dijous, 27 d’octubre del 2011

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Es presenta a Antella la 27 Trobada de la Ribera

Ahir, divendres, 21 d'octubre, es va dur a terme l'acte de presentació de la 27 Trobada de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera. L'acte es va realitzar al saló de plens de l'Ajuntament i assistiren representants de les comunitats educatives del CEIP Xarquia i d'altres de la resta de la comarca, així com entitats socials i culturals de la població.
En este primer acte públic de la 27 Trobada, s'adreçaren als assistents l'alcalde d'Antella, el regidor de cultura, la directora del centre educatiu i el president de la Coordinadora de Centres. En la seua intervenció, l'alcalde va expressar la seua satisfacció que Antella fóra l'amfitriona de la Trobada de la Ribera de 2012 i va subratllar també que la seua celebració, el 22 d'abril de 2012,  significara una espenta per a l'ús social del valencià. En el torn de paraula del regidor de cultura, va assegurar que la seua regidoria es bolcaria en l'organització de la Trobada, ja que representava per a l'equip de govern actual una fita important.
Per la seua banda, la directora del centre educatiu públic va insistir que la comunitat educativa del CEIP Xarquia estava molt il·lusionada per començar a organitzar la 27 Trobada a Antella i que tant pares i mares i professorat es posarien de seguida mans a l'obra perquè la propera edició de la Trobada deixe un record inesborrable en la població, sobretot en els xiquets i xiquetes escolaritzats al col·legi.
Per acabar, el president de la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera, va explicar, amb l'ajuda d'un prower point, en què consistia l'oferta bàsica de la propera Trobada.
En finalitzar este acte de presentació, es va procedir a firmar el conveni entre l'Ajuntament d'Antella i la Coordinadora de Centres, plec de condicions i pressupost econòmic que garantirà que la 27 Trobada d'Antella siga una realitat el 22 d'abril de 2012.


dijous, 13 d’octubre del 2011

Demà, tots i totes a la mani de Sueca

Demà, 14 d'octubre, a les 17 h, hi ha convocada una manifestació a Sueca, per l'anunci de la Conselleria d'Educació de privatitzar el CEIP Carrasquer, cedint 75 anys la gestió del centre educatiu a una empresa privada. Este model de gestió no és nou, és el que s'està practicant a la sanitat pública valenciana i que tantes comunitats autònomes, governades pel PP, volen copiar. 

A la nostra comarca no serà l'únic centre educatiu en què s'aplicarà este model, perquè també estan el CEIP Severí Torres, de Castelló de la Ribera, i el CEIP Santa Bàrbara, de Benifaió. 

Són tantes les ganes de retallar per estalviar diners que fiquen l'estisora en serveis bàsics -educació, sanitat...-, en serveis pròxims als ciutadans i ciutadanes d'a peu, que viuen de la seua nòmina i paguen els seus impostos. El deteriorament d'esta classe de serveis públics, que administren el benestar social i milloren la percepció de qualitat de vida, seran els primers àmbits a patir manca de recursos, intervenció de pressupostos i, en molts casos, desaparició física i estructural; la qual cosa significarà que si es perd, després d'haver lluitat per aconseguir-los, es tardarà molts anys a recuperar-los, perquè amb ells es perdrà també la cultura social vinculada a eixa prestació.

Arran d'estes privatitzacions, ens assalten molt dubtes. Després de la privatització, el centre educatiu continuarà prestant un servei públic? Què passarà amb el valencià? L'arraconaran perquè no garanteix beneficis econòmics ni és un ítem en les estratègies de marqueting? Quan es parla de qualitat educativa, compartim definició amb una empresa que avalua el rendiment industrial segons altres paràmetres? Farà servir la Conselleria d'Educació les privatitzacions de centres educatius públics per a castigar aquelles comunitats educatives més crítiques amb la seua política educativa?.

Si voleu mantindre-vos informats, cliqueu en este enllaç http://apamacarrasquer.blogspot.com/

dilluns, 10 d’octubre del 2011

25 anys fent Bromera

L'editorial Bromera compleix 25 anys i, aprofitant els actes de celebració del passat divendres a València, L'informatiu fa un repàs del seu recorregut, el seu públic, els seus autors i les iniciatives que l'han convertida no tan sols en una empresa editorial, sinó en tota una institució del món de la cultura i el llibre valencians.

SUSANNA LIGERO TORMO. L'Informatiu, 10 octubre 2011

Amb més de 1.800 títols publicats, i 7 milions d'exemplars venuts, Bromera arriba al seu primer quart de segle amb una salut envejable. Des dels seus inicis “una mica precaris”, segons les paraules del seu editor i fundador Josep Gregori, Bromera ha seguit una trajectòria ferma i imparable que ha marcat els hàbits lectors de diverses generacions de valencians, amb una incidència especial entre les més joves.

Precisament fou un llibre amb gran èxit entre el sector juvenil, L'últim roder, de l'escriptor suecà Josep Franco, el primer que va editar Bromera, que va ser el punt de partida per la col·lecció Els nostres autors. L'èxit d'aquesta història d'aventures va ser el glop d'aire necessari perquè Bromera continuara respirant, i la seua aposta per la literatura en valencià al País Valencià es consolidara. Com va explicar Josep Gregori a la roda de premsa celebrada el passat divendres a València, “per nosaltres era important que el valencià fóra el vehicle de modernització del País”.

L'acompliment d'aquest propòsit passava per centrar l'atenció en el públic més jove. Es diu que som els llibres que llegim, i bé es pot dir que segons per quina col·lecció de Bromera anem, almenys se'n pot encertar l'edat. Desenes de milers de xiquets valencians van encetar-se a la passió pels llibres llegint les aventures que un Micalet galàctic els posava a les mans. Amb l'adolescència i els seus drames, saltava l'Espurna i amb ella anaven fent gana de lletra fins arribar a la complexa i variada Eclèctica. De No sigues bajoca!, a Què t'angoixa, Núria?, passant per Gràcies per la propina fins arribar a La plaça del diamant. Com diu Joan Carles Girbés, director de publicacions, es pot parlar d'una “generació Bromera”, una generació de valencians que ha crescut llegint en la seua llengua, i que fins i tot amb el temps s'ha iniciat a escriure i publicar en ella.

Es pot dit que Bromera, ja des dels seus inicis, no es va limitar a ser una empresa amb una simple vocació comercial, sinó que el seu compromís amb la cultura ha estat un dels seus trets fonamentals

A més a més, les diferents col·leccions que han anat eixint amb els anys han demostrat la voluntat de Bromera per utilitzar el valencià en totes les seues vessants i registres, no tan sols la novel·la, sinó també per cobrir tot tipus de gèneres, des de la poesia i el teatre, passant per l'assaig literari, el de divulgació científica, i també el sociolingüístic, fins a la publicació de materials per a la docència i manuals de consultes lingüístiques.

Però Bromera no només ha anat formant lectors, sinó que també durant els seus vint-i-cinc anys ha descobert i consolidat autors hui imprescindibles per a la literatura valenciana, com Josep Franco, Pasqual Alapont o Carme Miquel, i de la mateixa manera ha continuat amb la difusió de les obres d'escriptors valencians amb més trajectòria com Ferran Torrent, Isabel Clara-Simó o Joan Francesc Mira. Aquests i tants altres autors han anat construint el que podríem anomenar un model lingüístic propi, un estil valencià, germà de l'estàndard oriental que arriba des de Catalunya, però fort en la seua pròpia identitat, peculiar i matisat segons qui subjecta la ploma. Un estil que s'ha consolidat també gràcies a les traduccions de grans obres de la narrativa contemporània, com Dario Fo, Margarat Atwood, Herta Müller o Frank McCourt, molts cops a càrrec dels autors més estimats per l'editorial.

Es pot dit que Bromera, ja des dels seus inicis, no es va limitar a ser una empresa amb una simple vocació comercial, sinó que el seu compromís amb la cultura ha estat un dels seus trets fonamentals. Diverses iniciatives ho han demostrat: els seus premis literaris, com el Premi Enric Valor de Novel·la o el Premi Ciutat d'Alzira, han obert la porta a l'entrada d'autors novells i ha recompensat la seua aportació a la vida de les lletres valencianes. I també cal recordar les seues publicacions periòdiques, com L'illa, un contenidor de reflexió i crítica literària on Bromera presenta les seues últimes novetats; i Txt, revista orientada al professorat especialitzada en matèria formativa.

Però sens dubte, el paradigma d'aquesta labor és la Fundació Bromera per al foment de la lectura, que porta deu anys organitzant activitats per a la promoció del necessari hàbit de llegir. Conferències, cicles de lectura, participació a setmanes culturals i també la posada a la venda de títols senzills, i a preu reduït, per a les persones no escolaritzades en valencià amb la campanya Llegir en valencià, són de les seues iniciatives amb més èxit. Però no les úniques: a la campanya Llegim tradició, fem cultura que va tenir lloc l'any passat, es va organitzar una sèrie de “rutes literàries”, com la Ruta rondallística d'Enric Valor, per recórrer els llocs entre Cocentaina i la Font Roja que formaven part del paisatge de les rondalles de Valor. Una activitat per afermar la connexió entre espai i llengua, essencial per tal de mantenir tots dos vius.

Les rondalles d'Enric Valor són un punt clau de l'imaginari col·lectiu valencià, i gràcies a l'editorial Bromera aquest imaginari va enriquint-se. Quan fa poc parlàvem amb l'escriptor Josep Franco, ens contava que més d'un cop algun mestre l'havia cridat per preguntar-li on es trobava la tomba d'aquell ja mític últim roder, ja que volia portar-hi els seus alumnes d'excursió. A vint-i-cinc anys del germen de tot açò, cal felicitar Bromera i la seua tasca, i també els lectors valencians, que amb el seu suport i interès, han aconseguit que l'editorial valenciana més activa dels últims anys haja arribat a la maduresa amb bona forma, i que avance amb bon pas, malgrat el mal moment pel qual el món en general, i la cultura en particular, semblen estar passant.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Estrena d'Una llengua que camina al Club Levante

Amanda Gascó retrata la vida de cinc valencians en un documental produït per Vilaweb per Televisió de Catalunya

<veure el documental>

JOSEP LLUÍS GALIANA. Levante-EMV, 8/10/2011

Produït per Vilaweb, en coproducció amb Televisió de Catalunya (TVC) i la col.laboració de l'Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, Edicions Bromera i Edicions 96, el documental Una llengua que camina - País Valencià va ser presentat el passat dijous al Club Diario Levante per la seua directora, Amanda Gascó. Al costat de la resta del nombrós equip de professionals i tècnics que han col.laborat en el rodatge, els productors i els protagonistes, Gascó va tenir també paraules d'agraïment per a la productora valenciana InfoTV.

La presentació de l'audiovisual, que va ser estrenat ahir a la TVC en l'espai El documental del Canal 33, va omplir totes les expectatives dels organitzadors amb un Club ple com un ou, acaparant l'atenció de polítics, professionals de l'ensenyament i nombrosos membres i simpatitzants d'Escola Valenciana. «Després de les preestrenes a Barcelona i València i la passada televisiva, Una llengua que camina, va explicar el president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, es projectarà per tot el País Valencià a través del cicle Cinema a l'Escola d'Escola Valenciana i també està programat en el cicle d'activitats culturals dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira ».


Moreno va afirmar que «la nostra llengua avança i no gràcies al suport institucional ni a la Generalitat Valenciana». El mestre i director d'una escola de Catarroja va manifestar sentir-se orgullós "de formar part de l'entitat cívica Escola Valenciana. Tot i la falta d'oferta i de que molta gent es queda fora, Escola Valenciana té molta força i presència gràcies als 25 anys de les Trobades d'Escoles en Valencià, de la gira i la literatura per la llengua. Estem fent història », va afegir Moreno. «Una llengua que camina demostra que l'avanç en la normalització lingüística al País Valencià, va afirmar Diego Gómez, és conseqüència del naixement de l'ensenyament en valencià fa més de 25 anys».

La vida de cinc valencians

Vicent Partal, director fundador de Vilaweb-primer diari electrònic català des de 1996 - i productor del documental, va assegurar que La llengua que camina «retrata la vida de cinc valencians que saben quin és el seu país». No obstant això, Partal va mostrar la seva perplexitat en qualificar de situació absurda el fet que «un documental valencià que tracta sobre valencians no es pugui veure a la cadena de televisió pública valenciana».

Protagonitzada per cinc valencians procedents de diferents comarques del País Valencià, Una llengua que camina dóna a conèixer la realitat quotidiana de persones que desenvolupen la seua activitat professional i intenten viure en la seva pròpia llengua. Als testimonis de Diego Gómez, Dariana Groza, Xavier Sarrià, Mar Iglesias i Gerard Pitarch, s'uneixen les reflexions d'experts com els filòlegs Brauli Montoya i Vicent Pitarch, la responsable d'Edicions 96, Dolors Pedrós, el periodista i editor Joan Carles Girbés , el cantautor valencià i membre del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i Cantants en valencià, Pau Alabajos, i Vicent Moreno.

dijous, 6 d’octubre del 2011

El valencià no pot pagar la crisi


Comunicat de premsa amb motiu del 9 d'octubre

El proper 9 d'octubre d'enguany ha vingut esqueixat per l'amargor d'una crisi que no hem provocat els ciutadans i les ciutadanes. A tot estirar, l'única responsabilitat que podem assumir és haver-nos cregut que la societat del benestar i la societat del consumisme desbocat eren la mateixa cosa. El nostre pecat ha resultat ser un deliri alimentat pels qui durant anys han guanyat diners especulant, fent tràfic d'influències i aliant-se amb polítics sense escrúpols que han venut el futur del nostre País al pes, al preu que corria. Però estos últims no pagaran la crisi, ni els bancs tampoc, ni les multinacionals que desplacen les seues empreses per anar-se'n a paradisos fiscals i laborals, ni les grans fortunes sense bandera.... La pagarem nosaltres, els de sempre, els qui ens veiem tots els dies pel carrer, la gent senzilla, les persones que estem acostumats a fer sacrificis per sobreviure i dur endavant la família.

Per què diguem estes coses? Perquè ara ens diuen que cal prioritzar, que cal renunciar a determinades conquestes de la societat del benestar, que cal fer sacrificis... I, potser, algú està pensant que la promoció del valencià ens la podem estalviar, perquè són molts diners, i no estem per a gastar. Però us he de dir que si alguna cosa hem de desprendre de la societat de benestar és tot el que està relacionat amb el materialisme, tan inhumà, i el que hem de conservar és el patrimoni de valors inherents a la nostra civilització: la cohesió social, la convivència, la tolerància, la cultura democràtica, els drets civils i humans, la sostenibilitat mediambiental, l'ètica política i econòmica, etc. Estos valors ens fan ciutadans i ciutadanes, i millors persones, perquè una societat basada en el materialisme, en la llei del més fort, en el cames ajudeu-me, ens situa de nou al llindar de la selva, i retrocedim no anys, sinó fins i tot segles.

El valencià també pertany a este patrimoni de valors, que cal conservar. Amb el valencià pensem, raonem, ensenyem, ens divertim, expressem emocions i som. El valencià és el vehicle en què viatja la nostra cultura i la nostra identitat col·lectiva. Per això és irrenunciable, per això no pot ser víctima de retallades capritxoses.

D'altra banda, d'uns anys ençà s'ha instal·lat entre nosaltres un nou debat: el plurilingüisme. Un debat que fracassarà si no es planteja al nostre País des de les perspectives adequades i amb l'impuls d'afegir a eixe debat constructiu els ingredients que facen possible un model d'educació que no difumine una experiència educativa bilingüe de 27 anys. Ens referim, com podeu suposar, als programes d'ensenyament en valencià, els quals, tot i que des de l'administració educativa s'ha intentat dispersar la seua demanda, cada curs més creixent, han assolit un grau d'èxit, reconegut per l'IVQE, que els consolida com l'únic model bilingüe amb suficients garanties per implantar i desenvolupar també el model plurilingüisme als centres educatius del nostre País.

Per això afirmem que el valencià és la porta a les llengües, perquè un model educatiu monolingüe, basat en el castellà, nodrit amb la filosofia de l'exclusió lingüística i, per tant, social, no posseeix ni suficient marge de maniobra ni suficient experiència avaluada per assegurar el seu èxit. I per eixe motiu us animem a sumar-vos, a donar suport al nostre model, un model bilingüe amb un rodatge de 27 anys, que evitarà que el sistema educatiu valencià, amb l'excusa d'atorgar una manipuladora i cínica llibertat lingüística, segregue el nostre idioma i el faça recular als anys anteriors al 1983, any de la publicació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.

                                                                     Benifaió, 6 d'octubre de 2011

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Una llengua que camina

JOAN CARLES GIRBÉS

L'Informatiu, 4 octubre 2011   

Poques hores abans de la celebració més descafeïnada del 9 d’Octubre, els catalans tindran la possibilitat de veure, al Canal 33*, el documental Una llengua que camina. Aquest treball, dirigit per Amanda Gascó, ofereix un balanç dels progressos aconseguits en l’ús social del valencià durant l’últim quart de segle. La novetat principal és que no ens presenta un resultat demolidor, lacrimogen ni descoratjador, com estem acostumats, sinó que té la gosadia d’obrir una escletxa d’il·lusió i esperança. És cert i ben obvi que no hem assolit ni de lluny el grau de normalització lingüística que a molts ens agradaria i el país mereix, però també cal reconéixer (qui no es consola és perquè no vol) que durant l’últim quart de segle hem fet avanços significatius. 
Insuficients, sí, però avanços al capdavall. I cal reivindicar-los. I conéixer-los. I donar-los a conéixer, també.

Cal aprofitar qualsevol espai al nostre abast per mostrar el País Valencià silenciat, aquell que té un compromís amb les seues arrels i dignititat

El reportatge recorre el País Valencià de dalt a baix i ens el presenta tamisat per la mirada i les vivències de cinc protagonistes: el metge de Castelló Gerard Pitarch, el músic i escriptor de Benimaclet Xavi Sarrià, la periodista alacantina Mar Iglesias, la tècnica del Voluntariat pel Valencià romanesa Dariana Groza i el mestre d’Alzira Diego Gómez. Ells testimonien la tenacitat de milers de persones, professionals d’àmbits molt diversos que han interioritzat la militància lingüística fins fer-la indestriable del seu quefer diari. La introducció del valencià a l’ensenyament ha dignificat i reforçat la nostra llengua. Ja no és des de la trinxera que convencerem ningú per cap causa perduda, sinó des de la profunda convicció que el valencià és un patrimoni íntim i irrenunciable que hem de compartir per fer-lo útil i sentir-nos plens.

Poca cosa pot fer un documental que emet el segon canal de TV3 passada la mitjanit per contrarestar l’amarga fama que els governants que no s’estimen aquest país han vessat a sobre nostre durant els últims anys. No obstant això, cal aprofitar qualsevol espai al nostre abast per mostrar el País Valencià silenciat, aquell que té un compromís amb les seues arrels i dignititat, el que serveix al carrer i a la universitat, el que ompli la primavera de Trobades, el que porta la seua música al Japó, el que no es conforma amb ser “valencianocallant” sinó que busca guanyar l’optimisme del demà. I que actua mentre parla i fa camí caminant. Malgrat totes les carències, que són tantes i tan evidents que no cabrien en un article modest com aquest, i les traves constants de l’administració pública valenciana a les millores en l’ús social de la llengua, som munió els qui continuem usant-la en totes les esferes de la quotidianitat. I ens en sentim orgullosos. I ho volem compartir.

*Aquest dijous dia 6 es preestrena al Club Diario Levante de València.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Som País Valencià, volem decidir

Manifest 9 d'octubre

Comissió 9 d'octubre

Aquest 9 d'octubre arriba en el marc de la més profunda crisi econòmica i política des de la transició, una crisi global del capitalisme financer que posa en evidència les contradiccions d’un sistema que es fonamenta en l’acumulació de la riquesa mundial per un grup cada vegada més reduït de persones, mentre que la immensa majoria de la gent veu deteriorades les seues condicions de vida.

Arribats ací no volem que decidesquen per nosaltres: tenim identitat pròpia, llengua, territori, persones que viuen i moren en aquest País Valencià i, per tant, volem decidir.

Sí, volem decidir
  • Noves normes amb l'objectiu de garantir un ordre econòmic i social equitatiu. No és just que la pretesa solució a la crisi es plantege al dictat dels interessos del neoliberalisme més depredador i s’ataquen els fonaments dels drets laborals i socials més bàsics, amb les retallades de les pensions, l’ampliació de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, la reducció dels salaris dels treballadors públics, la reforma laboral, el pla d’ajustament, les retallades en els serveis públics, la generalització de la contractació temporal...
  • Volem decidir sobre la dació de l’habitatge  en pagament del deute hipotecari. A la legislació espanyola hi ha un buit legal que ho impossibilita. Aquesta és una situació profundament injusta que urgeix modificar; la legislació no hauria de sobreprotegir les entitats de crèdit i castigar les famílies.
  • Volem mesures de canvi real de la política econòmica que signifiquen un gir estratègic per a dinamitzar l’economia, fomentar polítiques d’ocupació estable i controlar els sectors especulatius, una dinamització clara per al nostre camp i els nostres autònoms.  No pot ser que milions de persones estiguen a l’atur, que milers d’empreses tanquen les seues portes i que alguns disposen d'immenses fortunes sense cap tipus d’impediment.
  • Volem les nostres escoles i els nostres centres educatius com cal amb un sistema educatiu digne, laic, de qualitat, gratuït i en valencià; les nostres administracions públiques amb personal que complesca el requisit lingüístic; els nostres artistes, actors, actrius, gent de la cultura i les arts en els espais de major audiència dels mitjans valencians de comunicació i en les xarxes públiques de cultura.  Fem realitat  allò que deia Enric Valor, “el nostre valencià, el català de tots”.
  • Volem un nou model energètic: ni el Govern central ni la Generalitat Valenciana tampoc no pensen forçar el tancament de la nuclear de Cofrents (una de les centrals amb més fallides no programades i que està molt a prop sobrepassar la seua capacitat d’emmagatzemar els seus propis residus altament radioactius), ni han fet cap esforç pel compliment dels compromisos internacionals contra el canvi climàtic, ni per l’eliminació dels perills tràgics de l’energia nuclear, malgrat l'accident nuclear de Fukushima que torna a deixar en evidència l'autèntic perill d'aquesta energia.
  • Posats a reformar la Constitució, considerem prioritària la reforma del sistema electoral per a garantir la proporcionalitat, la pluralitat, el tracte igual a totes les formacions i la democràcia participativa, amb llistes obertes, primàries i la possibilitat d'Iniciativa Legislativa Popular amb 100.000 signatures i sense temes restringits. Que no ens torne a passar com amb la ILP de la TV3.
  • Volem decidir sobre les inversions que els valencians necessitem: si tots els tributs que es generen al País Valencià es liquiden, recapten i gestionen des del País Valencià, podrem afrontar millor els problemes que ens escanyen ara mateix i podrem afrontar millor el futur que derive de les pròpies decisions.
Cal una nova economia i una nova política que prioritze el que és públic, amb polítics i polítiques capaços de  reformar  no solament l’actual política econòmica cap a una nova economia ecològica, sinó també el sistema electoral per a obrir-lo a la ciutadania, perquè s’acabe el bipartidisme neoliberal corrupte i perquè la política siga transparent, honesta i estiga realment controlada per una ciutadania activa i participativa.

És hora de fer propostes i de poder fer-les realitat si la societat valenciana decideix que ja n'hi ha prou d’aquest model neoliberal i que és hora de construir, no sense sacrificis però repartint-los entre tots, eixe altre món possible amb un ordre econòmic i social just.

Som País Valencià, volem decidir!

dissabte, 1 d’octubre del 2011

EL XÚQUER NECESSITA JA UN CABAL ECOLÒGIC NET I SUFICIENT

CICLORUTES DE LA TARDOR 2011

Des de Tous fins a Cullera sagnen el Xúquer una desena de grans extraccions d'aigua: Canal Xúquer-Túria, Sèquia d'Escalona, Sèquia de Carcaixent, Sèquia d'Antella, Sèquia Reial, Sèquia de la Campana, Sèquia Mare de Sueca, Sèquia dels Quatre Pobles, Sèquia de Cullera marge dreta i Sèquia de Cullera marge esquerra. Entre totes li lleven al riu quasi tota l'aigua que porta...

I aquestes extraccions no són les úniques, hi ha d’altres superficials més petites i moltes subterrànies de pous que li'n lleven per baix l’aigua. Tanta és la que s'extrau del nostre riu que hi ha trams i èpoques en que es queda pràcticament sec, com han denunciat reiteradament els companys de Xúquer Viu:

 “A partir d’aquest 9 de setembre s’ha produït un important descens en el cabal del Xúquer en el tram comprés entre Antella i Hort Mulet (Algemesí). El descens s’ha aguditzat en els darrers 4 dies de manera que s'està posant en perill el propi riu. Cal recordar que l’1 de novembre de 2006 es va produir una situació similar que va portar a la dessecació total del riu en un tram d’uns 10 km al seu pas per Alberic. Entre Antella i Alberic hi ha una zona de filtracions, encara no suficientment estudiada, que produeix una pèrdua de cabal tal que quantitats inferiors a 1 m3/segon podrien fer que el riu s’asseque completament; de fet el passat 21 de setembre en algunes hores el cabal aigües avall d'Antella va ser tan sols de 0'34 m3/s, a penes uns centímetres de fondària, completament insuficient per al manteniment dels ecosistemes aquàtics.”

Amb aquestes dades, no sembla que ja hi ha massa extraccions?

Doncs encara en volen més: La Junta Central del Vinalopó, Marina Baixa i Alacantí, presidida pel regant i ppromotor immobiliari Andrés Martínez ha tornat a demanar un altre transvasament del Xúquer des de Cortes de Pallàs, a més de 100 km de la desembocadura, la qual cosa suposaria la quasi segura mort del Xúquer. També ressusciten la milonga del trasvassament de l’Ebre, que mai es podrà fer perquè a l’Ebre no li’n sobra tampoc aigua i en cas de sobrar-li primer estarien els aragonesos i els catalans per aprofitar-la. Aquesta és l'estratègia dels especuladors d'Alacant per fer-se amb la millor aigua del Xúquer, i tot per continuar amb l’insostenible negoci urbanístic que ha dut a la ruïna les principals caixes i constructores valencianes, agreujant la crisi i provocant la major tasa d’atur al PV que hem patit mai.

Així les coses, cal oposar-se’n rotundament a aquesta nova bogeria que pretén rematar el riu i cal exigir també d’una vegada per totes que s’establisca ja un cabdal legal suficient per mantindre el Xúquer i els seus ecosistemes vius, amb l’obligatòria depuració correcta de les aigües que li aboquem. Ni des de Cortes ni des d'Antella hem de deixar els riberencs que sagnen més el riu que dóna vida i nom a la nostra comarca.

Per això les tres ciclorutes d’aquesta tardor les dedicarem a visitar les principals extraccions d’aigua del Xúquer:

1 d’octubre: Sèquia Reial

5 de novembre: Canal Xúquer-Túria

3 de novembre: Assut de Cullera


Les tres eixiran de la Plaça Major d’Alzira eixos dissabtes a les 9:30, ja esmorçats, per rodar sense preses pels camins rurals més segurs. Com sempre, casc recomanable, cadascú és responsable de sí mateix i els menors han de vindre amb majors responsables. Dugueu impermeable, per si plou.

Organitza: LA RIBERA EN BICI                         Col·labora: XÚQUER VIU