dimarts, 4 d’octubre de 2011

Una llengua que camina

JOAN CARLES GIRBÉS

L'Informatiu, 4 octubre 2011   

Poques hores abans de la celebració més descafeïnada del 9 d’Octubre, els catalans tindran la possibilitat de veure, al Canal 33*, el documental Una llengua que camina. Aquest treball, dirigit per Amanda Gascó, ofereix un balanç dels progressos aconseguits en l’ús social del valencià durant l’últim quart de segle. La novetat principal és que no ens presenta un resultat demolidor, lacrimogen ni descoratjador, com estem acostumats, sinó que té la gosadia d’obrir una escletxa d’il·lusió i esperança. És cert i ben obvi que no hem assolit ni de lluny el grau de normalització lingüística que a molts ens agradaria i el país mereix, però també cal reconéixer (qui no es consola és perquè no vol) que durant l’últim quart de segle hem fet avanços significatius. 
Insuficients, sí, però avanços al capdavall. I cal reivindicar-los. I conéixer-los. I donar-los a conéixer, també.

Cal aprofitar qualsevol espai al nostre abast per mostrar el País Valencià silenciat, aquell que té un compromís amb les seues arrels i dignititat

El reportatge recorre el País Valencià de dalt a baix i ens el presenta tamisat per la mirada i les vivències de cinc protagonistes: el metge de Castelló Gerard Pitarch, el músic i escriptor de Benimaclet Xavi Sarrià, la periodista alacantina Mar Iglesias, la tècnica del Voluntariat pel Valencià romanesa Dariana Groza i el mestre d’Alzira Diego Gómez. Ells testimonien la tenacitat de milers de persones, professionals d’àmbits molt diversos que han interioritzat la militància lingüística fins fer-la indestriable del seu quefer diari. La introducció del valencià a l’ensenyament ha dignificat i reforçat la nostra llengua. Ja no és des de la trinxera que convencerem ningú per cap causa perduda, sinó des de la profunda convicció que el valencià és un patrimoni íntim i irrenunciable que hem de compartir per fer-lo útil i sentir-nos plens.

Poca cosa pot fer un documental que emet el segon canal de TV3 passada la mitjanit per contrarestar l’amarga fama que els governants que no s’estimen aquest país han vessat a sobre nostre durant els últims anys. No obstant això, cal aprofitar qualsevol espai al nostre abast per mostrar el País Valencià silenciat, aquell que té un compromís amb les seues arrels i dignititat, el que serveix al carrer i a la universitat, el que ompli la primavera de Trobades, el que porta la seua música al Japó, el que no es conforma amb ser “valencianocallant” sinó que busca guanyar l’optimisme del demà. I que actua mentre parla i fa camí caminant. Malgrat totes les carències, que són tantes i tan evidents que no cabrien en un article modest com aquest, i les traves constants de l’administració pública valenciana a les millores en l’ús social de la llengua, som munió els qui continuem usant-la en totes les esferes de la quotidianitat. I ens en sentim orgullosos. I ho volem compartir.

*Aquest dijous dia 6 es preestrena al Club Diario Levante de València.

1 comentari:

  1. Després de la preestrena ja podem dir que "Una llengua que camina és un documental de gran valor. Ja es poden veure les entrevistes que vàrem realitzar després de la projecció a tres dels responsables, Amanda Gascó (realitzadora), Vicent Partal (co-guionista · producció) i Xavi Sarrià (co-protagonista) a:

    http://blogs.escolagavina.com/400colps/?p=2313

    Podeu fer circular el vídeo entre aquelles persones que penseu els pot interessar o fer-lo servir als vostres blocs.

    Una cordial salutació.

    ResponElimina