dijous, 14 de juny del 2012

L’últim supervivent de les Normes de Castelló

Joan Carles Martí
Publicat a Núvol, 13.06.2012

Josep-Lluís Bausset. Mestre, activista cultural i polític valencià.

He llegit la notícia al diari EL PUNT AVUI sobre la cerimònia per la mort del patriota valencià Josep-Lluís Bausset, als 101 anys. Entendreu que, elxà com sóc, no haja pogut més que emocionar-me malgrat no ser catòlic practicant en llegir:

«El prior de l’abadia de Montserrat, Joan Carles Elvira, va oficiar el funeral, en què van sonar les notes de la Coronació del Misteri d’Elx».
Diu el periodista que no hi havia ningú de la Generalitat Valenciana. Bausset era el darrer signant viu de les Normes de Castelló de 1932. D’aleshores ençà, els escriptors valencians hem evolucionat, en una línia de convergència lingüística clara amb catalans i balears, que alguns volen fer recular ara en una mena de secessionisme tou que vol fossilitzar, i fixar les diferències, entre valencians i la resta de catalanoparlants: fins i tot en punts assumits, no tan sols en l’escriptura, sinó en la parla de molts valencians al carrer. De fet, hi ha qui sord com una tabala, no escolta o no vol escoltar la parla dels joves i no tan joves valencians. Els valencians hauríem introduït, als nostres parlars, segons ells, molt poques innovacions que ens arriben d’altres parles catalanes. S’enganyen o enganyen?  Els valencians que tenim més de cinquanta anys sabem com parlàvem de joves i com parlem ara. És més, sabem com parlaven els nostres pares i com parlen els fills educats «en valencià». Ho tinc a casa.

Hi era la presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al soterrament d’en Bausset? No parle d’alguns que puguen haver anat a títol «individual» sinó de la màxima representació oficial de la Institució. Espere que siga una mancança de l’informador i que no estigueren massa atrafegats apedaçant teles amb dues grafies d’oronelles urbanes lletranafrades que s’enlairen «raent raent» terra, de tan baix que volen i ens volen fer volar. I no es tracta d’elitisme sinó de ràbia davant la pobresa lingüística que ens volen fer assumir als qui coneixem la riquesa de les nostres parles valencianes i de la llengua catalana compartida. Sí algú en sap res, dels pardals de l’Albufera que no hi van acudir, que ho esmente als comentaris d’aquest blog. Demanaré excuses si cal.

La veritat és que els símbols, els que importen, els que ens inclouen, als valencians de llengua catalana, en una cultura d’abast europeu i universal, són sempre dels mateixos dos colors allargassats de la senyera quadribarrada: els que acompanyaven el taüt de Josep-Lluís Bausset, de Manuel Sanchis Guarner, d’Enric Valor i Vives, de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster i Ortells, a més d’Antoni Bru i Josep Maraldés a Elx. Són els que tinc encomanats el dia que m’arribe l’hora. Li ho acabe de recordar a ma muller no siga se li oblide. Li ho dec haver dit abans.

I tot això passà a a Sant Andreu de l’Alcúdia, a la Ribera, al País Valencià, al so de la dolçaina i del tabalet. Glòria i honor als nostres herois! Que no ens els furten perquè, amb documents sonors i tot, els faran dir el que no digueren mai perquè ja passa. Permeta’m Sr. Bausset, llevar-me el barret, amb humilitat, davant seu.

dijous, 7 de juny del 2012

Bilingüisme hipòcrita

Ferran Suay

El Punt, 29/05/12

Des de fora de l'escoleta pública de Massalfassar, que —per descomptat— està en mans privades, i s'anuncia com a bilingüe, he pogut comprovar que el bilingüisme que fan servir és el mateix que utilitza el president Alberto Fabra: les instruccions que pronunciaven les mestres eren unes vegades en castellà i les altres en espanyol.

No m'he quedat a comprovar-ho, però no dubte que potser hi haurà algun moment, al llarg del dia, en què les criatures menors de tres anys podran sentir la llengua del poble en què viuen. O potser serà que a aquelles criatures que han estat prèviament identificades com a 'valencianoparlants' se'ls adreçaran —privadament— en valencià. La llengua d'ús, però, sense cap mena de dubte (ni de manies) és la dels castellans.

I és que allò que molesta als exterminadors lingüístics (individus, empreses i institucions de la mateixa tropa ideològica que governa actualment el País Valencià i les Illes) no és que la gent sàpiga parlar idiomes. “El saber no ocupa lloc”, diran —segurament— incorrent en l'error ben freqüent de considerar que la capacitat del cervell humà és il·limitada. El que realment els molesta és que la gent parle en valencià; més encara, que pensen que poden usar el valencià com si fora una llengua normal, en comptes d'una parla subsidiària, subordinada i supeditada a l'autoritat superior (castellana, per descomptat!).

No els molesta el valencià sempre que l'usem durant les festes patronals, en ocasions assenyalades, i sempre després de comprovar que no hi ha al davant cap representant de la raça superior monolingüe, que puga sentir-se ofés, molest o insultat per l'atreviment indígena d'usar un idioma que tot i ser l'originari del lloc on vivim, i plenament oficial, té l'imperdonable pecat de no ser el castellà.

I és això el que malden per ensenyar-los des de la més tendra infantesa; des de l'escoleta. Que el que és “normal” és parlar a tota hora en l'idioma dels castellans; cantar les cançonetes dels castellans i ignorar les valencianes; jugar als jocs dels castellans i viure d'esquenes als propis. Aquesta és la millor garantia que el dia de demà, creixeran per a ser uns valencianets acomplexats i submisos fins a l'angúnia, incapaços de mantenir la dignitat —i la llengua— davant d'aquells que —com a parlants d'una llengua que sí que té exèrcit— han de ser considerats superiors, per molt que siguen uns discapacitats lingüístics que només saben parlar un idioma i —sovint— el parlen malament.

Això és el que ensenyen les empreses privades que han aconseguit (amb licitacions tan transparents com solen ser les que perpetra el partit dels imPPutats) gestionar les escoletes infantils de molts pobles valencians. Ensenyen les criatures valencianes a avergonyir-se de ser el que són, i a plegar-se, des de ben xicotetes, a l'idioma dels amos castellans. I tot això ho fan —cal que no ho oblidem— amb la complicitat (ja siga resignada o entusiàstica) dels pares i les mares de les criatures.