Quinze anys després de la primera edició, es reedita 'La Mestra', el llibre que novel·la la lluita de Marifé Arroyo, una docent que va patir la persecució a principi dels vuitanta per ensenyar als xiquets en valencià.
L'Informatiu. SANDRA CAPSIR. 26 juliol 2010
“En las escuelas nacionales de Bárig, desde hace varios años, los niños salen muy mal preparados, y todo porque la directora de un pueblo de habla castellana es más catalana que los catalanes”. Era gener de 1982, el que es va anomenar Batalla de València havia arribat al punt de màxima tensió i agressivitat. L’escola de Barx i la seua directora esdevenen l’objectiu d’una persecució destinada a evitar la implantació del valencià a l’escola. Víctor Labrado, l’escriptor de La mestra, es pregunta encara per què s’anomenà 'batalla' “si només vam rebre nosaltres”.
Marifé Arroyo és la protagonista de La mestra (Bromera), crònica dels fets esdevinguts a l’escola de Barx entre 1974 i 1982. Es tracta de la història verídica d’una dona d’origen castellanoparlant que en arribar a Barx s’entossudeix a educar als seus alumnes en valencià. Sense saber-ho, Marifé s’anava a convertir en el símbol de tota una generació de joves professors disposats a lluitar per la dignitat del valencià i un model d’ensenyament progressista. Tots els fets que s’hi expliquen són reals i també les persones, que apareixen amb noms i cognoms. Però tot i que hui la història de la repressió i expulsió de Marifé es vista com un exemple d’heroïcitat i de compromís amb el valencià, en aquell moment, els protagonistes ho visqueren com una derrota. Al recer de la Batalla de València, l’oposició a aquest intent pioner d’introduir el valencià a l’escola es converteix en una persecució contra la mestra que acaba amb la seua expulsió com a directora del centre.
Sense saber-ho, Marifé s’anava a convertir en el símbol de tota una generació de joves professors disposats a lluitar per la dignitat del valencià i un model d’ensenyament progressista
Víctor Labrado va compartir amb Marifé aquells anys de lluita a l’escola de Barx i es converteix en un narrador de luxe de la successió dels esdeveniments. “Quan comence a escriure el llibre és l’any 1983 i és una reacció a una derrota personal. Ens sentirem com deportats per voler fer classes en la nostra llengua. De fet, em va servir per superar el sentiment de derrota i frustració”, comenta l’escriptor Víctor Labrado. Amb el pas del temps, però, la percepció canvia i Víctor reconeix que la derrota no ho fou tant, entre altres coses, “perquè els nostres alumnes portaren els seus fills a escoles en valencià i els néts dels qui en aquell moment ens ho prohibiren reben també hui ensenyament en valencià”.
No obstant això, tot i que les circumstàncies han canviat, l’escriptor de Sueca lamenta que continua sent necessari l’activisme lingüístic i la reivindicació de la societat civil perquè les institucions “les hem tingudes sempre prou en contra, bastant en contra, molt en contra o un poc a favor, com és el cas dels temps dels tan oblidats consellers Barceló i Ciscar”. Li preguntem on situaríem les institucions actuals i Víctor no dubta en denunciar situacions que s’estan produint en alguns centres als quals se’ls ha denegat la creació de les línies en valencià. “En realitat, anomenem línies en valencià les bilingües. Si ho penses, la línia en valencià garanteix xiquets que parlen i escriuen bé en castellà, i a l’inrevés no ocorre. Però és que per començar, fora de l’àmbit educatiu, és molt discutible que el valencià siga llengua cooficial. Quina classe de llengua cooficial és aquella que ni tan sols els funcionaris saben ni estan obligats a saber?”.
No obstant això, Víctor creu que cal situar-se en la vessant optimista i estar satisfet del treball ben fet. “Hem avançat molt, podem estar-ne contents. Amb pocs mitjans, poca gent i poc poder institucional, s’ha fet molt. La mestra és una història representativa de moltes altres realitats, és una metàfora, s’ha convertit en un element identificatiu”.
La reedició de La mestra arriba 15 anys després de la publicació i en el 25 aniversari de les primeres Trobades d’escoles en valencià. Víctor no pot amagar la satisfacció perquè Edicions Bromera haja decidit reeditar aquest llibre i amb l’aval de persones que se’l creuen, com són Diego Gómez, president d’Escola Valenciana i autor del pròleg, i l’escriptora Carme Miquel, a càrrec de la introducció. I és que ens trobem davant d’una història que, atenent les situacions que encara hui viuen alguns centres i alumnes que tenen dificultats per accedir a l’ensenyament en valencià en la totalitat dels seus estudis, continua vigent.
L'Informatiu. SANDRA CAPSIR. 26 juliol 2010
“En las escuelas nacionales de Bárig, desde hace varios años, los niños salen muy mal preparados, y todo porque la directora de un pueblo de habla castellana es más catalana que los catalanes”. Era gener de 1982, el que es va anomenar Batalla de València havia arribat al punt de màxima tensió i agressivitat. L’escola de Barx i la seua directora esdevenen l’objectiu d’una persecució destinada a evitar la implantació del valencià a l’escola. Víctor Labrado, l’escriptor de La mestra, es pregunta encara per què s’anomenà 'batalla' “si només vam rebre nosaltres”.
Marifé Arroyo és la protagonista de La mestra (Bromera), crònica dels fets esdevinguts a l’escola de Barx entre 1974 i 1982. Es tracta de la història verídica d’una dona d’origen castellanoparlant que en arribar a Barx s’entossudeix a educar als seus alumnes en valencià. Sense saber-ho, Marifé s’anava a convertir en el símbol de tota una generació de joves professors disposats a lluitar per la dignitat del valencià i un model d’ensenyament progressista. Tots els fets que s’hi expliquen són reals i també les persones, que apareixen amb noms i cognoms. Però tot i que hui la història de la repressió i expulsió de Marifé es vista com un exemple d’heroïcitat i de compromís amb el valencià, en aquell moment, els protagonistes ho visqueren com una derrota. Al recer de la Batalla de València, l’oposició a aquest intent pioner d’introduir el valencià a l’escola es converteix en una persecució contra la mestra que acaba amb la seua expulsió com a directora del centre.
Sense saber-ho, Marifé s’anava a convertir en el símbol de tota una generació de joves professors disposats a lluitar per la dignitat del valencià i un model d’ensenyament progressista
Víctor Labrado va compartir amb Marifé aquells anys de lluita a l’escola de Barx i es converteix en un narrador de luxe de la successió dels esdeveniments. “Quan comence a escriure el llibre és l’any 1983 i és una reacció a una derrota personal. Ens sentirem com deportats per voler fer classes en la nostra llengua. De fet, em va servir per superar el sentiment de derrota i frustració”, comenta l’escriptor Víctor Labrado. Amb el pas del temps, però, la percepció canvia i Víctor reconeix que la derrota no ho fou tant, entre altres coses, “perquè els nostres alumnes portaren els seus fills a escoles en valencià i els néts dels qui en aquell moment ens ho prohibiren reben també hui ensenyament en valencià”.
No obstant això, tot i que les circumstàncies han canviat, l’escriptor de Sueca lamenta que continua sent necessari l’activisme lingüístic i la reivindicació de la societat civil perquè les institucions “les hem tingudes sempre prou en contra, bastant en contra, molt en contra o un poc a favor, com és el cas dels temps dels tan oblidats consellers Barceló i Ciscar”. Li preguntem on situaríem les institucions actuals i Víctor no dubta en denunciar situacions que s’estan produint en alguns centres als quals se’ls ha denegat la creació de les línies en valencià. “En realitat, anomenem línies en valencià les bilingües. Si ho penses, la línia en valencià garanteix xiquets que parlen i escriuen bé en castellà, i a l’inrevés no ocorre. Però és que per començar, fora de l’àmbit educatiu, és molt discutible que el valencià siga llengua cooficial. Quina classe de llengua cooficial és aquella que ni tan sols els funcionaris saben ni estan obligats a saber?”.
No obstant això, Víctor creu que cal situar-se en la vessant optimista i estar satisfet del treball ben fet. “Hem avançat molt, podem estar-ne contents. Amb pocs mitjans, poca gent i poc poder institucional, s’ha fet molt. La mestra és una història representativa de moltes altres realitats, és una metàfora, s’ha convertit en un element identificatiu”.
La reedició de La mestra arriba 15 anys després de la publicació i en el 25 aniversari de les primeres Trobades d’escoles en valencià. Víctor no pot amagar la satisfacció perquè Edicions Bromera haja decidit reeditar aquest llibre i amb l’aval de persones que se’l creuen, com són Diego Gómez, president d’Escola Valenciana i autor del pròleg, i l’escriptora Carme Miquel, a càrrec de la introducció. I és que ens trobem davant d’una història que, atenent les situacions que encara hui viuen alguns centres i alumnes que tenen dificultats per accedir a l’ensenyament en valencià en la totalitat dels seus estudis, continua vigent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada