divendres, 24 de febrer de 2012

Hem perdut la por

Xavi Sarrià
Vilaweb, 23/02/2012
   
Després de viure unes intenses jornades, he vist a la meua ciutat set hores de càrregues de la policia, adolescents estesos per terra amb el cap obert, furgonetes de la policia atacant com a punta de llança, mares amb nadons dins els cotxets fugint, ball de porres contra tothom que arribava a l'estació del Nord, detencions indiscriminades, comissaris titllant d'enemics menors d'edat, amenaces de grups ultres a centres educatius, antiavalots acorralant joves i agredint-los mentre se'n burlaven, etcètera.

Sí, he vist tot açò. Però també, i sobretot, he vist el coratge enorme dels estudiants valencians, de les estudiants valencianes, que en cap moment no s'han donat per vençuts. Tota una generació de joves sense futur, frustrats, enrabiats, estafats, que sofreixen la desocupació i la precarietat en el seu entorn immediat i que amb la seua dignitat han aconseguit de plantar cara a la política de Rajoy, Fabra, Sánchez de León i companyia. I ho han aconseguit amb unes imatges que han fet la volta al món i que han demostrat que uns centenars d'adolescents armats amb llibres i raons eren capaços de posar en evidència tot un impressionant desplegament de cossos de policia desbocats. I, per fi, ha emergit la València que estimem. Aquella València oculta que es coïa a l'ombra dels grans titulars de corrupció i de fastuositat. Aquella València que a peu de carrer ha dit prou i prou i prou.

Ara els culpables de la crisi criden a la prudència. No volen que açò siga Grècia, afirmen, com si ells no ens hagueren abocat a aquesta situació, com si nosaltres ens haguérem d'avergonyir del valor del poble grec. Ens creuen estúpids i diuen que algú, no se sap qui, no ha sabut gestionar la situació. Però, com diu Feliu Ventura, un fet aïllat podria ser atribuïble a un 'error', però tants dies de violència policíaca organitzada formen part d'una estratègia destinada a tallar de soca-rel tot brot de dissidència. Doncs ho lamentem, senyores i senyors. Perquè ací, com en molts altres indrets del món, hem perdut la por. La nostra primavera ha començat. Fem que la revolta germine en tota la societat.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Està discriminat el valencià a les nostres terres?

'La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable', obra de Susanna Pardines i Nathalie Torres és el primer dels 'Quaderns Demos. Fulls de recerca i investigació' de la Fundació Nexe, un treball que repassa de manera exhaustiva la política lingüística al País Valencià des de l’adveniment de la democràcia, amb resultats que no deixaran indiferent ningú.

CARLES FENOLLOSA. L'Informatiu, 21 febrer 2012

“La situació actual del valencià és preocupant entre d’altres raons perquè les polítiques lingüístiques no han anat ben encaminades, en aquest sentit, volíem dir la nostra”, comenta Susanna Pardines, llicenciada en Filologia i coautora de l’obra. I ho han fet. Amb La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable, tant ella com Nathalie Torres, llicenciades en Filologia per la UV, han abordat la situació lingüística valenciana en democràcia, el que suposa una repassada crítica a les polítiques dutes a terme fins ara i un recull d’arguments en favor d’unes altres que salven la llengua en un context complicat, encara clapejat de conflictes i suspicàcies. Tot en un treball que es pot descarregar de manera gratuïta a través del web de la fundació.

“La publicació del quadern ve motivada per la nostra preocupació en veure que el prestigi i l’ús social de la llengua venen reculant malgrat l’aprovació en 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, afirma la filòloga, qui es mostra colpida per “uns estudis que demostren que, si bé després de 1983 hi hagué un augment en l’ús social, les xifres actuals demostres una clara davallada”. Les causes són múltiples, entre les quals destaca, però, un immobilisme social assentat en la creença “en un fals i mític bilingüisme que deriva de l’igualment fals multilingüisme de l’Estat, que mai no ha assumit ni exercit: allà està la Constitució per a recordar-nos-ho”. Per a Pardines, conseqüentment, el problema no és el “bilingüisme”, al contrari, sinó “que aquest, a terres valencianes no existeix”. La filòloga, en aquest punt, ho té clar: “Tota la societat valenciana, valencianoparlants i castellanoparlants, no es troba en situació de igualtat”. Magrat això, comenta Pardines, “no hi ha consciència de la discriminació lingüística i per això no és tractada com a tal”.

“Molta gent ens diu que som pessimistes, però des de l’any d’aprovació de la Llei d’Ús s’ha aconseguit conformar una base social que veu la diversitat lingüística del País Valencià com a una oportunitat", diu Pardines

Els màxims responsables a nivell polític no s’escapen del complet examen de les iniciatives institucionals en relació amb la llengua que han dut a terme els successius governs autonòmics. I tant PSOE com PP suspenen. Malgrat que el clima de conflictivitat lingüística d’aleshores era molt més fort que el de hui en dia, “el PSOE va perdre una gran oportunitat d’assentar unes bases més fortes en matèria lingüística, que hagueren estat més difícilment desmuntables posteriorment, amb el canvi de govern”. Per contra, “va confeccionar una Llei d’ús molt light, una RTVV amb moltes deficiències, i no va homologar els títols de Filologia fins poc abans de perdre les eleccions, en definitiva, unes reformes que no van agradar a ningú”.

El guanyador d’aquella contesa electoral, el Partit Popular, “no va trencar massa els primers anys, llevat d’alguna anècdota protagonitzada per Unió Valenciana”. Més endavant, però, “Zaplana va veure clarament el valencià com a un problema, ja que no va voler assumir una situació de diversitat lingüística”. El PP no veié una altra solució, segons la filòloga, que “crear la Acadèmia Valenciana de la Llengua, i aparcar el problema allà, mentrestant, es va dedicar a carregar-se tot el que s’havia fet en matèria lingüística des de 1983”. Fins hui mateix.

El futur s’albira complicat. “Molta gent ens diu que som pessimistes, però malgrat tots els problemes pensem que des de l’any d’aprovació de la Llei d’Ús s’ha aconseguit conformar una base social que veu la diversitat lingüística del País Valencià com a una oportunitat, és aquesta la massa social que va per davant dels polítics i que ha d’aconseguir les polítiques reals en favor de la llengua”. Pessimistes o simplement optimistes ben informades, les dues filòlogues presenten un treball farcit de raons més enllà del conflicte i més a prop del benestar dels valencianoparlants, discriminats sovint en la seua pròpia terra.

dissabte, 18 de febrer de 2012

300 anys de País Valencià

Josep Lluís Bausset. Levante EMV, 18/02/2012

De quan en quan, com que sóc ja més que rejubilat, m'entretinc rellegint Els més de zinc mil llibres que tinc a la meua biblioteca, aixi com también la immensa paperassa de revistes, Fotocòpies i escrits que he Anat guardant. I he online trobat 1 fotocòpia sobre un Treball que el meu amic Agustí Ventura m'envià fa temps. M'estic referint a «Fr Agustí Bella », que narra la vida del« Venerable Fra Agustí-Antoni Pascual de Guadassuar », un« facsímil a càrrec d'Agustín Roig Barris, Cronista Oficial de Guadassuar, 1999 ». Despres de descriure la vida de la comunitat Durant aquells i aquelles temps, a la pàgina 41 dice, referint-se al frare mencionat: «Perquè no li tenia el Senyor destinat per Apòstol de les Índies, sinó del nostre País Valencià».

Els que pensin que el Terme País Valencià és cosa de fa quatre dies, estan completament errats, ja que AQUESTA Expressió te més de tres segles! La postura de negar el nom de «país» per a la nostra terra és fruit d'una política que, a l'anomenada batalla de València, s'utilitzà per obtindre 1 Redit polític i electoral per part de la UCD id'AP, per desvalencianitzar El nostre país. Llevant-nos el nom, Els nostres governants ja sabent Què ens feien. Per que, sense nom, què som?

Peró fa més de 300 anys, ja era coneguda l'Expressió País Valencià que farà uns quants rebutgen. Clar que AMB un Govern com el que patim, i Amb la televisió que paguem i que menysprea el valencià, la gent no sap que tenim una llengua pròpia o que vam tindre también una moneda pròpia i unes lleis, els Furs, que van ser anul · lats «per dret de conquesta». I la gent tampoc sap que el nom País Valencià és ben Nostre. És veritat que per vertebrar el Nostre país, tenim el Govern valencià en contra, i también l'Església.

El país no és fa AMB Terres Mítiques, copes d'Amèrica, Ciutats de la Llum, fórmules 1 o Aeroports que no tinença Avions, i que NOMÉS han FET que endeutar a la Generalitat. El país és Construeix Amb els mestres. Sí, sort en tenim dels mestres i de les escoles. Perque com va dir el meu bon amic Francesc de P. Burguera, la revitalització del nacionalisme serà obra de les escoles, AMB «mestres Nostres», com Els que he conegut en els Diverses Trobades d'Escoles en Valencià. Mestres com Maria Rosa Diranzo, Irene Guillén, Josep Millo, Anna Requena, Vicent Ortega, Imma Fenollar, Vicent Malonda, Toni Martí, Vicent Niclós, Llorenç Gimeno, Gabriel Garcia Frasquet o Paco Sanz. Mestres que ensenyen ALS xiquets en la nostra llengua. Mestres que fan descobrir ALS alumnes Els Valors de la llibertat il'estima per la nostra cultura i paper Nostre país. Mestres que inculquin ALS alumnes l'honestedat, l'honradesa, la veritat.

Mestres que sembren Llavors per a una Societat més lliure i més valenciana. Una Societat sense Corrupció, sense demagògia ni manipulacions. Tinc Confiança al país, perque tenim bons mestres. I perque la llavor sembrada germinarà en bons fruit. Algunes voltes he Pensat que la llengua i el país s'acabarien en Dues generacions. Crec que estava equivocat. La llengua i el país tinença futur (Malgrat la política nefasta de la Generalitat) perque tenim bons mestres.

dimarts, 14 de febrer de 2012

La llarga Nit d’aquest país


JOAN CARLES GIRBÉS

L'Informatiu, 14 febrer 2012

“No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.

La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.

divendres, 10 de febrer de 2012

Camps menysprea la universitat i la societat civil

Manuel Alcaraz. Vilaweb, 10/02/2012

Després de la repulsa moral que ha provocat totes les coses que es van sentir durant el judici a Camps, la lectura de la tesi doctoral és quelcom que no honora la universitat. Crec que, efectivament, el fet que haja triat un moment com l'actual, quan podria haver estat condemnat, diu molt de la seua personalitat. Hem de suposar que ell no sabia, d'entrada, que seria absolt. Camps, doncs, continua pel camí de ser un imprudent i un insolent absolut. Menysprea les institucions de tota mena, en aquest cas la universitat i la societat civil.

Ell té tot el dret de fer-ho, això no es pot discutir. Tampoc no sabem com és la tesi. Si ningú li la publica, ja la llegirem; però si allò que hi defensa és el plantejament que ja va fer essent president, com a professor de dret constitucional que sóc em sembla un disbarat.

Ara, cal demanar-se per què ha decidit de presentar-la a la Universitat Miguel Hernàndez i no a la Universitat de València, que era la seua universitat i la ciutat on ell viu. Per tràmits burocràtics? Per què el director de la tesi havia estat professor d'aquesta universitat? És estrany que haja triat aquesta universitat, com si es volguera allunyar de València i anar a la universitat més petita del País Valencià.

Allò que em sembla una total barbaritat és que anuncien que hi haurà gent que li donarà suport moral aprofitant un acte estrictament acadèmic. Els actes acadèmics no són per a això. Haurien de respectar l'acadèmia i el significat tan important que té, per a la universitat i per a la societat en general, el que és un doctorat. Però ja han anunciat que vindria gent a fer-li un homenatge al voltant d'eixe fet. És com si haver escrit unes quantes pàgines, no sé si moltes o poques, justificara els desastres que ha fet. I es demostra, una altra volta, la imprudència també dels seus partidaris.

És curiós que ell es matriculara fa molts anys i que el trasllat de l'expedient a la Miguel Hernàndez siga del 2001. Ja han passat onze anys. I sorprèn que el tema de la tesi siga el d'una proposta que ell va fer poc abans d'abandonar el càrrec de president. Sembla que haja fet la tesi en aquests sis mesos o set. Perquè suposem que una persona amb la responsabilitat de president de la Generalitat no té tant de temps per a dedicar-ne a aquestes coses. Jo vaig tardar cinc anys a fer la meua tesi doctoral, i sembla que Camps deu ser molt més intel·ligent que la majoria de doctorats en dret, que normalment tarden tres anys, quatre o cinc, a escriure-la. A més, Camps ha prohibit la consulta prèvia de la seua tesi. Ho pot fer i és potestat seua decidir-ho. Però la cosa normal és de permetre'n la consulta, com un gest de transparència i de control de qualitat.

Tot plegat, doncs, és lamentable i forma part d'aquesta imprudència i insolència pròpies de Camps. No hem de confondre els drets que l'assisteixen amb aquesta espècie de camí desbocat per a demostrar que ell està per damunt de tot i de tothom.

dijous, 9 de febrer de 2012

Protestes i propostes

DIEGO GÓMEZ. L'Informatiu, 9/02/2012

En les darreres setmanes i després de l’anunci del govern valencià del seu paquet de retallades als empleats públics, les protestes i les propostes d’accions s’han barrejat insistentment en les xarxes socials. Així hem vist cartells i pintades diversos fets amb sentit crític, amb humor i també amb certa ràbia: "Congrés dels imputats" (a les portes del Congrés), "Vota aquí, dona el mateix" (en un contenidor de fem), "El teu banc i cada dia el de més gent" (banc d’un parc)... I també protestes i propostes d’accions, com la de traure una quantitat de diners el mateix dia dels bancs, tancaments, concentracions, jornades de dol, etc.

Protestes i propostes que han envaït també la tasca diària de les escoles. Escoles i instituts amb carències concretes, amb manca de calefacció, amb infraestructures moltes vegades de l’any de la picor, amb retalls de recursos i de programes específics per atendre la realitat de l’alumnat, amb professorat que veu minvar el seu sou mentre que es descobreix el balafiament i l’estafa de diners de la Generalitat Valenciana. Protestes i propostes que han obert el debat i que plantegen mesures i accions no desitjades com el tema de la possible suspensió d’activitats extraescolars en els centres educatius. Sense dubtes l’educació pública al País Valencià es troba en peu de guerra.

Podem fer protestes, però les nostres propostes alternatives mai es faran visibles, mai ens faran realitat sense una rebel·lió cívica que té com a punt de partida una alliberació ciutadana

Amb tot aquest rebombori al cap, el dissabte passat vaig assistir a la facultat de Filologia de la Universitat de València a la conferència inaugural del 5é congrés d’Escola Valenciana del professor de bioquímica Federico Mayor Zaragoza, que amb un dolç tortosí carregat i farcit de natros, va parlar i recuperar la vertadera significació del concepte educació, en els moments actuals de crisi econòmica, d’atur i de retallades.

A l’amanida frase de l’educació ens fa lliures, Mayor Zaragoza la va completar amb: sempre que les persones actuem d’acord amb les nostres pròpies reflexions i no al dictat de qualsevol. Així doncs l’educació del segle XXI ha de projectar-se en quatre vessants fonamentals: el coneixement de si mateix, aprendre a ser un mateix, aprendre a fer i sobre tot aprendre a viure amb els altres. I en certa forma aquest manaments en resumeixen en dos basaments bàsics: aprendre a fer coses i atrevir-se a saber. Així doncs, i donada la realitat tan dolenta que ens rodeja, cal una gran dosi de creativitat i invenció per anar més enllà i poder vèncer el que sembla inexorable.

Per altra banda el que va ser ministre d’Educació en l'època d’UCD i director general de la UNESCO, també ens va alertar de la uniformització de la societat actual, on els mitjans de comunicació i el discurs d’alguns polítics tenen les propietats dels cants de sirena que ens atordeixen, no ens deixen pensar, ni reflexionar sobre el que ocorre al nostre voltant. Ens tenen entretinguts i distrets. Ens taponen les oïdes amb cera i ens bombardegen amb les mateixes notícies i les mateixes imatges. Podem fer protestes, però les nostres propostes alternatives mai es faran visibles, mai ens faran realitat sense una rebel·lió cívica que té com a punt de partida una alliberació ciutadana. Sols l’educació com a dret universal i l’escola com a institució de lliure pensament ens ajudarà en aquesta alliberació.

Al tornar a casa vaig pensar que cal continuar fent protestes i també sobre tot, cal fer-ne de propostes. El nostre País Valencià, per la mala gestió i corrupció d’uns quants, no pot convertir-se en l’anomenada Grècia estatal. I per això fa falta molta educació, educació pública, valenciana i de qualitat.

Mata més el febrer que el carnisser

Paco Cerdà. Levante-EMV, 29/01/2012

Diu el refrany que febrer és un mes mentider. I no li falta raó. Començant per la seua mateixa existència: febrer no figurava a l'antic calendari romà fins que l'implantà Juli Cèsar i li donà 29 dies. Però ai de la vanitat dels poderosos! Quan el Senat romà consagrà el mes Sextilis a l'emperador August —posant-li per nom agost— i s'adonà que tenia un dia menys que el del seu antecessor assassinat —el juliol de Juli Cèsar—, decidí igualar a 31 dies els dos mesos imperials furtant-li una jornada a febrer i deixant-lo coix per a sempre. «Febreret, el curt, / de dies sols vint-i-huit, / però els anys de traspàs / vint-i-nou en trobaràs».

Això és enguany: un any de traspàs o bixest. I si ja per inèrcia mata més el febrer que el carnisser perquè és traïdor, borrascós i gelador i si ve curt és pitjor que el turc, en anys de traspàs encara arriba més brau i tossut i, tradicionalment, se l'ha considerat de més mal averany. L'any de traspàs, ni vinya, ni hort, ni camp! I qui s'hi jugue el jornal o les garrofes a l'horta i vullga conéixer per on aniran els tirs del que queda d'hivern, que mire al cel aquest dijous, dia de la Purificació (dia 2). «Si la Candelària plora (és a dir, si plou), l'hivern és fora; si riu (si fa sol), el fred és viu. Ara bé: tant si riu com si plora, mig hivern és fora. I tant si plora com si deixa de plorar, la meitat de l'hivern encara ha de passar. I si ni riu ni plora, ni dins ni fora! Un munt de combinacions —el frebrer enganyós…— preparades per a no errar.

Parlàvem de mentides i enganys. Repassem-ne alguns. El més gros és el de sant Valentí (dia 14). Ens el venen com a patró dels enamorats importat per la tradició anglosaxona i ha pogut desplaçar al nostre sant Donís i la seua bonica mocadorà del 9 d'octubre. Però l'engany —desmemòria al marge— va encara més lluny. A la nostra terra, a Sant Valentí l'hem tingut històricament per «patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires» (Joan Amades dixit). Així ha acabat el santet: embolicant i enganyant a una majoria que es veu obligada a gastar-se autèntiques fortunes per a ser enamorats d'un dia i festejadors per mandat social.

Amb tot, encara hi ha més falsetats amb les que combreguem aquesta trentena. Per exemple, les del cicle Carnestoltes-Quaresma que començarà el dia 16 amb el dijous gras o dijous llarder, tradicionalment considerat com l'inici del carnestoltes i un dia en el que el poble es fartava de menjar carn i embotit. Llevat del costumari popular i d'un grapat de nostàlgics, ja s'ha posat fi a la grisor de la Quaresma com a un període encadenat de dejunis, abstinències, rosaris, via crucis, novenes, tridus, quinaris o septenaris que s'inicien amb el dimecres de cendra (dia 22) i les seues paraules místiques: «Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris». Tots som pols, però interessadament subjugada pels qui ens la posen al front.

Ara, com tot això ha passat a la història, el temps de carnestoltes (paraula que ve de l'expressió llatina domenica ante carnes tollendas, "el diumenge abans de llevar les carns") ja ha perdut el seu sentit originari d'excessos i desficacis anteriors a les privacions i els rigors quaresmals. Aleshores, tenen hui sentit eixos set dies de disbarats que inunden Pego o Vinaròs? Potser no massa. Però benvinguts siguen com a incruenta venjança per totes aquelles quaresmes fanàtiques que alguns han sofrit. Així és que fem cas al poble i demanem «Carnestoltes, quinze voltes, i Nadal de mes a mes; Pasqua, de huit en huit dies; Quaresma, no tornes més».

Els afectes de sogra…

Fins que arribe la quarantena quaresmal podem gaudir de la natura, que ja comença tímidament a somoure's. Perquè pel febrer, trau flor l'ametler i els teuladins comencen a emparellar-se. Ara bé: si va i prenim fred de tant d'estar al ras avistant els pardals i de passejar vora els gelats ametlers que resisteixen als bancals oblidats, sempre ens quedarà aclamar-nos el divendres (dia 3) a «sant Blai gloriós, que ens cure la tos». Però això és un engany més, perquè qui tus pel febrer, tossirà pel març i per l'abril també. Aleshores, no hi ha veritats a febrer? Ací en va una verinosa: «Els afectes de sogra són com els dies de febrer: pocs, curts i freds».