diumenge, 18 de novembre de 2012

Una aproximació al Joan Fuster des de la meua amistat

JAUME LLORET i SOLVES, metge de l'escriptor

Riberabaixa.info, 18/11/2012

Per als adolescents i joves suecans: Una aproximació al Joan Fuster des de la meua amistat.

No us preocupeu. Tractaré de no fer-me pesat. Quan jo tenia la vostra edat , ara sóc massa gran però també he sigut com vosaltres, adolescent i jove, quan algú de fora venia a  l'escola a contar-nos alguna cosa, o ens manaven llegir-ho si ho havia escrit en algun paper, sobretot quan no era tema relacionat amb els estudis habituals, ens feia ben poca gràcia perquè pensavem: a voràs este tio pelma quin passó que ens pega, segur que es fa més pessat que el plom.

Procuraré que no, però no passa res si algú no té ganes d'escoltar-me o llegir-me, doncs no m'enfade ni per una cosa ni per l'altra. La llibertat de cadascú s'ha de respectar.

Anem al gra.

Segur que a hores d'ara sereu ben pocs els que no us sona el nom de Joan Fuster. Dóna nom al nostre Institut, per tant es rar no haver-ne sentit parlar.

Alguns es preguntaran, ¿ qui era, doncs, eixe tal Joan Fuster? Si encara viu gent que l´haja conegut ¿quina opinió en té?

Qui tinga interés, sinó ara més endavant, podrá conéixer el personatge,  i jo us aconselle que en tingueu, d´interès, a través dels seus llibres que és la millor manera de conéixer-lo i d´aprendre el que ell pensava, així com fullejant  els  papers, n´hi ha molts,  que altres estudiosos han escrit sobre ell, especialmente pel que respecta a la seua obra. És una obligació com a suecans i valencians que som ens hem d´imposar. Perquè un poble és com una família, encara que més gran i més diversa, però amb el que tenim les mateixes obligacions : saber qui i què som,  perquè será l´única manera de poder estimar-nos i que ens estimen.

Pels llibres el coneixereu: però, jo em pregunte ¿de veritat que amb això en tenim prou? És difícil pels llibres saber com era el Fuster persona, veí nostre, amic, mestre, apassionat dia a dia pensant què podía fer ell per ajudar a resoldre els problemas de la seua – i nostra – gran família: el poble valencià.

Eixe Fuster, el pròxim, el que teniem al nostre costat, el del dia a dia, el d´un veí qualsevol de Sueca – veí molt especial, és cert, però veí al fi i al cap – de carn i ossos, que naix un bon dia, d´ací una setmana compliria 90 anys,  i creix jugant pel carrer i anant a escola – com ho feu vosaltres – i que un bon dia ha d'anar-se´n a València, a estudiar, descubrir uns nous problemas i fer-los front, acabar una  carrera, posar-se a treballar ( aleshores no penseu que la cosa no estava també difícil) i adonar-se´n que la seua vocació era altra que la d´advocat: la de ser escriptor. Inicialment poeta i després assagista. I per guanyar-se el pa de cada dia articulista (escriure als diaris). Eixe Fuster, és difícil de trobar als llibres. Viu només en la memòria dels qui l´hem conegut personalment . I cada vegada en  quedem  menys. I paga la pena que aprofitem  els qui encara estan vius  perquè ens diguen la seua impressió.

Jo en sóc un de tants. N´hauríeu d´escoltar altres. La seua figura és tan gran, tan inmensa i tan complexa  que només amb moltes peces, una d´ací i altra d´allà  i altra de més enllà, podem dibuixar una imatge quasi a la mida, perquè sencera i exacta resulta del tot  impossible.

Fuster va nàixer al carrer La Punta, nº 30, un 23 de Novembre de 1922. Per xamb, a la mateixa casa on vindria al món,16 anys més tarde, el Josep Palacios de qui, si encara no n´heu sentit parlar ja no tardareu massa, perquè és també un gran escriptor, poeta i dissenyador de llibres i cartells d´una elegància extrema. Sí, varen nàixer tots dos al carrer La Punta i a la mateixa casa. Però Fuster passà prompte a viure al número 10 del carrer Sant Josep. I allí va viure i allí va morir, un 21 de Juny de 1992, encara no havia fet els 70 anys, i per tant ara en fa 20 que ens deixà.

Si teniu a mà alguna foto de l'època podeu veure aleshores. No hi havia cotxes, es podia jugar amb tota tranquil·litat pels carrers: quina glòria, veritat?

Va créixer, va anar a escola, primer al parvulari de l´Encarnació, després al Centro Escolar del carrer Cullera, dirigit per D. Ricardo Lapesa que, segons diuen, donava unes bescollades “precioses” , no era com ara que ningú té l'atreviment , a l'escola, de tocar-vos un pèl encara que  armeu sarau, no feu cas del que us diuen els professors  o no feu els deures. Fuster ens conta com era eixa Sueca: “Quan jo era petit…” (ho podeu llegir cercant la pàgina 18 del llibre “Joan Fuster des de Sueca”).

Era jove més entre els joves de la seua quadrilla (també podeu trobar al mateix llibre fotos que ho confirmen) . Li agradava jugar de porter al futbol.


Estudià batxiller al Centro Politécnico (Escoles Jardi) i d´allí l´any 1942, quan tenia 20 anys, se n´anà a  València a estudiar Dret. Coneix els cercles literaris i valencianistes. Naix l´escriptor i l´home preocupat pels problemas dels valencians.

El 1962 (ara fa 50 anys), dedicat des de feia anys de ple a escriure llibres, correspondència, i articles de premsa, publica dos que el consagraran definitivament com a intel.lectual, pensador i polític, i que despertaran l´enveja i l´odi dels cercles feixistes, perquè amb eixos llibres,  “El País valenciano” i “Nosaltres els valencians”,  obri els ulls d'alguns valencians i fa que comencen a descobrir que els han estat enganyant durant anys i anys, segles inclús. Eixes obres que escriu senyalaran cap on ha de caminar el nostre poble si no vol que l'acaben per destrossar. Gràcies a ell comencem a saber d´on venim els valencians, qui som, que ens ha passat per ser com som, on ens trobem i què hem de fer si volem ser  un poble dret i fet, adult: lliure, responsable del seu destí. I ens mostra a més quins són els responsables del nostre retard i per què ens trobem en una situació en què no som carn ni peix i de la que tenim l´obligació d´alliberar-nos.

Jo, encara que n´havia sentit parlar d'ell, fou per aquells anys que el vaig conéixer. Com que s´havia iniciat una campanya de desprestigi contra la seua obra i la seua persona, anava d´ací  cap allà presentant i explicant el contingut i sentit del seu llibre, sobretot del que, en teoria, era el més inofensiu: El País valenciano. Quan li  tocà presentar-lo a l´Aula Magna de la Facultad de Medicina, li organitzàrem l´acte i com que jo era de Sueca quedí d'arreplegar-lo a l´estació del Nord.

Des d´aleshores ja no deixàrem d´estar en contacte. Tant sols un petit periode: de 1969 a 1971, en què jo exercia com a metge de poble, primer a Gavarda i desprès a Bugarra, on va nàixer el meu fill Jaume.

En tornar a Sueca els contactes foren més freqüents. Com amic i com a metge. Em demanà si jo volia ser-hi el seu metge de capçalera. I per suposat vaig acceptar i  ho considerí com un gran honor.

Durant els anys d´estudiant a la Facultad de Medicina, la dècada del 62-69, a Sueca hi havia un moviment estudiantil molt actiu, prou heterogeni en política i en estudis, però ens unia  un front comú: el valencianisme. Era el  Club d´Estudiants de Sueca. Fuster n´era un referent.

A partir dels anys 70, la meua relació amb el Fuster augmentà. Ell era tot un mestre per a tots els que teníem el privilegi d´escoltar-lo en les tertulies que espontàniament s´organitzaven en sa casa. Aquell homenot, Fuster, era com un pou immens de sabiduria. Una enciclopèdia oral. Amb ell, mentre conversavem,  bevíem i fumàvem. Sabia escoltar i li interessava molt la nostra opinió: la dels  joves. Ell parlava i tots, bocabadats, procuràvem que no se´ns escapara res del que comentava.

Xarravem formant un semicercle al seu voltant. Ell seia, el batí damunt del pijama,  al butacó . El racó on tenia lloc la conversa es trobava a un parell de metres de l´entrada de la casa,  una vegada passada la primera habitació que donava finestra al carrer, la de la dreta, entre la paret interior d´aquesta habitació i la cuïna. A un costat i altre el seu piló de llibres, la seua Olivetti (màquina d´escriure), el seus cigarrets rossos, americans, i el wiski ( ell diu que el Nosaltres li´l deu al Soberano i a la Tabacalera).

Xerràvem  fins a les dues o les tres de la matinada. De colp amollava: Bo, ja n´hi ha prou cristo, que jo m´he de guanyar el jornal ¡!. Au, criatures, tots a caseta, a dormir que ja és l´hora. I se n´eixíem uns darrere altres amb silenci. Bona nit, Joan. Apreníem, al seu costat, a estimar-nos, a estimar la nostra gent i la nostra terra, a comprendre el valor de la llibertat, i la necessitat de voler saber més coses cada dia.

Eren anys de “transició”. La Dictadura estava que si queia o no queia. L´oposició es preparava. I Fuster era la llum democràtica, el camí per on passava l´alliberament dels pobles i el rebuig al franquisme. Ens il·lustrava explicant-nos com l´època de la dictadura franquista consistia en un món fosc i tenebrós, d´ordeno i mando, en el qual qui no estava d´acord el fotien a la presó i mut i callosa. Passaven per sa casa molt sovint, més del que ell hagués desitjat, els futurs “mandamassos” a empapussar-se de quina opinió tenia sobre açò o allò, perquè pel seu prestigi era considerat com el Papa o el Patriarca.

Tractava a tot el món amb respecte. I només, amb discreció, amollava, de quan en quan,  alguna codolà dialèctica dirigida a l'hipotètic imbècil o estúpid que tenia al davant. Però sempre amb la màxima correccció. No he conegut una persona més oberta, pacient, amable, discreta,  i atenta a qualsevol opinió per insensata, o discrepant, que fos. Li agradava tenir enfront un interlocutor intel·ligent.

Estimava els xiquets. Un dia, per Nadal, li regalàrem una foto on hi eren agafats a un arbre, el Jaume i el Jordi, cinc i quatre anyets respectivament, i la tingué exposada durant anys damunt la baraneta de la ximeneia de llenya, que per cert mai l´he vista encesa.

Era un bon pacient i molt  considerat. Mai va eixir de la seua boca una paraula de queixa al meu quefer, li hagués o no encertat la medicació per alleugerir les seues molèsties. Sol·licitava els meus serveis professionals només quan considerava que no hi havia més remei i això era sempre que automedicant-se no havia aconseguit  pegar en  terreta al seu problema de salut.  Li renyia, amablement,  per no haver-me avisat més prompte. Però tornava a fer el mateix una i altra vegada. Li molestava molt molestar. Jo li  aconsellava què havia de prendre i què havia de fer per mantenir un millor estat de salut, i ho agraïa, però, per la seua feina i perquè s´apanyava a soles, moltes vegades se n´oblidava.

El 79 fou per a ell un any de gran satisfacció i optimisme. Estava content com a veí de Sueca i amic meu,  celebrades les primeres eleccions municipals en abril, es constituí al mes següent el primer Ajuntament Democràtic desprès de 40 anys de franquisme,  i jo, el seu metge  ( ¿Vosté vota? Li preguntaren. Tot cristo ho sap –contestà –vote al meu metge ) havia estat elegit Alcalde.

Vingué Moret a l´any següent. Es conegueren. L´Ajuntament entrà, aviat encara no havia passat un any de les eleccions) en una crisi política. I més endavant el País, quedant-se una mica decencisat per tantes  renúncies com va veure i que no podia haver-se-les imaginat.  Les esperances a poc a poc anaven perdent-se.

Posteriorment la Universitat el nomenà Professor. Li encarregaren la càtedra de Filologia Catalana.

Per dues vegades li posaren bombes. La més greu la del 1981.

L´abril del 92 es celebraren els 30 anys de la publicació del Nosaltres els valencians. Dinarem a la mar, en Motilla, al reaturant El Catapí. I l´Enric va ser convidat. Papà, recorde que em digué, trobe el Fuster molt desmillorat ¿és que no es troba bé?

Al cap d'un parell de mesos, era  migdia del 21 de Juny, a l'Associació  de Veïns – de la que era membre – es preparava per anar a dinar al Catapí per celebrar la fi d´exercici d´eixe any. Telefonà Palàcios des de ca Fuster. “Jaume, vine, Fuster m´ha dit que t´avise, ha passat la nit molt malament i no està gens bé”. En arribar: només dues paraules, com si estigués esperant-me per acomiadar-se. I morí el suecà més suecà (“…entre residir en Barcelona o en Sueca, prefiero Sueca…Cuando alguien me pregunta por qué vivo en un pueblo a pesar de los pesares, siempre contesto, de entrada: porque es mi pueblo”), el pensador i intel.lectual més gran, més important i més influent que ha donat no sols Sueca, sinó el País Valencià, i potser no exagere massa si dic que també de l´Estat Espanyol, al llarg del segle XX. I quan vos pregunten que és ser fusterià no és mala resposta contestar que “es la nostra manera de ser valencians”.

Gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada