigint el mateix respecte i els mateixos drets humans i de ciutadania que els altres habitants i pobles del món i de les seues respectives llengües i cultures; ni més ni menys!.