Gran empresària a Romania, i ara, voluntària en un projecte per a crear “nous valencianoparlants”. Amb 40 anys, i no més de sis a la Comunitat Valenciana, Dariana Groza és el màxim exponent de tot allò que entenem per ‘integració’.
TAMARA GIL. L'Informatiu. 26 novembre 2010
Diuen que és de la Marina Alta. O, tal vegada, de la Vall d'Albaida. Pot ser que de l'Horta. No coincideixen en la seua procedència exacta, encara que d'alguna cosa estan segurs: és de la terreta. La senten com a seua. Per això ningú no la creu quan somrient i en un valencià més que perfecte, ella assegura: “Sóc romanesa”.
Xarradora, segura i amb una autonomia que evidencia la seua gran capacitat per a aconseguir qualsevol cosa. Com assolir una integració tan absoluta que li faça sentir-se “del poble”, sense cap tipus de discriminació. O, fins i tot, que el seu treball a la Comunitat Valenciana se centre a ensenyar valencià a qualsevol persona que s'apunte al Voluntariat pel Valencià, del qual forma part. Allí exposen el seu perfil com un exemple. I és clar que ho és. Encara que la seua història amague altres secrets que ressalten encara més les fases de superació per les quals, al llarg de la seua vida, ha passat.
Enginyera industrial, amb un màster al sarró, i després de començar com a secretària en una empresa de productes càrnics, Dariana va convertir-se als 30 anys, en una icona del món empresarial en el seu país. Al costat de la seua germana, tres anys menor que ella, van ser les primeres dones a dirigir una franquícia de gasolineres austríaques a Romania. Fins a eixe moment, cap dona havia aconseguit eixe lloc en la empresa. Elles sí, i hi van tenir èxit. “Hem obert camins”, explica Dariana orgullosa, mentre explica que, des de llavors, el cap del grup austríac es va plantejar contractar més dones que ocuparen eixe càrrec.
Va tenir l'oportunitat de viure en una igualtat de facto. “Jo puc fer qualsevol cosa que vulga fer”. Dariana no reconeix les dificultats de ser dona, ni en el món empresarial, en el qual es mou, ni en cap altre. Esta és una de les característiques que destaca del comunisme en el qual es va educar fins als 19 anys. Un sistema que no lloa, com tampoc alaba el capitalisme. “No me n’agrada cap”, afirma la romanesa, que s'inclina més per escollir les “coses bones” de cadascun per a formar un altre sistema des del punt de vista social. “Del comunisme, la igualtat i el sistema educatiu; del capitalisme, que cadascú té la seua oportunitat d’ arribar on vulga”.
“Del comunisme em quede amb la igualtat i el sistema educatiu; del capitalisme, amb que cadascú té la seua oportunitat d’ arribar on vulga”, apunta Dariana
Ella ho va fer: va arribar al punt més alt. Fins als 34 anys, moment en el qual va haver de decidir. “L'empresa o el xiquet”. Dariana es va quedar embarassada del seu segon fill i greus problemes mèdics van arribar a posar en perill la seua vida i la del seu bebé. En aquells dies, la sanitat en el seu país funcionava a colp de butxaca. “És humiliant”, destaca la romanesa mentre explica com, sense els suborns, “podien fins i tot deixar-te morir”.
Va apostar per emigrar. El seu marit, amb formació d'advocat, però treballant des de feia dos anys a Lleida com a xofer internacional, havia comprat un pis en una finca a Catarroja, uns anys arrere. I allí que es va instal·lar ella, amb un fill d'uns onze anys i l'altre, d'uns pocs mesos.
Dariana va vindre a parar a un poble de la Comunitat Valenciana, sense tenir ni idea de parlar castellà ni valencià. Fins i tot, sense saber que este últim existia: “El meu marit no era conscient que a València es parlava el valencià”. En el col·legi al qual van anar a inscriure el seu primogènit va ser on van tenir el seu primer contacte amb eixa llengua de la qual desconeixien l’existència. El director, Vicent Moreno, actual president d’ Escola Valenciana, va ser qui els va explicar les línies lingüístiques en les quals impartien les classes en el centre. Tots dos van decidir que la millor opció era inscriure el seu fill en un programa d'immersió al valencià. I ací va començar la immersió dels seus fills, encara que també la d’ella.
Això sí, ningú la va obligar. “El xiquet portava els deures del col·legi en valencià i volia que l’ajudara”, explica la immigrant que va començar la seua adaptació apuntant-se a castellà per a estrangers en l'escola per a adults. Precisament, és en un mercadet solidari que organitza aquest centre on s'adona de la urgència d'aprendre la llengua del poble. Entre la multitud de persones, algú va demanar que es parlara en castellà “perquè hi havia una persona que no entenia el valencià”. L’apunten a ella. I a Dariana no li agrada la sensació: “No volia que per la meua presència, canviaren de llengua, o que jo no poguera entendre a algú que no canviara”. Com va ser el cas.
Vicent Moreno va ser la figura que li va obrir el camí. Encara que, al principi, de manera indirecta. Un fullet sobre el projecte pilot del Voluntariat en Valencià, Parla’m valencià, arriba a casa de Dariana en la motxilla del seu fill. Al principi, ella no ho entén, i no per la llengua, sinó per eixes escletxes del comunisme que li han marcat. “Allí el voluntariat era obligatori, no té gens d'enriquidor”, explica.
Taula, cadira…I, ni una paraula en castellà. Així és com passa Dariana una hora a la setmana, amb una dona amb la qual es troba per a parlar únicament en valencià. Durant més de dos mesos, en principi. Aqueix és el projecte en el qual s'involucra de ple, des que va arribar a Catarroja. “Va ser fotut”, recorda Dariana, qui en aquells dies sentia unes immenses ganes de poder parlar i d'explicar-li a la seua interlocutora la seua vida a Romania.
Amb llibres de Joan Pellicer, “al costat del sofà”, o Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, Dariana aconsegueix traure's en tan sols uns quants mesos el Grau Elemental de la llengua; després en vindria el Mitjà, i en el seu dia a dia, parlar a tota hora, de manera quotidiana, la “llengua del seu poble”, tal com ella ho descriu.
Primer, com a aprenent; i, més tard, com a voluntària per a entaular converses en valencià amb altres persones que vulguen aprendre’l. Ara, fins i tot, com a Tècnica del Voluntariat pel València a la seu de València. L’interés i l’ímpetu marquen els seus passos també a la Comunitat Valenciana, i se sent orgullosa de la xifra de gent que s'ha sumat al projecte: “Quan jo hi vaig entrar, hi havia unes 20 parelles; en 2009-2010, 450”.
“En valencià, estic a casa”, assegura, encara que no perd les seues arrels. A casa, parla romanés amb els seus fills, als quals els ensenya a escriure en la seua llengua natal. Ells ja són plurilingües, com ella, i eixa riquesa cultural marca els seus dies. També les seues festes. En Nadal, per exemple, menjaran “de València, el marisc” i del seu país, “productes del porc”, típics d’aquestes dates.
Afegir. Mai restar. I el que és més important, d'una manera lliure. Dariana creu en la integració completa sense oblidar d'on venim o qui som. Ella en té clara la fórmula: “Jo sempre dic que sóc romanesa, però ho dic en valencià”.
TAMARA GIL. L'Informatiu. 26 novembre 2010
Diuen que és de la Marina Alta. O, tal vegada, de la Vall d'Albaida. Pot ser que de l'Horta. No coincideixen en la seua procedència exacta, encara que d'alguna cosa estan segurs: és de la terreta. La senten com a seua. Per això ningú no la creu quan somrient i en un valencià més que perfecte, ella assegura: “Sóc romanesa”.
Xarradora, segura i amb una autonomia que evidencia la seua gran capacitat per a aconseguir qualsevol cosa. Com assolir una integració tan absoluta que li faça sentir-se “del poble”, sense cap tipus de discriminació. O, fins i tot, que el seu treball a la Comunitat Valenciana se centre a ensenyar valencià a qualsevol persona que s'apunte al Voluntariat pel Valencià, del qual forma part. Allí exposen el seu perfil com un exemple. I és clar que ho és. Encara que la seua història amague altres secrets que ressalten encara més les fases de superació per les quals, al llarg de la seua vida, ha passat.
Enginyera industrial, amb un màster al sarró, i després de començar com a secretària en una empresa de productes càrnics, Dariana va convertir-se als 30 anys, en una icona del món empresarial en el seu país. Al costat de la seua germana, tres anys menor que ella, van ser les primeres dones a dirigir una franquícia de gasolineres austríaques a Romania. Fins a eixe moment, cap dona havia aconseguit eixe lloc en la empresa. Elles sí, i hi van tenir èxit. “Hem obert camins”, explica Dariana orgullosa, mentre explica que, des de llavors, el cap del grup austríac es va plantejar contractar més dones que ocuparen eixe càrrec.
Va tenir l'oportunitat de viure en una igualtat de facto. “Jo puc fer qualsevol cosa que vulga fer”. Dariana no reconeix les dificultats de ser dona, ni en el món empresarial, en el qual es mou, ni en cap altre. Esta és una de les característiques que destaca del comunisme en el qual es va educar fins als 19 anys. Un sistema que no lloa, com tampoc alaba el capitalisme. “No me n’agrada cap”, afirma la romanesa, que s'inclina més per escollir les “coses bones” de cadascun per a formar un altre sistema des del punt de vista social. “Del comunisme, la igualtat i el sistema educatiu; del capitalisme, que cadascú té la seua oportunitat d’ arribar on vulga”.
“Del comunisme em quede amb la igualtat i el sistema educatiu; del capitalisme, amb que cadascú té la seua oportunitat d’ arribar on vulga”, apunta Dariana
Ella ho va fer: va arribar al punt més alt. Fins als 34 anys, moment en el qual va haver de decidir. “L'empresa o el xiquet”. Dariana es va quedar embarassada del seu segon fill i greus problemes mèdics van arribar a posar en perill la seua vida i la del seu bebé. En aquells dies, la sanitat en el seu país funcionava a colp de butxaca. “És humiliant”, destaca la romanesa mentre explica com, sense els suborns, “podien fins i tot deixar-te morir”.
Va apostar per emigrar. El seu marit, amb formació d'advocat, però treballant des de feia dos anys a Lleida com a xofer internacional, havia comprat un pis en una finca a Catarroja, uns anys arrere. I allí que es va instal·lar ella, amb un fill d'uns onze anys i l'altre, d'uns pocs mesos.
Dariana va vindre a parar a un poble de la Comunitat Valenciana, sense tenir ni idea de parlar castellà ni valencià. Fins i tot, sense saber que este últim existia: “El meu marit no era conscient que a València es parlava el valencià”. En el col·legi al qual van anar a inscriure el seu primogènit va ser on van tenir el seu primer contacte amb eixa llengua de la qual desconeixien l’existència. El director, Vicent Moreno, actual president d’ Escola Valenciana, va ser qui els va explicar les línies lingüístiques en les quals impartien les classes en el centre. Tots dos van decidir que la millor opció era inscriure el seu fill en un programa d'immersió al valencià. I ací va començar la immersió dels seus fills, encara que també la d’ella.
Això sí, ningú la va obligar. “El xiquet portava els deures del col·legi en valencià i volia que l’ajudara”, explica la immigrant que va començar la seua adaptació apuntant-se a castellà per a estrangers en l'escola per a adults. Precisament, és en un mercadet solidari que organitza aquest centre on s'adona de la urgència d'aprendre la llengua del poble. Entre la multitud de persones, algú va demanar que es parlara en castellà “perquè hi havia una persona que no entenia el valencià”. L’apunten a ella. I a Dariana no li agrada la sensació: “No volia que per la meua presència, canviaren de llengua, o que jo no poguera entendre a algú que no canviara”. Com va ser el cas.
Vicent Moreno va ser la figura que li va obrir el camí. Encara que, al principi, de manera indirecta. Un fullet sobre el projecte pilot del Voluntariat en Valencià, Parla’m valencià, arriba a casa de Dariana en la motxilla del seu fill. Al principi, ella no ho entén, i no per la llengua, sinó per eixes escletxes del comunisme que li han marcat. “Allí el voluntariat era obligatori, no té gens d'enriquidor”, explica.
Taula, cadira…I, ni una paraula en castellà. Així és com passa Dariana una hora a la setmana, amb una dona amb la qual es troba per a parlar únicament en valencià. Durant més de dos mesos, en principi. Aqueix és el projecte en el qual s'involucra de ple, des que va arribar a Catarroja. “Va ser fotut”, recorda Dariana, qui en aquells dies sentia unes immenses ganes de poder parlar i d'explicar-li a la seua interlocutora la seua vida a Romania.
Amb llibres de Joan Pellicer, “al costat del sofà”, o Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, Dariana aconsegueix traure's en tan sols uns quants mesos el Grau Elemental de la llengua; després en vindria el Mitjà, i en el seu dia a dia, parlar a tota hora, de manera quotidiana, la “llengua del seu poble”, tal com ella ho descriu.
Primer, com a aprenent; i, més tard, com a voluntària per a entaular converses en valencià amb altres persones que vulguen aprendre’l. Ara, fins i tot, com a Tècnica del Voluntariat pel València a la seu de València. L’interés i l’ímpetu marquen els seus passos també a la Comunitat Valenciana, i se sent orgullosa de la xifra de gent que s'ha sumat al projecte: “Quan jo hi vaig entrar, hi havia unes 20 parelles; en 2009-2010, 450”.
“En valencià, estic a casa”, assegura, encara que no perd les seues arrels. A casa, parla romanés amb els seus fills, als quals els ensenya a escriure en la seua llengua natal. Ells ja són plurilingües, com ella, i eixa riquesa cultural marca els seus dies. També les seues festes. En Nadal, per exemple, menjaran “de València, el marisc” i del seu país, “productes del porc”, típics d’aquestes dates.
Afegir. Mai restar. I el que és més important, d'una manera lliure. Dariana creu en la integració completa sense oblidar d'on venim o qui som. Ella en té clara la fórmula: “Jo sempre dic que sóc romanesa, però ho dic en valencià”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada