dimecres, 31 d’octubre del 2012

La submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic

Lliris Picó i Carbonell

Publicat a El Punt-Avui, 25/10/2012

Trobe que només hi ha una cosa més estúpida que vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància: pensar que la ignorància és graciosa. Us situe: reunió de pares del primer curs d'ESO del Programa d'Ensenyament en Valencià d'un institut qualsevol d'un poble de les sofertes (des del punt de vista lingüístic) comarques del Sud. La tutora pregunta, temorosa, si hi haurà cap problema si la reunió es fa en valencià. Se m'accelera el pols i note que la sang em puja a les galtes.

Pense que ja estem com sempre, però m'anime mirant la part bona: aquesta almenys ha preguntat... M'afanye a dir que al llarg dels cursos de primària quasi totes les reunions s'han fet en valencià i no ha hagut cap impediment. La tutora sembla que comença a respirar tranquil·la. Una altra mare comenta una cosa així com “yo no hablo valenciano, pero bueno...” La tutora entén que amb el “pero bueno” ens perdona la vida i arranca a parlar. No passen molts minuts abans que un pare (em fa l'efecte que és el marit de qui ens ha donat el permís per parlar la nostra llengua) diu exactament: “Espera, espera, espera. Si vas a hablar en valenciano habla claro o hablas en español perque yo no lo entiendo.” Un grup de pares, no poc nombrós, esclata a riure. El fatxenda que ens ha manifestat el seu desconeixement lingüístic es creix amb les rialles i reitera, tot cofoi, la seua ignorància: “¿Qué pasa? Sí es verdad: no sé valenciano”. La professora vacil·la uns segons... “Bueno, pues no hay problema”. I la gent torna a riure. Se'ns riuen a la cara...

Quan la tutora ens està explicant els criteris d'avaluació de l'assignatura de valencià, l'ignorant graciós torna a interrompre per exposar-nos un supòsit: “¿Qué pasa si mi hija suspende el examen de lectura pero saca un diez en el de gramàtica? Que ya te digo jo que no va a ser el caso porque en valenciano no se entera de nada.” Ho diu entre rialles. Apa! Si s'envaneix també d'haver transferit el graciosíssim valor de la ignorància a la seua filla.

Em pregunte què ha estat fent aquest pare tots aquests anys en què la seua fiilla ha estat matriculada en un PEV. És que no l'ha ajudada a fer els deures? És que no li ha preguntat la lliçó quan tenia un examen? I si ho ha fet, no ha sentit mai la curiositat d'entendre de què parlava la seua filla, què aprenia a l'escola? Voleu dir-me que el nostre sistema no ha funcionat i no solament no ha sigut capaç de crear nous valencianoparlants sinó que no ha pogut crear ni tan sols “valencianoescoltants”? No és cert.

Després de sis cursos, estic segura que l'ignorant graciós ens entén perfectament, però no pot evitar l'excitació de veure com la fanfarroneria ens fa caure en la submissió lingüística. Doblegar voluntats lingüístiques deu provocar-los un plaer quasi orgàsmic. I, dic jo, no penseu que després de quasi trenta anys d'esforços per redreçar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra normalitat cívica ja n'hi ha prou de submissió?

En tot aquest temps el nostre sistema educatiu ha creat valencianoparlants i “valenciano escoltants” (si voleu valencianoparlants passius que ja poden posar en actiu l'oïda...) que han de saber que per a nosaltres parlar valencià no solament és un dret sinó que és un deure i un deute pendent amb la nostra pròpia dignitat. Si volen un orgasme de poder que es busquen una altra meuca!

dimarts, 30 d’octubre del 2012

3.000 mots per la llengua

ELENA CÍVICO
   
Publicat a Nonada.es, 30/10/2012

La meua iaia sempre ha sigut molt guilopa, ella no sol parlar foradat. No fa massa a les seues nétes encara se’ns escapava una rialla quan ens deia que volia fer-nos un preguntat. Ella no havia estudiat en valencià, nosaltres sí. Mascarar, bonegar, haca… D’on s’hauria tret eixes paraules?

L’alcoià Eugeni S. Reig probablement ens hauria marmolat. Encara que desconeguts per a nosaltres, aquestos mots formen part del nostre lèxic tradicional. L’autor de ‘Valencià en perill d’extinció’ (1997 i 2005) i ‘Les nostres paraules’ (2009) col·labora amb RodaMots. Cada dia un mot pràcticament des dels seus inicis, sobretot assessorant amb el vocabulari valencià. RodaMots és un butlletí que envia un breu missatge de correu electrònic, de dilluns a divendres, als curiosos i lletraferits subscrits.

Aquest mail conté una paraula o expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i el passatge d’un autor que il·lustra l’ús del mot. Una idea que el barceloní Jordi Palou va amprar als creadors d’un dels butlletins més populars d’internet arreu del món, A Word A Day,  i a través de la qual pretén que els receptors amplien i milloren el coneixement de la llengua.

El primer mot es va enviar el 2 de març del 1999, set anys abans de que Facebook i Twitter irromperen en la xarxa. I hui ja s’han compartit més de 3.000 paraules en català. RodaMots compta amb més de 24.000 subscriptors i 2.500 seguidors al Twitter. De la plataforma social de Mark Zuckerberg, de moment, no volen saber-ne res.

El coordinador de RodaMots calcula que entre un 15 i un 20% dels subscriptors són valencians. De fet els rodamotaires provenen de tots els territoris on es parla la nostra llengua i també de l’estranger, des d’Austràlia a l’Argentina, passant per la Xina, Mèxic, el Canadà, els Països Baixos, Finlàndia, el Brasil, Alemanya, els Estats Units i Turquia, entre molts altres països.

L’escriptor, antropòleg i sociòleg Joan F. Mira és el segon autor més citat a RodaMots, després de Josep Pla. Altres autors valencians citats sovint són Enric Valor, Isabel-Clara Simó, Josep Vicent Marqués, Ferran Torrent, Ovidi Montllor, Enric Sòria, Martí Domínguez, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Josep Lozano. En el marc de l’associació Xarxa de Mots, a la qual pertany aquest projecte, n’hi ha altres en marxa com el Punt de Mira, una web on s’apleguen els articles de J.F. Mira.
Sense subvencions ni publicitat

Des del 2006 es fan campanyes de donatius cada any i mig o cada dos anys entre els subscriptors, a canvi de llibres o discos, per tal de cobrir les despeses de funcionament de ‘Cada dia un mot’. Aquest projecte no rep cap subvenció de cap entitat pública ni privada i la subscripció és gratuïta. La col·laboració econòmica dels subscriptors que volen participar en les campanyes és crucial per a la continuïtat i la independència de la iniciativa.

Amb el temps RodaMots ha anat alimentant una base de dades amb moltes paraules, frases fetes, refranys, locucions, etc., cadascuna acompanyada d’un o dos passatges literaris o periodístics.. Pel setembre de l’any passat se li va retre homenatge a Enric Valor pel centenari del seu naixement.

Parla Eugeni S. Reig, en l’escreix, de la rondalla recollida per  l’escriptor de Castalla: ‘El corb i la rabosa’. Un mot aquest últim que “sempre hem donat els valencians a aquest cànid, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. La primera constància escrita d’aquest vocable la tenim en els sermons de sant Vicent Ferrer. L’anomenem rabosa, precisament, pel rabo tan gran que té. La paraula rabo, àmpliament usada pels valencians, deriva del llatí «rapum» que significa ‘nap redó’. El mateix origen tenen, molt probablement, rabassa i rap. El fet que el mot rabo siga el que empra el castellà per a denominar la cua dels mamífers ha originat que se’l considere com un castellanisme  inadmissible, però crec que caldria que repensàrem aquesta actitud”, puntualitza Eugeni.

“Dins un mot, quanta gent que hi viu!” deia el poeta de Burjassot. Un vers de Vicent Andrés Estellés que ens recorda la varietat i la riquesa de la llengua catalana i que des de fa tretze anys encapçala la portada de RodaMots. Cada dia un mot.

Reports de la Morta Viva


El prestigi del valencià ha crescut entre els joves en els últims 10 anys, però, en canvi, hi ha disminuït la identificació.

Enric Sòria

Publicat a El País, 17/10/2012

Acabe de llegir el primer número d’una nova revista, l’Aula de Lletres Valencianes, Revista Valenciana de Filologia, publicada per la Institució Alfons el Magnànim i dirigida per Abelard Saragossà, a qui secunda una nodrida llista d’universitaris. L’Aula és una publicació que homenatja des del seu mateix títol dos revistes importants, la clàssica Taula de Lletres Valencianes i la potser menys coneguda Revista Valenciana de Filología, que va editar també El Magnànim en els anys durs de la postguerra, gràcies als bons oficis de gent com Manuel Sanchis Guarner i Arturo Zabala. S’inscriu així a dretcient en una honorable tradició i mira de continuar-la.

Els objectius de la nova publicació són filològics, en el sentit acadèmic, però també es proposa una utilitat pràctica: “millorar l’activitat de les aules on s’ensenya el valencià”. És a dir, facilitar la tasca dels nostres docents i potser encoratjar-los, que prou falta que els fa, sobretot ara que l’aprovació del decret de plurilingüisme posa en perill l’aprenentatge en valencià i, amb ell, bona part del treball fet. Aquest és l’horitzó, més aviat fosc, que ombreja l’aparició d’Aula.

El seu primer número conté articles molt instructius. A mi m’ha interessat particularment el treball de Raquel Casesnoves sobre les actituds lingüístiques dels joves valencians. En conclusió, sembla que el prestigi del valencià ha crescut entre els joves en els últims 10 anys, però, en canvi, hi ha disminuït la identificació com a cosa pròpia, perquè la majoria ja no el parla. La substitució lingüística continua accelerant-se, i el valencià –molt valorat, això sí, com a bonic idioma alié- va fent a presseta el seu camí cap a l’extinció, si no hi posem remei. Tot això ja se sap, però veure-ho reflectit en xifres, amb metodologia sensata i amb detall, fa impressió.

Però l’article principal, perquè és programàtic, és el que obri la revista: “El valencià modern”. Aquest text analitza el procés de normativització del valencià al llarg del temps i assenyala alguns dels problemes amb què s’ha trobat. Segons els autors, l’objectiu de la Renaixença era recuperar la dignitat històrica de la llengua, tenint ben en compte el seu ús viu, però aquest objectiu es va anar alterant, sobretot amb el Noucentisme, per a donar pas a un model en què predominava un dialecte –el català central- sobre els altres, alhora que s’imposava una normativització excessiva, embolicada i elitista, obsedida per la lluita contra el vulgarisme i la castellanització, que només tenia en compte l’ús escrit (i encara en els gèneres més refistolats) i que, per tant, era singularment inepta per als mitjans de comunicació de masses, especialment els orals, que ara són els predominants. A més, aquest model distanciava el poble pla de la seua pròpia llengua, convertida en un inacabable camp de mines ple de lletra menuda, per on era impossible moure’s amb una mica de familiaritat. Les coses no poden anar així, perquè, com sostenen els autors, una distància excessiva entre la llengua viva i el registre culte converteix aquest en inoperant. “Una lliçó europea del segle XX és que la llengua dels mitjans de comunicació és el model decisiu”, i com que ningú pot veure la tele o escoltar la ràdio amb el diccionari sempre a la mà, “la supeditació de la llengua literària al model dels mitjans de comunicació ha comportat la reducció de la distància entre la llengua considerada culta i la llengua espontània”.

“Una lliçó europea del segle XX és que la llengua dels mitjans de comunicació és el model"

Tot això està molt bé; més encara, és obvi, i si a molts amadors del valencià encara no els ho sembla és perquè la normativitis excessiva –barrejada d’autoodi- ha fet entre nosaltres estralls greus. Una altra cosa és que els autors a vegades formulen aquesta obvietat de forma ausades dràstica. No cal, per exemple, que triem entre defensar l’ús social de la llengua o defensar-ne la unitat. Per descomptat, l’ús és prioritari, perquè a ningú li importa ni poc ni gens si una llengua morta està fragmentada o no (i qui no ho veja així s’ha tornat boig), però el fet és que, amb una mica de sentit de la mesura, podem defensar els dos objectius al mateix temps, i en realitat es complementen.

En conclusió, els propòsits dels autors són molt plausibles: impulsar l’ús del valencià en la comunicació pública i augmentar la identificació de la gent amb la nostra llengua, que per això és la nostra. No dubte que la lluita contra la normativitis contraproduent i la resta de malalties nostrades que patim pot ser útil. El problema és que, si mirem els mitjans de comunicació que tenim, i com els tenim, i com està l’escola i, en fi, quin és el discurs públic actualment existent, haurem de concloure que el principal obstacle per a la supervivència del valencià no el remourà la filologia, sinó, en tot cas, la política. Per desgràcia, l’única cosa que volen del valencià alguns valencians és que no se’l senta, o que desaparega. I, ara com ara, són els que manen.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Les llengües soterrades de l'estació

Eugeni S. Reig

Publicat a EL PUNT-AVUI, el 22/10/2012

L'edifici de l'estació del nord de València, inaugurada el 8 d'agost de 1919, obra del valencià Demetrio Ribes Marco, és una meravella arquitectònica clarament influenciada per l'estil del vienés Otto Wagner.

El 12 de juliol de 1983 va ser declarada monument històricoartístic. En el seu vestíbul, amb una bella ornamentació de trencadís obra del pintor valencià Gregorio Muñoz Dueñas, ens trobem uns quants rètols que ens desitgen que tinguem un bon viatge en diverses llengües, com ara l'italià, l'anglés, el portugués, el grec, el rus o l' alemany. Són uns bells rètols de trencadís que ja tenen un segle d'existència.

Quan anem a traspassar la porta de la dreta que ens mena cap a les andanes veiem el rètol en llengua castellana. Però ¿i en valencià? ¿És possible que l'arquitecte Demetrio Ribes, que era de la ciutat de València, oblidara la llengua de la seua terra? Doncs no, no la va oblidar. En cadascuna de les dues columnes que hi han en el vestíbul diu bon viatge, en la llengua dels valencians, i a més, ho diu també en basc, en gallec i en castellà. Són uns bells rètols de trencadís, com els altres, però que algú, fa ja molts anys, va tapar amb una obra al voltant de les columnes per a posar uns seients.

Supose que això dels seients era només una excusa i que va manar tapar parcialment les columnes amb l'única finalitat que no es pogueren llegir coses tan tremendament subversives com bon viatge i ondo ibilli. Espere que manara que l'obra es fera de manera que algun dia es pogueren destapar les columnes i es pogueren recuperar els magnífics rètols ara colgats.

Confie i desitge que, a més d'atemptar contra el nostre patrimoni lingüístic, no atemptara també contra el nostre patrimoni arquitectònic.