dijous, 3 de gener de 2013

El valencià que ensenyem

Blog Eljuliet, 19/12/2012

Fa molt de temps, quan llegia l’excel·lent dietari Mentre parlem, de l’escriptor valencià Enric Sòria, se’m van quedar gravades a foc unes paraules que, més o menys, deien així: «Nosaltres ens ho manegem entre una parla empobrida i poc usada i, això sí, una profusa quantitat de diccionaris.» Sens dubte, podem afirmar sense temor d’equivocar-nos que, a hores d’ara, disposem al nostre abast d’un model de llengua formal acurat i precís, vàlid per a qualsevol àmbit del coneixement, sustentat en bona part per tots els treballs lexicogràfics i gramaticals a què al·ludia l’escriptor d’Oliva. Això és ja tot un èxit per a una llengua minoritària com el valencià, que pateix els sotracs inherents a totes les que tenen un nombre modest de parlants, però també els inherents a governs destructius i malintencionats com els del PP, capaços de perpetrar una llei linguocida amb la fredor cínica i l’entonació assossegada del més inic dels assassins. No obstant això, la presència d’un model formal apte no garanteix que es revertisca la situació de depauperació en què malviu el valencià al carrer. Però, almenys, convindrem que tampoc no hauria d’agreujar-la.

Menys regles i més valencià

Tradicionalment, en el sistema educatiu de l’estat espanyol s’han ensenyat llengües com si no haguérem de baixar mai del registre formal al col·loquial. Tant fa que s’ensenye castellà, valencià o anglés: s’obvia que més del 90% de les nostres produccions comunicatives s’adscriuen a contextos informals i orals, de manera que es relega l’expressió parlada i els deixos típics d’eixe àmbit, a canvi de privilegiar els models privatius dels nivells formals i solemnes, com si passàrem la vida fent conferències o impartint lliçons magistrals.

En el cas del valencià, este desequilibri genera un mal de molt difícil solució. Mentre que en llengües normals l’adquisició del registre col·loquial s’aconsegueix a través sobretot de l’ús habitual, però també del consum de cinema, música o televisió, en qualsevol llengua minoritzada, entre les quals hem de comptar el valencià, l’adquisició d’este model de parla passa necessàriament per incloure’l també en el sistema educatiu. No podem, per tant, desentendre’ns d’eixa part fonamental de l’aprenentatge de la nostra llengua i deixar-la en mans d’una hipotètica immersió, perquè això tal volta és possible en poblacions de l’Alcoià, les Marines, la Plana, la Ribera o la Safor, però no ho és ni al Cap i Casal, ni a l’Alacantí, ni al Vinalopó, ni encara menys al Baix Segura o a Utiel-Requena.

En este sentit, cal que ens conscienciem que ensenyar valencià no és una actuació paral·lela a ensenyar castellà ni anglés. Si en estes últimes l’objectiu principal és polir els vicis dels parlants o fornir els aprenents inicials d’uns rudiments sobre els quals continuar desenvolupant l’aprenentatge, en el cas del valencià cal que assumim que l’objectiu primer que ens hem de plantejar és crear nous parlants. Esta afirmació, mantinguda per mestres com Abelard Saragossà o Brauli Montoya, sovint queda soterrada davall dels mals hàbits docents adquirits, entre els quals les explicacions gramaticals, les successions de regles i excepcions, i les inacabables llistes de paraules formen un maremàgnum que invita l’aprenent, inexorablement, a dedicar-se a altres menesters i deixar de banda el valencià.

Però, ras i clar: com es poden crear nous parlants? D’entrada, cal subratllar que l’aprenentatge de qualsevol llengua hauria de ser una porta oberta a ampliar els horitzons de l’aprenent: relacionar-se amb més persones, conéixer un altre país, endinsar-se en una cultura diferent de la pròpia, viure experiències noves… Tot això s’aconsegueix arran d’un aprenentatge positiu, en què se situen en primer lloc les habilitats orals, la capacitat, en definitiva, d’interactuar des del primer moment i oblidar-se completament de les estretors de les regles gramaticals.

Quin sentit té, per tant, ensenyar a classe exclusivament una paraula com doncs, si no és aplicable en l’àmbit col·loquial, mentre al carrer va desapareixent la forma *pos en benefici del castellà *pues? No propose que s’haja d’acceptar *pos en registres formals, sinó que també s’ensenye i es reivindique per a contextos col·loquials. Igualment, caldria qüestionar algunes altres opcions lingüístiques, de difícil encaix en la parla quotidiana. Per què es prioritza dues si dos és perfecte? Per què es renuncia als tres graus locatius (este-eixe-aquell) per tal d’incorporar un sistema binari (aquest-aquell) que no representa la nostra manera de segmentar el món? Per què ensenyem les formes avui o vuit si ni tan sols sabem pronunciar-les bé? Per què ens entestem a anomenar les lletres com a ela, ema, erra, si eixa –a final en oriental és neutra i ací es diu de natural ele, eme, erre? Per què no ensenyem els xiquets que la tz de utilitzar, realitzar o similars sona com la s de casa? Per què no els ensenyem que metge, gener o platja tenen el mateix so que apareix dos voltes en Magic Johnson i que en anglés sí que saben pronunciar?

De la mateixa manera, cal desmitificar les preteses bondats d’algunes regles gramaticals. Les dicotomies entre a i en davant de lloc o entre per i per a davant d’infinitiu són un clar exemple de norma irrellevant que fa perdre el temps de docents i aprenents. O l’ensenyament de la dièresi, que, com tantes altres qüestions, s’ha orientat sempre a crear nous professors de llengua, i no nous usuaris. Per això, podem trobar fàcilment persones que saben que lluïsme i proïsme duen dièresi perquè són una excepció a l’estalvi que diu que les paraules que adjunten un lexema acabat en vocal als sufixos –isme, –ista no en duen, a pesar que la necessitarien; però serà molt més difícil trobar persones que sàpien què signifiquen eixes dos paraules. O, per acabar amb esta succinta repassada de normes absurdes, l’inefable canvi i caiguda de preposicions, una aberració que parteix d’un plantejament fet per Pompeu Fabra inicialment sobre huit verbs, i que s’ha aplicat amb contundència irreflexiva i miliciana. Com es pot pretendre que el parlant normal d’una llengua qualsevol canvie naturalment de preposició en funció de la categoria morfològica del sintagma subsegüent? És a dir: com es pot pretendre que un parlant, quan s’expressa en un context col·loquial, siga capaç de dir estic d’acord amb això, però no a fer-ho ja, ni tampoc ø que ens supervise ningú?

En definitiva, totes estes normes sovint han sigut explicades de manera restrictiva, com a l’única opció possible. La gramàtica més purista pot ser vàlida (i ho és) per a confegir un model de llengua formal apte per a qualsevol llenguatge d’especialitat o per a produccions solemnes. Però no ho és, no ho pot ser, per a l’àmbit col·loquial. Per a este últim tipus de comunicacions, necessitem una llengua viva, que entronque amb el model de parla existent, que no genere rebuig entre els valencianoparlants i que faça que l’aprenent se senta còmode i acceptat en interactuar, i que no siga vist com un estrany. Eixa sensació, indubtablement, el faria renunciar a tornar a intentar-ho. I, per tant, hauríem fracassat en el nostre objectiu primer i ineludible: crear nous parlants. Per a il·lustrar-ho, em tornen a vindre al cap unes altres paraules d’Enric Sòria, tristament lúcides: «En últim extrem, el grau màxim de purificació és el suïcidi.» Esperem no haver d’arribar a comprovar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada