dimarts, 2 d’abril de 2013

Lo de l’article neutre

Ignasi Moreta

El Núvol, 22/03/2013

Hi ha problemes lingüístics creats per la interferència d’una llengua veïna. N’hi ha de creats per la ignorància o la desídia dels mitjans de comunicació, dels docents i de la població en general. I n’hi ha de creats per la normativa. El lo neutre és un exemple claríssim de problema creat per la normativa. Vegem-ho.

Abans de la normativa

L’article masculí i neutre tenien, en el català prenormatiu, la forma plena lo i la forma contracta l (aquesta última era usada en contacte amb vocal, abans o després de l’article). En plural, les formes respectives eren los i ls (en aquest últim cas, en contacte amb vocal únicament amb l’article posposat a la vocal). Més tard, les formes l i ls adoptaran les formes gràfiques el i els, respectivament.

L’any 1909, Joan Maragall publica Elogi de la poesia (Bartomeu Baixarias, Barcelona, 1909), un text en prosa en què l’article lo apareix sovint, però sempre com a article neutre (mai com a article masculí). L’ortografia catalana normativa encara no existeix (es publicarà l’any 1913). L’any 1909, doncs, molts escriptors han bandejat el lo com a article masculí però el conserven com a neutre. Transcric a continuació alguns exemples d’aquest ús procedents d’aquest text maragallià de 1909:

a. en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal

b. m’apodero destrament d’ella per lo que em cal

c. i jo mateix, i lo que hi represento

d. el cel per lo gran i blau i clar

e. Tot lo que he dit és del poeta i de la poesia ideals.

f. que és lo més oposat a la seva naturalesa intuïtiva

g. que és lo més perillós per lo que s’assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic

h. L’epopeia, el drama, l’oda, la sàtira i tantes altres menes d’obres de lo que se’n diu literatura

i. I és això, lo impensat, la llei de la poesia.

j. en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i el seu tema

k. Mes d’aital obra ¿què n’és lo immortal, què n’és lo sempre fort i veritable, què n’és lo viu i lo actiu avui i sempre més?

l. ¿Què us penseu que és lo que en la Divina Comèdia salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d’intencions extrapoètiques?

m. i això és lo nou llavores

n. lo únic que es logra amb això és enterbolir-la

o. animat per l’interès de l’acció, que és també lo rudimentari de la vida (l’esforç en si) i per tant lo més proporcionat al sentit confós de la massa

p. Comença l’interès viu de l’acció humana; no el pur interès per la forma, que és lo artístic, sinó per la forma animada d’una acció externa.



Hi insisteixo: Maragall publica aquest text abans de la fixació de la normativa, i espontàniament bandeja el lo masculí i adopta el lo neutre o abstractiu. Crec que no es pot continuar insistint en la interferència del castellà com allò que explicaria l’establiment de la distinció de dos usos del lo: un com a article masculí, en desús, i un altre com a article neutre o abstractiu. Abans de l’establiment de la normativa els escriptors ja fan, espontàniament, aquesta distinció: abandonen un lo, el masculí, però en mantenen l’altre, el neutre o abstractiu. N’he donat un cas concret de l’any 1909, però els exemples podrien multiplicar-se.

La normativa soluciona un problema i en crea un altre

Fabra va decidir bandejar la forma plena de l’article, tant en singular com en plural (lo i los), i va donar plena carta de naturalesa als articles el i els, que en feien la funció. La proposta, no cal dir-ho, ha fet fortuna: avui, els que no som tortosins diem i escrivim el llapis i els amics, i ens hauríem de fer autèntica violència per dir lo llapis i los amics. El sistema ha funcionat perquè no feia sinó recollir una tendència espontània en l’evolució de la llengua. Però va quedar, ¡ai!, un àmbit en què l’invent no funcionava: l’ús neutre de l’article. Els parlants ja havien substituït de manera prou espontània els usos masculins de lo i los per el i els, però aquells mateixos parlants es van trobar normativament desemparats pel fet que hi havia un ús de lo i los que, en canvi, no havien pas abandonat: el neutre. Això només ens mostra un fet: quan la normativa dóna carta de naturalesa a la intuïció dels parlants, és acceptada; quan s’oposa a aquesta mateixa intuïció, fracassa. Tota gramàtica normativa s’ha de construir sobre una gramàtica descriptiva. Primer ve l’ús; després, la norma. En el cas de l’article neutre s’ha volgut actuar a l’inrevés: primer hi ha hagut la norma, però l’ús, cent anys després, encara no l’ha acompanyat. ¿No ho hauríem de repensar?

A més a més, cal constatar que la norma, en aquest punt, gairebé no ha estat discutida. S’han omplert pàgines i pàgines sobre l’ús dels signes interrogatius i exclamatius inicials, o sobre la normativa de per i per a, o sobre els pronoms febles, o sobre tantes altres controvèrsies lingüístiques. En canvi, el lo no ha estat gaire qüestionat pels lingüistes. I, amb tot, l’ús diari en qualsevol registre lingüístic demostra que la normativa no ha estat assimilada. ¿Potser perquè no pot ser assimilada, perquè no recull el geni de la llengua?

Existeix un minuciós estudi de Mar Batlle titulat «A propòsit de l’article neutre» on es tracta aquesta qüestió molt detalladament. Batlle qüestiona, amb sòlids arguments, que l’ús neutre de l’article lo sigui degut a una interferència castellana. I no s’està d’afirmar: «El divorci que actualment hi ha entre l’ús de l’article neutre en els registres orals i espontanis i la condemna que en fa la normativa és la prova més tangible de la insuficiència de la normativa que el condemna. Perquè a més de no proporcionar en molts casos una solució que convenci el parlant a deixar el lo, fomenta la sintaxi castellanitzant amb la recomanació de la simple substitució de l’article neutre per la forma el. D’aquesta manera es generen tot un conjunt de frases sintàcticament ben castellanes, però considerades correctes perquè presenten la commutació del lo per el/allò/això.» (Mar Batlle, «A propòsit de l’article neutre», Llengua & Literatura, núm. 11, 2000, p. 349; els subratllats són meus.)

La meva experiència com a corrector i editor

Durant els últims sis anys, la meva tasca com a editor d’una cinquantena de llibres en català dels àmbits filosòfic, antropològic, teològic o d’altres disciplines anàlogues, m’ha fet topar molt sovint amb una dificultat insalvable: la necessitat de fer ús de l’article neutre, sobretot davant d’adjectiu (però no exclusivament).

Hi ha dues obres clàssiques de la fenomenologia de les religions en què aquest problema apareix ja en el títol: Das Heilige, de Rudolf Otto, i Das Heilige und das Profane, de Mircea Eliade. Totes dues obres van ser publicades originàriament en alemany, tot i que l’obra d’Eliade va ser escrita en francès.

Evidentment, en alemany la forma das davant d’adjectiu no ofereix cap mena de problema. Das és la forma neutra d’un article que disposa de tres formes: der (masculí), die (femení) i das (neutre). En francès no existeix una forma neutra de l’article definit, però la forma masculina en fa la funció. D’aquesta manera, Le sacré i Le sacré et le profane són les versions franceses dels títols d’Otto i Eliade, i cap d’aquestes formes no causa estranyesa en el lector en llengua francesa. L’italià i el portuguès estan en la mateixa situació: Il sacro i Il sacro e il profano en italià, i O sagrado i O sagrado e o profano en portuguès, és com s’han traduït les obres d’Otto i Eliade: el lector italià, el portuguès i el francès no experimenten cap incomoditat amb l’ús de l’article determinat davant d’adjectiu. El castellà ha traduït aquestes dues obres d’aquesta manera: Lo santo i Lo sagrado y lo profano. La traducció de Heilige per santo i no pas per sagrado és discutible, però farà més transparent la dificultat que tenim en català. Però el que ara ens interessa és que el castellà disposa, com l’alemany (tot i que en fa un ús diferent), d’un article neutre: lo.

Que la proscripció normativa del lo s’ha imposat en tots els registres escrits és un fet incontestable. Els correctors rarament hem de corregir l’ús del lo en els textos dels autors, tot i que sí que ens toca corregir sovint les alternatives que els autors mateixos han donat a l’ús d’aquesta partícula. Perquè si és cert que rarament escrivim lo, també ho és que, oralment, no hem deixat mai de fer-lo servir. «Lo més bonic és l’alarma dels burgesos», escrivia Maragall al seu amic Anton Roura en comentar-li el primer Primer de Maig celebrat a Espanya, l’any 1890. Avui, espontàniament tots ho diríem igual però ho escriuríem de manera diferent: «El més bonic és l’alarma dels burgesos.» Amb aquesta esmena, ¿hi guanyem alguna cosa? ¿És realment més genuïna la forma «el més bonic» que «lo més bonic»?

Tornem, però, a les obres d’Otto i Eliade. Otto escriu Das Heilige. El terme Heilige el podem traduir per ‘sagrat’ o per ‘sant’. En el primer cas, molts optarien per El sagrat, El que és sagrat, Allò que és sagrat i *Allò sagrat. Aquesta última forma és clarament aberrant, motivada pel rebuig pel lo però infinitament pitjor (si és que l’article lo és realment rebutjable). Una cerca a Google de la forma «allò sagrat» dóna 29.400 resultats: és una xifra molt alta (tenint en compte que l’expressió només pot aparèixer en contextos especialitzats i en boca de persones cultes) que ens dóna la mesura de fins a quin punt la interdicció del lo genera una ultracorrecció aberrant i malauradament molt estesa. Cap catalanoparlant no diu, espontàniament, «allò sagrat»; no és una forma genuïna, sinó una lamentable ultracorrecció que revela, però, l’existència d’un problema: el que diem espontàniament (lo sagrat) «no ens ho deixen dir», i les alternatives «correctes» —el sagrat, el que és sagrat, allò que és sagrat— resulten problemàtiques. ¿Per què?

El que és sagrat i Allò que és sagrat són formes problemàtiques perquè resulten artificioses i atempten contra el principi d’economia del llenguatge. Ens calen tres paraules per dir el que les altres llengües (l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià i el castellà) poden dir, amb tota naturalitat, amb una de sola. La segona forma (Allò que és sagrat), a més, treu a la primera (El que és sagrat) la poca espontaneïtat que encara pogués tenir. Hi ha qui proposaria altres alternatives, encara més problemàtiques en aquest cas: La cosa sagrada, Les coses sagrades, La idea de sagrat o La sacralitat. En resum: si volem respectar l’actual marc normatiu sembla evident que l’opció menys dolenta és El sagrat.

¿Però què passa si optem per traduir Heilige per ‘sant’, com s’ha fet en castellà? Aleshores, el problema encara és més greu, perquè El sant no funciona de cap de les maneres, com sap qualsevol catalanoparlant que tingui un mínim de sensibilitat lingüística. ¿Per què El sagrat pot passar, i El sant no? Un filòsof amb una alta sensibilitat lingüística em deia que era una qüestió «d’oïda»: El sant «no sona gens bé, no funciona». Potser és una argumentació poc científica, però respon a una percepció real (i gosaria dir que l’oïda, quan és ben afinada, constitueix un indicador lingüístic de primer ordre). Però hi ha més: sant també l’utilitzem com a substantiu, i amb un article definit al davant el podem confondre amb el substantiu. El mateix que ens passaria si traduïssim Lo barroco d’Eugeni d’Ors per El barroc.

Més exemples: Jacques Lacan parla abundosament de «le symbolique, l’imaginaire et le réel». ¿Què pot fer l’esforçat traductor català del psicoanalista francès? ¿Traduirà per «el simbòlic, l’imaginari i el real»? Probablement, perquè parlar d’«el que és simbòlic, el que és imaginari i el que és real» suposa una pèrdua massa gran respecte a la força que té l’original francès. Si són termes que apareixen reiteradament en un text, l’artificiositat de la fórmula «el que és» pot acabar resultant insofrible, i no diguem si optéssim per la fórmula «allò que és». Ara bé: si som honestos haurem de reconèixer que «el simbòlic, l’imaginari i el real» no és una bona solució, sinó tan sols la solució menys dolenta en l’actual marc normatiu. És a dir: ens resignem a «el simbòlic, l’imaginari i el real», però de fet aquestes formes són fruit d’una substitució, atès que, espontàniament, el que hauríem dit és «lo simbòlic, lo imaginari i lo real».

Xavier Melloni és un assagista català que es mou entre l’antropologia, la filosofia de la religió i la teologia, uns camps que exigeixen sovint l’ús de l’article neutre. Molts dels seus llibres s’han publicat en castellà i en català, simultàniament o amb pocs mesos de diferència. Un dels seus llibres es titulava, en castellà, El Uno en lo Múltiple. En català van resoldre el problema substituint l’adjectiu per un substantiu que aparentment significa el mateix (multiplicitat), cosa que, a la pràctica, significava eludir el problema, no pas resoldre’l. Tots sabem que la multiplicitat no significa el mateix que lo múltiple, i sobretot que no té la mateixa força. Però amb la multiplicitat es respectava el marc normatiu. El Uno en lo Múltiple va esdevenir, doncs, L’U en la Multiplicitat. La normativa catalana va obligar a fixar en aquesta llengua un títol amb menys força que el castellà.

El mateix (¿lo mateix?) li va passar a Melloni amb Vislumbres de lo Real. En català l’autor va optar per Escletxes de Realitat. Deixem de banda el canvi de Vislumbres per Escletxes, que no és cap traducció sinó un canvi de sentit (la traducció seria Besllums). El problema rau a «lo Real», evidentment. L’autor hauria pogut optar per Escletxes del Real, Escletxes del que és Real, Escletxes d’allò que és Real. No cal insistir en l’artificiositat de les tres opcions. ¿Solució? Eludir el problema fent la mateixa operació d’abans: substituir l’adjectiu per un substantiu amb menys força. Resultat: Escletxes de Realitat. Novament el nostre marc normatiu ens va privar d’un títol que hagués tingut sens dubte molta més força: Escletxes de lo Real. Vaig ser l’editor d’Escletxes de Realitat: l’autor ja ens va donar el problema resolt (eludit) i en aquell moment (el llibre va aparèixer el maig del 2007) no ho vaig qüestionar. Avui, però, em pregunto si va ser un encert convertir «lo Real» en «Realitat».

I un últim exemple: cada cop que, corregint textos, topo amb l’expressió «l’important» («L’important és que vinguis», «L’important és que resolguem el problema»), m’adono que la normativa ha creat un problema. Els correctors acostumen a deixar passar aquesta expressió, sigui perquè s’hi han acostumat, sigui perquè no hi troben alternatives. Jo, però, bandejo la forma sistemàticament, al preu si cal de retocar la frase sencera, perquè crec que «l’important» no és (no pot ser) una forma genuïnament catalana. Això no ho hem dit mai. El que hem dit sempre és, indubtablement, «lo important».

Torno al punt de partida. Els que treballem amb textos filosòfics en llengua catalana tenim, en aquest punt, un autèntic problema. Però no és un problema lingüístic, sinó normatiu: el problema l’ha creat la normativa en tractar de proscriure un ús real i genuí de l’article neutre lo. Els deixebles d’Eusebi Colomer recorden que, a les seves classes d’història de la filosofia moderna i contemporània, es mostrava indignat pel fet que s’hagués suprimit l’article lo en català, ja que això dificultava enormement l’expressió en català de la reflexió filosòfica i posava molts problemes a la traducció de bons textos filosòfics estrangers. També el filòsof Raimon Panikkar havia expressat reiteradament, fins i tot per escrit, la seva contrarietat per aquest punt de la normativa. Em consten també les dificultats que han tingut filòsofs catalans d’alta consciència lingüística com Pere Lluís Font i Josep-Maria Terricabras davant aquest problema endimoniat. Estic convençut que una enquesta entre filòsofs catalans faria aflorar un amplíssim consens en l’enuig per la proscripció normativa de l’article neutre lo.

L’observació del fenomen a la premsa

Des del meu punt de vista, Manuel Cuyàs és un dels periodistes catalans en actiu que escriu un català millor. El llegeixo sovint, especialment per poder fruir —i aprendre— del seu català genuí, viu, segur. I, tanmateix, en un article de Manuel Cuyàs hi vaig poder llegir: «El fonamental és que ens paguin, el fonamental és que cobrem.» (El Punt Avui, 2-5-11) Voldria creure que Cuyàs no va escriure això (que l’esguerro és d’un anònim corrector i, potser millor, d’un becari fent pràctiques a la redacció del diari). Perquè en català no hem dit mai «el fonamental és que…». Aquesta forma és completament aliena al geni de la llengua, tant com «l’important» que assenyalava més amunt. El problema és que es fa difícil dir-ho bé respectant l’actual marc normatiu. Perquè dir-ho bé, desenganyem-nos, significa dir «Lo fonamental és que ens paguin», però aleshores quedem fora del paraigua normatiu, que deixarà passar aberracions com «el fonamental» o tractarà de convèncer-nos de la bondat de formes com «el que és fonalmental és que ens paguin, el que és fonamental és que cobrem», o com «allò que és fonamental…», o fins i tot ens dirà que hem de canviar completament la construcció i dir que «el que cal és que ens paguin».

Un altre escriptor català amb alta consciència lingüística, Joan-Francesc Mira, escrivia a El Temps (ell o el corrector d’El Temps aleshores, Jordi Badia): «El senyor Duran […] afirmà públicament que allò “lògic” seria configurar un estat espanyol amb autonomia per a “les tres comunitats històriques”.» (Joan Francesc Mira, «Cafè per a pocs», El Temps, 24-7-2012, p. 66.) Fixem-nos-hi bé: «allò lògic» signat per Mira, corregit per Badia (o equip) i publicat a El Temps. Això és el que hauria de combatre la normativa, i no pas «lo lògic», que és el que, amb bona lògica, hauria hagut d’escriure Joan-Francesc Mira en aquest context.

Una altra perla, també d’El Temps: «Quan es va signar el tracat dels Pirineus, […] els comerciants feien el de sempre —el comerç de la sal va continuar— però, de sobte, amb una frontera al mig.» (Àlex Milián, «Vells camins, nous contrabandistes», El Temps, 31-7-2012, p. 16.) És evident què volia escriure l’autor: «feien lo de sempre». Però el mateix autor per autocensura, o el corrector de torn per ignorància, va perpetrar aquest aberrant «feien el de sempre». Però ja ho sé: em diran que el corrector hagués hagut d’optar per «feien el que havien fet sempre» o «feien allò que havien fet sempre» (¡o «feien com de costum»!). Sí, sempre podem girar la frase, sempre podem dir les coses d’una manera diferent, i fins i tot sempre podem no dir-les, i així ens estalviem el problema. Però el que cal no és pas eludir els problemes, sinó resoldre’ls.

Un altre exemple, aquest cop d’El Punt Avui i sota la signatura d’un llicenciat en filologia catalana: «El darrer exemple ètnic ve del coronel franquista Francisco Alamán, el qual em dedica bona part d’un article on parla dels “malnacidos charnegos separatistas”, entre els quals em compta. […] He de reconèixer que té raó en el de “charnego separatista”, però no pas en el de “malnacido”.» (Josep Lluís Carod-Rovira, «Dos models de nació», El Punt Avui, 30-9-2012.») A mi, perdonin, aquest ús d’«el de» m’esfereeix. Això no és català: com a mínim, no és el català que parlaven els meus avis ni el que parlo jo. Tampoc no hauria de ser el català d’un filòleg. Confio que l’esguerro sigui obra també d’un becari del departament d’edició de l’il·lustre diari.

Però dels mals exemples no se n’escapa ningú, ni tan sols el nostre diari oficial. Diu el DOGC: «La persona beneficiària ha de presentar […] el resguard de la garantia per un import determinat a la resolució en funció del previst a la base 8.» (DOGC, núm. 6073, 23-2-2012, p. 8610.) Alguns diran: fàcil, haurien d’haver posat «d’allò previst». Provem-ho: «El tipus d’interès aplicable per al període vinent li serà comunicat segons allò indicat a la clàusula de revisió.» (Comunicació bancària a l’autor, 7-9-2012.) L’amable lector farà bé de rellegir aquesta frase en veu alta: «allò indicat a la clàusula de revisió». ¿De debò que allò serveix per a aquests usos? ¿No seria més fàcil, més evident, més espontani, més genuí, més català, «lo indicat a la clàusula»? ¿No és el que (¿lo que?) tots diríem, si no tinguéssim una concepció policial del paper de la normativa?

Una proposta a la Secció Filològica de l’IEC
La Secció Filològica de l’IEC està fent conèixer els esborranys més avançats de la nova gramàtica normativa «per la voluntat de facilitar al màxim la interacció amb els professionals amb l’única finalitat de fer-los coneixedors dels treballs de la institució i afavorir aportacions de caràcter personal que contribueixin a millorar els textos». Responent a aquesta crida, el 17 de desembre del 2010 em vaig adreçar al Dr. Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per proposar-li formalment una esmena al punt 13.1 de l’apartat «Morfologia flexiva» de la futura gramàtica normativa, punt en què es parla precisament de la qüestió que ens ocupa: «La morfologia dels articles». Aquest esborrany ens diu que l’article determinat té flexió de gènere i de nombre, cosa que dóna les formes el, la, els i les, amb les variants aglutinades i les variants salades. I una breu referència al lo en un cos de lletra més petit (que sembla indicar un caràcter més descriptiu que pròpiament normatiu): «Les formes masculines antigues lo i los es mantenen en la llengua general en certs contextos fossilitzats (tot lo món, tot lo dia, per lo senyal), i en alguns parlars nord-occidentals, en registres informals (lo pare, lo cotxe, los carrers, los pobles).» El lo aplega, doncs, tres característiques que acostumen a ser l’aval més clar de genuïnitat: 1) és antic; 2) és propi de parlars nord-occidentals (no és, doncs, cap castellanisme barceloní), i 3) és usat en registres informals (no és, doncs, cap cultisme artificiosament introduït). Però aquests usos, reconeguts per la gramàtica normativa, no abasten ni de bon tros la totalitat d’usos del lo. Badia i Margarit ja va observar el següent a la seva gramàtica descriptiva i normativa: «S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú no s’hi sent estrany.» (Antoni M. Badia i Margarit, Gramàtica de la llengua catalana, Proa, Barcelona, 1995, p. 453.) Crec, doncs, que no és correcte afirmar que la forma lo només s’utilitza en contextos fossilitzats i en registres informals dels parlars nord-occidentals. I la Gramàtica del català contemporani deixa clar el contrast, en aquest punt, entre gramàtica descriptiva i gramàtica normativa: «Tot i la interdicció normativa, l’única realització viva de l’article lo en la llengua comuna és la que correspon a l’ús com a article neutre.» (Gramàtica del català contemporani, S.7.3.3b, p. 1473.)

Entenc que una bona gramàtica normativa ha d’estar abonada per una bona gramàtica descriptiva, i que el seu encert es mesura també en l’acceptació popular que té. Cap d’aquestes dues condicions no es compleix en el cas que ens ocupa: ni les gramàtiques descriptives abonen la proscripció del lo, ni s’ha aconseguit que la proscripció arreli en l’ús espontani, malgrat que la norma no ha estat contestada (la discrepància de Moll ha passat força desapercebuda, i la d’Albert Pla Nualart és recent i no ha generat el debat que mereixeria).

Tant Badia i Margarit com la Gramàtica del català contemporani tenen molt clar que l’ús de l’article neutre lo en català és molt estès i que no és pròpiament un castellanisme sinó un fruit natural de l’evolució de la llengua, probablement afavorit, això sí, per l’evolució paral·lela del castellà. Si això és el que ens dóna la gramàtica descriptiva, ¿què ha de fer la gramàtica normativa? ¿Dir que l’ús és erroni? ¿Establir que quan Maragall escrivia, l’any 1890, que «lo més bonic és l’alarma dels burgesos», ho escrivia malament? ¿Decidir que quan una persona culta diu espontàniament «lo del teu germà» (l’exemple és de Badia i Margarit), s’està equivocant?

Aquestes i altres consideracions les vaig incloure en una carta de cinc pàgines adreçada a la màxima autoritat normativa en la meva llengua. Acabava el meu raonament amb aquest paràgraf: «Entenc que en aquest punt el marc normatiu no està avalat per l’ús genuí, i constato que un cop consolidada la normativització fabriana la proscripció del lo neutre, tot i no haver estat gaire contestada, no ha aconseguit excloure aquest article de l’ús espontani dels parlants. Afegim-hi el fet que les alternatives tenen, sovint, molts problemes, i que condueixen de facto a ultracorreccions aberrants. I tinc ben present que l’expressió filosòfica i científica en llengua catalana, ja prou dèbil històricament, es veu seriosament perjudicada en aquest punt. En conseqüència, goso demanar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el reconeixement de la forma lo de l’article determinat neutre en la gramàtica normativa i en les properes revisions del diccionari normatiu.»

El Dr. Isidor Marí va contestar la meva carta el 2 de febrer del 2011. Confesso que esperava rebre una carta tipus i que, en canvi, vaig rebre una carta amb arguments. Marí em deia que havia comentat les meves consideracions amb altres membres de la Secció Filològica i que les tindrien en compte en els treballs de redacció de la gramàtica, però que no creia que «l’absència d’aquest element en el català culte i formal constitueixi una dificultat tan insalvable» com jo sostenia. Admetia (i crec que això ja és admetre molt, moltíssim) que «hi ha raons per a proposar-ne l’acceptació en el català col·loquial, però la seva incorporació al català culte formal —i sobretot en textos escrits— té poc suport. La proposta normativa que van fer Pompeu Fabra i l’IEC ha estat generalment adoptada i ha esdevingut avui una norma d’ús força consolidada. […] Avui aquest criteri no és únicament una norma gramatical de l’IEC, sinó una norma socialment assumida i implantada en els textos formals cultes.»

D’altra banda, a la seva resposta (de dues pàgines) Isidor Marí s’estenia amb generositat en el problema que li havia plantejat entorn de les traduccions de Das Heilige und das Profane i Das Hailige, proposant per al primer cas El sagrat i el profà i suggerint, en el cas del segon, inspirar-nos en l’opció anglesa: The idea of the holy.

Tot i no donar-me la raó, hi ha tres aspectes molt valuosos en la resposta de l’IEC. En primer lloc, el to i el fet mateix de la resposta: la carta d’Isidor Marí demostrava que l’IEC es prenia seriosament la meva proposta i, tot i no acceptar-la, hi entrava en diàleg en un to constructiu. Ho remarco, ho agraeixo i ho celebro, perquè és una actitud que honora l’Institut i el president de la seva Secció Filològica.

En segon lloc, vaig valorar molt el concepte de normativa que destil·lava la carta d’Isidor Marí. Perquè una possible resposta seria dir: la normativa ha estat fixada per l’IEC, que en té les competències i que compta amb professionals competents, i vostè el que ha de fer és creure (en el sentit català del terme). En canvi, Marí en cap moment no va fer servir aquest argument d’autoritat. Al contrari: remarcava que la normativa era una proposta, i que si se li donava autoritat era perquè se l’havia guanyada, perquè socialment aquella proposta havia estat assumida. Però acceptava amb naturalitat el dret a la discrepància, també en aquesta matèria: «En darrer extrem, però, l’existència d’una norma lingüística socialment assumida no impedeix que un escriptor, un traductor o un editor adoptin una solució diferent, fent ús de la seva llibertat i la responsabilitat consegüent. Si vostè creu que ha d’introduir el lo neutre i vol exposar les raons per què ho fa, està en el seu dret de fer-ho. La nostra impressió és que una decisió així serà molt més difícil d’acceptar socialment que la traducció El sagrat i el profà.»

I, en tercer lloc, vaig valorar que, implícitament, el Dr. Marí reconegués que la meva proposta probablement caldria prendre-la en consideració en l’àmbit del català oral no formal. Isidor Marí em deia que no considerava oportú canviar la normativa pel que fa a la llengua culta escrita, però sí que hi havia raons per prendre-la en consideració per a la llengua oral. Sense dir-m’ho explícitament, crec que se’n pot deduir fàcilment que en una propera revisió de la «Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana» caldria introduir el «lo» neutre en contextos orals, com s’hi va introduir el sigut, amb gran escàndol dels puristes. Podria ser un primer pas.

Conclusions

Poc després d’aquesta correspondència amb Isidor Marí vaig publicar el llibre Das Heilige und das Profane, de Mircea Eliade, en català. Per a la traducció del títol vaig optar amb certa recança per El sagrat i el profà. No vaig optar per la dissidència lingüística per diversos motius. En primer lloc, perquè bons amics filòlegs coneixedors de les meves inquietuds em deien que de normativa n’hi ha d’haver una, no pas dues o tres, i que a l’hora de posar en circulació una forma gramaticalment «dissident» calia fer-ho amb la màxima responsabilitat i prudència. Tot i estar d’acord amb els meus arguments, m’aconsellaven «carregar-me de raons» abans d’emprendre un canvi d’aquesta magnitud.

D’altra banda, sóc ben conscient que un canvi d’aquestes característiques requereix un estudi aprofundit de la qüestió, un estudi que, de moment, ningú no ha fet. El lo neutre té usos molt diversos en el català espontani, i probablement no tots mereixen la condonació de l’actual condemna normativa. I això, per tant, vol dir que ens caldrà filar molt prim. El sagrat i el profà, per exemple, presenta l’article neutre sota dues formes: en contacte amb vocal i sense aquest contacte. És possible que, en contacte amb vocal, la forma el sigui més encertada que la forma lo. Si això és així, ¿vol dir que la forma òptima d’aquest títol seria Lo sagrat i el profà, amb lo en el primer cas pel fet que no hi ha contacte amb vocal i el en el segon perquè sí que n’hi ha? ¿O en casos com aquest seria millor mantenir una sola forma, sigui El sagrat i el profà, sigui Lo sagrat i lo profà? ¿O potser caldria optar per El sagrat i el profà perquè, fet i fet, aquesta expressió ja s’ha consolidat, i en canvi caldria fer Lo sant i Lo barroc en els títols d’Otto i Ors respectivament, per raons eufòniques i d’amfibologia? I continuem filant prim: ¿per què ens plantegem Lo sagrat i el profà i no, en canvi, l’important? ¿Potser perquè podem substituir lo per el quan l’article segueix una vocal, però no quan la precedeix?

És evident que aquesta mena de problemes requereix una bona fonamentació teòrica. D’aleshores ençà no m’ha estat possible emprendre un estudi a fons d’aquest tema (d’altra banda, jo no sóc lingüista), ni he vist que ningú l’hagi fet (tot i que l’estudi de Mar Batlle és remarcable i que per internet es poden trobar altres veus que reclamen fonamentadament la revisió de la qüestió). Jo puc ser agosarat, però no puc ni vull ser temerari. Sense un estudi científic clar de què cal acceptar i què no, la dissidència podria no passar de ser una frivolitat.

D’altra banda, una acció d’aquesta mena requereix un cert consens. No és un petit editor en solitari qui pot donar el pas de posar en circulació el lo que tants trobem a faltar. Caldria que fossin unes quantes empreses les que ho adoptessin. Goso pensar que, si ens poséssim d’acord algunes editorials en català juntament amb alguns diaris (penso concretament en l’Ara, en El Punt Avui, en La Vanguardia i en El Periódico), podríem fer el pas sense fer el ridícul (¡l’últim que hem de fer, deia Tarradellas!).

En definitiva: l’IEC ha d’acceptar explícitament el lo en contextos orals (demanar més, ara com ara, és demanar massa: tot arribarà); els lingüistes haurien d’emprendre estudis sòlids que ens permetessin destriar amb arguments científics de pes quins usos del lo neutre cal acceptar i quins no; i, fet això, uns quants editors, correctors, autors i traductors ens hauríem de posar d’acord per redimir els usos del lo que ho mereixen i emprar-los amb naturalitat; la benedicció de l’IEC serà el punt final de l’itinerari (les institucions sempre van darrere la societat, no pas davant). Som a les beceroles del procés, però si ens ho proposem, en dos o tres anys podríem fer passos de gegant. Depèn de nosaltres.

1 comentari: