dimarts, 31 de desembre del 2013

El paper de la cultura i l'educació

Quadern de bitàcola, dia cap d'any de 2013.
En època de crisi és quan més s'hi evidencia el paper que els polítics, i per extensió els governs, atorguen a la cultura i a l'educació. Per als partits de dreta és un luxe que no ens podem permetre, per als partits progressistes és una eina per a construir el futur. La llei Wert aposta per la primera filosofia, una filosofia que impregna bona part de la societat civil, de la ciutadania. Al cap i a la fi, diu que qui tinga diners que es pague una bona educació, que es podrà pagar un consum acceptable de cultura. Al meua parer, res no s'ha fet en quatre dies, per això cal confiar en la cultura i en l'educació perquè es construesca a llarg termini una societat on faça goig viure. La dreta diu que no hi ha temps per a romanços, que no paga la pena, però la vertitat és que patim una societat que començà a construir-se -almenys des de la prespectiva de la història més recent- amb l'economia de l'estraperlo i la cultura política dels colpistes que provocaren una guerra civil. I això col·loca la qüestió a debatre en un blanc sobre negre.  

divendres, 26 d’abril del 2013

Adéu a les llibreries?

La Veu del País Valencià, 23/04/2013

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres
—Joan Fuster

En aquest món globalitzat que ens ha pertocat en sort, o en desgràcia, sembla que dóna el mateix ser carnisser que àngel o dimoni. Segurament molts dels possibles lectors no comprendran eixa comparació: ¿com pot posar-se en peu d’igualtat un botiguer que un àngel o dimoni?; es pot ser comerciant i angelical o diabòlic, però no és comparable un ofici amb una disposició anímica o moral; són coses diferents, i el que un venedor de llentilles siga un sant no vol dir que tots els tenders ho siguen o al contrari. Són categories distintes.

Eixe axioma l’acceptem vosté, jo i potser molta més gent però certs dirigents socials i polítics han arribat a la conclusió que allò que els clàssics diuen esperit, ànima i intel.lecte és bescanviable amb les ungles, el pèl i la corfa. I amb el quilo de detergent o la mitja dotzena d’ous poden els llibres conjuminar-se innocentment. Les ments pensants, d’una economia engreixadora d’uns pocs i incivil per a la majoria, han posat en circulació la mala nova que els llibres i les botifarres són productes equivalents i tenen que comercialitzar-se amb mesures iguals.

Un, no sé si per un cert romanticisme caduc però que a mí em sembla el més natural del món, pensa que una cosa és la culturalització gràcies als llibres i tota una altra l’alimentació o neteja física. I no solament són espais diferents sinò ben sovint contraposats. En bona lògica comercial l’empleat d’un comerç de queviures (siga gran o menuda superfície) haurà de tractar el client amb eficient rapidesa. Una llibreria és sobre tot un lloc d’encontre on parlar de novetats editorials, on t’assabenten de les noves corrents literàries, on la conversació atemperada és l’habitual i, evidentment, on s’adquireixen llibres. Res de més diferent que la prestesa dels comerços i la ponderació de les llibreries.



Per principi els comerços (i ací sí singularment les grans superfícies) jugaran amb la totalitat dels seus productes per aconseguir una venda rendible. El descompte de les galetes es compensarà amb el major cost del sabó, l’oferta en el detergent anirà unida al preu escandallat de les sabates. Si en aquest comerç el llibre entra com un producte més, sens dubte, s’endinsarà en el paquet global de l’oferta comercial i no serà estrany vore’l convertit en una torna del quilo de prunes o del pantaló vaquer.

Però encara que la vessant mercantil tinga la seua transcendència (en realitat està a l’orige del problema) n’hi ha una altra que va unida a l’específica funció del llibre. Les llibreries no solament són un lloc de venda puntual o reglada oficialescament. No fa massa anys allí podiem trobar aquelles publicacions que el règim franquista prohibia o que la hipòcrita moral censurava i, ara mateix, trobarem volums que mai no vorem exposats a cap prestatgeria dels Pryca o Mercadona dels nostres caps de setmana o a la xarcuteria de vora casa. ¿Serà en les botigues a l’ús on podrem aconseguir eixes edicions, que obviament no produiran dividends substanciosos, si les llibreries desapareixen en perdre el producte més peculiar del seu tràfic?.

Potser que el món del llibre, tot des dels escriptors als llibreters passant per editors i distribuïdors, tinga que adaptar-se a les noves realitats comercials i tecnològiques així com a unes noves formes de vida que demanden un accés als productes diferent que en temps passats, però en qualsevol cas barrejar un intermediari cultural amb un intermediari mercantil, sense més, és un greu error que caldrà pagar, econòmicament i socialment, en terminis ben pròxims. ¿Si guillotinem les llibreries, demà mateix, que farem per acostar la lectura, sobre suport paper o de qualsevol altra mena, i els coneixements als ciutadans?. ¿Pagar campanyes d’extensió lectora de les quals només un lector passiu i desinformat podrà eixir-ne?. ¿O el que es pretén és que els llibres i els coneixements vagen arraconant-se junt als vestits de l’àvia a l’andana polsosa?.

Des del mateix moment del naixement de l’invent de Gutenberg els autèntics detentadors de poder han mirat amb mals ulls un artilugi que transmitia fàcilment i democràticament els coneixements. Les guerres del XV europeu, i totes les demés, tenien entre els seus objectius monopolitzar l’efecte que la lletra escrita podia suposar. Ara, en un temps i un espai on les violències són més sibil.lines, també sembla que volen propiciar l’ensorrament d’aquells llocs on el llibre és vehicle de instrospecció intel.ligent i sedimentació cívica. No sé si ho conseguiran, però vosté i jo no podem consentir que desapareguen les llibreries perque en eixe supòsit vosté i jo hauríem perdut un dels indrets culturals més importants i una de les portes que ens permet l’accés a la llibertat.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Lo de l’article neutre

Ignasi Moreta

El Núvol, 22/03/2013

Hi ha problemes lingüístics creats per la interferència d’una llengua veïna. N’hi ha de creats per la ignorància o la desídia dels mitjans de comunicació, dels docents i de la població en general. I n’hi ha de creats per la normativa. El lo neutre és un exemple claríssim de problema creat per la normativa. Vegem-ho.

Abans de la normativa

L’article masculí i neutre tenien, en el català prenormatiu, la forma plena lo i la forma contracta l (aquesta última era usada en contacte amb vocal, abans o després de l’article). En plural, les formes respectives eren los i ls (en aquest últim cas, en contacte amb vocal únicament amb l’article posposat a la vocal). Més tard, les formes l i ls adoptaran les formes gràfiques el i els, respectivament.

L’any 1909, Joan Maragall publica Elogi de la poesia (Bartomeu Baixarias, Barcelona, 1909), un text en prosa en què l’article lo apareix sovint, però sempre com a article neutre (mai com a article masculí). L’ortografia catalana normativa encara no existeix (es publicarà l’any 1913). L’any 1909, doncs, molts escriptors han bandejat el lo com a article masculí però el conserven com a neutre. Transcric a continuació alguns exemples d’aquest ús procedents d’aquest text maragallià de 1909:

a. en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal

b. m’apodero destrament d’ella per lo que em cal

c. i jo mateix, i lo que hi represento

d. el cel per lo gran i blau i clar

e. Tot lo que he dit és del poeta i de la poesia ideals.

f. que és lo més oposat a la seva naturalesa intuïtiva

g. que és lo més perillós per lo que s’assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic

h. L’epopeia, el drama, l’oda, la sàtira i tantes altres menes d’obres de lo que se’n diu literatura

i. I és això, lo impensat, la llei de la poesia.

j. en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i el seu tema

k. Mes d’aital obra ¿què n’és lo immortal, què n’és lo sempre fort i veritable, què n’és lo viu i lo actiu avui i sempre més?

l. ¿Què us penseu que és lo que en la Divina Comèdia salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d’intencions extrapoètiques?

m. i això és lo nou llavores

n. lo únic que es logra amb això és enterbolir-la

o. animat per l’interès de l’acció, que és també lo rudimentari de la vida (l’esforç en si) i per tant lo més proporcionat al sentit confós de la massa

p. Comença l’interès viu de l’acció humana; no el pur interès per la forma, que és lo artístic, sinó per la forma animada d’una acció externa.



Hi insisteixo: Maragall publica aquest text abans de la fixació de la normativa, i espontàniament bandeja el lo masculí i adopta el lo neutre o abstractiu. Crec que no es pot continuar insistint en la interferència del castellà com allò que explicaria l’establiment de la distinció de dos usos del lo: un com a article masculí, en desús, i un altre com a article neutre o abstractiu. Abans de l’establiment de la normativa els escriptors ja fan, espontàniament, aquesta distinció: abandonen un lo, el masculí, però en mantenen l’altre, el neutre o abstractiu. N’he donat un cas concret de l’any 1909, però els exemples podrien multiplicar-se.

La normativa soluciona un problema i en crea un altre

Fabra va decidir bandejar la forma plena de l’article, tant en singular com en plural (lo i los), i va donar plena carta de naturalesa als articles el i els, que en feien la funció. La proposta, no cal dir-ho, ha fet fortuna: avui, els que no som tortosins diem i escrivim el llapis i els amics, i ens hauríem de fer autèntica violència per dir lo llapis i los amics. El sistema ha funcionat perquè no feia sinó recollir una tendència espontània en l’evolució de la llengua. Però va quedar, ¡ai!, un àmbit en què l’invent no funcionava: l’ús neutre de l’article. Els parlants ja havien substituït de manera prou espontània els usos masculins de lo i los per el i els, però aquells mateixos parlants es van trobar normativament desemparats pel fet que hi havia un ús de lo i los que, en canvi, no havien pas abandonat: el neutre. Això només ens mostra un fet: quan la normativa dóna carta de naturalesa a la intuïció dels parlants, és acceptada; quan s’oposa a aquesta mateixa intuïció, fracassa. Tota gramàtica normativa s’ha de construir sobre una gramàtica descriptiva. Primer ve l’ús; després, la norma. En el cas de l’article neutre s’ha volgut actuar a l’inrevés: primer hi ha hagut la norma, però l’ús, cent anys després, encara no l’ha acompanyat. ¿No ho hauríem de repensar?

A més a més, cal constatar que la norma, en aquest punt, gairebé no ha estat discutida. S’han omplert pàgines i pàgines sobre l’ús dels signes interrogatius i exclamatius inicials, o sobre la normativa de per i per a, o sobre els pronoms febles, o sobre tantes altres controvèrsies lingüístiques. En canvi, el lo no ha estat gaire qüestionat pels lingüistes. I, amb tot, l’ús diari en qualsevol registre lingüístic demostra que la normativa no ha estat assimilada. ¿Potser perquè no pot ser assimilada, perquè no recull el geni de la llengua?

Existeix un minuciós estudi de Mar Batlle titulat «A propòsit de l’article neutre» on es tracta aquesta qüestió molt detalladament. Batlle qüestiona, amb sòlids arguments, que l’ús neutre de l’article lo sigui degut a una interferència castellana. I no s’està d’afirmar: «El divorci que actualment hi ha entre l’ús de l’article neutre en els registres orals i espontanis i la condemna que en fa la normativa és la prova més tangible de la insuficiència de la normativa que el condemna. Perquè a més de no proporcionar en molts casos una solució que convenci el parlant a deixar el lo, fomenta la sintaxi castellanitzant amb la recomanació de la simple substitució de l’article neutre per la forma el. D’aquesta manera es generen tot un conjunt de frases sintàcticament ben castellanes, però considerades correctes perquè presenten la commutació del lo per el/allò/això.» (Mar Batlle, «A propòsit de l’article neutre», Llengua & Literatura, núm. 11, 2000, p. 349; els subratllats són meus.)

La meva experiència com a corrector i editor

Durant els últims sis anys, la meva tasca com a editor d’una cinquantena de llibres en català dels àmbits filosòfic, antropològic, teològic o d’altres disciplines anàlogues, m’ha fet topar molt sovint amb una dificultat insalvable: la necessitat de fer ús de l’article neutre, sobretot davant d’adjectiu (però no exclusivament).

Hi ha dues obres clàssiques de la fenomenologia de les religions en què aquest problema apareix ja en el títol: Das Heilige, de Rudolf Otto, i Das Heilige und das Profane, de Mircea Eliade. Totes dues obres van ser publicades originàriament en alemany, tot i que l’obra d’Eliade va ser escrita en francès.

Evidentment, en alemany la forma das davant d’adjectiu no ofereix cap mena de problema. Das és la forma neutra d’un article que disposa de tres formes: der (masculí), die (femení) i das (neutre). En francès no existeix una forma neutra de l’article definit, però la forma masculina en fa la funció. D’aquesta manera, Le sacré i Le sacré et le profane són les versions franceses dels títols d’Otto i Eliade, i cap d’aquestes formes no causa estranyesa en el lector en llengua francesa. L’italià i el portuguès estan en la mateixa situació: Il sacro i Il sacro e il profano en italià, i O sagrado i O sagrado e o profano en portuguès, és com s’han traduït les obres d’Otto i Eliade: el lector italià, el portuguès i el francès no experimenten cap incomoditat amb l’ús de l’article determinat davant d’adjectiu. El castellà ha traduït aquestes dues obres d’aquesta manera: Lo santo i Lo sagrado y lo profano. La traducció de Heilige per santo i no pas per sagrado és discutible, però farà més transparent la dificultat que tenim en català. Però el que ara ens interessa és que el castellà disposa, com l’alemany (tot i que en fa un ús diferent), d’un article neutre: lo.

Que la proscripció normativa del lo s’ha imposat en tots els registres escrits és un fet incontestable. Els correctors rarament hem de corregir l’ús del lo en els textos dels autors, tot i que sí que ens toca corregir sovint les alternatives que els autors mateixos han donat a l’ús d’aquesta partícula. Perquè si és cert que rarament escrivim lo, també ho és que, oralment, no hem deixat mai de fer-lo servir. «Lo més bonic és l’alarma dels burgesos», escrivia Maragall al seu amic Anton Roura en comentar-li el primer Primer de Maig celebrat a Espanya, l’any 1890. Avui, espontàniament tots ho diríem igual però ho escriuríem de manera diferent: «El més bonic és l’alarma dels burgesos.» Amb aquesta esmena, ¿hi guanyem alguna cosa? ¿És realment més genuïna la forma «el més bonic» que «lo més bonic»?

Tornem, però, a les obres d’Otto i Eliade. Otto escriu Das Heilige. El terme Heilige el podem traduir per ‘sagrat’ o per ‘sant’. En el primer cas, molts optarien per El sagrat, El que és sagrat, Allò que és sagrat i *Allò sagrat. Aquesta última forma és clarament aberrant, motivada pel rebuig pel lo però infinitament pitjor (si és que l’article lo és realment rebutjable). Una cerca a Google de la forma «allò sagrat» dóna 29.400 resultats: és una xifra molt alta (tenint en compte que l’expressió només pot aparèixer en contextos especialitzats i en boca de persones cultes) que ens dóna la mesura de fins a quin punt la interdicció del lo genera una ultracorrecció aberrant i malauradament molt estesa. Cap catalanoparlant no diu, espontàniament, «allò sagrat»; no és una forma genuïna, sinó una lamentable ultracorrecció que revela, però, l’existència d’un problema: el que diem espontàniament (lo sagrat) «no ens ho deixen dir», i les alternatives «correctes» —el sagrat, el que és sagrat, allò que és sagrat— resulten problemàtiques. ¿Per què?

El que és sagrat i Allò que és sagrat són formes problemàtiques perquè resulten artificioses i atempten contra el principi d’economia del llenguatge. Ens calen tres paraules per dir el que les altres llengües (l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià i el castellà) poden dir, amb tota naturalitat, amb una de sola. La segona forma (Allò que és sagrat), a més, treu a la primera (El que és sagrat) la poca espontaneïtat que encara pogués tenir. Hi ha qui proposaria altres alternatives, encara més problemàtiques en aquest cas: La cosa sagrada, Les coses sagrades, La idea de sagrat o La sacralitat. En resum: si volem respectar l’actual marc normatiu sembla evident que l’opció menys dolenta és El sagrat.

¿Però què passa si optem per traduir Heilige per ‘sant’, com s’ha fet en castellà? Aleshores, el problema encara és més greu, perquè El sant no funciona de cap de les maneres, com sap qualsevol catalanoparlant que tingui un mínim de sensibilitat lingüística. ¿Per què El sagrat pot passar, i El sant no? Un filòsof amb una alta sensibilitat lingüística em deia que era una qüestió «d’oïda»: El sant «no sona gens bé, no funciona». Potser és una argumentació poc científica, però respon a una percepció real (i gosaria dir que l’oïda, quan és ben afinada, constitueix un indicador lingüístic de primer ordre). Però hi ha més: sant també l’utilitzem com a substantiu, i amb un article definit al davant el podem confondre amb el substantiu. El mateix que ens passaria si traduïssim Lo barroco d’Eugeni d’Ors per El barroc.

Més exemples: Jacques Lacan parla abundosament de «le symbolique, l’imaginaire et le réel». ¿Què pot fer l’esforçat traductor català del psicoanalista francès? ¿Traduirà per «el simbòlic, l’imaginari i el real»? Probablement, perquè parlar d’«el que és simbòlic, el que és imaginari i el que és real» suposa una pèrdua massa gran respecte a la força que té l’original francès. Si són termes que apareixen reiteradament en un text, l’artificiositat de la fórmula «el que és» pot acabar resultant insofrible, i no diguem si optéssim per la fórmula «allò que és». Ara bé: si som honestos haurem de reconèixer que «el simbòlic, l’imaginari i el real» no és una bona solució, sinó tan sols la solució menys dolenta en l’actual marc normatiu. És a dir: ens resignem a «el simbòlic, l’imaginari i el real», però de fet aquestes formes són fruit d’una substitució, atès que, espontàniament, el que hauríem dit és «lo simbòlic, lo imaginari i lo real».

Xavier Melloni és un assagista català que es mou entre l’antropologia, la filosofia de la religió i la teologia, uns camps que exigeixen sovint l’ús de l’article neutre. Molts dels seus llibres s’han publicat en castellà i en català, simultàniament o amb pocs mesos de diferència. Un dels seus llibres es titulava, en castellà, El Uno en lo Múltiple. En català van resoldre el problema substituint l’adjectiu per un substantiu que aparentment significa el mateix (multiplicitat), cosa que, a la pràctica, significava eludir el problema, no pas resoldre’l. Tots sabem que la multiplicitat no significa el mateix que lo múltiple, i sobretot que no té la mateixa força. Però amb la multiplicitat es respectava el marc normatiu. El Uno en lo Múltiple va esdevenir, doncs, L’U en la Multiplicitat. La normativa catalana va obligar a fixar en aquesta llengua un títol amb menys força que el castellà.

El mateix (¿lo mateix?) li va passar a Melloni amb Vislumbres de lo Real. En català l’autor va optar per Escletxes de Realitat. Deixem de banda el canvi de Vislumbres per Escletxes, que no és cap traducció sinó un canvi de sentit (la traducció seria Besllums). El problema rau a «lo Real», evidentment. L’autor hauria pogut optar per Escletxes del Real, Escletxes del que és Real, Escletxes d’allò que és Real. No cal insistir en l’artificiositat de les tres opcions. ¿Solució? Eludir el problema fent la mateixa operació d’abans: substituir l’adjectiu per un substantiu amb menys força. Resultat: Escletxes de Realitat. Novament el nostre marc normatiu ens va privar d’un títol que hagués tingut sens dubte molta més força: Escletxes de lo Real. Vaig ser l’editor d’Escletxes de Realitat: l’autor ja ens va donar el problema resolt (eludit) i en aquell moment (el llibre va aparèixer el maig del 2007) no ho vaig qüestionar. Avui, però, em pregunto si va ser un encert convertir «lo Real» en «Realitat».

I un últim exemple: cada cop que, corregint textos, topo amb l’expressió «l’important» («L’important és que vinguis», «L’important és que resolguem el problema»), m’adono que la normativa ha creat un problema. Els correctors acostumen a deixar passar aquesta expressió, sigui perquè s’hi han acostumat, sigui perquè no hi troben alternatives. Jo, però, bandejo la forma sistemàticament, al preu si cal de retocar la frase sencera, perquè crec que «l’important» no és (no pot ser) una forma genuïnament catalana. Això no ho hem dit mai. El que hem dit sempre és, indubtablement, «lo important».

Torno al punt de partida. Els que treballem amb textos filosòfics en llengua catalana tenim, en aquest punt, un autèntic problema. Però no és un problema lingüístic, sinó normatiu: el problema l’ha creat la normativa en tractar de proscriure un ús real i genuí de l’article neutre lo. Els deixebles d’Eusebi Colomer recorden que, a les seves classes d’història de la filosofia moderna i contemporània, es mostrava indignat pel fet que s’hagués suprimit l’article lo en català, ja que això dificultava enormement l’expressió en català de la reflexió filosòfica i posava molts problemes a la traducció de bons textos filosòfics estrangers. També el filòsof Raimon Panikkar havia expressat reiteradament, fins i tot per escrit, la seva contrarietat per aquest punt de la normativa. Em consten també les dificultats que han tingut filòsofs catalans d’alta consciència lingüística com Pere Lluís Font i Josep-Maria Terricabras davant aquest problema endimoniat. Estic convençut que una enquesta entre filòsofs catalans faria aflorar un amplíssim consens en l’enuig per la proscripció normativa de l’article neutre lo.

L’observació del fenomen a la premsa

Des del meu punt de vista, Manuel Cuyàs és un dels periodistes catalans en actiu que escriu un català millor. El llegeixo sovint, especialment per poder fruir —i aprendre— del seu català genuí, viu, segur. I, tanmateix, en un article de Manuel Cuyàs hi vaig poder llegir: «El fonamental és que ens paguin, el fonamental és que cobrem.» (El Punt Avui, 2-5-11) Voldria creure que Cuyàs no va escriure això (que l’esguerro és d’un anònim corrector i, potser millor, d’un becari fent pràctiques a la redacció del diari). Perquè en català no hem dit mai «el fonamental és que…». Aquesta forma és completament aliena al geni de la llengua, tant com «l’important» que assenyalava més amunt. El problema és que es fa difícil dir-ho bé respectant l’actual marc normatiu. Perquè dir-ho bé, desenganyem-nos, significa dir «Lo fonamental és que ens paguin», però aleshores quedem fora del paraigua normatiu, que deixarà passar aberracions com «el fonamental» o tractarà de convèncer-nos de la bondat de formes com «el que és fonalmental és que ens paguin, el que és fonamental és que cobrem», o com «allò que és fonamental…», o fins i tot ens dirà que hem de canviar completament la construcció i dir que «el que cal és que ens paguin».

Un altre escriptor català amb alta consciència lingüística, Joan-Francesc Mira, escrivia a El Temps (ell o el corrector d’El Temps aleshores, Jordi Badia): «El senyor Duran […] afirmà públicament que allò “lògic” seria configurar un estat espanyol amb autonomia per a “les tres comunitats històriques”.» (Joan Francesc Mira, «Cafè per a pocs», El Temps, 24-7-2012, p. 66.) Fixem-nos-hi bé: «allò lògic» signat per Mira, corregit per Badia (o equip) i publicat a El Temps. Això és el que hauria de combatre la normativa, i no pas «lo lògic», que és el que, amb bona lògica, hauria hagut d’escriure Joan-Francesc Mira en aquest context.

Una altra perla, també d’El Temps: «Quan es va signar el tracat dels Pirineus, […] els comerciants feien el de sempre —el comerç de la sal va continuar— però, de sobte, amb una frontera al mig.» (Àlex Milián, «Vells camins, nous contrabandistes», El Temps, 31-7-2012, p. 16.) És evident què volia escriure l’autor: «feien lo de sempre». Però el mateix autor per autocensura, o el corrector de torn per ignorància, va perpetrar aquest aberrant «feien el de sempre». Però ja ho sé: em diran que el corrector hagués hagut d’optar per «feien el que havien fet sempre» o «feien allò que havien fet sempre» (¡o «feien com de costum»!). Sí, sempre podem girar la frase, sempre podem dir les coses d’una manera diferent, i fins i tot sempre podem no dir-les, i així ens estalviem el problema. Però el que cal no és pas eludir els problemes, sinó resoldre’ls.

Un altre exemple, aquest cop d’El Punt Avui i sota la signatura d’un llicenciat en filologia catalana: «El darrer exemple ètnic ve del coronel franquista Francisco Alamán, el qual em dedica bona part d’un article on parla dels “malnacidos charnegos separatistas”, entre els quals em compta. […] He de reconèixer que té raó en el de “charnego separatista”, però no pas en el de “malnacido”.» (Josep Lluís Carod-Rovira, «Dos models de nació», El Punt Avui, 30-9-2012.») A mi, perdonin, aquest ús d’«el de» m’esfereeix. Això no és català: com a mínim, no és el català que parlaven els meus avis ni el que parlo jo. Tampoc no hauria de ser el català d’un filòleg. Confio que l’esguerro sigui obra també d’un becari del departament d’edició de l’il·lustre diari.

Però dels mals exemples no se n’escapa ningú, ni tan sols el nostre diari oficial. Diu el DOGC: «La persona beneficiària ha de presentar […] el resguard de la garantia per un import determinat a la resolució en funció del previst a la base 8.» (DOGC, núm. 6073, 23-2-2012, p. 8610.) Alguns diran: fàcil, haurien d’haver posat «d’allò previst». Provem-ho: «El tipus d’interès aplicable per al període vinent li serà comunicat segons allò indicat a la clàusula de revisió.» (Comunicació bancària a l’autor, 7-9-2012.) L’amable lector farà bé de rellegir aquesta frase en veu alta: «allò indicat a la clàusula de revisió». ¿De debò que allò serveix per a aquests usos? ¿No seria més fàcil, més evident, més espontani, més genuí, més català, «lo indicat a la clàusula»? ¿No és el que (¿lo que?) tots diríem, si no tinguéssim una concepció policial del paper de la normativa?

Una proposta a la Secció Filològica de l’IEC
La Secció Filològica de l’IEC està fent conèixer els esborranys més avançats de la nova gramàtica normativa «per la voluntat de facilitar al màxim la interacció amb els professionals amb l’única finalitat de fer-los coneixedors dels treballs de la institució i afavorir aportacions de caràcter personal que contribueixin a millorar els textos». Responent a aquesta crida, el 17 de desembre del 2010 em vaig adreçar al Dr. Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per proposar-li formalment una esmena al punt 13.1 de l’apartat «Morfologia flexiva» de la futura gramàtica normativa, punt en què es parla precisament de la qüestió que ens ocupa: «La morfologia dels articles». Aquest esborrany ens diu que l’article determinat té flexió de gènere i de nombre, cosa que dóna les formes el, la, els i les, amb les variants aglutinades i les variants salades. I una breu referència al lo en un cos de lletra més petit (que sembla indicar un caràcter més descriptiu que pròpiament normatiu): «Les formes masculines antigues lo i los es mantenen en la llengua general en certs contextos fossilitzats (tot lo món, tot lo dia, per lo senyal), i en alguns parlars nord-occidentals, en registres informals (lo pare, lo cotxe, los carrers, los pobles).» El lo aplega, doncs, tres característiques que acostumen a ser l’aval més clar de genuïnitat: 1) és antic; 2) és propi de parlars nord-occidentals (no és, doncs, cap castellanisme barceloní), i 3) és usat en registres informals (no és, doncs, cap cultisme artificiosament introduït). Però aquests usos, reconeguts per la gramàtica normativa, no abasten ni de bon tros la totalitat d’usos del lo. Badia i Margarit ja va observar el següent a la seva gramàtica descriptiva i normativa: «S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú no s’hi sent estrany.» (Antoni M. Badia i Margarit, Gramàtica de la llengua catalana, Proa, Barcelona, 1995, p. 453.) Crec, doncs, que no és correcte afirmar que la forma lo només s’utilitza en contextos fossilitzats i en registres informals dels parlars nord-occidentals. I la Gramàtica del català contemporani deixa clar el contrast, en aquest punt, entre gramàtica descriptiva i gramàtica normativa: «Tot i la interdicció normativa, l’única realització viva de l’article lo en la llengua comuna és la que correspon a l’ús com a article neutre.» (Gramàtica del català contemporani, S.7.3.3b, p. 1473.)

Entenc que una bona gramàtica normativa ha d’estar abonada per una bona gramàtica descriptiva, i que el seu encert es mesura també en l’acceptació popular que té. Cap d’aquestes dues condicions no es compleix en el cas que ens ocupa: ni les gramàtiques descriptives abonen la proscripció del lo, ni s’ha aconseguit que la proscripció arreli en l’ús espontani, malgrat que la norma no ha estat contestada (la discrepància de Moll ha passat força desapercebuda, i la d’Albert Pla Nualart és recent i no ha generat el debat que mereixeria).

Tant Badia i Margarit com la Gramàtica del català contemporani tenen molt clar que l’ús de l’article neutre lo en català és molt estès i que no és pròpiament un castellanisme sinó un fruit natural de l’evolució de la llengua, probablement afavorit, això sí, per l’evolució paral·lela del castellà. Si això és el que ens dóna la gramàtica descriptiva, ¿què ha de fer la gramàtica normativa? ¿Dir que l’ús és erroni? ¿Establir que quan Maragall escrivia, l’any 1890, que «lo més bonic és l’alarma dels burgesos», ho escrivia malament? ¿Decidir que quan una persona culta diu espontàniament «lo del teu germà» (l’exemple és de Badia i Margarit), s’està equivocant?

Aquestes i altres consideracions les vaig incloure en una carta de cinc pàgines adreçada a la màxima autoritat normativa en la meva llengua. Acabava el meu raonament amb aquest paràgraf: «Entenc que en aquest punt el marc normatiu no està avalat per l’ús genuí, i constato que un cop consolidada la normativització fabriana la proscripció del lo neutre, tot i no haver estat gaire contestada, no ha aconseguit excloure aquest article de l’ús espontani dels parlants. Afegim-hi el fet que les alternatives tenen, sovint, molts problemes, i que condueixen de facto a ultracorreccions aberrants. I tinc ben present que l’expressió filosòfica i científica en llengua catalana, ja prou dèbil històricament, es veu seriosament perjudicada en aquest punt. En conseqüència, goso demanar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el reconeixement de la forma lo de l’article determinat neutre en la gramàtica normativa i en les properes revisions del diccionari normatiu.»

El Dr. Isidor Marí va contestar la meva carta el 2 de febrer del 2011. Confesso que esperava rebre una carta tipus i que, en canvi, vaig rebre una carta amb arguments. Marí em deia que havia comentat les meves consideracions amb altres membres de la Secció Filològica i que les tindrien en compte en els treballs de redacció de la gramàtica, però que no creia que «l’absència d’aquest element en el català culte i formal constitueixi una dificultat tan insalvable» com jo sostenia. Admetia (i crec que això ja és admetre molt, moltíssim) que «hi ha raons per a proposar-ne l’acceptació en el català col·loquial, però la seva incorporació al català culte formal —i sobretot en textos escrits— té poc suport. La proposta normativa que van fer Pompeu Fabra i l’IEC ha estat generalment adoptada i ha esdevingut avui una norma d’ús força consolidada. […] Avui aquest criteri no és únicament una norma gramatical de l’IEC, sinó una norma socialment assumida i implantada en els textos formals cultes.»

D’altra banda, a la seva resposta (de dues pàgines) Isidor Marí s’estenia amb generositat en el problema que li havia plantejat entorn de les traduccions de Das Heilige und das Profane i Das Hailige, proposant per al primer cas El sagrat i el profà i suggerint, en el cas del segon, inspirar-nos en l’opció anglesa: The idea of the holy.

Tot i no donar-me la raó, hi ha tres aspectes molt valuosos en la resposta de l’IEC. En primer lloc, el to i el fet mateix de la resposta: la carta d’Isidor Marí demostrava que l’IEC es prenia seriosament la meva proposta i, tot i no acceptar-la, hi entrava en diàleg en un to constructiu. Ho remarco, ho agraeixo i ho celebro, perquè és una actitud que honora l’Institut i el president de la seva Secció Filològica.

En segon lloc, vaig valorar molt el concepte de normativa que destil·lava la carta d’Isidor Marí. Perquè una possible resposta seria dir: la normativa ha estat fixada per l’IEC, que en té les competències i que compta amb professionals competents, i vostè el que ha de fer és creure (en el sentit català del terme). En canvi, Marí en cap moment no va fer servir aquest argument d’autoritat. Al contrari: remarcava que la normativa era una proposta, i que si se li donava autoritat era perquè se l’havia guanyada, perquè socialment aquella proposta havia estat assumida. Però acceptava amb naturalitat el dret a la discrepància, també en aquesta matèria: «En darrer extrem, però, l’existència d’una norma lingüística socialment assumida no impedeix que un escriptor, un traductor o un editor adoptin una solució diferent, fent ús de la seva llibertat i la responsabilitat consegüent. Si vostè creu que ha d’introduir el lo neutre i vol exposar les raons per què ho fa, està en el seu dret de fer-ho. La nostra impressió és que una decisió així serà molt més difícil d’acceptar socialment que la traducció El sagrat i el profà.»

I, en tercer lloc, vaig valorar que, implícitament, el Dr. Marí reconegués que la meva proposta probablement caldria prendre-la en consideració en l’àmbit del català oral no formal. Isidor Marí em deia que no considerava oportú canviar la normativa pel que fa a la llengua culta escrita, però sí que hi havia raons per prendre-la en consideració per a la llengua oral. Sense dir-m’ho explícitament, crec que se’n pot deduir fàcilment que en una propera revisió de la «Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana» caldria introduir el «lo» neutre en contextos orals, com s’hi va introduir el sigut, amb gran escàndol dels puristes. Podria ser un primer pas.

Conclusions

Poc després d’aquesta correspondència amb Isidor Marí vaig publicar el llibre Das Heilige und das Profane, de Mircea Eliade, en català. Per a la traducció del títol vaig optar amb certa recança per El sagrat i el profà. No vaig optar per la dissidència lingüística per diversos motius. En primer lloc, perquè bons amics filòlegs coneixedors de les meves inquietuds em deien que de normativa n’hi ha d’haver una, no pas dues o tres, i que a l’hora de posar en circulació una forma gramaticalment «dissident» calia fer-ho amb la màxima responsabilitat i prudència. Tot i estar d’acord amb els meus arguments, m’aconsellaven «carregar-me de raons» abans d’emprendre un canvi d’aquesta magnitud.

D’altra banda, sóc ben conscient que un canvi d’aquestes característiques requereix un estudi aprofundit de la qüestió, un estudi que, de moment, ningú no ha fet. El lo neutre té usos molt diversos en el català espontani, i probablement no tots mereixen la condonació de l’actual condemna normativa. I això, per tant, vol dir que ens caldrà filar molt prim. El sagrat i el profà, per exemple, presenta l’article neutre sota dues formes: en contacte amb vocal i sense aquest contacte. És possible que, en contacte amb vocal, la forma el sigui més encertada que la forma lo. Si això és així, ¿vol dir que la forma òptima d’aquest títol seria Lo sagrat i el profà, amb lo en el primer cas pel fet que no hi ha contacte amb vocal i el en el segon perquè sí que n’hi ha? ¿O en casos com aquest seria millor mantenir una sola forma, sigui El sagrat i el profà, sigui Lo sagrat i lo profà? ¿O potser caldria optar per El sagrat i el profà perquè, fet i fet, aquesta expressió ja s’ha consolidat, i en canvi caldria fer Lo sant i Lo barroc en els títols d’Otto i Ors respectivament, per raons eufòniques i d’amfibologia? I continuem filant prim: ¿per què ens plantegem Lo sagrat i el profà i no, en canvi, l’important? ¿Potser perquè podem substituir lo per el quan l’article segueix una vocal, però no quan la precedeix?

És evident que aquesta mena de problemes requereix una bona fonamentació teòrica. D’aleshores ençà no m’ha estat possible emprendre un estudi a fons d’aquest tema (d’altra banda, jo no sóc lingüista), ni he vist que ningú l’hagi fet (tot i que l’estudi de Mar Batlle és remarcable i que per internet es poden trobar altres veus que reclamen fonamentadament la revisió de la qüestió). Jo puc ser agosarat, però no puc ni vull ser temerari. Sense un estudi científic clar de què cal acceptar i què no, la dissidència podria no passar de ser una frivolitat.

D’altra banda, una acció d’aquesta mena requereix un cert consens. No és un petit editor en solitari qui pot donar el pas de posar en circulació el lo que tants trobem a faltar. Caldria que fossin unes quantes empreses les que ho adoptessin. Goso pensar que, si ens poséssim d’acord algunes editorials en català juntament amb alguns diaris (penso concretament en l’Ara, en El Punt Avui, en La Vanguardia i en El Periódico), podríem fer el pas sense fer el ridícul (¡l’últim que hem de fer, deia Tarradellas!).

En definitiva: l’IEC ha d’acceptar explícitament el lo en contextos orals (demanar més, ara com ara, és demanar massa: tot arribarà); els lingüistes haurien d’emprendre estudis sòlids que ens permetessin destriar amb arguments científics de pes quins usos del lo neutre cal acceptar i quins no; i, fet això, uns quants editors, correctors, autors i traductors ens hauríem de posar d’acord per redimir els usos del lo que ho mereixen i emprar-los amb naturalitat; la benedicció de l’IEC serà el punt final de l’itinerari (les institucions sempre van darrere la societat, no pas davant). Som a les beceroles del procés, però si ens ho proposem, en dos o tres anys podríem fer passos de gegant. Depèn de nosaltres.

dijous, 21 de febrer del 2013

Bipolaritat, monopolaritat, tripolaritat… multipolaritat

Josep Lluís Doménech i Zornoza

El Punt-L'avui, 11/02/2013

Sembla que el tema del trastorn bipolar està de moda. I, fins i tot, allò que podríem anomenar com a trastorn bipolar social. ¿I per què no lingüístic? Segons sembla ens reafirmem a mostrar que la llengua és encara un tema d'interés, malgrat els greus problemes socials pels quals travessa la societat de la mundialització, Europa, Espanya, el País Valencià, el poble de cadascú, cada casa, i quasi quasi, cada persona. I de no ser així, ¿Per què les estadístiques mostren que temes com la corrupció i l'atur són en realitat els de major preocupació ara per ara?

Doncs bé, per a qui encara l'interesse la qüestió lingüística, paga la pena dedicar una mica d'atenció. Vaja per davant la creença per a molta gent, entre la qual m'identifique, que moltes de les discussions que en matèria lingüística ocupaven pàgines de diari, discursos per la ràdio, debats en televisió i, en definitiva, el carrer de tots, estan en les nostres terres plenament desterrats. Comparem la situació actual amb èpoques no molt llunyanes que, a partir del Decret de Nova Planta del 29 de juny del 1707, fins als nostres dies ens ha ocupat i preocupat a la gent del carrer. La problemàtica lingüística ha anat brollant intermitentment (recordem la recent situació de conflicte social i lingüístic que sorgix durant la Transició democràtica, sí, això és, l'anomenada Batalla de València.

No crec que siga molt difícil de solucionar aquella fictícia bipolaritat que pot ocasionar-se per a alguns usuaris del valencià que, amb molt bona intenció, òbviament, pensen que pot ocórrer una situació de bipolaritat normativitzadora per als valencians i valencianes de hui en dia. També hi ha qui pensa que, en realitat, existix una tripolaritat en considerar que una fundació preocupada per la cultura, tot i ser pràcticament centenària pot obrar com si es tractara d'una acadèmia de la llengua. Però, cal anar amb molta cura, ja que en la nostra història lingüística s'han donat casos d'anarquia, això és, del que podríem anomenar com a multipolaritat, i si no, ¡Què han sigut els passatges de vespres de la Renaixença valenciana, o de vespres de la proclamació i signatura de les Normes o Bases de Castelló el 1932 i, fins i tot, la creació d'un Departament de filologia específica en les diverses universitats públiques de l'antic Regne de València. I algú podria dir, a més a més, que en eixa línia també s'hi troba la creació (any 1998) i posada en funcionament, amb el nomenament dels primers acadèmics i la signatura de l'anomenat “Pacte per la llengua” (any 2001), que en cap moment s'ha de passar per alt. Però, segurament, no paga la pena parlar d'això. És història més o menys contemporània. Són uns fonaments que, de cap de les maneres convé oblidar. Però, hem d'avançar. Les llengües han sorgit per a entendre's, complementar-se, per a unir, per a sumar, no mai per a restar.

La vida que vivim, immersa en la mundialització, no pot bandejar la vertadera realitat psicolingüística i sociolingüística del moment: la convivència en la multiculturalitat i el multilingüisme, això sí amb el recte reconeixement de la base, de la pròpia realitat cultural i lingüística i social, l'amor per la pàtria, la defensa i l'ús predominant de la pròpia llengua.

I això pot fer-nos reflexionar i arribar a pensar que no es pot parlar ja de monolingüisme per damunt de tot. Ni tampoc de bilingüisme individual o grupal que, en realitat, en moltes ocasions el que produïx és una situació de submissió lingüística. Caldrà pensar, ¿Com no?, en l'enfocament que haurem de donar a l'aplicació d'un multilingüisme real, això sí, sempre, com hem dit, a partir del respecte de la pròpia realitat. Però això, molt probablement són figues d'un altre paner. Pas a pas.

dissabte, 16 de febrer del 2013

RTVV: Crònica d’una mort anunciada

Júlia Planelles

El Núvol, 16.02.2013

Ara ho recorde mentre vaig estenent la roba: aquella Unitat Mòbil, un Ford Focus més gran que l’aparell d’enllaç amb el CP-RTVV de Burjassot, que es va estrenar a finals del 80’ a la Delegació d’Alacant,  la mínima expressió electrònica del sud d’un País Valencià encara possible. Habitàvem al sud, érem delegació, les Coses Grans quasi sempre passaven a València i a l’Horta. Vam fer esforços impossibles per  donar a conèixer emprenedories: Carmencita, Joguines, calcer, Valor, Gelats, torrons…

Vam catoditzar des del sud la Cultura de lletra gran: tradicions, rituals i costums patrimonials que abans de l’arribada de RTVV havien estat pràcticament desconegudes pel meliquisme valencià : El Misteri d’Elx,  El Carnestoltes d’Alacant,  Els Bous a la Mar, El Desembarcament dels Moros i Cristians de La Vila Joiosa.

La il·lusió ens feia tirar endavant i fer de tot : Els càmeres de muntadors, els/les perodistes enllaçant senyals amb el control central. Els equips de segona B s’ho valien, nosaltres també érem de segona B.

Ara que les veus dels professionals  de RTVV estan emmudint amb l’excusa de l’estalvi i del forat negre dels qui han malbaratat els recursos de l’ens és hora de fer memòria entre els professionals que iniciarem amb ganes de contar allò que passava, com passava i per què passava en la nostra llengua, la de les nostres iaies.  Ara que l’ens es descompon com un trencadís des de fa unes llargues legislatures  dominat i controlat per màxims experts en Goebbels, ens assabentem que aplicaran les maneres que els caracteritza  i notificaran via email l’acomiadament dels treballadors de la casa. Deixaran al carrer professionals sobradament formats d’un  servei públic ofegat, desaprofitat, malbaratat i del qual han abusat sense escrúpols.

La nostra és una professió que quan no es pot exercir fa patir. Els ho deia als meus alumnes durant la meua curta etapa de Professora Associada a l’Escola Politècnica Superior de Gandia,  mentre impartia clases de Procés Televisiu i Procés Radiofònic. Els que exercim aquesta professió som responsables de contrastar les fonts, d’arribar fins al fons en les nostres informacions. Tenim un codi deontològic i  unes responsabilitats amb les quals no podem frivolitzar.  A les Facultats de Ciències de la Informació ja ens ho deien  : Som una eina  imprescindible per contar allò que passa, també per poder canviar les coses.  Una societat que perd mitjans de comunicació és una societat menys democràtica, una clase política que ha abusat dels mitjans públics és una classe política malaltissa.

El juliol de 2011 va ser el fi del meu darrer contacte amb la professió periodística, quan les majories absolutes van decidir de cop passar el forrellat del mitjà públic i de proximitat de La Safor: Gandia Televisió.

Deixeu-me dir que mentre es resol un judici pendent pels acomiadaments de Gandia Televisió, estem citats de nou per al pròxim 20 de febrer. Ja ha passat 1 any i mig des que ens van acomiadar. Sabem que la justícia és lenta en aquest país.

El tancament de Gandia Televisió es va fer amb molt males maneres. No se’ns va donar opció ni possibilitat d’acomiadar-nos dels companys i companyes que aquella hora d’un dia de juliol van rebre els ambaixadors de les majories absolutistes per passar el forrelllat i deixar al carrer 32 persones, sense feina de hui per ara….ni la possibilitat de dir adéu des de la finestra catòdica de la Safor.

Més tard arribarien dolços reconeixements: la Unió de Periodistes valencians ens va atorgar el Premi Llibertat d’Expressió, i com passa quasi sempre aquest elogi arribava massa tard, ja havíem emmudit, ja no contàvem res de res. Aquell estiu de 2011 vam encetar  les mobilitzacions i l’afany de recuperar la dignitat professional per la via judicial. Aquest va ser el meu darrer contacte professional com a reportera  a Gandia Televisió : Patrimoni Verd, Des del Record, Culturàlia.

Al meu currículum acumule dues etapes intenses com a periodista: redactora en  RTVV,  la primera i més entusiasta i il·lusionant durant els principis dels 90.  Una etapa que va trontollar arran del desembarcament de noves majories i derrotes polítiques. Una de les prioritats dels nous mandataris va ser desmantetllar de cop com un tsunami les delegacions territorials de l’ens.

Periodistes i càmeres de la perifèria enfeblits i desprotegits vam ser acomiadades i acomiadats. Només van quedar els que exercien càrrecs i cobraven sobresous a les Delegacions.  Ara recorde les meues anades i vingudes al cap i casal, la distancia entre València i Alacant era com viatjar a Mart. La llista dels exclosos i excloses de les primeres expulsions professionals es va executar sense tindre en compte cap causa major : ni cap de família, ni nassos, ni canvi de rol, A la calle, un senyor de Jaén amb un castellà brillant em va rebre al despatx i va tindre la barra de dir-me que tenia un bon currículum. Havent passat per Canal 9, la meua resposta va ser:  Vostè em pot dir on puc trobar feina al País Valencià per treballar amb la meua llengua? Silenci.

Ha plogut molt, aquella etapa va obrir ferides. La segona etapa va ser menys entusiasta, però vaig exercir la professió des de la responsabilitat assignada, però ni l’ètica ni la consciència profesional es tenen en compte quan aterren altres, i de nou els canvis d’unes eleccions a Madrid, per on passa tot, va afectar el desembarcament a Burjassot de nous mandataris i càrrecs de confiança. Ens va arribar una nova llista que deixava fora tot un grapat de gent, professionals que no teníem prou mans de protecció. De nou ens deixaren caure a l’abisme….

Els/les periodistes d’aquest país haurem d’aprendre que hem de deixar de ser moneda de canvi, que a la professió  entesa com a servei públic no li calen antigors com la dels blocs electorals, mala peça per al teler democràtic.

Ara mentre espere una sentència als 32 acomiadaments “suposadament” ( ho dic be això?) improcedents dels companys i companyes de Gandia Televisió…

Quan vaig signar aquell contracte, l’any 2005, ja vaig ser conscient que era com una oferta del 2×1: perquè jo era dona, de més de 40 anys, aturada de llarga duració, i per tant l’empresa s’estalviava el 50%  de la seguretat social, un bon benefici que calia aprofitar. Jo contenta, perquè tornava a estar en actiu i podia contar històries de la Safor, des del privilegi de treballar a les contrades de Joanot Martorell, terres  també d’Ausiàs March… Mel de la mel per als temps que corrien. L’únic racó mediàtic del País Valencià  des d’on parlar, escriure i contar les coses en la nostra llengua no era perseguit fins aquell estiu de 2011.

Amb el pas del temps he fet una reflexió profunda  sobre la tasca del periodisme : des de la professió ens haurem d’acostumar no sols a mostrar un domini excel·lent dels eufemismes, sinó a ser conscients que moltes veritats són mentides, com ara haver aprovat unes oposicions per optar a una plaça com a treballador o treballadora de totes les categories de l’ens  RTVV. Aterren una colla de malgestors i envien via mail un acomiadament massiu…vergonya, cavallers vergonya… Sóc del Sud.

Ara que he fet un salt qualitatiu de vida a canvi de deixar la professió, del periodisme actiu i il·lusionant de Canal 9 al periodisme de proximitat i digne de Gandia Televisió, forçada a deixar de banda la part de la professió que més m’agrada, he aterrat des de fa uns mesos a l’Alt Empordà on tinc feina, sóc una persona amb sort, conree un xicotet hort, em faig cura d’un ramat d’ovelles, reflexione sobre la custòdia del territori, em retrobre amb dones pageses…

Ara mentre llegeixo les cartes i les maneres doloroses de deixar una professió malentesa pels governants i gestors. se’m fa inevitable sentir ràbia i coratge alhora. Entenc el forat de l’abisme professional per als qui de cop es troben sense micròfons, sense Time In… Time out… per tantes vegades com he sentit la buidor del silenci….. I ara que?  La professió segueix on som… amb el nostre coratge d’observadres, escoltadores de la realitat que ens envolta…. Ara mentre plante i conree el planter de raves, de pastanagues….amb la suor em dic: Sóc a terres d’en Josep Pla, un paisatge que emociona, i una gent tan lligada al llenç de la terra que conrea i s’estima que de ben segur les coordenades no van errades. De moment  l’atzar i la feina m’han portat fins ací…. Per tant aprenguem a estimar més la terra.

Em solidaritze amb totes i tots els  professionals que han rebut el vergonyos mail…. Endavant!

divendres, 1 de febrer del 2013

La Regeneració Política, una necessitat urgent

Emili Gascó

La veu del País Valencià, 1/02/2013

"La regeneració passa també per fer front a la recuperació nacional del País Valencià amb una cultura pròpia cada vegada més despersonalitzada"

És necessari un canvi generacional, és urgent una regeneració política de persones i idees, és imprescindible un nou model. Fa falta que els joves, malgrat la seua inexperiència, entren al lloc de les decisions polítiques, cal que s’equivoquen, també tenen aqueix dret, però que les equivocacions estiguen en una línea d’actituds honrades i honestes, amb decisions que afecten la societat i adoben els valors que necessita el segle XXI.

Vivim temps que demanen canvis substancials en la manera d’afrontar els problemes d’una societat plena de transformacions accelerades. Ja fa unes dècades que liquidàrem la Societat Industrial com una manera de concebre les solucions que demanava el futur. En l’actualitat vivim en la Societat de la Informació i el Coneixement, això implica una nova manera de veure i viure el dia a dia i el futur més immediat. Qui controla la informació controla el poder.

Els canvis començaren a mitjan dècada dels 70 del segle passat i s’han accelerat de manera desmesurada l’última dècada d’aquest segle. Ja no valen contemplacions, cal afrontar la nova societat amb noves maneres de fer, de pensar, de realitzar, de programar, d’entendre un nou futur, i això només està en mans d’una altra gent, gent més jove, amb un llenguatge diferent i un pensament transformat i canviant adequat als nous temps. La Societat de la Informació i el Coneixement  demana saber administrar eixa informació i el conjunt de coneixements que comporta. Saber-la dirigir pel camí més adequat, saber filtrar el seu excés i saber conduir les fórmules que propicien un poder més just en una societat més igualitària.

Els de sempre, els partits i les persones que sustenten els poders en aquest moment, porten massa temps enquistats en ell, cal desincrustar-los dels llocs on es decideix el futur i fer-los fora. Els polítics que romanen massa temps en el poder estan viciats dels seus propis defectes i els transmeten en les seues tasques diàries. Aquesta societat ha de fer fora els polítics fossilitzats en els seus vicis, sense idees i preocupats només per dur endavant el poder en benefici propi o d’aquells als que beneficien comprant-los amb prebendes i privilegis derivats d’un poder caduc i pervertit, indecent i corrupte.

Cal regenerar, i això no vol dir només canviar les cares, també implica canviar les idees que sustenten el poder. No és possible que una societat mantinga en el poder personatges funestos acusats i implicats en múltiples afers, pendents d’assistir als tribunals, de seure en el banc dels acusats. No podem permetre que personatges sense una moral recta i impecable decidisquen el nostre futur, juguen amb els nostres diners, trafiquen amb el nostre benestar i impulsen projectes faraònics dignes de l’absurd més delirant.

Estem on estem i ací ens ha portat tot aquest seguit de personatges que l’única eixida que tenen és deixar les poltrones i pegar a fugir a les seues cases o presentar-se davant els tribunals a donar compte dels fets immorals que han dut a terme, donar compte de com han balafiat els diners en projectes descaradament ruïnosos i que només beneficiaven el seu entorn, la seua colla de voltors desaprensius preocupats pels diners i les comissions.

És precís un canvi generacional, és urgent una regeneració política de persones i idees, és imprescindible un nou model. Fa falta que els joves, malgrat la seua inexperiència, entren al lloc de les decisions polítiques, cal que s’equivoquen, també tenen aqueix dret, però que les equivocacions estiguen en una línea d’actituds honrades i honestes, amb decisions que afecten la societat i adoben els valors que necessita el segle XXI.

Per últim cal pensar en el nostre País destrossat per les mans especuladores d’infinitat de corruptes que només han sabut unflar el baló per a després deixar-lo tirat al cap de batalla, creant una societat carregada d’aturats i desproveïda dels més mínims recursos per fer front a una vida més digna, més justa i més igualitària. És la joventut regenerada l’única que té cabuda hui en dia, la resta siguen del color polític que siguen ja ens han ensenyat com es pot fer fracassar una societat deixant-la en les runes més absolutes.

La regeneració passa també per fer front a la recuperació nacional del País Valencià amb una cultura pròpia cada vegada més despersonalitzada, una llengua bandejada i unes perspectives educatives que només ens portaran a fer fallida pel camí que han encetat. Regenerar la política i la manera d’afrontar-la, regenerar la societat, regenerar el poder, aqueix és el repte, un repte que afecta plenament el futur del nostre poble.

dimecres, 9 de gener del 2013

La societat valenciana no valora Estellés

Any Estellés i Espriu. Entrevista a Marc Granell, poeta

“La societat valenciana no valora Estellés per un problema d'incultura militant”.

El poeta valencià assegura que a la nova poesia valenciana se li nota que està emmarcada dins d'un país sense estat. Malgrat el fort vent de ponent, assistim al sorgir d'una allau de poetes.

El Punt, 04/01/13

Va nàixer a València en la dècada dels cinquanta, temps en què es consolidava el règim franquista. Els poders polítics havien imposat en la llarga nit de la postguerra, un gran silenci sobre la història i la llengua d'ací, sobre les cultures i llengües que no fossen les castellanes.

Com arriba Marc Granell a Estelles?

Jo arribe, com gran part de la meua generació, tard. S'ha de tenir en compte que en aquell temps, vaig començar —con gran part de les persones de la meua generació— a escriure en castellà i no només a escriure en castellà, sinó que també parlava i llegia en castellà i vaig haver d'aprendre a parlar en valencià als 23 anys. Ja veus com, tota la part de l'adolescència i primera joventut, moment en què es forma el poeta, la vaig fer en castellà. Així doncs, arribe a l'Estellés a una edat provecta per a un poeta.

Ha influït el poeta de Burjassot en la seua obra?

Sincerament, pense que sí. De fet, el primer poema que vaig escriure en valencià és el més estellesià. S'ha de pensar que el meu canvi de llengua va ser difícil perquè ho vaig fer tot alhora: parlar, escriure, llegir, pensar i superant la meua vergonya a parlar en valencià. La meua timidesa em posava entrebancs lingüístics, però la vaig superar per militància política i per decisió personal i coherència poètica.

Per què no coneixem els valencians suficientment Estellés?

Doncs jo pense que és per la mateixa raó que la societat valenciana no coneix res que vinga de la seua llengua És una qüestió simplement d'incultura autosatisfeta i militant. El problema de la societat valenciana és aquest, perquè es tracta d'un problema polític. Pensa que la consigna sempre ha estat separar absolutament eixa unitat de la cultura i de la llengua catalana, per evitar que cap ningú tinguera la temptació de pensara amb la unitat política, aquella que alguns defensàvem.

N'és conscient que hi ha molta gent que el té considerat com a l'hereu de l'Estellés?

Comprenc que es diga això en segons quins cercles, però he de dir que Estellés no té hereus. El poeta va ser un cas —com ho va ser Fuster en el seu àmbit— un cas únic. Quan diem que Estellés és el gran poeta des de temps de l'Ausiàs March, no ho diguem debades. Continua sent-ho i no té successors. Segurament es diu això de mi pel meu tipus de poesia, però no puc arribar a la qualitat del mestre. Tot i això, què hem de fer? Els deixe que ho diguen i en pau. Tampoc no em desplau.

Continua la seua obra expressant la realitat de hui?

Això és el que intente, però he de dir que el clima en que vivim, el fort vent deponent que fa i altres circumstàncies de caràcter personal, em tenen un poc aturat, perquè hi ha coses que ja les he dites avançant-me a aquesta època i, segurament per això és, que no trobe la forma de dir-ho sense haver de repetir-me, sense haver d'insistir amb les mateixes estructures poètiques. Sempre he escrit amb l'impuls de canviar el món i ara també.

Es nota a la poesia valenciana que som un país sense estat?

I tant que s'hi nota. Sobre tot en la postura i en la manera de com enfrontar-se a la literatura o en la repercussió que havia de tindre l'obra dels poetes. Però curiosament i malgrat aquest entrebanc, no ha deixat de sorgir darrerament, una autèntica allau de poetes.

Hi ha audiència per a tan bona collita?

No la que hauria d'haver-hi, però n'hi ha, encara que siga mínima. Ara ens trobem també amb la dificultat que suposa la publicació, però han sorgit altres canals gràcies a la societat civil, a les noves tecnologies, als recursos personals i col·lectius...

Ha estat coincidència l'any Estellés i l'any Espriu?

Sí, clar que sí que ho ha estat per qüestió de dates. No obstant això, he de dir que aquestes dates fixes, ho són per raons polítiques i per la necessitat que tenen els polítics, de fer veure que es preocupen per la nostra cultura. De fet, jo vaig fer un poc de burla mitjançant un poema arran de l'any Ausiàs March... però efectivament l'any Estellés i l'any Espriu ha estat coincidència de dates.

Cinc cèntims sobre el personatge

Marc Granell dedica la seua vida a la llengua i a la literatura, no només com a poeta sinó com a corrector, traductor i animador de distints projectes editorials. Ha dirigit algunes de les col·leccions de poesia més ambicioses del país, on, a banda d'editar traduccions i autors ja coneguts, ha dedicat una atenció especial als autors joves, als quals aconsella i corregeix.

No només això: Marc Granell, ha recorregut de nord a sud, d'est a oest la nostra geografia per explicar la nostra literatura i comunicar la seua passió, la poesia, perquè una de les coses que més s'estima és llegir i comentar els seus poemes, per connectar i enraonar amb els virtuals lectors de poesia.

Així doncs, per a Granell, la poesia, la literatura, no és una distracció esporàdica o un simple joc estètic, sinó més aviat un ofici capaç de treballar constantment la sensibilitat.

Túmul de Rosa Lee Parks

Marc Granell

Si qui diu

de res

no serveix res

mira ara

el teu cos

fet pols de llum en la tenebra

i pregunta

quina eixa llum,

sap ja que un gest

pot ser prou per a vèncer,

coltell de foc,

el gel de tots els segles.

dijous, 3 de gener del 2013

El valencià que ensenyem

Blog Eljuliet, 19/12/2012

Fa molt de temps, quan llegia l’excel·lent dietari Mentre parlem, de l’escriptor valencià Enric Sòria, se’m van quedar gravades a foc unes paraules que, més o menys, deien així: «Nosaltres ens ho manegem entre una parla empobrida i poc usada i, això sí, una profusa quantitat de diccionaris.» Sens dubte, podem afirmar sense temor d’equivocar-nos que, a hores d’ara, disposem al nostre abast d’un model de llengua formal acurat i precís, vàlid per a qualsevol àmbit del coneixement, sustentat en bona part per tots els treballs lexicogràfics i gramaticals a què al·ludia l’escriptor d’Oliva. Això és ja tot un èxit per a una llengua minoritària com el valencià, que pateix els sotracs inherents a totes les que tenen un nombre modest de parlants, però també els inherents a governs destructius i malintencionats com els del PP, capaços de perpetrar una llei linguocida amb la fredor cínica i l’entonació assossegada del més inic dels assassins. No obstant això, la presència d’un model formal apte no garanteix que es revertisca la situació de depauperació en què malviu el valencià al carrer. Però, almenys, convindrem que tampoc no hauria d’agreujar-la.

Menys regles i més valencià

Tradicionalment, en el sistema educatiu de l’estat espanyol s’han ensenyat llengües com si no haguérem de baixar mai del registre formal al col·loquial. Tant fa que s’ensenye castellà, valencià o anglés: s’obvia que més del 90% de les nostres produccions comunicatives s’adscriuen a contextos informals i orals, de manera que es relega l’expressió parlada i els deixos típics d’eixe àmbit, a canvi de privilegiar els models privatius dels nivells formals i solemnes, com si passàrem la vida fent conferències o impartint lliçons magistrals.

En el cas del valencià, este desequilibri genera un mal de molt difícil solució. Mentre que en llengües normals l’adquisició del registre col·loquial s’aconsegueix a través sobretot de l’ús habitual, però també del consum de cinema, música o televisió, en qualsevol llengua minoritzada, entre les quals hem de comptar el valencià, l’adquisició d’este model de parla passa necessàriament per incloure’l també en el sistema educatiu. No podem, per tant, desentendre’ns d’eixa part fonamental de l’aprenentatge de la nostra llengua i deixar-la en mans d’una hipotètica immersió, perquè això tal volta és possible en poblacions de l’Alcoià, les Marines, la Plana, la Ribera o la Safor, però no ho és ni al Cap i Casal, ni a l’Alacantí, ni al Vinalopó, ni encara menys al Baix Segura o a Utiel-Requena.

En este sentit, cal que ens conscienciem que ensenyar valencià no és una actuació paral·lela a ensenyar castellà ni anglés. Si en estes últimes l’objectiu principal és polir els vicis dels parlants o fornir els aprenents inicials d’uns rudiments sobre els quals continuar desenvolupant l’aprenentatge, en el cas del valencià cal que assumim que l’objectiu primer que ens hem de plantejar és crear nous parlants. Esta afirmació, mantinguda per mestres com Abelard Saragossà o Brauli Montoya, sovint queda soterrada davall dels mals hàbits docents adquirits, entre els quals les explicacions gramaticals, les successions de regles i excepcions, i les inacabables llistes de paraules formen un maremàgnum que invita l’aprenent, inexorablement, a dedicar-se a altres menesters i deixar de banda el valencià.

Però, ras i clar: com es poden crear nous parlants? D’entrada, cal subratllar que l’aprenentatge de qualsevol llengua hauria de ser una porta oberta a ampliar els horitzons de l’aprenent: relacionar-se amb més persones, conéixer un altre país, endinsar-se en una cultura diferent de la pròpia, viure experiències noves… Tot això s’aconsegueix arran d’un aprenentatge positiu, en què se situen en primer lloc les habilitats orals, la capacitat, en definitiva, d’interactuar des del primer moment i oblidar-se completament de les estretors de les regles gramaticals.

Quin sentit té, per tant, ensenyar a classe exclusivament una paraula com doncs, si no és aplicable en l’àmbit col·loquial, mentre al carrer va desapareixent la forma *pos en benefici del castellà *pues? No propose que s’haja d’acceptar *pos en registres formals, sinó que també s’ensenye i es reivindique per a contextos col·loquials. Igualment, caldria qüestionar algunes altres opcions lingüístiques, de difícil encaix en la parla quotidiana. Per què es prioritza dues si dos és perfecte? Per què es renuncia als tres graus locatius (este-eixe-aquell) per tal d’incorporar un sistema binari (aquest-aquell) que no representa la nostra manera de segmentar el món? Per què ensenyem les formes avui o vuit si ni tan sols sabem pronunciar-les bé? Per què ens entestem a anomenar les lletres com a ela, ema, erra, si eixa –a final en oriental és neutra i ací es diu de natural ele, eme, erre? Per què no ensenyem els xiquets que la tz de utilitzar, realitzar o similars sona com la s de casa? Per què no els ensenyem que metge, gener o platja tenen el mateix so que apareix dos voltes en Magic Johnson i que en anglés sí que saben pronunciar?

De la mateixa manera, cal desmitificar les preteses bondats d’algunes regles gramaticals. Les dicotomies entre a i en davant de lloc o entre per i per a davant d’infinitiu són un clar exemple de norma irrellevant que fa perdre el temps de docents i aprenents. O l’ensenyament de la dièresi, que, com tantes altres qüestions, s’ha orientat sempre a crear nous professors de llengua, i no nous usuaris. Per això, podem trobar fàcilment persones que saben que lluïsme i proïsme duen dièresi perquè són una excepció a l’estalvi que diu que les paraules que adjunten un lexema acabat en vocal als sufixos –isme, –ista no en duen, a pesar que la necessitarien; però serà molt més difícil trobar persones que sàpien què signifiquen eixes dos paraules. O, per acabar amb esta succinta repassada de normes absurdes, l’inefable canvi i caiguda de preposicions, una aberració que parteix d’un plantejament fet per Pompeu Fabra inicialment sobre huit verbs, i que s’ha aplicat amb contundència irreflexiva i miliciana. Com es pot pretendre que el parlant normal d’una llengua qualsevol canvie naturalment de preposició en funció de la categoria morfològica del sintagma subsegüent? És a dir: com es pot pretendre que un parlant, quan s’expressa en un context col·loquial, siga capaç de dir estic d’acord amb això, però no a fer-ho ja, ni tampoc ø que ens supervise ningú?

En definitiva, totes estes normes sovint han sigut explicades de manera restrictiva, com a l’única opció possible. La gramàtica més purista pot ser vàlida (i ho és) per a confegir un model de llengua formal apte per a qualsevol llenguatge d’especialitat o per a produccions solemnes. Però no ho és, no ho pot ser, per a l’àmbit col·loquial. Per a este últim tipus de comunicacions, necessitem una llengua viva, que entronque amb el model de parla existent, que no genere rebuig entre els valencianoparlants i que faça que l’aprenent se senta còmode i acceptat en interactuar, i que no siga vist com un estrany. Eixa sensació, indubtablement, el faria renunciar a tornar a intentar-ho. I, per tant, hauríem fracassat en el nostre objectiu primer i ineludible: crear nous parlants. Per a il·lustrar-ho, em tornen a vindre al cap unes altres paraules d’Enric Sòria, tristament lúcides: «En últim extrem, el grau màxim de purificació és el suïcidi.» Esperem no haver d’arribar a comprovar-ho.

dimecres, 2 de gener del 2013

Degeneració lingüística

Eugeni S. Reig

El Punt-Avui, 31/12/12

¿Degeneren les llengües? Hui en dia sí que degeneren. I molt. I les que, com la nostra, estan en una situació de feblesa manifesta, encara degeneren més i ho fan, per a desgràcia nostra, molt més ràpidament que les que tenen una posició més sòlida, més forta, més segura. Tots hem sentit dir moltes voltes allò de “les llengües no degeneren, les llengües evolucionen”. Això, que ha sigut veritat al llarg de la història de la humanitat fins fa poc més de mig segle, ara ja no és pas veritat. Ara sí que degeneren les llengües. I tant que degeneren.

Evolucionar és canviar gradualment, mudar de manera lenta, continuada. Els canvis que es produïxen en una evolució no són, per regla general, ni bons ni roïns, no tenen connotacions positives ni negatives. Són únicament i exclusivament canvis, només canvis i res més que canvis. A més, com que són molt lents, el canvis evolutius no arriben a notar-se en períodes relativament curts i, per tant, una persona difícilment arribarà a apreciar cap canvi evolutiu —lingüístic o de qualsevol altre tipus— al llarg de la seua vida. Els canvis es noten al cap de molts anys i, en no pocs casos, d'alguns segles. Degenerar, al contrari, implica sempre evolucionar a pitjor, mudar-se en més roín. La degeneració sempre té connotacions negatives, sempre implica empitjorament, degradació, descomposició, desfiguració, deformació, deturpació, corrupció, perversió. Degenerar significa canviar a pitjor, perdre les qualitats que es consideren pròpies d'alguna cosa, que la caracteritzen i la diferencien de la resta. A més, les evolucions sempre són lentes, molt lentes. Les degeneracions, en canvi, solen ser ràpides. En alguns casos, malauradament, són rapidíssimes.

Totes les llengües les han fetes els seus parlants al llarg de segles i segles de parlar-les. Contínuament s'han produït canvis i més canvis i la manera de parlar ha anant mudant, evolucionant. Però això, els parlants, ho han fet sempre de manera inconscient, involuntària. El poble a poc a poc ha anat modelant la llengua i ha creat les lleis que la regixen, lleis que, posteriorment, els gramàtics han estudiat i han codificat. Però els gramàtics no han creat la llengua, no se l'han inventada, només l'han estudiada, l'han analitzada, l'han descrita i l'han exposada. I l'han codificada, és a dir, han elaborat una normativa lingüística. I eixa normativa l'han elaborada, com no podia ser d'altra manera, per deducció, no per inducció.

Però les lleis que fan que parlem la llengua d'una manera determinada han nascut del poble i els que tenien el poder que dóna la intel·ligència, els coneixements, els diners o la força —els intel·lectuals, els savis, els reis, els nobles, els grans propietaris, els banquers, el clero, els militars, etc.— sempre han parlat com parlava el poble. Les lleis lingüístiques internes —digueu-ne regles o normes si us fa més feliços— que contenia implícitament una llengua i que, per tant, emanaven del poble, les acceptaven els poderosos i les feien seues. La llengua sempre ha fluït de baix cap amunt, del poble cap als poderosos, cap als intel·lectuals, cap als estudiosos, cap als il·lustrats, cap als dirigents, d'una manera completament lliure i democràtica. Mai ha sigut al revés. Però eixa democràcia de fluir la llengua de baix cap amunt que ha imperat durant molts segles, actualment s'ha tornat tirania que la fa anar de dalt cap a avall. Ara són els mitjans de comunicació —la televisió, la ràdio, la premsa (escrita o digital), el cinema, internet, etc.— els que potencien —i a voltes fins i tot s'inventen— determinades paraules, expressions, exclamacions, construccions gramaticals, etc. i el poble, per mimetisme, les fa seues. Actualment els mitjans de comunicació tenen una influència sobre la llengua que parla la gent molt superior a la que té el sistema educatiu. I les persones que són responsables d'eixos mitjans de comunicació així com les que compareixen, parlen i escriuen en ells —periodistes, presentadors de televisió, locutors de ràdio, guionistes, actors, esportistes, polítics, cantants, famosos, etc.—, en molts casos, en saben ben poc de llengua i la supèrbia i la ignorància que tenen fa que no es molesten en assessorar-se, en preguntar als que sí que en saben, i així es popularitzen paraules, expressions i construccions que desplacen i arraconen les que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles i segles. D'eixa manera la llengua es desfigura, s'emprobix, es mistifica, s'adultera i es deforma. Es convertix en una llengua degradada, deturpada, falsificada. Això és una degeneració en tota regla, malgrat que sempre hi haurà qui dirà que és una evolució, que les llengües evolucionen i que cal respectar la manera de parlar que s'use en qualsevol moment, encara que tots acabem parlant com si fórem cavernícoles prehistòrics.

Eixe problema el patixen, en major o menor grau, totes les llengües, però la nostra, per la seua situació de llengua minoritzada, el patix amb molta més intensitat. No faré cap relació de la quantitat tan immensa d'incorreccions, deformacions, errors, barbarismes —i, fins i tot, m'atreviria a dir barbaritats— que he observat al llarg dels darrers anys —i que, malauradament, continue observant cada dia— en el valencià parlat i escrit en els mitjans de comunicació i que, per a desgràcia nostra i de la nostra llengua, han estat assumits per una bona part dels valencianoparlants, especialment els més jóvens, i que, en no pocs casos, han penetrat en l'escola i fins i tot en la universitat i en les obres literàries. La llista seria massa llarga i massa depriment.

Observeu una cosa ben curiosa. Si algú es preocupa per la bona qualitat de l'aire que respirem, de l'aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d'art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l'art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, se li burlaran i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Jo considere que lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la meua llengua és tan noble i tan digne com lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la natura, de la salut de les persones, de les obres d'art o de qualsevol altra cosa. I mentres puga, continuaré fent-ho.

Sí al valencià, per guanyar el futur

Sal·lus Herrero

Levante-EMV, 26/12/2012

Una amiga de la ciutat de València -russafina- que fins fa tres anys era castellanoparlant només i que, a pesar, d´haver anat a un col·legi privat de València, -els dominics- no tenia del tot clar que el valencià i el català foren la mateixa llengua. Segurament perquè no li ho havien explicat bé i el seu nòvio de llavors li deia que el valencià havia arribat a València en vaixell des de Sardenya (o des del Marroc!). No ho tenia clar això. El que tenia clar el seu nuvi és que el valencià no era català, perquè així li ho havien dit des de RTVV, tot i que ell només el feia servir, el valencià, per a dir "Sant Vicent Ferrer" i poca cosa més. Perquè havia sigut batejat en la pileta dominicana del carrer del Mar i ja se sap dels dominics, "els gossos de déu", ho solen fer tot el espanyol. Només un poquetet en valencià, però d'habitud parla quasi sempre en espanyol només perquè era la llengua de prestigi a la ciutat del Túria. No obstant, la meua amiga, des que està a la Universitat de València i ha estudiat alguna assignatura de filologia catalana, s´ha posat a parlar i a escriure també en català i, tot i que encara li manca una major fluïdesa. Ja pot, però, conversar en valencià, escriure´l i llegir sense problemes i ha començat a tenir-li una certa estima al valencià perquè el coneixement fa l´estima i el desconeixement genera ignorància, indiferència, odi i burreria.

Com explicava Francesc Burguera el 13 dagost d´enguany al Levante-EMV, a l´article "Sí al valencià", la dreta que ens malgoverna el nostre país està en contra de donar-li suport decidit al valencià i intenta deprestigiar l´ensenyament i l´ús social del valencià, dir que no paga la pena, que no hi ha la demanda que hi ha realment entre l´alumnat i les associacions de mares i pares, que el valencià no és català (que és polonés o xinés!), que no hi ha un clam pels carrers del País Valencià a favor de l´ensenyament del valencià, però sí a favor de l´espanyol, de l´anglés o del xinés. Tots els dies veiem manifestacions molt nombroses demanant més espanyol, més anglés i més xinés, i mai, "jamai dels jamais", veiem pancartes, ni manifests, ni manis ni reivindicacions que demanen més valencià. No hi ha més cec que el que no vol vore. Potser, aquesta ceguesa és perquè als sectors de dretes, potser hi ha qui creu que defensar el valencià és incompatible amb la defensa dels drets humans, socials, laborals, educatius, culturals, l´ecologia, etc, que "ells" defenen tant i amb tantes energies i sinèrgies per a generar la plena ocupació i uns serveis socials complets on la marginació desaparega.

Haurem d´explicar-los, millor, -a aquests provincians sucursalistes- que quan defensem el valencià volem construir un altre País i un altre món menys dolent corrupte i miserable que el que ells contribueixen a fer possible; em sembla que al·lucinen aquesta gent del PP, pervertint del tot les nostres demandes, girant-les del revés i fent mofa i befa des dels diaris del nacionalisme espanyol de Madrid i d´altres diaris "conservadors" de València, fundat per Teodor Llorente, que va defensar, el millor que va saber, la nostra llengua i la seua unitat i germandat de valencians amb baleàrics i catalans, al segle XIX, d´una manera prou presentable i a l´alçada de les seues circumstàncies, com li reconeix i es queixa Joan Fuster, agraïnt-li la seua faena i criticant les insuficiències; Llorente era un home molt ´moderat´ de la burgesia valenciana, amb bones connexions amb Catalunya, però també amb moltes "dependències" amb Madrid, com s´han encarregat de dir-ho, últimament, entre d´altres, l´investigador Rafael Roca, l´escriptor Josep Piera, etc;

Per això aquesta insistència obsessiva, insidiosa, hostilitzant i vergonyosa contra el valencià, sembla que fa algun forat entre els seus addictes, de manera que, segons em contava aquesta amiga, -que ara està d´Erasmus a Paris aprenent francés-, aquest estiu estava parlant amb un grup d´amics seus joves sobre la importància de les llengües per a trobar treball a l´avenir pròxim, a causa de la fotuda crisi, llavors, un dels seus col·legues, castellanoparlant de les comarques del Camp de Morvedre, -segurament influit pel bombardeig mediàtic del "Partido Popular de la Comunidad", contra el valencià-català-, va sentir la necessitat o la urgència de postil·lar que el francés, l´anglés o l´alemany sí que podien ajudar-te a trobar treball , però que el català era poc important per a trobar faena€ perquè, segons ell, era una llengua d´"anar per casa", domèstica, gairebé sense importància... La meua amiga, que ara està a Paris, es va mostrar en desacord i va replicar allò dient que ella pensava que el valencià també era important perquè ella després d´aprendre bé el francés, l´anglés i el xinés, (que també vol aprendre), potser li eixiria treball de traducció d´aquestes llengües al català, per la qual cosa hi havia un mercat laboral en la traducció al català, és a dir, que no era incompatible saber més llengües (en aquest cas,"més és millor" i no menys) i perquè era la nostra llengua i calia fer-la servir per recuperar-la del tot i normalitzar-la després de tants anys d´opressió, repressió i censures; no obstant, un altra xica, que participava a la discusió, nóvia de l´altre, també castellanoparlant de la comarca de Camp de Túria, li va dir que ´no respectava´ l´opinió dels altres i acusava a la meua amiga de voler ´imposar´ la seua "opinió" favorable al valencià-català.

Davant d´aquesta ´insolència´, la meua amica es va quedar "phantydifussa" i atordida. Anem vore, li va dir, si estem parlant de llengües i la seua importància, sembla que hi haja butlla per a defensar totes les altres llengües, menys el valencià, que ha de ser atacat acarnissadament€ i el que s´imposa en realitat, -com a nacionalisme banal-, en la pràctica és menysprear el català-valencià com si no pagara la pena i fora ben prescindible, que és el que busquen els governs de dretes que ens mal governen; si algú defensa el valencià és que vol "imposar" la seua opinió, però si algú altre "opina" en contra del valencià, no vol imposar el seu punt de vista, perquè estar en contra del valencià sembla ser "la veritat científica" revelada i natural del catecisme universal de l´estulticia de la dreta ´valenciana´ (aldeana), millor dit espanyola€ que pensa banalment que no és nacionalista, perquè no es mira davant l´espill ni es veu la seua gepa i perquè creu que només s´ha de defensar l´espanyol i l´anglés (el xinés o l´alemany, ara que Rajoy aprén dos frases per a quedar bé davant d´Angela Merkel que té raó endir que l'estat espanyol s'ha d'obrir a més llengües que al monolingüisme castellà). Per què aquesta dreta (i sovint esquerra) que ens ha tocat en sort ha de perseguir i "menystenir" el valencià? Potser perquè això els dóna un toc de "cosmopolitisme" sensacional?. Probablement creuen que si ataquen amb sanya el català et consideres molt més "llest" i "culte" que els altres, els que el defensen i s'obrin a d'altres llengües. Podriem concloure que, segons ells, totes les llengües són defensables, menys "la nostra" perquè els del PP i d´altres, fan tot el que poden per fer minvar el seu ensenyament, el seu ús i la seua extensió social a tots els àmbits. Perquè, per desgràcia, -una desgràcia terrible i calamitosa, no cal dir-ho-, estan en contra del valencià (i dels valencians que defensen el valencià, als que consideren "fonamentalistes radicals"; en canvi, "ells" s´observen com a si mateix,-genocidiant el valencià-, com a germanetes de la caritat anestesiant els malalt per acurtar l´agonia de la bona mort). I com a estrategia genocidiadora, fan servir la dictadura del dialectisme secessionista i del genuïnisme academicista. Magrat que estiga d'acord en adaptar els primers anys de l'escola al parlar del medi, perquè l'alumnat s'identifique més, cal combinar els parlars locals amb estàrdars solvents per a no caure en cap dictadura dialectalista que limite una llengua a l'àmbit localista, al meu parer.

Nosaltres el valencians, -diguen el que diguen els peperos i els seus acòlits-, des d´Escola Valenciana, des del Sindicat de Treballadors de l´Ensenyament del Pais Valencià i d'altres sindicats, ACPV, des de Compromís, el PSPV, EUPV, Els Verds, el republicans valencians, els sobiranistes, els de la memoria histórica, els Salvem, els ecologistes, els pacifistes, els antiracistes, els poetes, els escriptors en llengua catalana, els estellesians, llorentins, llombartins o fusterians, etc., la millor societat civil valenciana, només podem dir, amb Burguera, sí a les altres llengües del món, però, prioritàriament, també i sobretot "Sí al Valencià". És de llei, és el que la majoria de la societat valenciana vol, en contra dels intents del PP i els seus propòsits perquè desaparega del tot seguint les consignes espanyolitzadores i castellanitzadores del ministre Wert que cerquen exterminar el valencià, ambb el suport de la consellera Mª José Catala i del president Fabra i Bauzà.

Defensar la nostra llengua sencera i completa és el que un País digne del seu nom distintiu (valencià), i d´una democràcia sense crosses, ni coissejos, ni cometes, es mereix perquè ¿qui defensarà el valencià, la nostra llengua, que és una de les nostres senyes d´identitat més importants, si no la defensem nosaltres, els valencians (catalans i balears)? No la podem deixar de banda o llençar l´aigua de la safa com si només hi haguera aigua bruta i no un nadó, hem de maldar per defensar la nostra llengua i cultura, per guanyar el futur, pel pur goig de viure, de persistir i de projectar-se al món actual com a valencianes i valencians del segle XXI, exigint el mateix respecte i els mateixos drets humans i de ciutadania que els altres habitants i pobles del món i de les seues respectives llengües i cultures; ni més ni menys!.