dissabte, 16 de febrer de 2013

RTVV: Crònica d’una mort anunciada

Júlia Planelles

El Núvol, 16.02.2013

Ara ho recorde mentre vaig estenent la roba: aquella Unitat Mòbil, un Ford Focus més gran que l’aparell d’enllaç amb el CP-RTVV de Burjassot, que es va estrenar a finals del 80’ a la Delegació d’Alacant,  la mínima expressió electrònica del sud d’un País Valencià encara possible. Habitàvem al sud, érem delegació, les Coses Grans quasi sempre passaven a València i a l’Horta. Vam fer esforços impossibles per  donar a conèixer emprenedories: Carmencita, Joguines, calcer, Valor, Gelats, torrons…

Vam catoditzar des del sud la Cultura de lletra gran: tradicions, rituals i costums patrimonials que abans de l’arribada de RTVV havien estat pràcticament desconegudes pel meliquisme valencià : El Misteri d’Elx,  El Carnestoltes d’Alacant,  Els Bous a la Mar, El Desembarcament dels Moros i Cristians de La Vila Joiosa.

La il·lusió ens feia tirar endavant i fer de tot : Els càmeres de muntadors, els/les perodistes enllaçant senyals amb el control central. Els equips de segona B s’ho valien, nosaltres també érem de segona B.

Ara que les veus dels professionals  de RTVV estan emmudint amb l’excusa de l’estalvi i del forat negre dels qui han malbaratat els recursos de l’ens és hora de fer memòria entre els professionals que iniciarem amb ganes de contar allò que passava, com passava i per què passava en la nostra llengua, la de les nostres iaies.  Ara que l’ens es descompon com un trencadís des de fa unes llargues legislatures  dominat i controlat per màxims experts en Goebbels, ens assabentem que aplicaran les maneres que els caracteritza  i notificaran via email l’acomiadament dels treballadors de la casa. Deixaran al carrer professionals sobradament formats d’un  servei públic ofegat, desaprofitat, malbaratat i del qual han abusat sense escrúpols.

La nostra és una professió que quan no es pot exercir fa patir. Els ho deia als meus alumnes durant la meua curta etapa de Professora Associada a l’Escola Politècnica Superior de Gandia,  mentre impartia clases de Procés Televisiu i Procés Radiofònic. Els que exercim aquesta professió som responsables de contrastar les fonts, d’arribar fins al fons en les nostres informacions. Tenim un codi deontològic i  unes responsabilitats amb les quals no podem frivolitzar.  A les Facultats de Ciències de la Informació ja ens ho deien  : Som una eina  imprescindible per contar allò que passa, també per poder canviar les coses.  Una societat que perd mitjans de comunicació és una societat menys democràtica, una clase política que ha abusat dels mitjans públics és una classe política malaltissa.

El juliol de 2011 va ser el fi del meu darrer contacte amb la professió periodística, quan les majories absolutes van decidir de cop passar el forrellat del mitjà públic i de proximitat de La Safor: Gandia Televisió.

Deixeu-me dir que mentre es resol un judici pendent pels acomiadaments de Gandia Televisió, estem citats de nou per al pròxim 20 de febrer. Ja ha passat 1 any i mig des que ens van acomiadar. Sabem que la justícia és lenta en aquest país.

El tancament de Gandia Televisió es va fer amb molt males maneres. No se’ns va donar opció ni possibilitat d’acomiadar-nos dels companys i companyes que aquella hora d’un dia de juliol van rebre els ambaixadors de les majories absolutistes per passar el forrelllat i deixar al carrer 32 persones, sense feina de hui per ara….ni la possibilitat de dir adéu des de la finestra catòdica de la Safor.

Més tard arribarien dolços reconeixements: la Unió de Periodistes valencians ens va atorgar el Premi Llibertat d’Expressió, i com passa quasi sempre aquest elogi arribava massa tard, ja havíem emmudit, ja no contàvem res de res. Aquell estiu de 2011 vam encetar  les mobilitzacions i l’afany de recuperar la dignitat professional per la via judicial. Aquest va ser el meu darrer contacte professional com a reportera  a Gandia Televisió : Patrimoni Verd, Des del Record, Culturàlia.

Al meu currículum acumule dues etapes intenses com a periodista: redactora en  RTVV,  la primera i més entusiasta i il·lusionant durant els principis dels 90.  Una etapa que va trontollar arran del desembarcament de noves majories i derrotes polítiques. Una de les prioritats dels nous mandataris va ser desmantetllar de cop com un tsunami les delegacions territorials de l’ens.

Periodistes i càmeres de la perifèria enfeblits i desprotegits vam ser acomiadades i acomiadats. Només van quedar els que exercien càrrecs i cobraven sobresous a les Delegacions.  Ara recorde les meues anades i vingudes al cap i casal, la distancia entre València i Alacant era com viatjar a Mart. La llista dels exclosos i excloses de les primeres expulsions professionals es va executar sense tindre en compte cap causa major : ni cap de família, ni nassos, ni canvi de rol, A la calle, un senyor de Jaén amb un castellà brillant em va rebre al despatx i va tindre la barra de dir-me que tenia un bon currículum. Havent passat per Canal 9, la meua resposta va ser:  Vostè em pot dir on puc trobar feina al País Valencià per treballar amb la meua llengua? Silenci.

Ha plogut molt, aquella etapa va obrir ferides. La segona etapa va ser menys entusiasta, però vaig exercir la professió des de la responsabilitat assignada, però ni l’ètica ni la consciència profesional es tenen en compte quan aterren altres, i de nou els canvis d’unes eleccions a Madrid, per on passa tot, va afectar el desembarcament a Burjassot de nous mandataris i càrrecs de confiança. Ens va arribar una nova llista que deixava fora tot un grapat de gent, professionals que no teníem prou mans de protecció. De nou ens deixaren caure a l’abisme….

Els/les periodistes d’aquest país haurem d’aprendre que hem de deixar de ser moneda de canvi, que a la professió  entesa com a servei públic no li calen antigors com la dels blocs electorals, mala peça per al teler democràtic.

Ara mentre espere una sentència als 32 acomiadaments “suposadament” ( ho dic be això?) improcedents dels companys i companyes de Gandia Televisió…

Quan vaig signar aquell contracte, l’any 2005, ja vaig ser conscient que era com una oferta del 2×1: perquè jo era dona, de més de 40 anys, aturada de llarga duració, i per tant l’empresa s’estalviava el 50%  de la seguretat social, un bon benefici que calia aprofitar. Jo contenta, perquè tornava a estar en actiu i podia contar històries de la Safor, des del privilegi de treballar a les contrades de Joanot Martorell, terres  també d’Ausiàs March… Mel de la mel per als temps que corrien. L’únic racó mediàtic del País Valencià  des d’on parlar, escriure i contar les coses en la nostra llengua no era perseguit fins aquell estiu de 2011.

Amb el pas del temps he fet una reflexió profunda  sobre la tasca del periodisme : des de la professió ens haurem d’acostumar no sols a mostrar un domini excel·lent dels eufemismes, sinó a ser conscients que moltes veritats són mentides, com ara haver aprovat unes oposicions per optar a una plaça com a treballador o treballadora de totes les categories de l’ens  RTVV. Aterren una colla de malgestors i envien via mail un acomiadament massiu…vergonya, cavallers vergonya… Sóc del Sud.

Ara que he fet un salt qualitatiu de vida a canvi de deixar la professió, del periodisme actiu i il·lusionant de Canal 9 al periodisme de proximitat i digne de Gandia Televisió, forçada a deixar de banda la part de la professió que més m’agrada, he aterrat des de fa uns mesos a l’Alt Empordà on tinc feina, sóc una persona amb sort, conree un xicotet hort, em faig cura d’un ramat d’ovelles, reflexione sobre la custòdia del territori, em retrobre amb dones pageses…

Ara mentre llegeixo les cartes i les maneres doloroses de deixar una professió malentesa pels governants i gestors. se’m fa inevitable sentir ràbia i coratge alhora. Entenc el forat de l’abisme professional per als qui de cop es troben sense micròfons, sense Time In… Time out… per tantes vegades com he sentit la buidor del silenci….. I ara que?  La professió segueix on som… amb el nostre coratge d’observadres, escoltadores de la realitat que ens envolta…. Ara mentre plante i conree el planter de raves, de pastanagues….amb la suor em dic: Sóc a terres d’en Josep Pla, un paisatge que emociona, i una gent tan lligada al llenç de la terra que conrea i s’estima que de ben segur les coordenades no van errades. De moment  l’atzar i la feina m’han portat fins ací…. Per tant aprenguem a estimar més la terra.

Em solidaritze amb totes i tots els  professionals que han rebut el vergonyos mail…. Endavant!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada