Rafa Xambó: «El País Valencià és molt caníbal amb els seus artistes»

Rafa Xambó (Algemesí, 1954) ha sigut el triomfador dels Premis Ovidi lliurats el dimecres. Ha obtingut els guardons al Millor Disc de Cantautor («Andanes») i el de Millor Lletra (per «A Glasgow»). El disc és fruit d´un exili acadèmic de nou mesos a la Universitat de Glasgow.

PACO CERDÀ En primer lloc, l´enhorabona.
Moltes gràcies.

I ara, els dubtes. On s´ha deixat la Fusteria?

En l´anterior disc ja no m´acompanyava…

No, però jo em referisc a tot l´aparell ideològic de Joan Fuster que s´ha quedat al marge en aquest disc intimista. És un exili interior?

Sí, ha sigut un exili exterior, perquè físicament me n´he anat a Glasgow nou mesos, i interior també. Aquesta vegada he preferit tractar els temes ­reivindicatius als diaris i als llibres en els que jo em projecte com a sociòleg i intel·lectual, i així fer un disc més poètic, més intimista, més de mi.

Així és el nou Xambó?

Xambó és eixe i també el que va publicar Panflets anacrònics amb un grapat d´articles sobre la devastació d´aquest país. Tots eixos són Xambó.

Què ha vist des de l´andana de Glasgow?

La primera cosa que he sentit és una sensació de benestar, per allò de la distància. Jo ja tinc mig segle i m´he deixat la pell en aquest país. Ara he pogut mirar-lo de lluny i comprovar com de mal estem considerades algunes persones a València pel simple fet de ser d´ací. He vist que el País Valencià és molt caníbal amb la seua gent. I això és un exemple de provincianisme

I amb els seus artistes?

Amb els artistes sobretot. Només cal repassar la nòmina dels que han hagut d´anar-se´n. És molt difícil fer una carrera artística a València.

I més en valencià…

I més en valencià, sí, perquè cal desintoxicar-se de les manies persecutòries de la societat valenciana i dels nostres dirigents.

I com ha vist la Comunitat Valenciana des de l´andana escocesa?

He vist un país molt cutre.

Per què?

Mira: quan només portava dos mesos a Glasgow, va esclatar l´escàndol de les dietes dels polítics. Van caure 14 ministres britànics sense que feren falta jutges, fiscals ni obertura de judicis. En comparació, la nostra cultura política està molt endarrerida i la capacitat de pressió de la nostra opinió pública, si és que existeix, és molt feble.

I com veu el panorama cultural?

D´una banda, estem en un moment magnífic pel que fa a la varietat, el nombre i la qualitat dels músics. Però per contra, mira el meu cas: he fet quatre discos i acabe de guanyar dos premis Ovidi, però no he eixit mai a la televisió pública. És al·lucinant que els mitjans de comunicació públics, que haurien de ser els primers en promocionar la llengua i l´art fet a casa nostra, ens ignoren, i siga més fàcil escoltar música en valencià en els mitjans catalans o fins i tot a Ràdio 3.

Això és més que cutre…

Sí, és vergonyós. Afortunadament, els mitjans privats ens fan més cas cada vegada.

Fent d´advocat del dimoni, què diria a tots aquells que els acusen de victimistes?

Que no han escoltat la música en valencià dels últims anys i que ignoren del que parlen. Qui diu que «eso de la música en valenciano es muy folclórico», no s´ha enterat de res. Ací es fa rock, pop, folk, cançó d´autor… I el problema de què la música siga en valencià només la tenen alguns valencians. Fora no existeix, i jo ho he comprovat actuant a Londres. Això és un ridícul que també prové del provincianisme.

Amb «Andanes» ha crescut en varietat de ritmes i estils.

Aquest disc és el resultat d´un procés de maduració musical lògic. Al solatge que en la meua formació musical han jugat la tradició de la Nova Cançó i la tradició anglosaxona de pop-rock, he sumat ara la meua aproximació al jazz, la bossa nova o la cançó francesa. I així han eixit les cançons: una barreja de gèneres difícils de definir en molts casos.

Alguns diuen que és el Leonard Cohen valencià…

Sí, i altres que Lou Reed [bromeja]. Però jo només procure fer bones cançons que ajuden a il·luminar la vida de les persones i a comprendre el món. No sóc més que Rafa Xambó, de la Ribera.