XAVI BELLOT
L'Informatiu, 5 març 2012
Veig les imatges de la tele i em fan llàstima les falleretes, les seues llàgrimes i la seua incredulitat per uns crits que no entenen. Elles no tenen la culpa de res del que està passant, de que el món on vivim s’estiga posant tan refotudament complicat. Però elles són a qui més afecten els xiulits d’allò que en Twitter s’ha anomenat #intifalla, la conseqüència quasi lògica d’un altre hashtag ben popular, la #primaveravalenciana. Entenc la indignació de les falleres amb la protesta, tot i que la oportunitat de la seua nota pública és qüestionable: elles haurien d’entendre, en primer lloc, el context en el qual estan vivint, i a més assumir que la pròpia festa fallera no s’entén sense la crítica, de vegades terrible i despietada. Haurien d’entendre, a més, que la crítica no està provocada per elles, sinó pels representants polítics que durant tants anys han gaudit del confort i de la impunitat del balcó i de la resta de l’edifici.
Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians
Com és lògic, la premsa més propera al poder (i els qui busquen la supervivència de les miquetes publicitàries) ha desqualificat la protesta, com abans ha fet en cadascuna de les manifestacions i protestes que s’han posat en marxa per protestar per la nefasta gestió que ens ha portat fins on estem. Alguns, fins i tot, tenen la poca vergonya d’impulsar manifestos que exoneren de tota responsabilitat als qui són culpables directes, proposant una mena d’amnèsia selectiva per als excessos, balafiaments i lladrocinis viscuts fins ara apel·lant a l’orgull de ser valencians. Són els mateixos que van donar, fa una setmana, ales a rumors i mentides que implicaven directament una menor tan sols pel fet de ser filla de qui és, ignorant les més elementals normes del periodisme i, encara més, dels drets fonamentals de la persona. Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians. Front a la idea d’un poble narcotitzat, la indignació i la protesta es deixen sentir amb força. I això molesta als qui han fet i desfet al seu aire durant quasi dos dècades, però no hi ha marxa enrere. És probable que els inquilins dels edificis públics tiren de la tropa violenta, a l’estil de la Batalla de València, llançant a l’extrema dreta com a vanguàrdia de la contraprotesta, com de fet ja està passant. Però esta societat no és la de fa 30 anys: vull pensar que és molt més difícil d’enganyar.
La Intifalla resum en la seua pròpia etimologia el que ens està passant: sense deixar de banda l’humor i el cinisme la protesta comença a formar part del paisatge habitual, si més no de la ciutat de València. No arribarem a l’extrem de donar crèdit a un mitjà de comunicació rus, que assegurava fa quinze dies que el País Valencià era la zona més conflictiva d’Europa, ara que ja no es parla d’Euskadi. I com que algú ha d’assumir el rol de regió insurrecta sembla que ens ha tocat a nosaltres: estudiants esvalotats, manifestacions cada dos dies, festes populars aprofitades (com els txupinazos bascos) per a fer crítica política.
Però no ens deixem enganyar: afortunadament açò no és Euskadi, sinó València. Per què desaprofitar l’oportunitat de seguir protestant en la festa més àcida i crítica d’Europa? Amb el somriure, la revolta.
L'Informatiu, 5 març 2012
Veig les imatges de la tele i em fan llàstima les falleretes, les seues llàgrimes i la seua incredulitat per uns crits que no entenen. Elles no tenen la culpa de res del que està passant, de que el món on vivim s’estiga posant tan refotudament complicat. Però elles són a qui més afecten els xiulits d’allò que en Twitter s’ha anomenat #intifalla, la conseqüència quasi lògica d’un altre hashtag ben popular, la #primaveravalenciana. Entenc la indignació de les falleres amb la protesta, tot i que la oportunitat de la seua nota pública és qüestionable: elles haurien d’entendre, en primer lloc, el context en el qual estan vivint, i a més assumir que la pròpia festa fallera no s’entén sense la crítica, de vegades terrible i despietada. Haurien d’entendre, a més, que la crítica no està provocada per elles, sinó pels representants polítics que durant tants anys han gaudit del confort i de la impunitat del balcó i de la resta de l’edifici.
Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians
Com és lògic, la premsa més propera al poder (i els qui busquen la supervivència de les miquetes publicitàries) ha desqualificat la protesta, com abans ha fet en cadascuna de les manifestacions i protestes que s’han posat en marxa per protestar per la nefasta gestió que ens ha portat fins on estem. Alguns, fins i tot, tenen la poca vergonya d’impulsar manifestos que exoneren de tota responsabilitat als qui són culpables directes, proposant una mena d’amnèsia selectiva per als excessos, balafiaments i lladrocinis viscuts fins ara apel·lant a l’orgull de ser valencians. Són els mateixos que van donar, fa una setmana, ales a rumors i mentides que implicaven directament una menor tan sols pel fet de ser filla de qui és, ignorant les més elementals normes del periodisme i, encara més, dels drets fonamentals de la persona. Però en l’època de la galàxia Internet l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens torna l’orgull de ser valencians. Front a la idea d’un poble narcotitzat, la indignació i la protesta es deixen sentir amb força. I això molesta als qui han fet i desfet al seu aire durant quasi dos dècades, però no hi ha marxa enrere. És probable que els inquilins dels edificis públics tiren de la tropa violenta, a l’estil de la Batalla de València, llançant a l’extrema dreta com a vanguàrdia de la contraprotesta, com de fet ja està passant. Però esta societat no és la de fa 30 anys: vull pensar que és molt més difícil d’enganyar.
La Intifalla resum en la seua pròpia etimologia el que ens està passant: sense deixar de banda l’humor i el cinisme la protesta comença a formar part del paisatge habitual, si més no de la ciutat de València. No arribarem a l’extrem de donar crèdit a un mitjà de comunicació rus, que assegurava fa quinze dies que el País Valencià era la zona més conflictiva d’Europa, ara que ja no es parla d’Euskadi. I com que algú ha d’assumir el rol de regió insurrecta sembla que ens ha tocat a nosaltres: estudiants esvalotats, manifestacions cada dos dies, festes populars aprofitades (com els txupinazos bascos) per a fer crítica política.
Però no ens deixem enganyar: afortunadament açò no és Euskadi, sinó València. Per què desaprofitar l’oportunitat de seguir protestant en la festa més àcida i crítica d’Europa? Amb el somriure, la revolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada