dilluns, 19 de novembre de 2012

Joanet vol ser escriptor

Josep Franco

Riberabaixa.info, 19/11/2012

Amigues i amics, bona nit i moltes gràcies per haver vingut a la presentació d’un llibre per a xiquets, mentre Sueca bull amb ofertes de molta més envergadura intel·lectual, al voltant de la vida i l’obra d’aquell suecanet que volia ser escriptor.

Me’n recorde com si fóra fa mig segle que quan jo anava a l’institut i Josep Lluís Fos ens donava classes clandestines de valencià, la societat coral El Micalet, de València, va convocar un concurs literari per als alumnes d’aquells cursos. Hi havia premis en metàl·lic i, sobretot, en espècie, i el lema era És bonic ser escriptor. No és que els organitzadors es mataren buscant un nom patriòtic o literari per a un concurs de redacció tan peculiar. Perquè, naturalment, era en valencià.

El cas és que jo, que sóc aprenent d’escriptor des d’aquell dia, vaig embrutar un parell de folis, explicant per què era bonic ser escriptor, vaig enviar la redacció al concurs i em donaren un premi que déu sap qui va pagar. Era un premi de consolació, però me’l donaren...

Per aquell temps, jo a penes havia llegit alguna novel·la de Baroja, tres o quatre aventures de Sherlock Holmes, algunes narracions de Poe, supose que Moby Dick i moltes historietes gràfiques que, ací, en déiem porgasitos, una deformació inquietant, però molt alliçonadora, de la paraula Pulgarcito, que era el nom d’una revista infantil... I tot en castellà, per descomptat.

Però fins i tot un ignorant com jo sabia que, a Sueca, hi havia un home que era escriptor i això de poder guanyar-me la vida escrivint, aquell ofici tan estrany, em pareixia molt més que bonic: era enlluernador, màgic, impossible. Per explicar això, poc dalt o baix, en donaren aquell premi de consolació i, des d’aquell moment, per culpa de Fuster, vaig començar a creure que ser escriptor, des de Sueca i en valencià, no era del tot impossible.

Des d’aquells dies en blanc i negre, mentre llegia i escoltava per a aprendre a escriure, com continue fent ara, les revoltes de la vida m’han marejat, m’han ferit o m’han deixat amb l’aigua al coll; però també m’han donat l’oportunitat de viure breus moments de felicitat, com la que em proporciona, ara mateix, la vostra presència i la vostra atenció.

I no ho dic per dir-ho. Ja he comentat, abans, que ara mateix, i al llarg de tot el mes de novembre, a Sueca hi haurà molts actes relacionats amb la vida, l’obra i les influències de Joan Fuster. Moltes persones de casa i de fora, vindran a explicar-nos els seus punts de vista. Per això, un etern aprenent d’escriptor, com jo, ha d’agrair encara més la vostra presència i la vostra atenció en la presentació d’un llibre per a xiquets, encara que, aquesta nit, no sé si parlaré molt de xiquets, perquè el cos em demana parlar d’unes altres coses...

Us comentava que, per a mi, i d’això també té la culpa Fuster, que algú siga capaç d’invertir una part del seu temps, de la seua vida, llegint o escoltant les paraules que jo he escrit, sempre constituirà un misteri i una raó més per a sentir-me agraït a totes les persones que m’heu allargat la vida perquè m’heu regalat uns transfusió de temps.

Per això mateix, sóc molt conscient del valor del temps i no vull robar-vos-en més: ens hem reunit ací per a presentar en societat el segon llibre d’una col·lecció preciosa, gràcies a Pau i a Laura, que tots els implicats voldríem que fóra llarga i profitosa i que Edicions 96 ha batejat amb el nom de La nostra gent.

Començàrem, abans de l’estiu, amb Toni Puchades, un home pla i honrat, suecà cent per cent, i gran esportista: un exemple molt digne d’encetar una aventura que continua amb la vida de Joan Fuster, aquell xiquet que volia ser escriptor i s’ha convertit en un símbol.

Joanet vol ser escriptor és, en efecte, la biografia de Joan Fuster, contada als xiquets i les xiquetes que encara obrin amb il·lusió un llibre il·lustrat, que encara saben què és ser escriptor i que saben, també, què és ser valencià, gràcies als pares, les mares i els mestres que encara creuen que hi ha futur, a pesar dels retalls, les amenaces, les agressions directes i l’avanç imparable de la burrera, que s’escampa pel món com una taca d’oli.

Qualsevol poble del món, de qualsevol cultura, hauria de venerar els dos personatges que he tingut l’honor de glossar, de la manera més plana possible, per als lectors joves, els no tan joves i els que ni tan sols són lectors. Perquè aquest és l’objectiu de la col·lecció La nostra gent: fer que els valencians del futur coneguen els mèrits d’homes i dones que haurien de ser un exemple per a qualsevol valencià de bé però que, per desgràcia, necessitem rescatar de l’oblit. Bé perquè els valencians, com assegura el tòpic, no valorem com cal les nostres coses, la nostra història, les nostres paisatges i les nostres persones; bé perquè som un poble amagat, mig clandestí, que no gosa mostrar-se orgullós dels seus béns, per no ofendre els veïns.

Naturalment, vull recordar-vos que els dibuixos que acostaran als més menuts la figura de Joan Fuster són, també, obra de la nostra paisana Laura Granell, que ja ens va acompanyar en l’aventura de Puchades. Ella ha sabut acostar als xiquets i les xiquetes una imatge molt tendra de Joan Fuster, quan era un xiquet, i molt venerable, quan ja era un escriptor consagrat.

Jo, per la meua part, no sé si he estat capaç d’atraure l’atenció dels xiquets, els pares, les mares i els mestres, amb les paraules que he deixat escrites en els dos llibrets. Però sí que puc assegurar que tant Tonico Puchades com Joan Fuster i totes les altres persones notables que aniran donant sentit a la col·lecció La nostra gent, són molt dignes de ser reconegudes, valorades i estimades pel seu poble i pels veïns.

El primer va ser capaç de sacrificar-se, per no ofendre els seus pares, i de mantindre una disciplina constant, que li permeté convertir-se en un gran futbolista, per a no decebre els aficionats que l’ovacionaven quan jugava a casa. I tot això, sense tanta repercussió mediàtica com els futbolistes professionals dels nostres dies i, sobretot, sense guanyar unes quantitats tan desorbitades de diners.

L’home que ens ocupa ara, l’escriptor Joan Fuster, va ser capaç de sacrificar-se pel seu poble, per a no ofendre els seus orígens. Va mantindre, també, una disciplina costant, per respecte als seus lectors i, fins i tot, als seus detractors, que li ho pagaren amb bombes, insults i desqualificacions. Va ser capaç de convertir-se en escriptor professional en plena dictadura i va injectar vida nova en el cos d’una llengua moribunda, que va reviscolar gràcies a ell.

Si els dos homes que han encetat la nostra col·lecció foren capaços de triomfar contra l’adversitat, sense renunciar als seus principis i a la seua forma de ser, i nosaltres els considerem dos exemples dignes d’imitació, no ens queda un altre remei que ser optimistes, com ho vaig ser jo, fa quasi cinquanta anys, quan volia ser escriptor. Ells, i moltes altres persones, ens han ensenyat que si treballem junts, si persistim en els nostres esforços, serem capaços de deixar als valencians del futur, a qui van dirigits els nostres llibres, un País Valencià respectat i respectuós. Un poble que no vol ser més que els altres pobles del món, però que tampoc no vol renunciar als seus principis, a la seua llengua, ni als homes i les dones dignes d’admiració que, amb les seues obres i la seua perseverança ens han ajudat a mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada