diumenge, 9 de desembre del 2012

Amb les Normes de Castelló, defensem la nostra llengua

Diego Gómez

Vilaweb, 9/12/2012

La celebració del 80 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló (21 desembre de 1932), adquireix una transcendència vital en aquest moments on l’inoportú ministre d’Educació senyor Wert, ha presentat l’esborrany de la Llei Orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE en castellà). Avantprojecte que sense dubtes, ens fa retrocedir fins a èpoques pre-democràtiques en matèria d’ensenyament i de competència lingüística en la nostra llengua.

Comparativament, les Normes de Castelló han acomplit clarament l’objectiu que marcaren les entitats i les persones que les promogueren. Per una banda acabar amb l’anarquia ortogràfica existent i fins i tot, encara va produir unes altres conseqüències de consens socials. Les Normes del 32, són alguna cosa més que arqueologia o relíquia del passat, són tot un model a seguir pel seu contingut i per la seua gestació, fruit d’un acord ample i important socialment i políticament del qual podria prendre nota el ministre, poc amic del consens i titella de les directrius recessives, espanyolistes i monolingües del seus caps, els senyors Aznar i Rajoy.

Seguint amb les comparacions, les orientacions traçades per les Normes de Castelló i el model que s’ha definit com a convergent i policèntric (AVL), s’ha elaborat una normativa plenament apta per a l’ús escrit de la llengua al País Valencià. Model normatiu d’utilització continuada i massiva per editorials, ensenyants, mitjans de comunicació, organismes acadèmics, administracions públiques, escriptors i milers de persones en la seua vida quotidiana. Gràcies a les Normes el sistema educatiu valencià dels darrers trenta anys ha assegurat l’assoliment de la competència lingüística en valencià (el nostre català en paraules del mestre Enric Valor) de centenars de milers de xiquets i xiquetes. I ara en un tres i no res, el ministre sense Wertgonya, ens condemna a convertir la nostra llengua en una assignatura d’especialitat en un nivell d’obligatorietat menor que altres com Religió. Tot un despropòsit orquestrat.

Des de Castelló, tots els desembres ens arriba l’esperit conciliador i de compromís col·lectiu que suposa el recordatori de la signatura de les Normes del 32. Aquest esperit és desitjable en qualsevol intent de planificació del futur col·lectiu d’un poble, i més si es tracta de temes d’identitat com la seua llengua. Això han esdevingut les Normes de Castelló, tot un símbol d’identitat col·lectiva, tot un emblema, una representació fidel dels interessos del poble valencià. Per això diferents entitats, associacions, col·lectius i personalitats de tots els territoris de parla comuna, fan una crida a l’assistència massiva a la manifestació del dissabte 15 de desembre a Castelló pels drets lingüístics i socials, que ha organitzat l’entitat Castelló per la Llengua. La commemoració dels 80 anys de les Normes de Castelló haurà de cridar a la societat civil a defensar l’ús vehicular de la nostra llengua en els sistemes educatius i a demanar la retirada de l’avantprojecte Wert perquè comporta un atac sense precedents a la llengua pròpia dels nostres territoris.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Aprendre llengües per entendre el món

Josep Maria Terricabras

Publicat al Núvol, 28.11.2012

S’ha intentat definir els humans de mil maneres, com a éssers racionals, treballadors, juganers, riallers… Em sembla millor dir que som éssers que parlem. Això destaca l’extraordinària importància del llenguatge per a nosaltres. Perquè, amb el llenguatge, no solament a) parlem de la realitat, sinó que també b) en creem.

a) Aquí hauríem de recordar l’escrit “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de F. Nietzsche (1844-1900). L’autor ens hi diu que el llenguatge no emergeix de la realitat (si fos així, només hi hauria una única llengua al món, perquè la realitat de què parlem – pedres, arbres, rius– són iguals arreu), ni sabem si s’adapta a la realitat (com ho podem saber si s’adapta o no, si no ho podem comprovar des d’un lloc a part de la realitat i del llenguatge?). El llenguatge és la manera (canviant) que cada poble ha tingut d’aproximar-se a allò que ha considerat la realitat. Per això s’ha de reconèixer que realitat i llenguatge no són intercanviables (això ho mostra bé l’obra de René Magritte, 1898-1967), i que sempre podem anar construint versions lingüístiques de la realitat, perquè en podem anar dient coses i coses sense acabar mai les possibilitats de fer-ho.

b) D’aquí ja en podem treure també que el llenguatge és una creació nostra. Nosaltres som éssers lingüístics. En el llenguatge vivim, ens movem i som. Amb els llenguatges donem diverses interpretacions del món, entenem i creem realitats diverses, perquè el llenguatge no és solament un mitjà de comunicació sinó també el medi en què vivim (la diferència que també els francesos estableixen entre moyen i milieu). Aquí vull fer referència a un document preparat, a Girona, pel Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, i aprovat per l’Assemblea General del PEN a Belgrad, el setembre del 2011. S’anomena el “Manifest de Girona” i consta de deu punts en què es defensa la diversitat lingüística i se subratlla la importància de la llengua per a la construcció personal i col·lectiva (vegeu http://www.pencatala.cat/drets-linguistics/manifest-de-girona).

Ara bé, per què el títol d’aquesta intervenció fa “Aprendre llengües per entendre el món”, si tothom entén el món de manera diferent? Potser hauríem de dir “Aprendre llengües per entendre els móns”? De fet, podem acceptar, à la Nietzsche, que tenim pocs accessos directes al món, a la natura, però també sabem amb ell que nosaltres ja hem creat móns, ja ens hem convertit en món, i sabem que al món l’hem convertit en cultura. (La distinció “natura / cultura” és molt difícil. És “natural” anar vestit pel carrer? És “cultural” fabricar paraigües o matar animals per menjar-se’ls? Els significats de les paraules, ¿són rígids?)

Per totes aquestes dificultats, resulta ben clar que les traduccions no són fàcils, i no només les de poesia, sinó la majoria. Per això mateix s’han de retraduir moltes obres al cap dels anys, perquè el llenguatge d’arribada s’ha anat transformant. Pensem en les implicacions pràctiques que té el fet d’acceptar que les traduccions no són fàcils: per exemple, quan pensem en els riscos (ideològics, voluntaris o involuntaris) a què estan sotmesos molts immigrants –per exemple, amazics– que, davant el jutge, han d’acceptar de ser traduïts, sense que sovint cap dels altres assistents pugui advertir si la traducció és correcta, incorrecta o potser malintencionada.

Umberto Eco va dir que la traducció és la llengua d’Europa. I, de fet, el coneixement d’altres llengües també ens porta a conèixer millor la nostra. L’Escola Oficial d’Idiomes de Girona ho fa bé. Tinc entès que ho fa molt bé. En bona mesura és per això que té tantes i tantes sol·licituds de matrícula. La seva oferta ha anat creixent, en diversitat i nombre, al llarg dels anys. Sabem que un tant per cent molt elevat del cos humà és aigua, però també sabem que un tant per cent encara més elevat de nosaltres mateixos és llengua. La llengua ens fa ser humans. Les llengües ens fan ser dúctils, comprensius, adaptables, ens ajuden a abandonar els dogmatismes i les rigideses.

I la llengua pròpia ens fa ser els humans que som, com som. (La idea que fins i tot l’accent de cada lloc és important i definitori, és una idea boníssima.) Perquè la llengua té vibració, reverberació, música.

Aprenguem, doncs, llengües, però també reflexionem sobre les llengües a partir de les llengües mateixes que aprenem. Amb la llengua ens fem; sense la llengua, literalment, ens desfem.

Conferència inaugural del curs de l’EOI de Girona, 3 d’octubre del 2012

dilluns, 19 de novembre del 2012

Joanet vol ser escriptor

Josep Franco

Riberabaixa.info, 19/11/2012

Amigues i amics, bona nit i moltes gràcies per haver vingut a la presentació d’un llibre per a xiquets, mentre Sueca bull amb ofertes de molta més envergadura intel·lectual, al voltant de la vida i l’obra d’aquell suecanet que volia ser escriptor.

Me’n recorde com si fóra fa mig segle que quan jo anava a l’institut i Josep Lluís Fos ens donava classes clandestines de valencià, la societat coral El Micalet, de València, va convocar un concurs literari per als alumnes d’aquells cursos. Hi havia premis en metàl·lic i, sobretot, en espècie, i el lema era És bonic ser escriptor. No és que els organitzadors es mataren buscant un nom patriòtic o literari per a un concurs de redacció tan peculiar. Perquè, naturalment, era en valencià.

El cas és que jo, que sóc aprenent d’escriptor des d’aquell dia, vaig embrutar un parell de folis, explicant per què era bonic ser escriptor, vaig enviar la redacció al concurs i em donaren un premi que déu sap qui va pagar. Era un premi de consolació, però me’l donaren...

Per aquell temps, jo a penes havia llegit alguna novel·la de Baroja, tres o quatre aventures de Sherlock Holmes, algunes narracions de Poe, supose que Moby Dick i moltes historietes gràfiques que, ací, en déiem porgasitos, una deformació inquietant, però molt alliçonadora, de la paraula Pulgarcito, que era el nom d’una revista infantil... I tot en castellà, per descomptat.

Però fins i tot un ignorant com jo sabia que, a Sueca, hi havia un home que era escriptor i això de poder guanyar-me la vida escrivint, aquell ofici tan estrany, em pareixia molt més que bonic: era enlluernador, màgic, impossible. Per explicar això, poc dalt o baix, en donaren aquell premi de consolació i, des d’aquell moment, per culpa de Fuster, vaig començar a creure que ser escriptor, des de Sueca i en valencià, no era del tot impossible.

Des d’aquells dies en blanc i negre, mentre llegia i escoltava per a aprendre a escriure, com continue fent ara, les revoltes de la vida m’han marejat, m’han ferit o m’han deixat amb l’aigua al coll; però també m’han donat l’oportunitat de viure breus moments de felicitat, com la que em proporciona, ara mateix, la vostra presència i la vostra atenció.

I no ho dic per dir-ho. Ja he comentat, abans, que ara mateix, i al llarg de tot el mes de novembre, a Sueca hi haurà molts actes relacionats amb la vida, l’obra i les influències de Joan Fuster. Moltes persones de casa i de fora, vindran a explicar-nos els seus punts de vista. Per això, un etern aprenent d’escriptor, com jo, ha d’agrair encara més la vostra presència i la vostra atenció en la presentació d’un llibre per a xiquets, encara que, aquesta nit, no sé si parlaré molt de xiquets, perquè el cos em demana parlar d’unes altres coses...

Us comentava que, per a mi, i d’això també té la culpa Fuster, que algú siga capaç d’invertir una part del seu temps, de la seua vida, llegint o escoltant les paraules que jo he escrit, sempre constituirà un misteri i una raó més per a sentir-me agraït a totes les persones que m’heu allargat la vida perquè m’heu regalat uns transfusió de temps.

Per això mateix, sóc molt conscient del valor del temps i no vull robar-vos-en més: ens hem reunit ací per a presentar en societat el segon llibre d’una col·lecció preciosa, gràcies a Pau i a Laura, que tots els implicats voldríem que fóra llarga i profitosa i que Edicions 96 ha batejat amb el nom de La nostra gent.

Començàrem, abans de l’estiu, amb Toni Puchades, un home pla i honrat, suecà cent per cent, i gran esportista: un exemple molt digne d’encetar una aventura que continua amb la vida de Joan Fuster, aquell xiquet que volia ser escriptor i s’ha convertit en un símbol.

Joanet vol ser escriptor és, en efecte, la biografia de Joan Fuster, contada als xiquets i les xiquetes que encara obrin amb il·lusió un llibre il·lustrat, que encara saben què és ser escriptor i que saben, també, què és ser valencià, gràcies als pares, les mares i els mestres que encara creuen que hi ha futur, a pesar dels retalls, les amenaces, les agressions directes i l’avanç imparable de la burrera, que s’escampa pel món com una taca d’oli.

Qualsevol poble del món, de qualsevol cultura, hauria de venerar els dos personatges que he tingut l’honor de glossar, de la manera més plana possible, per als lectors joves, els no tan joves i els que ni tan sols són lectors. Perquè aquest és l’objectiu de la col·lecció La nostra gent: fer que els valencians del futur coneguen els mèrits d’homes i dones que haurien de ser un exemple per a qualsevol valencià de bé però que, per desgràcia, necessitem rescatar de l’oblit. Bé perquè els valencians, com assegura el tòpic, no valorem com cal les nostres coses, la nostra història, les nostres paisatges i les nostres persones; bé perquè som un poble amagat, mig clandestí, que no gosa mostrar-se orgullós dels seus béns, per no ofendre els veïns.

Naturalment, vull recordar-vos que els dibuixos que acostaran als més menuts la figura de Joan Fuster són, també, obra de la nostra paisana Laura Granell, que ja ens va acompanyar en l’aventura de Puchades. Ella ha sabut acostar als xiquets i les xiquetes una imatge molt tendra de Joan Fuster, quan era un xiquet, i molt venerable, quan ja era un escriptor consagrat.

Jo, per la meua part, no sé si he estat capaç d’atraure l’atenció dels xiquets, els pares, les mares i els mestres, amb les paraules que he deixat escrites en els dos llibrets. Però sí que puc assegurar que tant Tonico Puchades com Joan Fuster i totes les altres persones notables que aniran donant sentit a la col·lecció La nostra gent, són molt dignes de ser reconegudes, valorades i estimades pel seu poble i pels veïns.

El primer va ser capaç de sacrificar-se, per no ofendre els seus pares, i de mantindre una disciplina constant, que li permeté convertir-se en un gran futbolista, per a no decebre els aficionats que l’ovacionaven quan jugava a casa. I tot això, sense tanta repercussió mediàtica com els futbolistes professionals dels nostres dies i, sobretot, sense guanyar unes quantitats tan desorbitades de diners.

L’home que ens ocupa ara, l’escriptor Joan Fuster, va ser capaç de sacrificar-se pel seu poble, per a no ofendre els seus orígens. Va mantindre, també, una disciplina costant, per respecte als seus lectors i, fins i tot, als seus detractors, que li ho pagaren amb bombes, insults i desqualificacions. Va ser capaç de convertir-se en escriptor professional en plena dictadura i va injectar vida nova en el cos d’una llengua moribunda, que va reviscolar gràcies a ell.

Si els dos homes que han encetat la nostra col·lecció foren capaços de triomfar contra l’adversitat, sense renunciar als seus principis i a la seua forma de ser, i nosaltres els considerem dos exemples dignes d’imitació, no ens queda un altre remei que ser optimistes, com ho vaig ser jo, fa quasi cinquanta anys, quan volia ser escriptor. Ells, i moltes altres persones, ens han ensenyat que si treballem junts, si persistim en els nostres esforços, serem capaços de deixar als valencians del futur, a qui van dirigits els nostres llibres, un País Valencià respectat i respectuós. Un poble que no vol ser més que els altres pobles del món, però que tampoc no vol renunciar als seus principis, a la seua llengua, ni als homes i les dones dignes d’admiració que, amb les seues obres i la seua perseverança ens han ajudat a mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Una aproximació al Joan Fuster des de la meua amistat

JAUME LLORET i SOLVES, metge de l'escriptor

Riberabaixa.info, 18/11/2012

Per als adolescents i joves suecans: Una aproximació al Joan Fuster des de la meua amistat.

No us preocupeu. Tractaré de no fer-me pesat. Quan jo tenia la vostra edat , ara sóc massa gran però també he sigut com vosaltres, adolescent i jove, quan algú de fora venia a  l'escola a contar-nos alguna cosa, o ens manaven llegir-ho si ho havia escrit en algun paper, sobretot quan no era tema relacionat amb els estudis habituals, ens feia ben poca gràcia perquè pensavem: a voràs este tio pelma quin passó que ens pega, segur que es fa més pessat que el plom.

Procuraré que no, però no passa res si algú no té ganes d'escoltar-me o llegir-me, doncs no m'enfade ni per una cosa ni per l'altra. La llibertat de cadascú s'ha de respectar.

Anem al gra.

Segur que a hores d'ara sereu ben pocs els que no us sona el nom de Joan Fuster. Dóna nom al nostre Institut, per tant es rar no haver-ne sentit parlar.

Alguns es preguntaran, ¿ qui era, doncs, eixe tal Joan Fuster? Si encara viu gent que l´haja conegut ¿quina opinió en té?

Qui tinga interés, sinó ara més endavant, podrá conéixer el personatge,  i jo us aconselle que en tingueu, d´interès, a través dels seus llibres que és la millor manera de conéixer-lo i d´aprendre el que ell pensava, així com fullejant  els  papers, n´hi ha molts,  que altres estudiosos han escrit sobre ell, especialmente pel que respecta a la seua obra. És una obligació com a suecans i valencians que som ens hem d´imposar. Perquè un poble és com una família, encara que més gran i més diversa, però amb el que tenim les mateixes obligacions : saber qui i què som,  perquè será l´única manera de poder estimar-nos i que ens estimen.

Pels llibres el coneixereu: però, jo em pregunte ¿de veritat que amb això en tenim prou? És difícil pels llibres saber com era el Fuster persona, veí nostre, amic, mestre, apassionat dia a dia pensant què podía fer ell per ajudar a resoldre els problemas de la seua – i nostra – gran família: el poble valencià.

Eixe Fuster, el pròxim, el que teniem al nostre costat, el del dia a dia, el d´un veí qualsevol de Sueca – veí molt especial, és cert, però veí al fi i al cap – de carn i ossos, que naix un bon dia, d´ací una setmana compliria 90 anys,  i creix jugant pel carrer i anant a escola – com ho feu vosaltres – i que un bon dia ha d'anar-se´n a València, a estudiar, descubrir uns nous problemas i fer-los front, acabar una  carrera, posar-se a treballar ( aleshores no penseu que la cosa no estava també difícil) i adonar-se´n que la seua vocació era altra que la d´advocat: la de ser escriptor. Inicialment poeta i després assagista. I per guanyar-se el pa de cada dia articulista (escriure als diaris). Eixe Fuster, és difícil de trobar als llibres. Viu només en la memòria dels qui l´hem conegut personalment . I cada vegada en  quedem  menys. I paga la pena que aprofitem  els qui encara estan vius  perquè ens diguen la seua impressió.

Jo en sóc un de tants. N´hauríeu d´escoltar altres. La seua figura és tan gran, tan inmensa i tan complexa  que només amb moltes peces, una d´ací i altra d´allà  i altra de més enllà, podem dibuixar una imatge quasi a la mida, perquè sencera i exacta resulta del tot  impossible.

Fuster va nàixer al carrer La Punta, nº 30, un 23 de Novembre de 1922. Per xamb, a la mateixa casa on vindria al món,16 anys més tarde, el Josep Palacios de qui, si encara no n´heu sentit parlar ja no tardareu massa, perquè és també un gran escriptor, poeta i dissenyador de llibres i cartells d´una elegància extrema. Sí, varen nàixer tots dos al carrer La Punta i a la mateixa casa. Però Fuster passà prompte a viure al número 10 del carrer Sant Josep. I allí va viure i allí va morir, un 21 de Juny de 1992, encara no havia fet els 70 anys, i per tant ara en fa 20 que ens deixà.

Si teniu a mà alguna foto de l'època podeu veure aleshores. No hi havia cotxes, es podia jugar amb tota tranquil·litat pels carrers: quina glòria, veritat?

Va créixer, va anar a escola, primer al parvulari de l´Encarnació, després al Centro Escolar del carrer Cullera, dirigit per D. Ricardo Lapesa que, segons diuen, donava unes bescollades “precioses” , no era com ara que ningú té l'atreviment , a l'escola, de tocar-vos un pèl encara que  armeu sarau, no feu cas del que us diuen els professors  o no feu els deures. Fuster ens conta com era eixa Sueca: “Quan jo era petit…” (ho podeu llegir cercant la pàgina 18 del llibre “Joan Fuster des de Sueca”).

Era jove més entre els joves de la seua quadrilla (també podeu trobar al mateix llibre fotos que ho confirmen) . Li agradava jugar de porter al futbol.


Estudià batxiller al Centro Politécnico (Escoles Jardi) i d´allí l´any 1942, quan tenia 20 anys, se n´anà a  València a estudiar Dret. Coneix els cercles literaris i valencianistes. Naix l´escriptor i l´home preocupat pels problemas dels valencians.

El 1962 (ara fa 50 anys), dedicat des de feia anys de ple a escriure llibres, correspondència, i articles de premsa, publica dos que el consagraran definitivament com a intel.lectual, pensador i polític, i que despertaran l´enveja i l´odi dels cercles feixistes, perquè amb eixos llibres,  “El País valenciano” i “Nosaltres els valencians”,  obri els ulls d'alguns valencians i fa que comencen a descobrir que els han estat enganyant durant anys i anys, segles inclús. Eixes obres que escriu senyalaran cap on ha de caminar el nostre poble si no vol que l'acaben per destrossar. Gràcies a ell comencem a saber d´on venim els valencians, qui som, que ens ha passat per ser com som, on ens trobem i què hem de fer si volem ser  un poble dret i fet, adult: lliure, responsable del seu destí. I ens mostra a més quins són els responsables del nostre retard i per què ens trobem en una situació en què no som carn ni peix i de la que tenim l´obligació d´alliberar-nos.

Jo, encara que n´havia sentit parlar d'ell, fou per aquells anys que el vaig conéixer. Com que s´havia iniciat una campanya de desprestigi contra la seua obra i la seua persona, anava d´ací  cap allà presentant i explicant el contingut i sentit del seu llibre, sobretot del que, en teoria, era el més inofensiu: El País valenciano. Quan li  tocà presentar-lo a l´Aula Magna de la Facultad de Medicina, li organitzàrem l´acte i com que jo era de Sueca quedí d'arreplegar-lo a l´estació del Nord.

Des d´aleshores ja no deixàrem d´estar en contacte. Tant sols un petit periode: de 1969 a 1971, en què jo exercia com a metge de poble, primer a Gavarda i desprès a Bugarra, on va nàixer el meu fill Jaume.

En tornar a Sueca els contactes foren més freqüents. Com amic i com a metge. Em demanà si jo volia ser-hi el seu metge de capçalera. I per suposat vaig acceptar i  ho considerí com un gran honor.

Durant els anys d´estudiant a la Facultad de Medicina, la dècada del 62-69, a Sueca hi havia un moviment estudiantil molt actiu, prou heterogeni en política i en estudis, però ens unia  un front comú: el valencianisme. Era el  Club d´Estudiants de Sueca. Fuster n´era un referent.

A partir dels anys 70, la meua relació amb el Fuster augmentà. Ell era tot un mestre per a tots els que teníem el privilegi d´escoltar-lo en les tertulies que espontàniament s´organitzaven en sa casa. Aquell homenot, Fuster, era com un pou immens de sabiduria. Una enciclopèdia oral. Amb ell, mentre conversavem,  bevíem i fumàvem. Sabia escoltar i li interessava molt la nostra opinió: la dels  joves. Ell parlava i tots, bocabadats, procuràvem que no se´ns escapara res del que comentava.

Xarravem formant un semicercle al seu voltant. Ell seia, el batí damunt del pijama,  al butacó . El racó on tenia lloc la conversa es trobava a un parell de metres de l´entrada de la casa,  una vegada passada la primera habitació que donava finestra al carrer, la de la dreta, entre la paret interior d´aquesta habitació i la cuïna. A un costat i altre el seu piló de llibres, la seua Olivetti (màquina d´escriure), el seus cigarrets rossos, americans, i el wiski ( ell diu que el Nosaltres li´l deu al Soberano i a la Tabacalera).

Xerràvem  fins a les dues o les tres de la matinada. De colp amollava: Bo, ja n´hi ha prou cristo, que jo m´he de guanyar el jornal ¡!. Au, criatures, tots a caseta, a dormir que ja és l´hora. I se n´eixíem uns darrere altres amb silenci. Bona nit, Joan. Apreníem, al seu costat, a estimar-nos, a estimar la nostra gent i la nostra terra, a comprendre el valor de la llibertat, i la necessitat de voler saber més coses cada dia.

Eren anys de “transició”. La Dictadura estava que si queia o no queia. L´oposició es preparava. I Fuster era la llum democràtica, el camí per on passava l´alliberament dels pobles i el rebuig al franquisme. Ens il·lustrava explicant-nos com l´època de la dictadura franquista consistia en un món fosc i tenebrós, d´ordeno i mando, en el qual qui no estava d´acord el fotien a la presó i mut i callosa. Passaven per sa casa molt sovint, més del que ell hagués desitjat, els futurs “mandamassos” a empapussar-se de quina opinió tenia sobre açò o allò, perquè pel seu prestigi era considerat com el Papa o el Patriarca.

Tractava a tot el món amb respecte. I només, amb discreció, amollava, de quan en quan,  alguna codolà dialèctica dirigida a l'hipotètic imbècil o estúpid que tenia al davant. Però sempre amb la màxima correccció. No he conegut una persona més oberta, pacient, amable, discreta,  i atenta a qualsevol opinió per insensata, o discrepant, que fos. Li agradava tenir enfront un interlocutor intel·ligent.

Estimava els xiquets. Un dia, per Nadal, li regalàrem una foto on hi eren agafats a un arbre, el Jaume i el Jordi, cinc i quatre anyets respectivament, i la tingué exposada durant anys damunt la baraneta de la ximeneia de llenya, que per cert mai l´he vista encesa.

Era un bon pacient i molt  considerat. Mai va eixir de la seua boca una paraula de queixa al meu quefer, li hagués o no encertat la medicació per alleugerir les seues molèsties. Sol·licitava els meus serveis professionals només quan considerava que no hi havia més remei i això era sempre que automedicant-se no havia aconseguit  pegar en  terreta al seu problema de salut.  Li renyia, amablement,  per no haver-me avisat més prompte. Però tornava a fer el mateix una i altra vegada. Li molestava molt molestar. Jo li  aconsellava què havia de prendre i què havia de fer per mantenir un millor estat de salut, i ho agraïa, però, per la seua feina i perquè s´apanyava a soles, moltes vegades se n´oblidava.

El 79 fou per a ell un any de gran satisfacció i optimisme. Estava content com a veí de Sueca i amic meu,  celebrades les primeres eleccions municipals en abril, es constituí al mes següent el primer Ajuntament Democràtic desprès de 40 anys de franquisme,  i jo, el seu metge  ( ¿Vosté vota? Li preguntaren. Tot cristo ho sap –contestà –vote al meu metge ) havia estat elegit Alcalde.

Vingué Moret a l´any següent. Es conegueren. L´Ajuntament entrà, aviat encara no havia passat un any de les eleccions) en una crisi política. I més endavant el País, quedant-se una mica decencisat per tantes  renúncies com va veure i que no podia haver-se-les imaginat.  Les esperances a poc a poc anaven perdent-se.

Posteriorment la Universitat el nomenà Professor. Li encarregaren la càtedra de Filologia Catalana.

Per dues vegades li posaren bombes. La més greu la del 1981.

L´abril del 92 es celebraren els 30 anys de la publicació del Nosaltres els valencians. Dinarem a la mar, en Motilla, al reaturant El Catapí. I l´Enric va ser convidat. Papà, recorde que em digué, trobe el Fuster molt desmillorat ¿és que no es troba bé?

Al cap d'un parell de mesos, era  migdia del 21 de Juny, a l'Associació  de Veïns – de la que era membre – es preparava per anar a dinar al Catapí per celebrar la fi d´exercici d´eixe any. Telefonà Palàcios des de ca Fuster. “Jaume, vine, Fuster m´ha dit que t´avise, ha passat la nit molt malament i no està gens bé”. En arribar: només dues paraules, com si estigués esperant-me per acomiadar-se. I morí el suecà més suecà (“…entre residir en Barcelona o en Sueca, prefiero Sueca…Cuando alguien me pregunta por qué vivo en un pueblo a pesar de los pesares, siempre contesto, de entrada: porque es mi pueblo”), el pensador i intel.lectual més gran, més important i més influent que ha donat no sols Sueca, sinó el País Valencià, i potser no exagere massa si dic que també de l´Estat Espanyol, al llarg del segle XX. I quan vos pregunten que és ser fusterià no és mala resposta contestar que “es la nostra manera de ser valencians”.

Gràcies.

dijous, 8 de novembre del 2012

Una petita reflexió

Des del sud valencià 

Tudi Torró

Revista Allioli. Octubre, 2012 

M'agradaria referir-vos dues històries d'alumnes de Secundària. La primera tracta d'un alumne escolaritzat a un IES d’Alacant, ha passat tota la seua escolaritat a un centre de Primària de doble línia (PIL/PIP), ell anava a PIP,  és el fill d’'un amic, té quinze anys. Fa unes setmanes va venir amb son pare a passar el dia a  casa, interactua poc, està tot el dia pendent del seu mòbil i de la televisió i, a l’'hora d’'acomiadar-nos, li parle en valencià i contesta iradament, - A mi, háblame en castellano que no te entiendo- No cal que us diga el que li vaig contestar.

L'’altra història es situa a Elx, alumne de catorze anys, escolaritzat a un IES, prèviament tota l’'escolarització en un centre PIP. Conec bé a la mare, són immigrants però el xiquet ha nascut a Elx, la mare, molt preocupada, em diu que a l’'IES que va el xiquet, encara que assisteix a un PIP (Programa d’Incorporació Progressiva) té moltes assignatures en valencià i li les han suspès quasi totes perquè no l’'entén, vol anar a un altre IES on no impartisquen tantes assignatures en valencià....També li explique alguna cosa que no ve al cas.

Aquests xics, sense por a equivocar-me, jo diria que representen el 90% de l'’alumnat escolaritzat en un Programa d'’Incorporació Progressiva a les grans ciutats del nostre territori (Alacant, Elx, València…)

¿A qui hem de responsabilitzar del seu nivell de llengua?

Podem continuar parlant tot el que vullgam del què diu i mana la normativa, de l'’innecessari nou Decret de Plurilingüisme, però si no ens apliquem a entendre com aprenen els nostres alumnes; per què aprenen; què els mou a aprendre; com els podem interessar per aprendre...donarà igual el que es legisle, siga bo o dolent, perquè allò principal -el principi- està amb nosaltres... Com diu José Luis Sanpedro “L'’educació és fonamental en la vida de tota persona i per a que es produïsca la connexió necessària entre alumne i docent es necessita un 50% d’'amor i un altre 50% de provocació”,  si això ho fem en valencià, tindrem guanyada la batalla contra la desafecció per aprendre i sobretot per aprendre en la nostra llengua.

Ningú qüestiona  l’èxit dels programes d’'Immersió ¿ Per què? La resposta és evident:

No només es tractava de tenir una bona planificació i un bon disseny, tot i ser important, el professorat era conscient que en un Programa d’'Immersió Lingüística havia d'’aplicar necessàriament tècniques pedagògiques i emocionals adients, la llengua era el vehicle i, en els programes d’'immersió, el vehicle era el valencià.

Ho il·lustraré amb  aquesta anècdota: “Alumna de 4 anyets, castellanoparlant, Elx, mai havia escoltat parlar en valencià...i quan ix del primer dia de classe li pregunta sa mare un poc preocupada, - Què tal la maestra, lo has pasado bien. I li contesta la xiqueta entusiasmada – Muy bien, hablaba en inglés pero lo he entendido todo!!! 

D’això era del que es tractava....

dimecres, 31 d’octubre del 2012

La submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic

Lliris Picó i Carbonell

Publicat a El Punt-Avui, 25/10/2012

Trobe que només hi ha una cosa més estúpida que vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància: pensar que la ignorància és graciosa. Us situe: reunió de pares del primer curs d'ESO del Programa d'Ensenyament en Valencià d'un institut qualsevol d'un poble de les sofertes (des del punt de vista lingüístic) comarques del Sud. La tutora pregunta, temorosa, si hi haurà cap problema si la reunió es fa en valencià. Se m'accelera el pols i note que la sang em puja a les galtes.

Pense que ja estem com sempre, però m'anime mirant la part bona: aquesta almenys ha preguntat... M'afanye a dir que al llarg dels cursos de primària quasi totes les reunions s'han fet en valencià i no ha hagut cap impediment. La tutora sembla que comença a respirar tranquil·la. Una altra mare comenta una cosa així com “yo no hablo valenciano, pero bueno...” La tutora entén que amb el “pero bueno” ens perdona la vida i arranca a parlar. No passen molts minuts abans que un pare (em fa l'efecte que és el marit de qui ens ha donat el permís per parlar la nostra llengua) diu exactament: “Espera, espera, espera. Si vas a hablar en valenciano habla claro o hablas en español perque yo no lo entiendo.” Un grup de pares, no poc nombrós, esclata a riure. El fatxenda que ens ha manifestat el seu desconeixement lingüístic es creix amb les rialles i reitera, tot cofoi, la seua ignorància: “¿Qué pasa? Sí es verdad: no sé valenciano”. La professora vacil·la uns segons... “Bueno, pues no hay problema”. I la gent torna a riure. Se'ns riuen a la cara...

Quan la tutora ens està explicant els criteris d'avaluació de l'assignatura de valencià, l'ignorant graciós torna a interrompre per exposar-nos un supòsit: “¿Qué pasa si mi hija suspende el examen de lectura pero saca un diez en el de gramàtica? Que ya te digo jo que no va a ser el caso porque en valenciano no se entera de nada.” Ho diu entre rialles. Apa! Si s'envaneix també d'haver transferit el graciosíssim valor de la ignorància a la seua filla.

Em pregunte què ha estat fent aquest pare tots aquests anys en què la seua fiilla ha estat matriculada en un PEV. És que no l'ha ajudada a fer els deures? És que no li ha preguntat la lliçó quan tenia un examen? I si ho ha fet, no ha sentit mai la curiositat d'entendre de què parlava la seua filla, què aprenia a l'escola? Voleu dir-me que el nostre sistema no ha funcionat i no solament no ha sigut capaç de crear nous valencianoparlants sinó que no ha pogut crear ni tan sols “valencianoescoltants”? No és cert.

Després de sis cursos, estic segura que l'ignorant graciós ens entén perfectament, però no pot evitar l'excitació de veure com la fanfarroneria ens fa caure en la submissió lingüística. Doblegar voluntats lingüístiques deu provocar-los un plaer quasi orgàsmic. I, dic jo, no penseu que després de quasi trenta anys d'esforços per redreçar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra normalitat cívica ja n'hi ha prou de submissió?

En tot aquest temps el nostre sistema educatiu ha creat valencianoparlants i “valenciano escoltants” (si voleu valencianoparlants passius que ja poden posar en actiu l'oïda...) que han de saber que per a nosaltres parlar valencià no solament és un dret sinó que és un deure i un deute pendent amb la nostra pròpia dignitat. Si volen un orgasme de poder que es busquen una altra meuca!

dimarts, 30 d’octubre del 2012

3.000 mots per la llengua

ELENA CÍVICO
   
Publicat a Nonada.es, 30/10/2012

La meua iaia sempre ha sigut molt guilopa, ella no sol parlar foradat. No fa massa a les seues nétes encara se’ns escapava una rialla quan ens deia que volia fer-nos un preguntat. Ella no havia estudiat en valencià, nosaltres sí. Mascarar, bonegar, haca… D’on s’hauria tret eixes paraules?

L’alcoià Eugeni S. Reig probablement ens hauria marmolat. Encara que desconeguts per a nosaltres, aquestos mots formen part del nostre lèxic tradicional. L’autor de ‘Valencià en perill d’extinció’ (1997 i 2005) i ‘Les nostres paraules’ (2009) col·labora amb RodaMots. Cada dia un mot pràcticament des dels seus inicis, sobretot assessorant amb el vocabulari valencià. RodaMots és un butlletí que envia un breu missatge de correu electrònic, de dilluns a divendres, als curiosos i lletraferits subscrits.

Aquest mail conté una paraula o expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i el passatge d’un autor que il·lustra l’ús del mot. Una idea que el barceloní Jordi Palou va amprar als creadors d’un dels butlletins més populars d’internet arreu del món, A Word A Day,  i a través de la qual pretén que els receptors amplien i milloren el coneixement de la llengua.

El primer mot es va enviar el 2 de març del 1999, set anys abans de que Facebook i Twitter irromperen en la xarxa. I hui ja s’han compartit més de 3.000 paraules en català. RodaMots compta amb més de 24.000 subscriptors i 2.500 seguidors al Twitter. De la plataforma social de Mark Zuckerberg, de moment, no volen saber-ne res.

El coordinador de RodaMots calcula que entre un 15 i un 20% dels subscriptors són valencians. De fet els rodamotaires provenen de tots els territoris on es parla la nostra llengua i també de l’estranger, des d’Austràlia a l’Argentina, passant per la Xina, Mèxic, el Canadà, els Països Baixos, Finlàndia, el Brasil, Alemanya, els Estats Units i Turquia, entre molts altres països.

L’escriptor, antropòleg i sociòleg Joan F. Mira és el segon autor més citat a RodaMots, després de Josep Pla. Altres autors valencians citats sovint són Enric Valor, Isabel-Clara Simó, Josep Vicent Marqués, Ferran Torrent, Ovidi Montllor, Enric Sòria, Martí Domínguez, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Josep Lozano. En el marc de l’associació Xarxa de Mots, a la qual pertany aquest projecte, n’hi ha altres en marxa com el Punt de Mira, una web on s’apleguen els articles de J.F. Mira.
Sense subvencions ni publicitat

Des del 2006 es fan campanyes de donatius cada any i mig o cada dos anys entre els subscriptors, a canvi de llibres o discos, per tal de cobrir les despeses de funcionament de ‘Cada dia un mot’. Aquest projecte no rep cap subvenció de cap entitat pública ni privada i la subscripció és gratuïta. La col·laboració econòmica dels subscriptors que volen participar en les campanyes és crucial per a la continuïtat i la independència de la iniciativa.

Amb el temps RodaMots ha anat alimentant una base de dades amb moltes paraules, frases fetes, refranys, locucions, etc., cadascuna acompanyada d’un o dos passatges literaris o periodístics.. Pel setembre de l’any passat se li va retre homenatge a Enric Valor pel centenari del seu naixement.

Parla Eugeni S. Reig, en l’escreix, de la rondalla recollida per  l’escriptor de Castalla: ‘El corb i la rabosa’. Un mot aquest últim que “sempre hem donat els valencians a aquest cànid, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. La primera constància escrita d’aquest vocable la tenim en els sermons de sant Vicent Ferrer. L’anomenem rabosa, precisament, pel rabo tan gran que té. La paraula rabo, àmpliament usada pels valencians, deriva del llatí «rapum» que significa ‘nap redó’. El mateix origen tenen, molt probablement, rabassa i rap. El fet que el mot rabo siga el que empra el castellà per a denominar la cua dels mamífers ha originat que se’l considere com un castellanisme  inadmissible, però crec que caldria que repensàrem aquesta actitud”, puntualitza Eugeni.

“Dins un mot, quanta gent que hi viu!” deia el poeta de Burjassot. Un vers de Vicent Andrés Estellés que ens recorda la varietat i la riquesa de la llengua catalana i que des de fa tretze anys encapçala la portada de RodaMots. Cada dia un mot.

Reports de la Morta Viva


El prestigi del valencià ha crescut entre els joves en els últims 10 anys, però, en canvi, hi ha disminuït la identificació.

Enric Sòria

Publicat a El País, 17/10/2012

Acabe de llegir el primer número d’una nova revista, l’Aula de Lletres Valencianes, Revista Valenciana de Filologia, publicada per la Institució Alfons el Magnànim i dirigida per Abelard Saragossà, a qui secunda una nodrida llista d’universitaris. L’Aula és una publicació que homenatja des del seu mateix títol dos revistes importants, la clàssica Taula de Lletres Valencianes i la potser menys coneguda Revista Valenciana de Filología, que va editar també El Magnànim en els anys durs de la postguerra, gràcies als bons oficis de gent com Manuel Sanchis Guarner i Arturo Zabala. S’inscriu així a dretcient en una honorable tradició i mira de continuar-la.

Els objectius de la nova publicació són filològics, en el sentit acadèmic, però també es proposa una utilitat pràctica: “millorar l’activitat de les aules on s’ensenya el valencià”. És a dir, facilitar la tasca dels nostres docents i potser encoratjar-los, que prou falta que els fa, sobretot ara que l’aprovació del decret de plurilingüisme posa en perill l’aprenentatge en valencià i, amb ell, bona part del treball fet. Aquest és l’horitzó, més aviat fosc, que ombreja l’aparició d’Aula.

El seu primer número conté articles molt instructius. A mi m’ha interessat particularment el treball de Raquel Casesnoves sobre les actituds lingüístiques dels joves valencians. En conclusió, sembla que el prestigi del valencià ha crescut entre els joves en els últims 10 anys, però, en canvi, hi ha disminuït la identificació com a cosa pròpia, perquè la majoria ja no el parla. La substitució lingüística continua accelerant-se, i el valencià –molt valorat, això sí, com a bonic idioma alié- va fent a presseta el seu camí cap a l’extinció, si no hi posem remei. Tot això ja se sap, però veure-ho reflectit en xifres, amb metodologia sensata i amb detall, fa impressió.

Però l’article principal, perquè és programàtic, és el que obri la revista: “El valencià modern”. Aquest text analitza el procés de normativització del valencià al llarg del temps i assenyala alguns dels problemes amb què s’ha trobat. Segons els autors, l’objectiu de la Renaixença era recuperar la dignitat històrica de la llengua, tenint ben en compte el seu ús viu, però aquest objectiu es va anar alterant, sobretot amb el Noucentisme, per a donar pas a un model en què predominava un dialecte –el català central- sobre els altres, alhora que s’imposava una normativització excessiva, embolicada i elitista, obsedida per la lluita contra el vulgarisme i la castellanització, que només tenia en compte l’ús escrit (i encara en els gèneres més refistolats) i que, per tant, era singularment inepta per als mitjans de comunicació de masses, especialment els orals, que ara són els predominants. A més, aquest model distanciava el poble pla de la seua pròpia llengua, convertida en un inacabable camp de mines ple de lletra menuda, per on era impossible moure’s amb una mica de familiaritat. Les coses no poden anar així, perquè, com sostenen els autors, una distància excessiva entre la llengua viva i el registre culte converteix aquest en inoperant. “Una lliçó europea del segle XX és que la llengua dels mitjans de comunicació és el model decisiu”, i com que ningú pot veure la tele o escoltar la ràdio amb el diccionari sempre a la mà, “la supeditació de la llengua literària al model dels mitjans de comunicació ha comportat la reducció de la distància entre la llengua considerada culta i la llengua espontània”.

“Una lliçó europea del segle XX és que la llengua dels mitjans de comunicació és el model"

Tot això està molt bé; més encara, és obvi, i si a molts amadors del valencià encara no els ho sembla és perquè la normativitis excessiva –barrejada d’autoodi- ha fet entre nosaltres estralls greus. Una altra cosa és que els autors a vegades formulen aquesta obvietat de forma ausades dràstica. No cal, per exemple, que triem entre defensar l’ús social de la llengua o defensar-ne la unitat. Per descomptat, l’ús és prioritari, perquè a ningú li importa ni poc ni gens si una llengua morta està fragmentada o no (i qui no ho veja així s’ha tornat boig), però el fet és que, amb una mica de sentit de la mesura, podem defensar els dos objectius al mateix temps, i en realitat es complementen.

En conclusió, els propòsits dels autors són molt plausibles: impulsar l’ús del valencià en la comunicació pública i augmentar la identificació de la gent amb la nostra llengua, que per això és la nostra. No dubte que la lluita contra la normativitis contraproduent i la resta de malalties nostrades que patim pot ser útil. El problema és que, si mirem els mitjans de comunicació que tenim, i com els tenim, i com està l’escola i, en fi, quin és el discurs públic actualment existent, haurem de concloure que el principal obstacle per a la supervivència del valencià no el remourà la filologia, sinó, en tot cas, la política. Per desgràcia, l’única cosa que volen del valencià alguns valencians és que no se’l senta, o que desaparega. I, ara com ara, són els que manen.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Les llengües soterrades de l'estació

Eugeni S. Reig

Publicat a EL PUNT-AVUI, el 22/10/2012

L'edifici de l'estació del nord de València, inaugurada el 8 d'agost de 1919, obra del valencià Demetrio Ribes Marco, és una meravella arquitectònica clarament influenciada per l'estil del vienés Otto Wagner.

El 12 de juliol de 1983 va ser declarada monument històricoartístic. En el seu vestíbul, amb una bella ornamentació de trencadís obra del pintor valencià Gregorio Muñoz Dueñas, ens trobem uns quants rètols que ens desitgen que tinguem un bon viatge en diverses llengües, com ara l'italià, l'anglés, el portugués, el grec, el rus o l' alemany. Són uns bells rètols de trencadís que ja tenen un segle d'existència.

Quan anem a traspassar la porta de la dreta que ens mena cap a les andanes veiem el rètol en llengua castellana. Però ¿i en valencià? ¿És possible que l'arquitecte Demetrio Ribes, que era de la ciutat de València, oblidara la llengua de la seua terra? Doncs no, no la va oblidar. En cadascuna de les dues columnes que hi han en el vestíbul diu bon viatge, en la llengua dels valencians, i a més, ho diu també en basc, en gallec i en castellà. Són uns bells rètols de trencadís, com els altres, però que algú, fa ja molts anys, va tapar amb una obra al voltant de les columnes per a posar uns seients.

Supose que això dels seients era només una excusa i que va manar tapar parcialment les columnes amb l'única finalitat que no es pogueren llegir coses tan tremendament subversives com bon viatge i ondo ibilli. Espere que manara que l'obra es fera de manera que algun dia es pogueren destapar les columnes i es pogueren recuperar els magnífics rètols ara colgats.

Confie i desitge que, a més d'atemptar contra el nostre patrimoni lingüístic, no atemptara també contra el nostre patrimoni arquitectònic.

dijous, 14 de juny del 2012

L’últim supervivent de les Normes de Castelló

Joan Carles Martí
Publicat a Núvol, 13.06.2012

Josep-Lluís Bausset. Mestre, activista cultural i polític valencià.

He llegit la notícia al diari EL PUNT AVUI sobre la cerimònia per la mort del patriota valencià Josep-Lluís Bausset, als 101 anys. Entendreu que, elxà com sóc, no haja pogut més que emocionar-me malgrat no ser catòlic practicant en llegir:

«El prior de l’abadia de Montserrat, Joan Carles Elvira, va oficiar el funeral, en què van sonar les notes de la Coronació del Misteri d’Elx».
Diu el periodista que no hi havia ningú de la Generalitat Valenciana. Bausset era el darrer signant viu de les Normes de Castelló de 1932. D’aleshores ençà, els escriptors valencians hem evolucionat, en una línia de convergència lingüística clara amb catalans i balears, que alguns volen fer recular ara en una mena de secessionisme tou que vol fossilitzar, i fixar les diferències, entre valencians i la resta de catalanoparlants: fins i tot en punts assumits, no tan sols en l’escriptura, sinó en la parla de molts valencians al carrer. De fet, hi ha qui sord com una tabala, no escolta o no vol escoltar la parla dels joves i no tan joves valencians. Els valencians hauríem introduït, als nostres parlars, segons ells, molt poques innovacions que ens arriben d’altres parles catalanes. S’enganyen o enganyen?  Els valencians que tenim més de cinquanta anys sabem com parlàvem de joves i com parlem ara. És més, sabem com parlaven els nostres pares i com parlen els fills educats «en valencià». Ho tinc a casa.

Hi era la presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al soterrament d’en Bausset? No parle d’alguns que puguen haver anat a títol «individual» sinó de la màxima representació oficial de la Institució. Espere que siga una mancança de l’informador i que no estigueren massa atrafegats apedaçant teles amb dues grafies d’oronelles urbanes lletranafrades que s’enlairen «raent raent» terra, de tan baix que volen i ens volen fer volar. I no es tracta d’elitisme sinó de ràbia davant la pobresa lingüística que ens volen fer assumir als qui coneixem la riquesa de les nostres parles valencianes i de la llengua catalana compartida. Sí algú en sap res, dels pardals de l’Albufera que no hi van acudir, que ho esmente als comentaris d’aquest blog. Demanaré excuses si cal.

La veritat és que els símbols, els que importen, els que ens inclouen, als valencians de llengua catalana, en una cultura d’abast europeu i universal, són sempre dels mateixos dos colors allargassats de la senyera quadribarrada: els que acompanyaven el taüt de Josep-Lluís Bausset, de Manuel Sanchis Guarner, d’Enric Valor i Vives, de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster i Ortells, a més d’Antoni Bru i Josep Maraldés a Elx. Són els que tinc encomanats el dia que m’arribe l’hora. Li ho acabe de recordar a ma muller no siga se li oblide. Li ho dec haver dit abans.

I tot això passà a a Sant Andreu de l’Alcúdia, a la Ribera, al País Valencià, al so de la dolçaina i del tabalet. Glòria i honor als nostres herois! Que no ens els furten perquè, amb documents sonors i tot, els faran dir el que no digueren mai perquè ja passa. Permeta’m Sr. Bausset, llevar-me el barret, amb humilitat, davant seu.

dijous, 7 de juny del 2012

Bilingüisme hipòcrita

Ferran Suay

El Punt, 29/05/12

Des de fora de l'escoleta pública de Massalfassar, que —per descomptat— està en mans privades, i s'anuncia com a bilingüe, he pogut comprovar que el bilingüisme que fan servir és el mateix que utilitza el president Alberto Fabra: les instruccions que pronunciaven les mestres eren unes vegades en castellà i les altres en espanyol.

No m'he quedat a comprovar-ho, però no dubte que potser hi haurà algun moment, al llarg del dia, en què les criatures menors de tres anys podran sentir la llengua del poble en què viuen. O potser serà que a aquelles criatures que han estat prèviament identificades com a 'valencianoparlants' se'ls adreçaran —privadament— en valencià. La llengua d'ús, però, sense cap mena de dubte (ni de manies) és la dels castellans.

I és que allò que molesta als exterminadors lingüístics (individus, empreses i institucions de la mateixa tropa ideològica que governa actualment el País Valencià i les Illes) no és que la gent sàpiga parlar idiomes. “El saber no ocupa lloc”, diran —segurament— incorrent en l'error ben freqüent de considerar que la capacitat del cervell humà és il·limitada. El que realment els molesta és que la gent parle en valencià; més encara, que pensen que poden usar el valencià com si fora una llengua normal, en comptes d'una parla subsidiària, subordinada i supeditada a l'autoritat superior (castellana, per descomptat!).

No els molesta el valencià sempre que l'usem durant les festes patronals, en ocasions assenyalades, i sempre després de comprovar que no hi ha al davant cap representant de la raça superior monolingüe, que puga sentir-se ofés, molest o insultat per l'atreviment indígena d'usar un idioma que tot i ser l'originari del lloc on vivim, i plenament oficial, té l'imperdonable pecat de no ser el castellà.

I és això el que malden per ensenyar-los des de la més tendra infantesa; des de l'escoleta. Que el que és “normal” és parlar a tota hora en l'idioma dels castellans; cantar les cançonetes dels castellans i ignorar les valencianes; jugar als jocs dels castellans i viure d'esquenes als propis. Aquesta és la millor garantia que el dia de demà, creixeran per a ser uns valencianets acomplexats i submisos fins a l'angúnia, incapaços de mantenir la dignitat —i la llengua— davant d'aquells que —com a parlants d'una llengua que sí que té exèrcit— han de ser considerats superiors, per molt que siguen uns discapacitats lingüístics que només saben parlar un idioma i —sovint— el parlen malament.

Això és el que ensenyen les empreses privades que han aconseguit (amb licitacions tan transparents com solen ser les que perpetra el partit dels imPPutats) gestionar les escoletes infantils de molts pobles valencians. Ensenyen les criatures valencianes a avergonyir-se de ser el que són, i a plegar-se, des de ben xicotetes, a l'idioma dels amos castellans. I tot això ho fan —cal que no ho oblidem— amb la complicitat (ja siga resignada o entusiàstica) dels pares i les mares de les criatures.

dimecres, 23 de maig del 2012

Valencià en els mitjans, la lluita continua

Alumnes de Grau de Periodisme de la Universitat de València

El Punt, 19/05/2012

La situació del valencià a les nostres terres és digna de la mítica frase de Jaume I “Vergonya, cavallers, vergonya!”, amb la que recriminava als seus cavallers la falta de valentia en l'assalt a Mallorca. El poder dominant que s'ha instal·lat en terres valencianes en les últimes dècades ha seguit una tendència històrica de castellanització i de relegar el valencià en un lloc secundari i marginal. I això és un gran problema perquè la llengua és l'element més significatiu de la identitat valenciana, sense valencià no hi ha cultura valenciana.

La realitat dels mitjans de comunicació en valencià és un reflex de la feble identitat social dels valencians i de les nul·les polítiques lingüístiques de la Generalitat pel que fa al foment de la llengua en la comunicació. Han passat quasi 30 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i la presència de la llengua vernacla en els mitjans és marginal. I la situació actual no presenta indicis de millorar. En un context polític com el present, l'obsessió febril per equilibrar els comptes públics amb retallades constants i pèrdua de drets laborals i socials ens ha privat per complet de la perspectiva i de la raó. Ara els problemes de la comunicació en valencià es multipliquen.

Les dades d'audiències i consums constaten una dura realitat. El País Valencià no té cap diari d'informació general en valencià, sols el 3,5% de l'audiència escolta ràdio en llengua autòctona i la televisió autonòmica que paguem tots els valencians, Canal 9, només emet el 47% de la seua programació en valencià, mentre que les televisions de Catalunya i Galícia emeten al 100% en llengua pròpia. El govern valencià no està defensant el dret de la ciutadania a veure una televisió en la seua llengua. La Generalitat no s'ha preocupat per convertir el valencià en llengua normal de comunicació en Canal 9 ni per la qualitat dels seus continguts, l'ha utilitzat com a mitjà de propaganda i no de vertebració social i cultural. I això l'ha convertit en una televisió poc creïble. De fet, en els últims anys l'audiència de Canal 9 ha caigut en picat, del 22,5% de quota de pantalla que tenia en 1995 ha baixat al 7,9% en 2011.

Tot açò no resulta massa sorprenent. En una comunitat autònoma on ni tan sols el seu president parla valencià, què s'ha d'esperar del respecte a la seua pròpia llengua? El problema té una base innegablement política. S'ha polititzat amb excés l'ús de la llengua, fins al punt que s'ha aparcat la normalització del valencià a nivell social i comunicatiu. Patim una diglòssia comunicativa de la que no trobem un camí clar d'eixida. El desinterés del Consell es plasma en fets com la ridícula assignació destinada a promoure l'ús del valencià en els mitjans. En 2009, quan encara la crisi econòmica no havia mostrat del tot les seues dents, el País Valencià destinà 120.000 euros al foment del valencià en els mitjans, una xifra irrisòria en comparança als set milions d'euros que donà Catalunya al mateix fi, els 5,7 milions del País Basc i els 3,5 de Galícia. Fins i tot, Astúries amb 415.000 euros per a una comunitat de parlants del bable de poc més de 100.000 persones, supera l'ajuda valenciana.

Siga com siga, des del Consell s'imposen estils lingüístics que acaben per contagiar a la societat i configurant el panorama dels mitjans de comunicació que tenim. És ben cert que, ara per ara, hi ha poca audiència de mitjans en valencià. Però no és tant un problema de manca d'oferta ni de qualitat, sinó més bé de demanda conformista i de qüestions socials. Això no obstant, la nostra llengua resisteix en els mitjans de comunicació les galtades de les autoritats. Viu contra les cordes, el combat està en un moment crític però no ha acabat. Pot ser el present és descoratjador, però hi ha un futur possible, no tot és negatiu. Un dels reptes de futur en la comunicació és aprofitar una joventut que demostra cada vegada més el seu interés pel valencià, sobretot en Internet on el 24,7% dels usuaris usen sempre o habitualment el valencià en la pàgina principal del navegador i el 32,3% en les xarxes socials.

Som encara a temps. El futur dependrà dels col·lectius i ciutadans que lluiten pel valencià, de què la Generalitat siga capaç d'actuar veritablement com a motor de normalització lingüística, i sobretot de la consciència cultural de les noves generacions que no volen deixar morir la seua llengua ni perdre la identitat, perquè sense valencià no hi ha cultura valenciana.

dimarts, 22 de maig del 2012

Valencià al bany maria

Jesús Puig
Levante EMV, 22/05/2012

Potser jo no entenga el virtuosisme romàntic de Vivaldi o no sàpia descriure la força expressiva d´un Van Gogh, però sé perfectament que la Conselleria d´Educació ha posat el valencià al bany maria. Política dissenyada per l´inefable Alejandro Font de Mora (i Turón, perquè se´n recorden també de sa mare) i seguida pels seus successors. Bàsicament consisteix en postergar el valencià mitjançant l´estratègia de la gradualitat, és a dir, actuant a poc a poc contra tot allò que el potencia: ara suprimint ajudes, ara llevant assessors didàctics, ara no autoritzant nous programes d´ensenyament en valencià, ara impedint la continuïtat de les línies en valencià de Primària a Secundària... Tot un seguit d´actuacions graduals que s´han aplicat al llarg dels darrers cursos, i que haurien provocat una forta reacció si s´hagueren adoptat d´una sola vegada.

Així, doncs, la salut del valencià és cada curs més problemàtica. Tot i que les Trobades d´Escoles desperten una certa eufòria, l´optimisme resulta un miratge atès el deteriorament gradual a què el valencià és sotmès. Aparentment gaudeix de bona salut; com aquell malalt que té bon aspecte, menja, beu i passeja, però cada dia que passa la malaltia progressa. I així van: desmuntant el sistema educatiu en valencià. Saben perfectament el que fan. Substitució lingüística per la via lenta a fi que resulte imperceptible i que la gent ho accepte amb resignació i fins i tot amb indiferència. Tant és així que hui tenim més de 125.000 xiquets que volen €i no poden€ estudiar en la nostra llengua. Si com diu un proverbi oriental un viatge de mil milles comença amb el primer pas, el PP n´ha donat ja uns quants.

Per tant, el bany maria representa la tècnica culinària que els gourmets de la conselleria apliquen al valencià com a llengua vehicular. Quant al valencià com assignatura, al bany maria també, fins que esdevinga matèria maria en la cassola plurilingüe, on la calor directa la rep només el recipient on bullen el castellà i l´anglès.

dijous, 17 de maig del 2012

L'entrada de moros 2012 en Canal 9

Eugeni S. Reig

El Punt, 6/05/2012

Diumenge 22 d’abril vaig seguir la retransmissió que Canal 9 va fer des d’Alcoi de l’entrada de moros. Els comentaris els van fer el locutor Ferran Cano i dues presentadores.

Cal especificar que el valencià dels locutors, completament betacista i bastant ieista, era una barreja ben curiosa de valencià dialectal de les comarques centrals (ús reiterat de gerundis com ara “tinguent”, “caiguent”, i, sobretot, “vegent” que vàrem tindre ocasió sentir en diverses ocasions, “distragut”, “pos vinga”, etc.), valencià en conserva –d’eixe que ensenyen en els cursets– (“demà passat” en lloc de “despús-demà”, “fem una xicoteta pausa” en lloc de “fem una pausa ben curteta” i, sobretot, l’artificiós “bona vesprada” quan els valencians hem dit sempre “bon dia” mentres hi ha hagut llum del dia, siga l’hora que siga) i pseudovalencià castellanitzant (“que barbaritat” en lloc de “quina barbaritat”, “mare, que por” en lloc de “mare, quina por”, “que cavall més impressionant” en lloc de “quin cavall més impressionant”, “me dóna igual” en lloc de “tinc igual”, “com té que ser” en lloc de “com ha de ser”, “ara ho vaig a dir jo” en lloc de “ara ho diré jo”, “és increïble el calor” en lloc de “és increïble la calor”, “rebent el calor del públic” en lloc de “rebent la calor del públic”, “però dóna igual” en lloc de “però és igual”, etc.).

La reportera Chus Lacort ens va oferir un bon grapat de calcs del castellà i, a més, de tant en tant i sense cap motiu, deia alguna cosa directament en castellà: “mira como bailo”, “no me cambies por ninguna”, etc. Va ser especialment notable l’entrevista que li va fer a un bou. Es va acostar al bou i li fa fer unes quantes preguntes sobre la festa de moros i cristians. I li les va fer ¡en castellà! El bou no va respondre, així que no sabem si l’animal parlava la llengua de Cervantes, com pensava la reportera. Em va recordar una anècdota molt curiosa que vaig viure en certa ocasió a la ciutat de València. Una anciana passejava acompanyada d’un gosset. La dona caminava i parlava amb ella mateixa. Ho feia amb veu prou alta per a poder sentir-la i entendre-la sense cap problema. La dona parlava valencià. De sobte s’adreçà al gosset i ¡li parlà en castellà! Em va deixar bocabadat. Ara, quan he vist que Chus Lacort parlava castellà al bou he comprés que, per a algunes persones, els animals parlen castellà. A mi no se m’hauria acudit mai de la vida pensar que el castellà és llengua d’animals però, evidentment, cadascú te les seues idees. Respecte total.

Una de les locutores, referint-se a una de les peces musicals que sentíem en l’entrada, va dir “està composat pensat en la seua dona, Isabel”. Les peces musicals no es “composen”, es “componen”· No li faria gens de mal consultar el diccionari.

Un dels moments més impactants va ser quan una de les locutores va dir “a veure si tenim sort i vegem l’arc de Llorenç”. Volia dir, evidentment, “l’arc de Sant Martí”, perquè estava plovent. Sublim. Insuperable.

Sobre l’ús desastrós de la partícula pronomino-adverbiel en m’estime més no dir res perquè és perdre el temps miserablement.

El més lamentable de tot va ser la gran quantitat de ee i de oo tòniques que haurien d’haver pronunciat doble obertes, com fem tots els valencians, i varen pronunciar tancades o quasi tancades: “entrada móra”, “canal nóu”, “Alcói”, etc.

divendres, 30 de març del 2012

La «broma» del senyor Bertomeu

Josep Lluís Bausset

Levante-EMV. 22/03/2012

Quan algú té més de cent anys, es pensa que ja no el pot sorprendre res! Però s´equivoca. Això m´ha passat a mi amb l´article Apostem pel valencià del senyor Lluís Bertomeu (Levante-EMV, 1 de març). Diu que el PP aposta pel valencià. De veritat s'ho creu això? Diu que el PP va promoure la Declaració d'Ares, però que ha fet el PP d´eixe decàleg? No recorda la notícia de Levante-EMV del 14 de novembre de 2007?: «Las Cortes han rechazado hoy, con los votos del PP, aprobar la "Declaració d´Ares", un decálogo de medidas para consolidar el uso del valenciano en la Administración».

Diu que s'ha de potenciar l'ús del valencià «amb l'exemple diari en l'Administració», i que s'han «de combatre els factors que s'oposen a l'ús públic del valencià». Sap, senyor Bertomeu, en quina llengua estan les webs de la Generalitat, l'Ajuntament de València, la Diputació d'Alacant, la de Castelló...? Totes en castellà. I això que la Declaració d'Ares parla de la preferència del valencià a les webs! No recorda que va ser Aznar, amb la complicitat de Camps i de González Pons, el qui va enterrar la Declaració d'Ares? La premsa deia aquells dies que Aznar recordava a Camps i Pons que «no se habían ganado unas elecciones para que Valencia se convirtiera en una comunidad nacionalista y les exigia que retiraran la "Declaració d'Ares"». Igualet que la carta del governador civil de València, que va rebre el director d'una emissora de Guadassuar, pel programa que feia jo (en valencià, als anys 50): «Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria».

Sap, senyor Bertomeu, quina llengua utilitzen els tertulians de Canal 9? I en quina llengua passen les pel·lícules a Canal 9? No cal que em responga. Li ho diré jo: tot en castellà. És això apostar pel valencià? La defensa de la llengua no es fa només amb articles i paraules buides. La defensa del valencià es fa amb fets. La llengua es defèn utilitzant-la i no arraconant-la com fan els polítics del PP, a excepció de Rus. La defensa del valencià no es fa perseguint ACPV i Eliseu Climent. A vore quin govern d'Espanya s'atreviria a multar i a perseguir l'Instituto Cervantes.

Diu que el PP aposta pel valencià, quan la realitat és que menysprea la nostra llengua. Senyor Bertomeu: fets i no paraules. Webs en valencià, pel·lícules a Canal 9 en valencià, debats i tertulians en valencià, escoles en valencià i no dificultant com fa el PP, el dret dels pares a l'ensenyament en la nostra llengua! Antonio Clemente, Mª José Català, Juan Cotino, Jorge Cabré, Alberto Fabra, Alfonso Rus, Javier Moliner, José Ciscar, Lorenzo Agustí... i no continue que s'acabaria el paper. Senyor Bertomeu, eixos noms, tots en castellà, són una prova que el PP aposta pel valencià? Per a eixe resultat, per a què volíem la Declaració d'Ares de G. Pons que vostès han anul·lat?

dimarts, 27 de març del 2012

Plurilingüisme educatiu i immersió lingüística

Vicent Brotons

Levante-EMV, 14/03/2012

Transformar en un temps prudencial el nostre imperfecte i incomplet sistema educatiu bilingüe en un bon sistema educatiu plurilingüe capaç de promoure competència òptima en les dues llengües oficials i, com a mínim, en una llengua estrangera —l´anglés— és un compromís ineludible per a la Generalitat Valenciana. I per a dur-la a terme exitosament cal valorar el programa d´immersió lingüística (PIL) com l´exemple d´una bona acció de política educativolingüística del passat; un programa exitós que concita un consens positiu en tota la comunitat educativa, en el present; i un model metodològic a seguir de futur per al sistema educatiu plurilingüe valencià.

El PIL no és una creació de les escoles bilingües valencianes. De fet, té molta història. Se sap que en la Roma antiga ja es feià amb el grec. El PIL modern, però, té els seus orígens al Canadà fa 40 anys, quan el professor Lambert dissenyà un programa de canvi de llengua llar/escola per alumnes angloparlants les famílies dels quals volien que aprengueren bé el francés. Els resultats foren contundents: aquests escolars obtingueren un bons resultats de competència en francés, dominaven l´anglés perfectament i obtingueren resultats lleugerament millors en les àrees no lingüístiques. El model d´immersió arribà a l´Estat espanyol als anys vuitanta i s´implementà en totes les comunitat autònomes amb llengua pròpia amb el suport dels experts universitaris i de les administracions.

A les nostres escoles el PIL s´encetà de manera experimental a les escoles infantils públiques d´Elx, tant per la demanda familiar com pel compromís professional dels ensenyants. Ben prompte s´estengué per totes les ciutats, grans i menudes. Els magnífics resultats pel que feia al domini de les dos llengües oficials, i el desenvolupament sensiblement superior de les altres àrees, portaren a la Conselleria d´Educació a aprovar una Orde d´Immersió l´any 1990, encara vigent.

En què es basa l´èxit del programa d´immersió? Fonamentalment en què es tracta d´una escolartizació voluntària en la llengua minoritzada (el valencià) i que des del primer dia l´alumnat construeix i descobreix la nova llengua sense abandonar la seua, sentint-se afectivament acollits per les mestres i percebent un fil comunicatiu i d´aprenentatge que no es trenca mai gràcies a la bona preparació metodològica i tècnica de les i les mestres. Tot açò els permet adquirir de manera natural el valencià.

Si el PIL que s´aplica a les escoles valencianes té algun defecte és que encara no arriba a un llarg 60% d´alumnes que el necessiten perquè no són valencianoparlants de llengua materna, només ho fa a un escàs 17%. Per tant, dissenyar un sistema educatiu plurlingüe passa per planificar en un termini prudencial la generalització d´aquests programes en la major part de les escoles públiques i concertades. A més a més, el PIL, metodològicament parlant és un model a tenir ben en compte a l´hora de dissenyar un ensenyament de l´anglés (i en anglés) eficient des dels primers moments de l´escolarització.

Negligir aquesta experiència d´immersió de vint-i-cinc anys, en què han treballat i treballen centenars de bons professionals, que ha promogut un bilingüisme indiscutible en milers i milers d´escolars —hui dia bons professionals, universitaris, estudiants de Batxillerat o Formació Professional— és prescindir irresponsablement d´un capital de persones, de coneixement i de bones pràctiques educatives absolutament envejable. Hui més que mai hem de creure en la immersió lingüística.

dilluns, 5 de març del 2012

València en flama (i no per les falles)

XAVI BELLOT

L'Informatiu, 5 març 2012

Veig les imatges de la tele i em fan llàstima les falleretes, les seues llàgrimes i la seua incredulitat per uns crits que no entenen. Elles no tenen la culpa de res del que està passant, de que el món on vivim s’estiga posant tan refotudament complicat. Però elles són a qui més afecten els xiulits d’allò que en Twitter s’ha anomenat #intifalla, la conseqüència quasi lògica d’un altre hashtag ben popular, la #primaveravalenciana. Entenc la indignació de les falleres amb la protesta, tot i que la oportunitat de la seua nota pública és qüestionable: elles haurien d’entendre, en primer lloc, el context en el qual estan vivint, i a més assumir que la pròpia festa fallera no s’entén sense la crítica, de vegades terrible i despietada. Haurien d’entendre, a més, que la crítica no està provocada per elles, sinó pels representants polítics que durant tants anys han gaudit del confort i de la impunitat del balcó i de la resta de l’edifici.

Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians

Com és lògic, la premsa més propera al poder (i els qui busquen la supervivència de les miquetes publicitàries) ha desqualificat la protesta, com abans ha fet en cadascuna de les manifestacions i protestes que s’han posat en marxa per protestar per la nefasta gestió que ens ha portat fins on estem. Alguns, fins i tot, tenen la poca vergonya d’impulsar manifestos que exoneren de tota responsabilitat als qui són culpables directes, proposant una mena d’amnèsia selectiva per als excessos, balafiaments i lladrocinis viscuts fins ara apel·lant a l’orgull de ser valencians. Són els mateixos que van donar, fa una setmana, ales a rumors i mentides que implicaven directament una menor tan sols pel fet de ser filla de qui és, ignorant les més elementals normes del periodisme i, encara més, dels drets fonamentals de la persona. Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians. Front a la idea d’un poble narcotitzat, la indignació i la protesta es deixen sentir amb força. I això molesta als qui han fet i desfet al seu aire durant quasi dos dècades, però no hi ha marxa enrere. És probable que els inquilins dels edificis públics tiren de la tropa violenta, a l’estil de la Batalla de València, llançant a l’extrema dreta com a vanguàrdia de la contraprotesta, com de fet ja està passant. Però esta societat no és la de fa 30 anys: vull pensar que és molt més difícil d’enganyar.

La Intifalla resum en la seua pròpia etimologia el que ens està passant: sense deixar de banda l’humor i el cinisme la protesta comença a formar part del paisatge habitual, si més no de la ciutat de València. No arribarem a l’extrem de donar crèdit a un mitjà de comunicació rus, que assegurava fa quinze dies que el País Valencià era la zona més conflictiva d’Europa, ara que ja no es parla d’Euskadi. I com que algú ha d’assumir el rol de regió insurrecta sembla que ens ha tocat a nosaltres: estudiants esvalotats, manifestacions cada dos dies, festes populars aprofitades (com els txupinazos bascos) per a fer crítica política.

Però no ens deixem enganyar: afortunadament açò no és Euskadi, sinó València. Per què desaprofitar l’oportunitat de seguir protestant en la festa més àcida i crítica d’Europa? Amb el somriure, la revolta.

dijous, 1 de març del 2012

La realitat des de les xàrcies socials

MANEL ALONSO I CATALÀ

L'Informatiu, 01 març 2012

Estic convençut que les xàrcies socials creen en l’individu una falsa percepció de la realitat. Un dia entrem en una d’elles i a poc a poc anem conformant un seguit de relacions de suposada amistat amb persones o col·lectius amb els quals compartim alguna mena d’interessos. Quan ensopeguem amb alguna amistat que ens incomoda ens en desfem. D’aquesta manera i amb la mateixa ajuda de la xàrcia, que ens diu qui té coses en comú amb nosaltres, acabem formant part d’un grup de persones que tenen molts punts de vista en comú i que s’autoalimenta ideològicament tot creant una visió de la realitat en singular. Aquells que es passen moltes hores en les xàrcies socials agitant o deixant-se agitar corren el perill d’acabar amb una visió partidista i distorsionada de la vida.

Amics i amigues, en les xàrcies els membres de la tribu també exageren i mentixen d’una manera voluntària o involuntària, augmentant la nostra ràbia i frustració enfront de l’altre, que percebem com un ens abstracte i totpoderós, un cúmul dels pitjors defectes de la societat sobre el qual aboquem la culpabilitat de tots els mals.

Però en les xàrcies socials, com en l’exèrcit, també hi ha exploradors i infiltrats, gent que se n’ix dels dominis protectors de la tribu per a veure i informar-nos sobre el que hi ha més enllà

Però en les xàrcies socials, com en l’exèrcit, també hi ha exploradors i infiltrats, gent que se n’ix dels dominis protectors de la tribu per a veure i informar-nos sobre el que hi ha més enllà. Quan tornen ho fan amb tot un seguit de proves, fotografies, vídeos, declaracions, amenaces..., visions del món que ens pareixen grotesques acostumats com estem a riure i a riure’ns de les gràcies dels amics de la tribu.

Un dels aspectes negatius de les xàrcies socials és el de desdibuixar la percepció que tenim de l’altre, però no és exclusiu d’elles, també ho fan les cadenes de ràdio i televisió, la premsa escrita i digital, i no em referisc només a la política, sovint els majors odis es coven en el camp dels esports de competició. Els humans tenim una certa tendència a associar-nos entre iguals. Però la realitat social no és monolítica, la realitat social és diversa i plural. Les xàrcies socials són com un ganivet de doble tall, poden ser útils i beneficioses o poden ser negatives per la falsa percepció que poden projectar en l’individu sobre els esdeveniments polítics, culturals, econòmics, esportius.

Vivim en una societat lliure on el respecte a l’altre és un dels pilars sobre la qual se sustenta la democràcia i amb certes actituds no aconseguim més que fer-la trontollar.

Les xàrcies socials, al meu entendre, haurien de ser també un lloc d’encontre i de debat entre diferents, i no ho són.

divendres, 24 de febrer del 2012

Hem perdut la por

Xavi Sarrià
Vilaweb, 23/02/2012
   
Després de viure unes intenses jornades, he vist a la meua ciutat set hores de càrregues de la policia, adolescents estesos per terra amb el cap obert, furgonetes de la policia atacant com a punta de llança, mares amb nadons dins els cotxets fugint, ball de porres contra tothom que arribava a l'estació del Nord, detencions indiscriminades, comissaris titllant d'enemics menors d'edat, amenaces de grups ultres a centres educatius, antiavalots acorralant joves i agredint-los mentre se'n burlaven, etcètera.

Sí, he vist tot açò. Però també, i sobretot, he vist el coratge enorme dels estudiants valencians, de les estudiants valencianes, que en cap moment no s'han donat per vençuts. Tota una generació de joves sense futur, frustrats, enrabiats, estafats, que sofreixen la desocupació i la precarietat en el seu entorn immediat i que amb la seua dignitat han aconseguit de plantar cara a la política de Rajoy, Fabra, Sánchez de León i companyia. I ho han aconseguit amb unes imatges que han fet la volta al món i que han demostrat que uns centenars d'adolescents armats amb llibres i raons eren capaços de posar en evidència tot un impressionant desplegament de cossos de policia desbocats. I, per fi, ha emergit la València que estimem. Aquella València oculta que es coïa a l'ombra dels grans titulars de corrupció i de fastuositat. Aquella València que a peu de carrer ha dit prou i prou i prou.

Ara els culpables de la crisi criden a la prudència. No volen que açò siga Grècia, afirmen, com si ells no ens hagueren abocat a aquesta situació, com si nosaltres ens haguérem d'avergonyir del valor del poble grec. Ens creuen estúpids i diuen que algú, no se sap qui, no ha sabut gestionar la situació. Però, com diu Feliu Ventura, un fet aïllat podria ser atribuïble a un 'error', però tants dies de violència policíaca organitzada formen part d'una estratègia destinada a tallar de soca-rel tot brot de dissidència. Doncs ho lamentem, senyores i senyors. Perquè ací, com en molts altres indrets del món, hem perdut la por. La nostra primavera ha començat. Fem que la revolta germine en tota la societat.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Està discriminat el valencià a les nostres terres?

'La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable', obra de Susanna Pardines i Nathalie Torres és el primer dels 'Quaderns Demos. Fulls de recerca i investigació' de la Fundació Nexe, un treball que repassa de manera exhaustiva la política lingüística al País Valencià des de l’adveniment de la democràcia, amb resultats que no deixaran indiferent ningú.

CARLES FENOLLOSA. L'Informatiu, 21 febrer 2012

“La situació actual del valencià és preocupant entre d’altres raons perquè les polítiques lingüístiques no han anat ben encaminades, en aquest sentit, volíem dir la nostra”, comenta Susanna Pardines, llicenciada en Filologia i coautora de l’obra. I ho han fet. Amb La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable, tant ella com Nathalie Torres, llicenciades en Filologia per la UV, han abordat la situació lingüística valenciana en democràcia, el que suposa una repassada crítica a les polítiques dutes a terme fins ara i un recull d’arguments en favor d’unes altres que salven la llengua en un context complicat, encara clapejat de conflictes i suspicàcies. Tot en un treball que es pot descarregar de manera gratuïta a través del web de la fundació.

“La publicació del quadern ve motivada per la nostra preocupació en veure que el prestigi i l’ús social de la llengua venen reculant malgrat l’aprovació en 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, afirma la filòloga, qui es mostra colpida per “uns estudis que demostren que, si bé després de 1983 hi hagué un augment en l’ús social, les xifres actuals demostres una clara davallada”. Les causes són múltiples, entre les quals destaca, però, un immobilisme social assentat en la creença “en un fals i mític bilingüisme que deriva de l’igualment fals multilingüisme de l’Estat, que mai no ha assumit ni exercit: allà està la Constitució per a recordar-nos-ho”. Per a Pardines, conseqüentment, el problema no és el “bilingüisme”, al contrari, sinó “que aquest, a terres valencianes no existeix”. La filòloga, en aquest punt, ho té clar: “Tota la societat valenciana, valencianoparlants i castellanoparlants, no es troba en situació de igualtat”. Magrat això, comenta Pardines, “no hi ha consciència de la discriminació lingüística i per això no és tractada com a tal”.

“Molta gent ens diu que som pessimistes, però des de l’any d’aprovació de la Llei d’Ús s’ha aconseguit conformar una base social que veu la diversitat lingüística del País Valencià com a una oportunitat", diu Pardines

Els màxims responsables a nivell polític no s’escapen del complet examen de les iniciatives institucionals en relació amb la llengua que han dut a terme els successius governs autonòmics. I tant PSOE com PP suspenen. Malgrat que el clima de conflictivitat lingüística d’aleshores era molt més fort que el de hui en dia, “el PSOE va perdre una gran oportunitat d’assentar unes bases més fortes en matèria lingüística, que hagueren estat més difícilment desmuntables posteriorment, amb el canvi de govern”. Per contra, “va confeccionar una Llei d’ús molt light, una RTVV amb moltes deficiències, i no va homologar els títols de Filologia fins poc abans de perdre les eleccions, en definitiva, unes reformes que no van agradar a ningú”.

El guanyador d’aquella contesa electoral, el Partit Popular, “no va trencar massa els primers anys, llevat d’alguna anècdota protagonitzada per Unió Valenciana”. Més endavant, però, “Zaplana va veure clarament el valencià com a un problema, ja que no va voler assumir una situació de diversitat lingüística”. El PP no veié una altra solució, segons la filòloga, que “crear la Acadèmia Valenciana de la Llengua, i aparcar el problema allà, mentrestant, es va dedicar a carregar-se tot el que s’havia fet en matèria lingüística des de 1983”. Fins hui mateix.

El futur s’albira complicat. “Molta gent ens diu que som pessimistes, però malgrat tots els problemes pensem que des de l’any d’aprovació de la Llei d’Ús s’ha aconseguit conformar una base social que veu la diversitat lingüística del País Valencià com a una oportunitat, és aquesta la massa social que va per davant dels polítics i que ha d’aconseguir les polítiques reals en favor de la llengua”. Pessimistes o simplement optimistes ben informades, les dues filòlogues presenten un treball farcit de raons més enllà del conflicte i més a prop del benestar dels valencianoparlants, discriminats sovint en la seua pròpia terra.

dissabte, 18 de febrer del 2012

300 anys de País Valencià

Josep Lluís Bausset. Levante EMV, 18/02/2012

De quan en quan, com que sóc ja més que rejubilat, m'entretinc rellegint Els més de zinc mil llibres que tinc a la meua biblioteca, aixi com también la immensa paperassa de revistes, Fotocòpies i escrits que he Anat guardant. I he online trobat 1 fotocòpia sobre un Treball que el meu amic Agustí Ventura m'envià fa temps. M'estic referint a «Fr Agustí Bella », que narra la vida del« Venerable Fra Agustí-Antoni Pascual de Guadassuar », un« facsímil a càrrec d'Agustín Roig Barris, Cronista Oficial de Guadassuar, 1999 ». Despres de descriure la vida de la comunitat Durant aquells i aquelles temps, a la pàgina 41 dice, referint-se al frare mencionat: «Perquè no li tenia el Senyor destinat per Apòstol de les Índies, sinó del nostre País Valencià».

Els que pensin que el Terme País Valencià és cosa de fa quatre dies, estan completament errats, ja que AQUESTA Expressió te més de tres segles! La postura de negar el nom de «país» per a la nostra terra és fruit d'una política que, a l'anomenada batalla de València, s'utilitzà per obtindre 1 Redit polític i electoral per part de la UCD id'AP, per desvalencianitzar El nostre país. Llevant-nos el nom, Els nostres governants ja sabent Què ens feien. Per que, sense nom, què som?

Peró fa més de 300 anys, ja era coneguda l'Expressió País Valencià que farà uns quants rebutgen. Clar que AMB un Govern com el que patim, i Amb la televisió que paguem i que menysprea el valencià, la gent no sap que tenim una llengua pròpia o que vam tindre también una moneda pròpia i unes lleis, els Furs, que van ser anul · lats «per dret de conquesta». I la gent tampoc sap que el nom País Valencià és ben Nostre. És veritat que per vertebrar el Nostre país, tenim el Govern valencià en contra, i también l'Església.

El país no és fa AMB Terres Mítiques, copes d'Amèrica, Ciutats de la Llum, fórmules 1 o Aeroports que no tinença Avions, i que NOMÉS han FET que endeutar a la Generalitat. El país és Construeix Amb els mestres. Sí, sort en tenim dels mestres i de les escoles. Perque com va dir el meu bon amic Francesc de P. Burguera, la revitalització del nacionalisme serà obra de les escoles, AMB «mestres Nostres», com Els que he conegut en els Diverses Trobades d'Escoles en Valencià. Mestres com Maria Rosa Diranzo, Irene Guillén, Josep Millo, Anna Requena, Vicent Ortega, Imma Fenollar, Vicent Malonda, Toni Martí, Vicent Niclós, Llorenç Gimeno, Gabriel Garcia Frasquet o Paco Sanz. Mestres que ensenyen ALS xiquets en la nostra llengua. Mestres que fan descobrir ALS alumnes Els Valors de la llibertat il'estima per la nostra cultura i paper Nostre país. Mestres que inculquin ALS alumnes l'honestedat, l'honradesa, la veritat.

Mestres que sembren Llavors per a una Societat més lliure i més valenciana. Una Societat sense Corrupció, sense demagògia ni manipulacions. Tinc Confiança al país, perque tenim bons mestres. I perque la llavor sembrada germinarà en bons fruit. Algunes voltes he Pensat que la llengua i el país s'acabarien en Dues generacions. Crec que estava equivocat. La llengua i el país tinença futur (Malgrat la política nefasta de la Generalitat) perque tenim bons mestres.

dimarts, 14 de febrer del 2012

La llarga Nit d’aquest país


JOAN CARLES GIRBÉS

L'Informatiu, 14 febrer 2012

“No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.

La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.